69 i pico miren cine
La vida es una tómbola o casi
Una ressenya de Pep Jordà - Wonder Wheel(Woody Allen, 2017)
Quan érem joves, feliços i indocumentats dividíem les pelis de Woody Allen – diguen glòria - en dues grans categories: les que feien riure (gairebé totes) i les serioses (‘Interiores’). Amb el pas dels anys el director va anar fent i nosaltres ens va acostumar als matisos: a pelis que tot i ser de mar no sabies ben bé si eren polp o calamar; a pelis que eren les dos coses i d’altres – les menys – que no eren ni una cosa ni l’altra sinó ves a saber què (‘Recuerdos’). Ara que Woody Allen s’ha fet perillosament major  sembla haver retornat als orígens i des d’uns anys torna a fer pelis de riure  (‘Scoop’) d’altres que no se  sap ben bé què son (‘A Roma com amor’) i d’altres serioses. Aquest és el cas de ‘Wonder Wheel’. De fet, no només és seriosa sinó que a més és molt teatral. De fet et passes els primers minuts de la peli pensant (i patint) si els dos protagonistes eixiran mai de l'habitació. Després està la història, que gira al voltant de quatres personatges i que recorda (massa) al ‘Tranvia llamado deseo’ de Tennessee Williams vist per Elia Kazan. Amb James Belushi caracteritzat de Marlon Brando de mitja capeta -camiseta imperi inclosa- i una Kate Winslet que fa de Stella Kowalski i Blanche Dubois alhora (personatge, aquest últim, al qual Woody Allen li va dedicar una certa atenció a ‘Sin Plumas’).  Tots dos, amb la col·laboració de Justin Timberlake i Juno Temple, recreen una història que parla de les obsessions habituals de Woody Allen: l’art, la vida, la mort, el sexe, el sexe amb mares, filles i fillastres, etc.   Al final 'Wonder Wheel' és una peli que, com sol ser habitual en Woody Allen, està per damunt de la mitjana (cosa molt d’agrair donada la provecta edat del director) però que no enganxa massa i que emociona encara menys. Una història una mica claustrofòbica, un prou avorridora i que fa tuf a caldo rescalfat però que també té algunes imatges potents (les relacionades amb el bell paisatge de Coney Island) i un personatge surrealista (el fill piròman) que sembla estret directament de ‘Amanece que no es poco’. Què voleu que vos diga a mi sempre m’han agradat més les que fan riure com: ‘Balas sobre Broadway’, ‘Zelig’ o ‘Un final Made in Hollywood’, per citar les primeres que m’han vingut al cap.    
 

69 i pico miren cine
‘Suburbicon’, un concepto salvaje
Una ressenya de Marta Gisbert, periodista - Suburbicon(George Clooney, 2017)
Suburbicon es una película de comedia criminal y misterio dirigida por George Clooney, escrita por los hermanos Coen, Clooney y Grant Heslov, y protagonizada por Matt Damon, Julianne Moore y Oscar Isaac. Esto es lo que dice su sinopsis. Pero Suburbicon es, además de todo eso, una palabra difícil de olvidar, un concepto salvaje. Y de lo salvaje solamente pueden salir verbos interesantes, frases mejoradas y significados fabulosos, para el espectador ávido, aquel que surfea en la tensión y en la histeria. Para quien se atreva a visitar la comunidad de Suburbicon, está avisado de antemano: la historia se divide en dos, la casa que será escenario de una intriga criminal, por una parte, y la morada de una familia recién llegada que sufrirá la discriminación de sus vecinos por ser de raza negra. Dos apartamentos, cada uno ocupado por una de las dos ideas. Y es que Suburbicon es tan negra como la imprenta de los hermanos Coen y tan social y reivindicativa como el tinte de George Clooney. La primera trama nos abre el apetito con la delicatessen de Julianne Moore mejorada al cuadrado –y no es fruto de un espejismo- y un Matt Damon impecable, con la única salvedad de la sangre que le viene marcada –y salpicada- por el propio guión. El vínculo con sus vecinos se establece gracias a que, en ambos núcleos familiares, existe un protagonista de la misma edad: dos niños que acabarán, irremediablemente, estrechando lazos por necesidad. Quien entre a Suburbicon, también sabe que ha de hacerlo con paciencia: el guion de los Coen roza las dos horas. No caigamos en la debilidad de considerar que se trata de una película lenta, porque ni el reparto, insisto, ni la ambientación, ni ese toque repetitivo de moralidad ridiculizada, lo permiten. Ni siquiera por el ápice de empatía que el receptor puede sentir con los asesinos –que, por cierto, van de cara desde el principio-. O el final. Es brillante. Suburbicon, en los cines Altet, es para duros de pelar, para aquellos que piensan que la mejor hora del té es justo después de haber cometido un asesinato. No apto para pusilánimes ni espectadores amantes de los finales felices, ni para intolerantes al humor ácido. Que la disfrutéis… a lo salvaje, claro.

69 i pico miren cine
Morim dos vegades
Una ressenya de Jordi Santonja - Coco (Lee Unkrich, Adrián Molina, 2017)
Pixar ho torna a fer. Una pel·lícula de majors contada per a xiquets, si a ‘Del revés (Inside Out)’ parlava de les nostres emocions i conflictes interns, a ‘Coco’ parla de la mort, de la família, d’allò que volem ser de majors. Temes profunds i difícils que tindrien que espantar / avorrir a un xiquet però no, tot el contrari, ells es queden bocabadats i nosaltres gaudim d’uns arguments adults.  De vegades associem pel·lis d’animació amb temàtiques banals, arguments molt infantilitzats / estereotipats. També ocorre en cintes presumptament per adults. ‘Coco’ en tots els aspectes és brillant. La millor tecnologia d’animació, colorit, musicalitat. La millor tecnologia que li dona fondor a l’ànima de la pel·lícula. L’argument és el protagonista de la història. Tots els personatges estan ben desenvolupats. El màxim respecte per les tradicions mexicanes. L’humor no desentona gens i la música és un fil conductor per tota la història. Un film molt preciós tant en la part visual com en la part narrativa / musical, que s'haurà desenvolupat amb les últimes i més modernes tecnologies. A més té una aroma de cinema clàssic que ens alegrarà als majors També té un altre punt fort apareix un dolent que ens resulta molt familiar, eixe dolent que sembla bo però que es capaç del més roín i de trair-nos per apropiar-se de la fama. Probablement «Coco» ha aconseguit situar-se entre les millors pel·lícules d’animació sense cap dubte. No sé si els membres de l’Acadèmia de Hollywood li donaran l’Oscar a la millor pel·lícula, però si parlava que la lluita entre ‘Dunkerke’ i ‘Blade Runner 2049’ anava a ser molt disputada (al menys als Oscars tècnics) ‘Coco’ per a mi les sobrepassa. Una història que no enganya, que no edulcora res, respecta la tradició del dia de difunts a Mèxic (dit pels crítics mexicans), que t’emociona i et diverteix, no dóna por tot el contrari. Cap xiquet va plorar o es va espantar en veure calaveres i morts per tot arreu. Parla de coses que ens han passat i ens passaran. Tots tenim algun familiar que ha faltat i encara l’estimem. Tot això és ‘Coco’. Recorda’m sempre perquè si no moriré per segona vegada.
 

69 i pico miren cine
Cuando leer no es un placer
Una ressenya de Marta Gisbert - La librería (Isabel Coixet, 2017)
La verdad es que no me considero una erudita en nada –como debe de ser, en mi opinión - y menos en cine. Pero lo que sí que le pido a una película es que mantenga mis párpados erectos durante el tiempo que dure el romance fílmico. Esto no ha ocurrido con La librería, la última propuesta de Isabel Coixet. A diferencia de otras críticas que he podido leer, no me ha parecido ni sugerente, ni sensible ni, mucho menos, profunda. No sé hasta dónde llega mi responsabilidad en este sentido y hasta dónde alcanza la del otro, en este caso, la historia de Coixet, que, para mí, se tambalea desde el momento en que no llega a mantener ningún tipo de interés. Me aburrí profundamente. Sí, el paisaje de una Inglaterra ubicada en 1959, un reparto ni tan malo, un tema potencialmente interesante. Pero el empaste final de todos estos elementos no me cautivó. En mi opinión, reitero, libre de cualquier parecido con la verdad absoluta, el guión sí tiene su punto, en un intento de dar qué pensar. 'Entender nos vuelve perezosos' Entender, predecir lo que el otro va a decir el otro sin que este apenas haga una mueca, hace que nuestra mente se vuelva perezosa. Este jaque a la reflexión es, precisamente, lo que me provoca La librería, deducido a través de una de las frases del guión. ¿Cuándo va a pasar algo realmente interesante? Como dice otro de los personajes: no hay necesidad de lectura cuando la propia realidad es más emocionante. Seguro que me equivoco: id a los cines Altet e intentad empatizar con la protagonista, con su joven ayudante en la librería. Igual os gusta. Yo, mientras tanto, leeré la novela de Penelope Fitzgerald en la que se basa el film. Por si fuera problema mío

69 i pico miren cine
El collage és un art
Una ressenya de Jordi Santonja - Stranger Things 2 (The Duffer Brothers, 2017)
 

69 i pico miren cine
Justice League
Una ressenya de Pau Sellés - Justice League (Zack Snyder, 2017)
 

69 i pico miren cine
El secreto de la psicología del terror
Un artículo de Marta Gisbert - El secreto de Marrowbone (Sergio G. Sánchez, 2017)
 

69 i pico miren cine
Thor: Ragnarök
Una ressenya de Pau Sellés - Thor: Ragnarök (Taika Waititi, 2017)

69 i pico miren cine
Humor de baixa intensitat
Un resenya de Jordi Santonja Ferrando - Fe de Etarras (Borja Cobeaga, 2017)
 

69 i pico miren cine
The Confession Tapes (Netflix, 2017)
Un article de Pau Sellés
 

69 i pico miren cine
Blade Runner 2049
Un resenya de Jordi Santonja Ferrando - Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017)
 

69 i pico miren cine
Kingsman: The Golden Circle
Una ressenya de Pau Sellés - Kingsman: The Golden Circle (Matthew Vaughn, 2014)