69 i pico miren cine
Déjame salir: inquietante e imprevisible
Una reseña de Javier Llopis
Al final de la sesión, se abre un interesante debate entre los espectadores. Unos aseguran haber visto una película de terror, otros afirman que era un thriller psicológico y otros creen haber contemplado un alambicado alegato antirracista. Si nos olvidamos de las etiquetas al uso, se llega rápidamente a una conclusión: “Déjame salir” es una magnífica película de miedo, es una rara pieza de orfebrería cinematográfica que consigue meterte el desasosiego en el cuerpo y que contiene algunos de los momentos más inquietantes que uno ha podido ver en una pantalla de cine en los últimos años. La película de Jordan Peele, un brillantísimo director novel, es absolutamente imprevisible y ésa es su gran virtud, al margen de las habilidades técnicas de su director. El film juega con el espectador y lo conduce a altísimas cotas de tensión, dándole de vez en cuando algún pequeño respiro en forma de humor negro. En un panorama audiovisual que transita habitualmente por las sendas de la obvio y de lo previsible, se agradece una película capaz de mantener a los espectadores descolocados y nerviosos desde el minuto uno hasta su final. Inolvidable la escena de la fiesta, es difícil reunir en una sola secuencia tal cantidad de frikis amenazantes.
 

69 i pico miren cine
Lady Macbeth
Adaptació sui géneris de la novel•la russa ‘Lady Macbeth de Mtsensk’. Guille Pérez-Torró
Adaptació sui géneris de la novel•la russa ‘Lady Macbeth de Mtsensk’ que canvia la Rússia del segle XIX per l’Anglaterra agrest més profunda. Ambientada en el marc de la vida rural de la classe burgesa a les seves mansions de camp, rodejada per tota la pròpia cort de servents, relata la història de Katherine, una jove obligada a casar-se amb un home que la duplica en edat i a viure presonera en la luxosa propietat de la família del seu marit. Audiovisualment el film s’estableix com a catalitzador de l’estat anímic repressiu en que viu la protagonista degut al caràcter despòtic i masclista cap al seu paper dins de l’organigrama familiar. Forçada a viure reclusa a la seva pròpia casa amb cap altra finalitat que la de procrear un hereu i complir amb les tasques socials merament representatives, la direcció, posada en escena i (no) música, transmeten la vivència tediosa i soporífera quotidiana. La concatenació d’escenes amb plans fixes, molt simètrics i l’únic acompanyament musical que el soroll d’ambient... soroll d’una casa al mig del no-res, aconsegueixen transmetre una tensió invisible que deixa entreveure esquerdes a l’ambigua personalitat de la protagonista, que denoten trets d’una agressivitat i ambició esquitxades per una gèlida i tenebrosa serenitat. El llargmetratge trenca cap a la mitja hora de duració quan, aprofitant l’absència del seu espòs, Katherine comença un apassionat i luxuriós romanç amb un noi del servici. La seua personalitat esclata mostrant el caràcter subjugant, insaciable i calculador, quan es converteix en ama i senyora de la finca en l’absència de la família del seu marit. L’atmosfera soporífera canvia radicalment amb l’explosió del seu propi ego, creant una pel•lícula diferent, que juga amb la comèdia que provoca la confrontació de la malícia macabra de Katherine amb la tornada a la finca del pare del seu marit. I, definitivament, ens mostra el cim de l’escalada psicòtica de la nostra benvolguda protagonista, quan l’espectador descobreix el seu instint assassí, mancat de qualsevol remordiment, típic de mentalitats sociòpates. Una pel•lícula força interessant, que ens conta la història des de dos llenguatges diferents alhora, el del guió escrit i el de la direcció audiovisual.

69 i pico miren cine
T2: Trainspotting
Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera. Guille Pérez Torró
 ‘Nostalgia, por eso estás aquí. Eres un turista de tu propia juventud’, li diu Sick boy a Mark Renton (Ewan McGregor) en una de les tantes escenes calcades a les de la primera pel·lícula, en la qual els protagonistes tornen l’immens paratge natural als peus d’una muntanya, on Renton pronunciava el seu mític discurs de ‘es una mierda ser escocés...’. I, a grans trets, eixa és la principal raó per la qual, tot el públic que va caure rendit al magnetisme de la primera part (la transparència amb la que es tractava el tema de la drogodependència, la desimboltura d’una direcció i posada en escena de lo més original i creativa, i uns diàlegs àcids i divertits) pelegrinés de nou cap a les sales de cine per a poder retrobar-se amb aquella colla de paries socials, per als quals, al igual que als propis espectadors, han passat factura els vint anys transcorreguts. I és que l’argument d’aquesta nova entrega no dona per a molt més. Jo la veig com aquells mítics grups de música que es reuneixen en l’actualitat per a tornar a fer una gira. La gent acudeix en massa als concerts a escoltar els seus millors temes...  però ja no és el mateix. Aquesta seqüela pateix dels mateixos símptomes. És genial veure’ls a tots reunits de nou i continuant la història que deixaren pendent, però sembla que el major assoliment s’hagi quedat aquí, ja que el film peca de ser massa pla, mancat de tota la gama de matisos dramàtics que se desprenia del rerefons sociològic de la cinta original, i quedant-se únicament amb les reflexions dels protagonistes sobre el pas del temps. Li costa assolir l’autenticitat que desbordava el film original. Els trets característics de les personalitats de cada personatge, que els feia divertits a cadascú a la seva manera, abans sorgien com a resolució de situacions que l’argument anava plantejant, en canvi, a la seqüela, dona la sensació que les situacions li són imposades als personatges per a que aquests, actuant segons la seva peculiar forma de ser, responguin amb algun gag còmic perquè és ‘el que s’espera’ d’ells. I no dic que no fossin divertits, simplement que no tenen la màgia de l’anterior. Màgia que també desapareix al perdre aquella estètica underground de la primera cinta. La brutícia i foscor dels escenaris i ambients pels quals es desenvolupaven els personatges, transmetien de primera mà la podridura i angoixa existencial de l’addicte a la heroïna. La Trainspotting original caminava elegantment per la serralada que separa les vessants de la comèdia i la tragèdia. Argumentalment també estava molt ben treballada i resolia exquisidament el final, variant amb ironia, l’anàfora utilitzada al començament del film, ‘elige la vida...’. Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera i acaba perfilant un caire més sorneguer que líric. Es mou molt per la inèrcia de l’original, tant per les nombroses referències com per una estructura argumental reciclada. No és una bona segona part, però és una entretinguda pel·lícula. Es gaudeix bona cosa amb ella, per tant soluciona la papereta de mantenir les expectatives amb les que els fans anaven a veure-la, i és que, adaptant el discurs de Sick boy... nostàlgia, per això som aquí al cinema.
 

69 i pico miren cine
Techo y comida
Tot i que ‘Techo y comida’ és una pel·lícula una mica viejuna (2015) el tema que tracta continua sent de rabiosa i dolorosa actualitat
Tot i que ‘Techo y comida’ és una pel·lícula una mica viejuna (2015) el tema que tracta (una jove mare no se sap si soltera, vídua, abandonada o què, que malviu amb el seu fill de vuit anys en un pis de lloguer que no paga des de fa mesos perquè no disposa de cap tipus d’ajuda ni de subsidi i els escassos ingressos que aconsegueix en treballs ocasionals i mal pagats els ha de dedicar a menjar o a alguna cosa que se li assembla) continua sent de rabiosa i dolorosa actualitat. El gran mèrit de la peli, del director debutant Juan Miguel del Castillo, és que amb un to reposat de documental de la 2, sense escarafalls ni traques, només mostrant amb realisme el que és (y el que cada vegada més serà) el dia a dia de la protagonista (que com qui diu es el dia a dia d’un 28% dels nostres conciutadans) aconsegueix posar-te la pell de gallina i fer-te reflexionar sobre tres importants qüestions. La primera sobre si - com diu la dita- quan la barba del teu veí veges afaitar, has de posar la teua a remullar? Qui de nosaltres serà el següent? La segona si serè cert que uns i altres, uns per por i altres per pena, fem del món una gangrena. I tercera si no se’ns hauria de caure la cara de vergonya per consentir que  persones que estan a tocar visquen entre tanta desgràcia i tanta misèria mentre al voltant nostre sovintegen – com la merda - els casos esporàdics de corrupció, la insolidaritat i un grapat d’amos del negoci que s’han vingut amunt i que continuen lligant els gossos amb llonganisses. Una peli que a més a més de l’aspecte reflexiu i del fet que et posa malalt dels nervis està magníficament interpretada per Natalia de Molina, que va guanyar el Goya 2015 a la millor actriu, i que, en la meua modesta opinió, deuria d’haver sigut la candida del cine espanyol als Oscar perquè a més de ser una excel·lent carta de presentació reflexa molt millor que qualsevol de les altres la realitat de qui som, d’on venim i cap a on anem, els ciutadans d’aquest racó del món.

69 i pico miren cine
Habemus peliculón
Una reseña de Guille Pérez-Torró
 

69 i pico miren cine
Batman v. Superman: El amanecer de la Justicia
Una peli que recorda com un ou a un altre ou, a ‘Gorgo y Superman se citan en Tokio
 

69 i pico miren cine
Café Society
Una ressenya de Guille Pérez-Torró
 

69 i pico miren cine
Espías desde el cielo / Good kill
Dos pelis que s’assemblen com un ou a un altre ou

69 i pico miren cine
Quatretondeta
Xavi Cortés, explica què li ha semblat el debut cinematogràfic de Pol Rodríguez
 

69 i pico miren cine
Louie
¿Si una gran peli és un peliculón una gran sèrie es un serión? ¿Tot i que siga d’humor?
 

69 i pico miren cine
La caixa negra
Una historia senzilla carregada d’anècdotes i moments divertits
 

69 i pico miren cine
El renacido
La pel·lícula està nominada a 12 premis Oscar, incloent millor pel·lícula, director i actor