69 i pico miren cine
Les coses no són fàcils per ningú
Micro ressenya sobre la màgnifica sèrie “Shtisel” de Alon Zingman - (2013 fins fa un moment). 3 temporades. 33 episodis
Shtisel ((Netflix) Sèrie (3 temporades) xulíssima que vaig enganxar per casualitat i que m’ha agradat moltíssim. Probablement es una de les millors que he vist en els darrers anys. A l’altura de les grans. Es senzilla, sincera, autèntica, emocionant, divertida i, molt enganxosa. Sense traques ni tombarelles. Només amb personatges sòlids com una roca, un guió perfecte que barreja simultàniament drama i comèdia i alguns moments visuals impagables. A més a més ens ajuda a desfer-nos de prejudicis, a recordar que ‘conèixer-nos és estimar-nos’ (bé, no sempre), a mesurar la distància entre la realitat i el desig i a que, pam dalt pam baix, tots/totes estem tallats pel mateix patró. Mireu-la per l’amor de Déu, Rei de l'Univers, que per la seua paraula tot existeix.
 

69 i pico miren cine
Sons of Anarchy
Una ressenya de Kuqui Guillem sobre la sèrie “Sons of anarchy” de Kurt Sutter - (2008-2014). 7 temporades. 92 episodis
Veure Sons of Anarchy és una absoluta pèrdua de temps que només es pot justificar per un augment desmesurat d’hores mortes per causa de l’actual pandèmia. El protagonista, un roget pijo que no es llava el monyo en una setmana, troba el diari del seu pare, que va lluitar a Europa durant la guerra, i les memòries semblen que l’ajuden a replantejar-se la vida i el món des d’una perspectiva filosòficament anarquista. Doncs bé, aquí es podrien haver quedat els guionistes i no hauria passat res. Posar Anarchy al títol d’una sèrie on els guionistes tenen la mateixa noció de l’anarquia que els participants de la casa de Gran Hermano, és com a mínim agosarat, si Bakunin o Durruti alcen el cap els lleven la tonteria romàntica de la moto, la Budweisser i el canut, mentre et dediques a tocar-te els ous; literalment. En resum, sembla que tota moció filosòfica l’han après de Bibis and Budget i només els falta un “com mola l’anarquia col•lega”. Resulta que els xavals, i no tant xavals, es guanyen la vida fent de tot excepte treballar (que això és de pijos i ells són anarquistes… l’hòstia que li pegava Durruti amb la mà oberta no me la perdria per res del món). Passen droga -que mola molt-, i també armes -que mola encara més-, fins al punt de pegar-li-la a l’IRA Autèntic (és que l’IRA d’Hacendado se’l varen polir amb una partida de bitllar), una altra bola de drac… perquè Michael Collins es faria furgadents amb els seus ossets de pijos pixorros. I bé, resulta que el prota, té una exnòvia que és mala mare, perquè és una ionqui de merda -si, està enganxada a aquesta droga que ell trafica-, i cal llevar-li la criatura com siga, perquè ell traficarà amb drogues però, ell controla tio. I un dia arriba al poble l’amor de la seva vida, l’amor de l’insti, i acaba casant-se amb ella, i té un altre fill, i tenen la custòdia del primer, perquè la mare era molt mala i molt ionqui. I ell que, vol ser bon pare sempre promet que deixarà la violència però, és que no pot, porqué és “anarquista” i la família també són els col•legues traficants, i a més ha de guanyar pasta, que criar dues criatures i tunejar-se les motos és molt car als EEUU. Un dia la panda, s’adona que han de deixar de traficar, perquè l’onada de violència no fa més que augmentar, i decideixen buscar un negoci molt xuli i legal; la prostitució, perquè mola molt més vendre persones que metralletes, i de pas, de tant en tant els xavals tasten la mercaderia, perquè clar, tenen moltes necessitats i volen assegurar-se que tenen el millor producte per als seus clients. I ell que és molt bon pare i marit, de tant en tant necessita desfogar-se, perquè la nova dona és metgessa i molt llesta però, vol endur-se els seus fills i que s’eduquen en un ambient normal, sense raptes, ni drogues ni kalàixnikov… en resum que és més mala Gargamell i ell això no ho pot consentir. El que no acabe d’entendre és com un senyor com Ron Perlman ha acceptat formar part d’una muntanya de merda tant gran, excepte si ha jugat a la ruleta russa a un casino nordcoreà. El final de la sèrie, mola molt perquè per fi el pijet la palma però, això si, amb un to poètic i rockanlorer, no siga cosa que a algú li se’n passe pel cap posar-lo en dubte. Una cosa sí que recomanaré; la banda sonora de la sèrie és magnifica, per tant no perdeu el temps amb el Netflix i poseu-se directament l’Spoty. La conclusió davant aquest grapat de troles, paletades i matxistades és que en lloc de Sons of Anarchy la sèrie s’hauria de dir Fills de Cosins Germans.

69 i pico miren cine
El año del descubrimiento
Micro-ressenya sobre la pe•lícula 'El año del descubrimiento' de Luis López Carrasco (2020)
(Movistar +) Documentalot de 3 hores i vint minuts de durada que tracta del desmantellament industrial de Cartagena i dels disturbis que van acabar amb l’incendi del parlament regional, l’any olímpic de 1992. Està composat per testimonis de protagonistes, veïns de Cartagena i imatges d’arxiu (com per altra part sol passar als documentals) però amb una interessant presentació a pantalla partida on, de vegades, es simultaniegen històries i conversacions. Malgrat la durada en cap moment resulta pesat, probablement perquè les persones que el protagonitzen a més del tancament de Bazan, Peñarroya i altres indústries de Cartagena parlen d’una manera directa, real i molt fresca de feina, de condicions laborals, de problemes, de perspectives, de futur i, en general, de totes eixes coses que són d'interès per al comú dels humans. Molt interessant i educatiu
 

69 i pico miren cine
Akelarre
Micro-ressenya sobre la pe·lícula 'Akelarre' de Pablo Agüero (2020)
(Filmin) Peli que va d’una ‘purificació’ imaginaria  (o potser no tant) duta a terme al País Basc l’any 1609 que va tindre com objecte sis xiques acusades de bruixes. El començament és una mica somordo però la cosa va a millor i a partir de la meitat és torna molt enganxosa i amb molta gràcia. Hi ha una metàfora en la peli (que aquesta volta crec que sí he agafat al vol) que està en contra del pensament únic i dels regnes de merda i a favor dels pobles nadius i la tolerància. Interessant i ben bonica.  

69 i pico miren cine
Un mundo normal.
Micro-ressenya sobre pe·lícula ' Un mundo normal' de Achero Mañas (2020)
 

69 i pico miren cine
The investigation
Ressenya sobre la sèrie danesa 'The Investigation' de Tobias Lindholm (2020)
 

69 i pico miren cine
El desorden que dejas
Una opinió solta sobre la sèrie El desorden que dejas ' de Carlos Montero (2020) que es pot veure a NETFLIX
 

69 i pico miren cine
Los favoritos de Midas
Una micro ressenya de la sèrie 'Los favoritos de Midas' de Mateo Gil y Miguel Barros (2020)

69 i pico miren cine
Patria
Una micro ressenya de la mini sèrie Patria d'Aitor Gabilondo
 

69 i pico miren cine
Caza de brujas
 

69 i pico miren cine
Treufoc (Filmin)
Una ressenya mínima i entusiasta de Jordi Santonja Ferrando
 

69 i pico miren cine
Un blanco, blanco dia
Una ressenya mínima i entusiasta de Un blanco, blanco día (Hlynur Palmason, 2019)