69 i pico miren cine
Corrupció democràtica, un regne negre
Una ressenya de Jordi Santonja - El reino (Rodrigo Sorogoyen, 2018)
Era una història molt necessària que necessitava el nostre cinema, baixar als inferns de la corrupció i traure del femer polític el retrat de l’Espanya dels diners negres, l’especulació urbanística... Per fi al 2018 tenim la segona pel·lícula de la corrupció política. La primera va ser «B», dirigida per David Ilundain, adaptació de l’obra de teatre del mateix nom. També cal recordar l’excel·lent sèrie de televisió ‘Crematorio’ adaptació de la novel·la de Rafael Chirbes i dirigida per Jorge Sánchez-Cabezudo. El treball del director i guionista Rodrigo Sorogoyen és bo en tots els aspectes, no ha deixat cap fil solt. Ha repetit i ha confiat el paper protagonista en Antonio de la Torre, el guió d’Isabel Peña i amb la música d’Olivier Arson, aquest grup ja va treballar a la cinta ‘Que Dios nos perdone’, també molt recomanable. Rodrigo ha demostrat ser un gran director d’actors, malgrat que Antonio de la Torre és present al llarg de la cinta, sempre està recolzat per un gran repartiment, de manera que sembla una interpretació més coral. Fins i tot, hi ha escenes que pareix que estiguem veient una obra de teatre. La banda sonora, que és un actor més, ens solta més adrenalina, ens atrapa; és un espectacle i un dels punts forts de la cinta, de fet l’escolte a diari. La trama es nota que està molt inspirada i documentada en la Gürtel, al principi la corrupció és molt guai perquè et permet pujar l’escalafó t’aporta glamour i respecte, però quan creix molt i es descontrola sempre hi ha algú que se’n va de la llengua i comencen les gravacions i les detencions de la Guàrdia Civil. Hi ha aspectes que ens resulten ja familiars: la llibreta del Bárcenas de torn, els diners a Suïssa i Andorra, el de buscar jutges amics i ‘la fiscalia te lo afina’, buscar la protecció del partit perquè el partit també s’ha lucrat amb la corrupció, li ha ajudat a guanyar eleccions i a aconseguir molt de poder. També hi ha temps per a fer ficció i no falten escenes d’acció, persecucions amb cotxes i algun mort i un cas estrany al cinema nacional, no hi ha cap escena de sexe. Una de les reflexions que ens deixa: per què ha tardat tant de temps en fer-se una pel·lícula sobre la corrupció? En aquest cas, s’hi ha documentat molt, s’ha treballat amb temps i s’ha fet a poc a poc Però resulta estrany el fet de no haver-se tractat massa un fenomen tan expandit i tant arrelat a la nostra societat, amb tants i variats casos de corrupció. Segona reflexió: estem davant de la millor pel·lícula del cinema espanyol?
 

69 i pico miren cine
Buenos vecinos
Buenos vecinos (Hafsteinn Gunnar Sigurðsson, 2017)
‘Under de tree’ és una peli islandesa xulisima amb títol en castellà espoiletjador que sembla adaptat amb el cul – una vegada més - pels factòtums cinematogràfics espanyols. Es tracta d’una comèdia dramàtica amb més mala llet que un iogurt caducat que explica l’origen de totes les violències i com d’una ximpleria es pot arribar a una situació complicada i com d’una situació inicialment complicada es pot arribar a l’enteniment. Molt divertida, molt lúcida, molt alliçonadora, una mica tendra i totalment recomanable.

69 i pico miren cine
La muerte de Stalin
Una comentari de Pep Jordà - La muerte de Stalin (Armando Iannucci, 2017)
Retrat sarcàstic i molt negre sobre els embolics i les lluites per fer-se amb el poder entre els membres del Comitè Central a la mort de Stalin. Digues-li mort digues-li eutanàsia activa. Una mena d’aproximació inspirada en fets real que recorda com un ou a altre ou el que està passant en aquests mateixos moments en la seu central del PP només que amb prou menys gràcia. Molt grans el enormes Steve Buscemi,  Jeffrey Tambor, Simon Russell Beale i Michael Palin fent de Khrushchev, Malenkov, Beria i Molotov respectivament. Molt recomanable aquest vodevil que es riu de tot i arrambla amb la història, recordant-nos aquelles paraules de Molière que explicaven tan bé per què al poder li fa tanta por la sàtira: ‘Nos gusta ser malvados, pero en modo alguno ridículos’. I resulta que tan al Comité Central com a la seu central tothom ho és. No us la perdeu, si vos agrada l’humor, la mala llet, la Història i sobretot les històries de la Història.
 

69 i pico miren cine
The terror
Sèrie estèticament molt xula que comença una mica somorda però que a mida que va avançant puja en intensitat i interès; i que va sobre el viatge fallit d'exploració de l'Àrtic dels vaixells HMS Terror i HMS Erebus l'objectiu del qual era travessar i explorar l'últim tram del Pas del Nord-oest. Per moments m’ha recordat a ‘Perdidos’ i en altres a ‘Fitzcarraldo’ però està molt entretinguda i interessant. Encara més quan saps que està basada en fets reals. De fet els vaixells trobats els anys 2014 i 2016 (com qui diu l'altre dia) van ajudar a desxifrar alguns dels misteris que planteja (i en ocasions) resol la sèrie. I d'altres no. Molt interessant. Més informació:  The Terror  

69 i pico miren cine
Solo Han
Una ressenya de Xavier Cortés - Han Solo: Una historia de Star Wars (Ron Howard, 2018)
 

69 i pico miren cine
La vida y nada más
La vida y nada más (Antonio Méndez Esparza, 2017)
 

69 i pico miren cine
‘Lucky’ o la mirada de Harry Dean Stanton
Una ressenya de Javier Llopis - Lucky (John Carroll Lynch, 2018)
 

69 i pico miren cine
Campeones
Una ressenya de Jordi Santonja - Campeones (Javier Fesser, 2018)

69 i pico miren cine
Ready Player One
Una ressenya de Pau Borrell - Ready Player One (Steven Spielberg, 2018)
 

69 i pico miren cine
Thelma
Una reseña de Xavi Cortés - Thelma (Joachim Trier, 2017)
 

69 i pico miren cine
Lady Bird: abandonar el nido y volar para volver
Una ressenya de Marta Gisbert, periodista - Lady Bird(Greta Gerwig, 2017)
 

69 i pico miren cine
La muerte de Stalin
Una reseña de Javier Llopis