69 i pico miren cine
Lady Macbeth
Adaptació sui géneris de la novel•la russa ‘Lady Macbeth de Mtsensk’. Guille Pérez-Torró
Adaptació sui géneris de la novel•la russa ‘Lady Macbeth de Mtsensk’ que canvia la Rússia del segle XIX per l’Anglaterra agrest més profunda. Ambientada en el marc de la vida rural de la classe burgesa a les seves mansions de camp, rodejada per tota la pròpia cort de servents, relata la història de Katherine, una jove obligada a casar-se amb un home que la duplica en edat i a viure presonera en la luxosa propietat de la família del seu marit. Audiovisualment el film s’estableix com a catalitzador de l’estat anímic repressiu en que viu la protagonista degut al caràcter despòtic i masclista cap al seu paper dins de l’organigrama familiar. Forçada a viure reclusa a la seva pròpia casa amb cap altra finalitat que la de procrear un hereu i complir amb les tasques socials merament representatives, la direcció, posada en escena i (no) música, transmeten la vivència tediosa i soporífera quotidiana. La concatenació d’escenes amb plans fixes, molt simètrics i l’únic acompanyament musical que el soroll d’ambient... soroll d’una casa al mig del no-res, aconsegueixen transmetre una tensió invisible que deixa entreveure esquerdes a l’ambigua personalitat de la protagonista, que denoten trets d’una agressivitat i ambició esquitxades per una gèlida i tenebrosa serenitat. El llargmetratge trenca cap a la mitja hora de duració quan, aprofitant l’absència del seu espòs, Katherine comença un apassionat i luxuriós romanç amb un noi del servici. La seua personalitat esclata mostrant el caràcter subjugant, insaciable i calculador, quan es converteix en ama i senyora de la finca en l’absència de la família del seu marit. L’atmosfera soporífera canvia radicalment amb l’explosió del seu propi ego, creant una pel•lícula diferent, que juga amb la comèdia que provoca la confrontació de la malícia macabra de Katherine amb la tornada a la finca del pare del seu marit. I, definitivament, ens mostra el cim de l’escalada psicòtica de la nostra benvolguda protagonista, quan l’espectador descobreix el seu instint assassí, mancat de qualsevol remordiment, típic de mentalitats sociòpates. Una pel•lícula força interessant, que ens conta la història des de dos llenguatges diferents alhora, el del guió escrit i el de la direcció audiovisual.
 

69 i pico miren cine
T2: Trainspotting
Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera. Guille Pérez Torró
 ‘Nostalgia, por eso estás aquí. Eres un turista de tu propia juventud’, li diu Sick boy a Mark Renton (Ewan McGregor) en una de les tantes escenes calcades a les de la primera pel·lícula, en la qual els protagonistes tornen l’immens paratge natural als peus d’una muntanya, on Renton pronunciava el seu mític discurs de ‘es una mierda ser escocés...’. I, a grans trets, eixa és la principal raó per la qual, tot el públic que va caure rendit al magnetisme de la primera part (la transparència amb la que es tractava el tema de la drogodependència, la desimboltura d’una direcció i posada en escena de lo més original i creativa, i uns diàlegs àcids i divertits) pelegrinés de nou cap a les sales de cine per a poder retrobar-se amb aquella colla de paries socials, per als quals, al igual que als propis espectadors, han passat factura els vint anys transcorreguts. I és que l’argument d’aquesta nova entrega no dona per a molt més. Jo la veig com aquells mítics grups de música que es reuneixen en l’actualitat per a tornar a fer una gira. La gent acudeix en massa als concerts a escoltar els seus millors temes...  però ja no és el mateix. Aquesta seqüela pateix dels mateixos símptomes. És genial veure’ls a tots reunits de nou i continuant la història que deixaren pendent, però sembla que el major assoliment s’hagi quedat aquí, ja que el film peca de ser massa pla, mancat de tota la gama de matisos dramàtics que se desprenia del rerefons sociològic de la cinta original, i quedant-se únicament amb les reflexions dels protagonistes sobre el pas del temps. Li costa assolir l’autenticitat que desbordava el film original. Els trets característics de les personalitats de cada personatge, que els feia divertits a cadascú a la seva manera, abans sorgien com a resolució de situacions que l’argument anava plantejant, en canvi, a la seqüela, dona la sensació que les situacions li són imposades als personatges per a que aquests, actuant segons la seva peculiar forma de ser, responguin amb algun gag còmic perquè és ‘el que s’espera’ d’ells. I no dic que no fossin divertits, simplement que no tenen la màgia de l’anterior. Màgia que també desapareix al perdre aquella estètica underground de la primera cinta. La brutícia i foscor dels escenaris i ambients pels quals es desenvolupaven els personatges, transmetien de primera mà la podridura i angoixa existencial de l’addicte a la heroïna. La Trainspotting original caminava elegantment per la serralada que separa les vessants de la comèdia i la tragèdia. Argumentalment també estava molt ben treballada i resolia exquisidament el final, variant amb ironia, l’anàfora utilitzada al començament del film, ‘elige la vida...’. Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera i acaba perfilant un caire més sorneguer que líric. Es mou molt per la inèrcia de l’original, tant per les nombroses referències com per una estructura argumental reciclada. No és una bona segona part, però és una entretinguda pel·lícula. Es gaudeix bona cosa amb ella, per tant soluciona la papereta de mantenir les expectatives amb les que els fans anaven a veure-la, i és que, adaptant el discurs de Sick boy... nostàlgia, per això som aquí al cinema.

69 i pico miren cine
Techo y comida
Tot i que ‘Techo y comida’ és una pel·lícula una mica viejuna (2015) el tema que tracta continua sent de rabiosa i dolorosa actualitat
Tot i que ‘Techo y comida’ és una pel·lícula una mica viejuna (2015) el tema que tracta (una jove mare no se sap si soltera, vídua, abandonada o què, que malviu amb el seu fill de vuit anys en un pis de lloguer que no paga des de fa mesos perquè no disposa de cap tipus d’ajuda ni de subsidi i els escassos ingressos que aconsegueix en treballs ocasionals i mal pagats els ha de dedicar a menjar o a alguna cosa que se li assembla) continua sent de rabiosa i dolorosa actualitat. El gran mèrit de la peli, del director debutant Juan Miguel del Castillo, és que amb un to reposat de documental de la 2, sense escarafalls ni traques, només mostrant amb realisme el que és (y el que cada vegada més serà) el dia a dia de la protagonista (que com qui diu es el dia a dia d’un 28% dels nostres conciutadans) aconsegueix posar-te la pell de gallina i fer-te reflexionar sobre tres importants qüestions. La primera sobre si - com diu la dita- quan la barba del teu veí veges afaitar, has de posar la teua a remullar? Qui de nosaltres serà el següent? La segona si serè cert que uns i altres, uns per por i altres per pena, fem del món una gangrena. I tercera si no se’ns hauria de caure la cara de vergonya per consentir que  persones que estan a tocar visquen entre tanta desgràcia i tanta misèria mentre al voltant nostre sovintegen – com la merda - els casos esporàdics de corrupció, la insolidaritat i un grapat d’amos del negoci que s’han vingut amunt i que continuen lligant els gossos amb llonganisses. Una peli que a més a més de l’aspecte reflexiu i del fet que et posa malalt dels nervis està magníficament interpretada per Natalia de Molina, que va guanyar el Goya 2015 a la millor actriu, i que, en la meua modesta opinió, deuria d’haver sigut la candida del cine espanyol als Oscar perquè a més de ser una excel·lent carta de presentació reflexa molt millor que qualsevol de les altres la realitat de qui som, d’on venim i cap a on anem, els ciutadans d’aquest racó del món.
 

69 i pico miren cine
Habemus peliculón
Una reseña de Guille Pérez-Torró
Habemus peliculón! Serà coincidència que aquesta nova entrega de Star Wars, sense la mà de l’infame J.J. Abrams  a la direcció i guió, sigui una èpica història que harmonitza a la perfecció el millor d’ambdues trilogies (original i precuela)? La resposta és un contundent i majúscul NO. Abans de centrar-me a parlar detingudament sobre ‘Rogue One’, necessite dedicar aquestes línies a mode de manifest personal per a dir que ja està bé. Aquesta generació de guionistes i directors de pacotilla que van engendrar aquell despropòsit argumental (se m’ocorrien adjectius que considere molt més adients però tampoc vull enervar-me ni ferir sensibilitats) i fenomen televisiu anomenat Lost, es fiquen a intoxicar sagues cinematogràfiques de culte, amb la seua poca traça i nul·la capacitat de coherència argumental. Damon Lindelof es va encarregar d’apunyalar per l’esquena a la meva benvolguda saga de ‘Alien’. J.J. Abrams va aconseguir transformar tota l’il·lusió amb la que entrava a la sala del cinema a vore Episode VII: The force awaken, per decepció i resignació quan encarava la porta de sortida després de les dues hores de metratge. Ja que estem a desembre i ens impregna aquest esperit de bondat nadalenca (m’ha quedat molt d’anunci de El Corte Inglés açò), no vaig a desitjar-li cap mal a aquestes persones (que no tornen a escriure cap guió em referia, no sigau mal pensats!), simplement demanar que si tenen que fer algun bodrio dels seus, que ho facen sense espatllar res que ja existís abans. Si vull pintar un quadre agafe un llenç blanc, no ho faig damunt del Guernika, i si vols contribuir a alguna cosa, no faces un Ecce Homo de Borja. Dit tot açò anem a parlar de cine. M’encanta ‘Rogue One’ perquè uneix el que per a mi són les parts més importants d’aquesta saga galàctica. Per una part l’atmosfera fosca i funesta que ens deixava el final de l’episodi III: el domini avassallador i dictatorial de l’Imperi i l’esperit tràgic i derrotista de les debilitades aliances rebels. I de sobte… una esperança. Un rumor de possibilitat de victòria, però tant lleuger que si es diu en veu alta pot esvair-se i, que mica en mica, va arrelant en les consciències dels grups rebels fins a aplegar al començament de l’episodi IV. La guerra sense quarter i l’aventura sense moment per al descans dels episodis originals. M’encanta ‘Rogue One’ perquè és una història adulta, amb arestes i matisos, que per primera vegada fica un poc el centre d’atenció en el dilemes interns dins de la pròpia aliança rebel. És una pel·lícula amb un toc ombrívol, amb els seus oportuns i puntuals tocs d’humor, no com la desproporció de l’episodi VII en la qual hi havia moments que s’excedien en aquest aspecte donant la sensació de pel·lícula infantil (que ho és d’alguna manera). M’encanta ‘Rogue One’ perquè s’adapta a la coherència interna de la història de la saga creant personatges nous originals, ben treballats (i actuats), necessaris per a narrar el que es proposa, no sobra ni falta ningú. Són personatges de diferents perfils, amb carisma, adults i congruents amb la història heretada (no com Kylo Ren adorant el legat de Darth Vader… Quin legat? Si tot el final de l’episodi VI és una redempció d’eixe personatge!... J.J. Abrams, res més que afegir). M’encanta ‘Rogue One’ perquè és precisa qual cirurgià en la descripció del moment temporal de la història de la saga en la que ocorren els fets. És un moment de conflicte candent, de guerra de guerrilles entre el poderós imperi i els fragmentats grups rebels. Inclús, com em deia una amic mentre veiem la pel·lícula, el moment de l’atac en la platja, les palmeres… semblen fragments trets de la guerra del Vietnam. La cruesa de la història és totalment adient (i una vegada més, coherent) perquè dona sentit a tot el que ocorrerà en els següents episodis IV, V i VI i enllaça com anell al dit tots el moments clau de la història de la saga. M’encanta ‘Rogue One’ perquè surt Darth Vader. Senyores i senyors, un dels malvats més èpics de la història del cinema de la història i no la vergonya dels que apareixien a l’episodi VII. Un personatge que l’instant d’aparèixer en pantalla tots els espectadors s’agafen fort a les butaques. Amb tant de carisma que no fa falta que surta en escena per a notar la seva presència, només escoltant la marxa imperial ja se te posen els pèls de punta. Hi ha una escena brutal cap al final del llarg metratge, on un Darth Vader apareix entre la foscor i avança per un corredor replet de soldats de l’aliança que van caient al seu pas per tal de salvar a aquell que porta els plànols de l’estrella de la mort. No hi ha paraules per a descriure eixa escena. I finalment, m’encanta ‘Rogue One’, perquè no podria tindre un final millor. No vaig a fer espòiler, però he sortit amb un somriure d’orella a orella.

69 i pico miren cine
Batman v. Superman: El amanecer de la Justicia
Una peli que recorda com un ou a un altre ou, a ‘Gorgo y Superman se citan en Tokio
 

69 i pico miren cine
Café Society
Una ressenya de Guille Pérez-Torró
 

69 i pico miren cine
Espías desde el cielo / Good kill
Dos pelis que s’assemblen com un ou a un altre ou
 

69 i pico miren cine
Quatretondeta
Xavi Cortés, explica què li ha semblat el debut cinematogràfic de Pol Rodríguez

69 i pico miren cine
Louie
¿Si una gran peli és un peliculón una gran sèrie es un serión? ¿Tot i que siga d’humor?
 

69 i pico miren cine
La caixa negra
Una historia senzilla carregada d’anècdotes i moments divertits
 

69 i pico miren cine
El renacido
La pel·lícula està nominada a 12 premis Oscar, incloent millor pel·lícula, director i actor
 

69 i pico miren cine
El puto amo
Una reflexión rapidita de Javier Llopis