69 i pico miren cine
The Confession Tapes (Netflix, 2017)
Un article de Pau Sellés
El gegant de les plataformes de vídeo per demanda, Netflix, s’està guanyant un espai privilegiat en el nostre temps d’oci, i ho està fent gràcies a una atrevida aposta per les produccions pròpies. Allò que més ha transcendit del seu catàleg són sèries com Stranger Things, que recupera l’esperit de la ciència-ficció dels 80, o Narcos, on l’acció trepidant i les trames policials es barregen en una història ‘verídica’ on els espectadors agraïm que es prenguen tantes llicències. No obstant això, m’agradaria reivindicar l’oferta en matèria de documentals d’aquesta plataforma, molt concretament les produccions que s’emmarquen dins del gènere true crime. En aquesta denominació s’engloben aquelles cintes que, amb un desenvolupament purament narratiu, aborden casos criminals mitjançant una exhaustiva documentació. L’encert de Netflix escau en el format escollit per tal d’endinsar-se en aquest gènere: mini sèries documentals que expandeixen les possibilitats del format clàssic d’una sola peça i que, mitjançant temporades autònomes d’uns 8 capítols, submergeixen a l’espectador en la investigació dels crims més intricats possibles. La primera d’aquestes mini sèries fou Making a murderer (2015), on de forma magistral es qüestionaven les actuacions policials que propiciaren la incriminació de Steven Avery, un ciutadà estatunidenc. The Keepers (2017) seguia la mateixa línia, en aquest cas airejant les misèries de l’església catòlica per un seguit d’abusos sexuals perpetrats per un dels seus membres. A finals de l’estiu ens arribava una altra mostra d’aquest format amb The Confession Tapes; el leitmotiv dels seus set capítols resideix en els qüestionables procediments emprats per la policia estatunidenca en l’obtenció de confessions en casos d’assassinat. Així doncs, cada capítol s’articula al voltant de l’enregistrament en vídeo d’aquests testimonis, on els acusats es veuen forçats a admetre crims dels quals aparentment no són responsables. És innegable que The Confession Tapes ens manipula emocionalment, orientant la nostra opinió i  oferint una lectura alternativa a la versió policial; al cap i a la fi, tot documental mostra, baix una aparença d’imparcialitat, una subreptícia interpretació personal dels fets. No obstant això, el grau d’involucració amb el relat és tan alt, que necessitem compartir el dubtes que planteja Kelly Loudenberg, la directora de la sèrie. Aquesta manipulació que acceptem no impedeix d’altra banda que, la tasca periodística d’investigació i documentació de cadascun dels capítols, ens done raons més que provades per reprovar els procediments policials que observem. Podem dir que en un temps on les forces de «l’ordre» susciten tants dubtes entre la ciutadania, ens convé recórrer a produccions com The Confession Tapes. I és així perquè, sense amagar una evident parcialitat, encerten al presentar un discurs que les mateixes autoritats alimenten amb els seus il·lícits i anacrònics procediments.
 

69 i pico miren cine
Blade Runner 2049
Un resenya de Jordi Santonja Ferrando - Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017)
El director Dennis Villeneuve ha intentat fer la pel·lícula perfecta, tant perfecta que els arguments que puc utilitzar per lloar-la, per a un altra persona serien utilitzats per a criticar-la i tots dos tindríem raó. Fer el remake d’una pel·lícula com Blade Runner que ja compta amb 35 anys d’història (i s’ha guanyat un estatus no ja dins del gènere de la ciència ficció sinó més bé de la història del cinema) és un repte molt gran. En principi cabien dos camins; un fer una continuïtat de la trama original amb un director consolidat i un altre una història totalment diferent, amb un director poc definit i que traïra l’original. Al final s’ha buscat un director consolidat amb un bagatge visual i estètic contrastat i Villeneuve ha treballat un tercer camí; ni continuïtat ni ruptura. Cal mencionar que a pesar de parlar d’una pel·lícula de fa 35 anys, el director Ridley Scott, el protagonista Harrison Ford, el músic Vangelis... estan vius i en actiu, uns han participat i els altres no. També cal afegir que és una pel·lícula basada en una novel·la de Philip K. Dick, no he llegit el llibre i no puc opinar si s’ha buscat la trama literària o s’ha fugit d’ella. Personalment no buscaria una comparació entre les dues parts de Blade Runner, em sembla més curiosa una comparació amb un altra pel·lícula que em transmet sensacions paregudes: ‘Dunkerke’ de Christopher Nolan, l’autor d’ambdues bandes sonores és l’omnipresent Hans Zimmer. No sóc  gens bo en el tema d’apostes però em sembla que l’edició dels propers Oscars en els ‘avorrits’ apartats tècnics, és presentarà un interessant duel d’ambdues pel·lis, no oblidem que el director de fotografia de «Blade Runner 2049» Roger Deakins ha sigut nominat dotze vegades i no ha guanyat mai. Blade Runner 2049 busca l’estètica fotograma a fotograma, qualsevol imatge d’ella és una obra d’art, simplement amb la fotografia, l’atmosfera i el so, pot arribar a enganxar-te, poques cintes poden arribar a eixe nivell. És un altra raó de la meua comparació amb ‘Dunkerke’. L’innovació tècnica més gran i destacable de Blade Runner 2049 és l’aparició d’hologrames, que s’integren a la pel·lícula com un actor més, Sylvia Hoeks interpreta el paper d’un holograma molt real, també hi ha una escena d’un escenari abandonat on actua un holograma d’Elvis Presley molt xula i també hi ha una escena d’amor amb holograma i persona real molt light, sense cap dubte el pitjor de la pel·lícula. Un altre apartat criticable és la durada del film, 163 minuts. Per alguns pot ser una eternitat i per a altres, doncs no li’n sobra ni un, a la primera Blade Runner ja va passar una cosa pareguda i uns anys després es va realitzar una versió del director amb escenes eliminades. Un altre aspecte criticable és la tardança en aparèixer Harrison Ford, perquè quan ell surt a escena la pel·lícula guanya en argument i la trama és fa més interessant. El director fa una concessió al cine de blockbuster amb unes escenes d’acció molt ben elaborades, per a donar un punt èpic a la història, en unes localitzacions molt aconseguides un treball de producció molt interessant. L’estètica guanya al contingut? Aquest és el debat d’aquesta pel·lícula. Villeneuve vesteix molt elegantment aquesta pel·lícula mentre que la cinta de Ridley Scott té molta més història, més lírica.

69 i pico miren cine
Kingsman: The Golden Circle
Una ressenya de Pau Sellés - Kingsman: The Golden Circle (Matthew Vaughn, 2014)
He de dir que admire les pel·lícules que no es prenen molt seriosament a elles mateixes. Aquelles que sense parodiar obres precedents aconsegueixen articular un relat desenfadat però alhora madur. Kingsman: The Golden Circle es mou correctament en aquest perillós espai, apostant per la continuïtat d'aquells elements que van popularitzar fa tres anys a la seva primera part. El plantejament d'aquella obra va sorprendre pel seu caràcter desmitificador, en presentar el seu protagonista com una mena de jove James Bond de classe obrera. Encertada estratègia aquesta, sabedors del debat mediàtic en Regne Units al voltant dels anomenats chavs (estereotip de jove conflictiu d'origen humil). Dins de la voràgine d'irreverència i excés en la qual ens submergeix Matthew Vaughn, hi ha una certa actitud conservadora, ja que la cinta manté un paral·lelisme evident amb la seva predecessora, tant a nivell formal com argumental. La megalòmana antiheroïna protagonitzada per Julianne Moore, suplanta (i empetiteix) al que interpretés Samuel L. Jackson en 2014, alhora que constitueix la força opositora que sustenta el relat. A més, les escenes d'acció tornen ací a mantenir un argument que, en línies generals, recorre al maniqueisme i els clixés propis del gènere. Esment especial mereix el vibrant plànol seqüencia que, com ocorregués en el cas de la primera amb Colin Firth al ritme de Free Bird, ens torna a colpejar amb el seu excés i ritme frenètic. Encara que el desenvolupament s'allarga innecessàriament per moments, un elenc d'excepció (la caricaturesca presencia d’Elton John no té preu) i un treballat apartat visual ens fan obviar totes les carències de Kingsman. En definitiva, una curiosa aproximació al gènere d'espies que, augurem pot convertir-se en trilogia.
 

69 i pico miren cine
Big little lies
Una ressenya de Jordi Santonja Ferrando
Aquesta setmana s’ha fallat la 69 edició dels premis Emmy, els Oscars de la tele. Una de les guanyadores amb 5 premis ha sigut ‘El cuento de la criada’ com ja us vaig advertir l’altra guanyadora és ‘Big little lies’ amb el mateix nombre de guardons, sort que van competir en seccions diferents perquè la collita de series del 2017 ha sigut la millor fins ara. Dos sèries amb molt en comú. Són adaptacions literàries de dues escriptores ‘El cuento de la criada’ de Margaret Atwood i ‘Big Little secrets’ de Liane Moriarty, les dues compten amb forta presencia de protagonistes femenines i tracten en profunditat temes problemàtics. ‘Big little lies’ des dels títols de crèdit, amb una meravella de cançó ‘Cold little heart’ de Michael Kiwanuka, se't quedarà enganxada. I tota la banda sonora ja t'està anunciant que aquesta sèrie és una altra cosa. Al repartiment, a l'alçada de produccions cinematogràfiques, destaquen Nicole Kidman, no cal presentació, i Reese Witherspoon, guanyadora d’un Oscar, i la resta d'actors també són molts bons. La sèrie és coral i cadascuna d’elles (i d’ells) és fonamental per a la trama. Una societat de matrimonis quarentons triomfadors i que ho tenen tot per a ser feliços, però que no ho són i que a demés arrosseguen l’entorn amb els seus problemes. Un embolcall molt bonic on al poquet que rasques surt la foscor, deixant al descobert l’esquerdes del que aparenta ser perfecte. Un club de les segones oportunitats, amb uns flashbacks que el mantenen en tensió fins al final. I una cosa que m'agrada -des de la sèrie Breaking Bad- eixes capes de grisos que donen força als actors. Ni tots són tan bons sempre, ni tots som tan dolents sempre. És mentida, la parella perfecta no existeix! La família perfecta no existeix! Tan sol viu a la publicitat! Sembla que la història no acaba i pot haver segona temporada.

69 i pico miren cine
Verònica
Una ressenya de Jordi Santonja Ferrando
 

69 i pico miren cine
Cars 3
Un article de Jordi Santonja Ferrando
 

69 i pico miren cine
Dunkerque
Un article de Jordi Santonja Ferrando
 

69 i pico miren cine
Yo, Daniel Black
Un article de Jordi Santonja Ferrando

69 i pico miren cine
The handmaid’s tale
Un article de Jordi Santonja Ferrando
 

69 i pico miren cine
Wonder Woman
Una reseña de Jordi Santonja Ferrando
 

69 i pico miren cine
Déjame salir: inquietante e imprevisible
Una reseña de Javier Llopis
 

69 i pico miren cine
Lady Macbeth
Adaptació sui géneris de la novel•la russa ‘Lady Macbeth de Mtsensk’. Guille Pérez-Torró