69 i pico miren cine
Cars 3
Un article de Jordi Santonja Ferrando
La indústria del cinema ja fa temps que davant de la crisi va canviar i va descobrir en les pel·lícules d'animació una eixida a la baixada de vendes. Anem a contar històries d'adults disfressades amb dibuixos animats. Pixar va ser de les primeres a veure aquest negoci i la que més èxits ha tingut tant en taquilla com en Oscars. Però va tindre un erro ‘Cars’. Malgrat això, en lloc d'abandonar el projecte va continuar la saga. En aquesta tercera entrega ha millorat el nivell, és una pel·lícula amb una trama per adults, la lluita entre el vell Rayo McQueen i els joves que volen imposar-se amb l'ajuda de la tècnica. La cabuderia d'uns que no volen evolucionar i tenen por a les noves tecnologies s'enfronta a un nou món en què la tecnologia ho és tot. El protagonista ha de prendre una decisió córrer a la manera de l'antiga escola o retirar-se i viure del passat venent tota mena de productes. En el fons ja hem vist aquest argument en altres pel·lícules. Un altre aspecte positiu de la cinta és la capacitat de sorpreses que té el guió, amb uns canvis que li donen joc i la fan més entretinguda. També cal destacar el paper femení de Cruz Ramírez que a vegades protagonitza la pel·lícula. Ella representa un altre argument prou conegut: la necessitat d'una segona oportunitat. Aquesta empenteta que necessitem tots per a triomfar i eixir de l'anonimat. Pel que fa a la qüestió tècnica Pixar treu muscle barrejant realitat i animació. Hi ha escenes molt xules; com la carrera a la platja, un salt amb la lluna de fons, reflexos a l'aigua... Es nota que han cuidat molt aquest aspecte perquè la peli pot agradar-te o no però veure unes imatges espectaculars que causen impacte ens agrada a tots i, de vegades, justifiquen el preu de l'entrada. Cal avisar-vos que aneu a l'hora al cinema perquè, com ja és, costum abans es projecta un curtmetratge mut, ‘Lou’ que és interessant, un poquet moralista i alliçonador per als més menuts que a vegades són un poc trastos.
 

69 i pico miren cine
Dunkerque
Un article de Jordi Santonja Ferrando
Des del primer fotograma, des de la primera nota de música, des del primer tret aquesta pel•lícula t'enganxa i ja no et solta, Dunkerque és bona fins a dir prou, tot està calculat per a emocionar-te, el so i la música són una part fonamental d'aquesta experiència, perquè aquesta és més que una pel•lícula, busca més enllà i ho troba. És una obra que junta l'art de la música de Hans Zimmer i la enginyeria de so. Si vols saber a què sona una guerra? Vés a veure Dunkerque. Si en ‘Salvar al soldado Ryan’ la parella Spielberg i Williams ens oferiren una lluminosa obra mestra en el desembarcament de Normandia. Nolan i Zimmer ens submergeixen en la foscor durant tot el metratge d'aquesta fugida de l'infern. Si vols saber com sona la supervivència vés a veure Dunkerque. Cristopher Nolan que escriu i dirigeix aquesta obra ens conta la història en tres trames narratives, i en tres dimensions (la de terra que dura una setmana, la de mar que dura un dia i la aèria que dura un hora) que integra d'una manera magistral fent-les molt accessibles per a l'espectador. El director britànic es converteix en el senyor de l'obscuritat, manegant els joc de les ombres de manera magistral. També sap transmetre'ns la claustrofòbia, fins i tot en escenaris oberts, l'espectador sap que estan dins d'una ratonera, i fins i tot quan sembla que han fugit sabem que no hi ha marge per a l'esperança. Els actors et parlen a la cara, busquen a l'espectador. Al tractar-se de tres històries la pel•lícula té un repartiment d'actors d'una manera coral. Cal destacar el paper de Kenneth Branagh que, pràcticament sense moure's, interpreta un paper d'una gran serenitat. Altre protagonista és Mark Rylance, que interpreta el paper d'un civil que arrisca la vida, com molts altres, i agafa la seua embarcació per anar a rescatar als soldats acorralats de Dunkerque, els seus diàlegs i reflexions són del millor de la pel•lícula, ells protagonitzen l'únic moment d'esperança del film i un dels més emotius. Els efectes especials donen una gran sensació de realitat. No estem davant d'una d'aquestes pel•lícules en el que els efectes especials ho són tot, a la batalla aèria els picats i contrapicats de càmera són fenomenals. El treball a les escenes de mar també són d'un realisme simplement preciós. Christopher Nolan ha fet: La pel•lícula de súper herois: ‘El caballero oscuro’ La pel•lícula de ciència-ficció: ‘Interstellar’ La pel•lícula de guerra: ‘Dunkerque’ Quin serà el pròxim repte? Hi ha defectes? Per a mi tan sols un, es tracta d'una història molt britànica, els aliats francesos pràcticament no apareixen i no sembla que hi haguera un bon enteniment entre ells. Els alemanys només apareixen en un fotograma al final, a pesar que la seua presència està ben present al llarg de tot el film. A la pel•lícula es diu ‘La supervivència no es justa’ jo afegiria: la guerra tampoc.

69 i pico miren cine
Yo, Daniel Black
Un article de Jordi Santonja Ferrando
No sé si el director Ken Loach ho ha fet a propòsit però veure seguits el documental ‘El espíritu del 45’ i aquesta pel·lícula, et fa pensar en tot el que hem perdut pel camí. Si en la primera parla d'un Regne Unit destrossat per la Segona Guerra Mundial però que és capaç d'alçar-se amb orgull, en ‘Yo, Daniel Blake’ veiem tot el contrari, un Regne Unit de l'abundància on a molta gent li han fet perdre tot, fins l'orgull. Si l'any 1945 la societat anglesa és capaç de crear empreses públiques per a donar qualitat de vida a totes les persones, on es practica el lema laborista ‘desde la cuna hasta la tumba’, avui en dia tot això s'ha perdut, s'ha privatitzat tot, fins els serveis socials o les agències de l'atur. El protagonista, un home major prop dels seixanta anys, vidu i sense fills, es veu en mig d'una situació surrealista. Afectat per un atac al cor, els metges no li deixen treballar però l'agència d'ocupació li obliga a buscar feina per a poder cobrar el subsidi. A la falta de coordinació de les dues empreses (parle d'empreses, ja que estan privatitzades i nosaltres som clients) s'afegeix una altra situació surrealista, un nou problema d'aquesta societat 2.0: molts dels tràmits car fer-los a una web. Què fem amb la gent major? Tenim un clar problema de bretxa digital. Per a estalviar costos o bé et donen un número de telèfon que funciona com el cul o t'envien a una web on tens que registrar-te i buscar-te la vida. S'ha passat del ‘vuelva usted mañana’ al ‘eso está en la web’. Les persones han deixat d'atendre a les persones i el sistema té un greu problema. No es tracta de buscar l'excepció que confirma la regla, hi ha molta gent que pateix aquesta situació. I un tercer entrebanc afegit, són gent que ja pateix altres molts problemes, situació d'exclusió social, la part més feble de la societat. La pel·lícula té una segona protagonista. Una dona jove divorciada, amb dues xiquets, que no té feina, ha hagut de fugir de Londres, es troba sola, no té familiars i coneix a Daniel que li tira una mà per ajudar-la a eixir del forat en el què es troba. Una història tant aterridora com real. Ken Loach als 80 anys ens mostra una pel·lícula reivindicativa, de les que ja no és fan, en cru, sense efectes especials, sense banda sonora,  però amb tota l'empatia que tan sols ell pot transmetre.  Necessitem justícia social no caritat! La solidaritat serà la pròxima revolució? Podem fer un món millor per a tots? Protegim als més vulnerables de la nostra societat? Millorem com a societat? Ken Loach ens planteja moltes preguntes i moltes afirmacions obvies, que tenim davant dels nostres ulls cada dia.
 

69 i pico miren cine
The handmaid’s tale
Un article de Jordi Santonja Ferrando
S'ha acabat la primera temporada i HBO ha comunicat que fins al 2018 no n'estrenarà la segona, i ara toca assaborir la que per a mi serà la gran triomfadora dels festivals de sèries, amb permís de 'Joc de Trons' que està a punt de començar la setena temporada. Aquesta sèrie està basada en una novel·la de Margaret Atwood, escriptora canadenca que escriu aquesta obra distòpica als anys 80, veient el creixement del conservadurisme de Margaret Thatcher, Ronald Reagan, els problemes de la contaminació mediambiental i l'aparició de noves malalties com la SIDA. També es va fer una pel·lícula alemana que no va tindre massa èxit, a l'igual que la novel·la. La referència a la gran 1984 de George Orwell es obvia, comparteixen gènere literari i per tant molts punts en comú, una societat classista amb unes normes asfixiants, una vigilància constant, l'aparació d'una neollengua o la negació del passat. Margaret amplifica els mals que observa i els condensa en un futur on els Estats Units deixen de ser la terra de la llibertat i passen a ser una mena d'Arabia Saudí; i el seu país, el Canadà, es converteix en el país d'acollida dels americans que fugen de l'horror. Una altra referència seria la pel·lícula 'Hijos de los hombres' on la societat mundial s'enfronta a una gran epidèmia d'infertilitat. La sèrie tècnicament és perfecta, la fotografia busca la llum per a dibuixar quadres de l'escola flamenca, no necessita primers plànols directes, no li fa falta una gota de sang per espantar-nos. La banda sonora d'Adam Taylor també s'integra perfectament a l'obra, és com un personatge més que amplifica les situacions, ens acollonarà quan toca i ens donarà un alé d'esperança quan la sèrie ens deixa respirar. En l'àmbit narratiu té 3 nivells, un la historia en present on se'ns conta part de la trama, un altre seria el dels flashback que són molt constants i perfectament integrats per a explicar com s'ha arribat a aquesta bogeria, un dels punts forts de la sèrie. El tercer nivell seria el dels diàlegs interns de la protagonista que davant d'una situació tan reprimida, parla amb ella per tal de donar-se un respir i poder reflexionar d'allò que li està passant perquè no té a ningú amb qui confiar. La sèrie està protagonitzada per Elisabeth Moss que interpreta a Defred, la criada. Joshep Fiennes encarna al comandant, un home amb molt de poder i que pràcticament és el seu amo i senyor. Són els papers principals però la sèrie en té uns de secundaris que tenen un pes important i apareixen amb força en algun capítol. Ara toca parlar de la trama. Què fa que aquesta sèrie siga tan bona? Que concentra i uneix tots els mals que ja coneixem. És una sèrie molt feminista, pràcticament toca tots els mals que pateixen les dones: La gestació subrogada, les violacions, els robatoris de bebés, la violència domèstica, la tracta de blanques, la prohibició de l'avortament i del divorci, la mutilació genital, etc. No estem parlant d'un futur literari, per desgràcia a molts països actuals hi estan vigens i són fins i tot legals. En aquesta sèrie les dones sols poden ser esposes, úters amb potes, criades o putes, així de clar. En un flashback de la sèrie, s'ens conta com totes les dones al mateix moment perden l'accés als seus diners i després són acomiadedes de les seus faenas, passen a tindre una dependència total de l'home. També parla del problema dels refugiats, com els nord-americans fugen al Canadà en la recerca de la llibertat; com són rebuts per les autoritats, els reben amb totes les facilitats per a la seua integració (l'escriptora és canadenca), una crítica al món actual, no oblidem que a Espanya els immigrants són tancats a CIE's, no es compleixen els acords d'acollir a refugiats Siris i es blinden les fronteres, entre d'altres. Una altra temàtica que es tracta és la de la llibertat sexual, el sexe tan sols és un mitjà per a tindre fills i l'homesexualitat és un delicte castigat amb la mort. La prostitució està prohibida però, aixó sí, només la poden practicar les altres esferes socials, els comandants, a Jezabel en prostíbuls amagats i fortament custodiats. Com es veu en una conversa entre la criada i el comandant, ell li conta que volien fer un món millor però això no volia dir que fora per a tots, havien alliberat les dones de totes les càrregues fastigoses del passat, ara tan sols es dedicarien a allò veritablement important: cuidar dels seus hòmens i portar fills al món. Una sèrie molt recomanable. No sé si per treure-li un defecte, no és una comèdia lleugera ara per a l'estiu, tot el contrari. La decisió és teua.

69 i pico miren cine
Wonder Woman
Una reseña de Jordi Santonja Ferrando
 

69 i pico miren cine
Déjame salir: inquietante e imprevisible
Una reseña de Javier Llopis
 

69 i pico miren cine
Lady Macbeth
Adaptació sui géneris de la novel•la russa ‘Lady Macbeth de Mtsensk’. Guille Pérez-Torró
 

69 i pico miren cine
T2: Trainspotting
Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera. Guille Pérez Torró

69 i pico miren cine
Techo y comida
Tot i que ‘Techo y comida’ és una pel·lícula una mica viejuna (2015) el tema que tracta continua sent de rabiosa i dolorosa actualitat
 

69 i pico miren cine
Habemus peliculón
Una reseña de Guille Pérez-Torró
 

69 i pico miren cine
Batman v. Superman: El amanecer de la Justicia
Una peli que recorda com un ou a un altre ou, a ‘Gorgo y Superman se citan en Tokio
 

69 i pico miren cine
Café Society
Una ressenya de Guille Pérez-Torró