69 i pico miren cine
El niño
Per fi una bona pel·lícula que arrasa en taquilla.
Es motiu d'alegria i profunda satisfacció que xurros de pelis aconsegueixen recaptacions milionàries, però quan una bona peli arrasa en taquilla això és la llet. Es el cas de 'El niño'. Una pel·lícula ben feta, ben escrita i millor interpretada que toca sinó tots els pals, els suficients, sobre l'apassionant món del narcotràfic i l'enriquiment fàcil (que després resulta que no ho és tant de fàcil) en eixe cantó del món on confluïxen Europa, Àfrica i eixe territori entreverat d'una i l'altra anomenat Espanya. Amés transmet un cert escepticisme moral tant pel que fa al comportament dels protagonistes com al desenllaç final amb el que resulta molt senzill sintonitzar. Té unes escenes de persecucions (per terra, mar i aire) que rés tenen que envejar a les de les grans produccions americanes. I per si tot això fora poc, ixen junts el Luis Tossar, l'Eduard Fernández i el Sergi López (i un protagonista que diuen que li te una retirada al Paul Newman i que no ho fa gens malament).
69 i pico miren cine
The Congress
Una obra visionaria de ficció especulativa.
'El Congrés (de futurologia) ' és un matxambrat de peli testimonial sobre la situació de les actrius a Hollywood a partir dels 45 anys, de peli de ciència-ficció, de clip d’homenatge a ‘Telefono rojo volamos hacia Moscú’ i de pel·lícula d’animació amb un cert aire (pel que fa a la qüestió melancòlica) de les produccions de Miyazaki. El resultat es una peli estèticament molt potent però més complicada que la gramàtica de l’arameu. De fet crec que amb aquesta pel·lícula es resoldrà definitivament el conflicte ancestral que diu: què és millor el llibre o la peli? Ja que per orientar-te una mica en la línia argumental de la pel·lícula necessites el llibre, les notes de l’autor, una brúixola, un esquema i fins i tot un mapa de carreteres. I una altra cosa en algun lloc del camí entre la transformació del llibre a peli s’ha perdut tot aquell punt gamberro i divertit que hi havia a la novel·la i s’ha transformat en una cosa que t’ofega i no et deixa respirar. Per cert ixen el Paul Giamatti i el Harvey Keitel, a més de la guapíssima Robin Wright, fent entre d’altres molts papers, de Robin Wright.
69 i pico miren cine
Begin Again
Primera película en USA del director de 'Once'
Begin Again (Can a Song Save Your Life?) es una pel·lícula que va de bon rotllo. Gent que perd altra gent per tornar a retrobar-la, gent que perd altra gent per tornar a retrobar-la i donar-se el gust d'enviar-la a la merda, gent que no perd ningú perquè mai a tingut ningú que perdre. És una història senzilla, i una mica ensucrada, on el tema és la música, la industria i la possibilitat històrica que brinda internet d'enviar a pastar fang els intermediaris. Una història amable, divertida i agradosa de veure que et deixa amb cara de ximple i amb un somriure a la boca des de que ixes del cinema fins que arriba l'hora de sopar.
69 i pico miren cine
Lucy
Un thriller d'acció amb estil i gràcia.
Lucy' està basada en la falsa creença de que les persones només utilitzem el 10% del cervell. De fet la majoria l'utilitzen gairebé tot encara que no se sàpiga per a què. I també, és cert, alguns (molts d'ells amb càrrecs al govern ) que l'utilitzen per baix d'aquesta xifra. Però deixant de banda aquestes consideracions  'Lucy' és una peli molt animada a meitat camí de la ciència-ficció o de les pelis de super-herois. Una barreja irregular de 'Kill-Bill', '2001:Una odisea espacial','Viaje alucinante' o 'Bullit' (per la impressionant escena de la persecució) que funciona com una seda i que et fa passar una estona d'allò més entretinguda. Per cert, Scarlett Johansson impressionant.
69 i pico miren cine
Viajo sola
Premios David di Donatello: Mejor actriz (Margherita Buy)
'Viajo sola' es una peli molt ben interpretada per Margherita Buy que està a meitat camí d'una comèdia romàntica amb certa gràcia i una guia d'hotels amb encanto per a persones amb un voluminós compte corrent. Decantant-se perillosament cap a la segona opció. El millor de tot és que es una pel·lícula entretinguda que (tot i que els té) no abusa de consells morals, no fa piruetes argumentals i, sobretot, té un final deliciosament obert.
69 i pico miren cine
Chef
Una comèdia familiar amable i molt lleugera.
Chef' es una pel·lícula inofensiva d'eixes que es deixen veure però que passen tan ràpides pel teu cap com les tempestes d'estiu. De fet comença molt bé, plantejant un interessant conflicte entre les sendes velles i les novelles o, el que és el mateix entre rutina i creativitat. Però de cop i volta pega un gir i es converteix en una altra 'road movie' americana previsible i tant buida com el forat d'un donut. Al final ixes del cine amb la sensació de que acabes de veure una versió humana de 'Ratatouille'. Amb la cosa que els personatges dels dibuixos te'ls creies més i l'argument era més original i molt més divertit.
69 i pico miren cine
Aprendiz de gigoló
Tot i que sembla una pel·lícula (de les bones) de Woody Allen, és la darrera de John Turturro.
'Aprendiz de gigolo' tot i que sembla una pel·lícula (de les bones) de Woody Allen, és la darrera de John Turturro. Una història que va sobre la solitud i el desig i que resulta divertida, a moments una mica desbarrada, però sempre amb un punt d'intel·ligència i emoció. A més té una fotografia que és com un homenatge al recentment desaparegut, Gordon Willis, habitual en les pel·lícules de Woody Allen, una banda sonora potent i a Woody Allen, en el que probablement siga el seu millor paper còmic, dels darrers anys.
69 i pico miren cine
El abuelo que saltó por la ventana y se largó
Una fidel adaptació del llibre de Jonas Jonasson que fou èxit de vendes fa un parell d'anys.
'El abuelo que saltó por la ventana y se largó' és una fidel adaptació del llibre del mateix nom que fou èxit de vendes fa un parell d'anys. (La qual cosa no saps si es bona o es roina). A diferència de la novel·la, que s’acaba a meitat del llibre tot i que encara dura un centenar de pàgines més, la peli resulta entretinguda i a moments, fins i tot, divertida. Especialment les aparicions dels policies suecs. El pitjor de tot es el gust que fa a caldo recalfat de Forrest Gump i Wilt (meitat i meitat).
69 i pico miren cine
Todos están muertos
Una arriscada opera prima de la valenciana Beatriz Sanchís sobre la nostàlgia, amb l'al·licient afegit d'estar protagonitzada per la seua ex-parella sentimental.

Malgrat que comença amb una molt bona pinta d'història 'del montón que no son del montón' al cap d'una estona 'Todos están muertos' es torna una cosa plomissa, pretensiosa amb molta idea solta però incapaç de transmetre la més mínima sensació. Una peli confusa, embolicada dirigida només al cervell que, segurament, amb cinc cèntims més o menys d'alguna cosa - que no se sap ben bé què és - haguera pogut ser una peli molt interessant. Per cert m'ho ha fet la vista o hi ha alguna cosa a l'ambient que recorda a 'Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto'? Què us sembla?

69 i pico miren cine
Grace de Mónaco
Una història ambientada en la crisi política i econòmica de principis dels seixanta entre França i Mónec.

'Grace' és la pel·lícula que faria la revista 'Hola' si tinguera una productora cinematogràfica. Un gran desplegament de mitjans, actors i actrius cridaners i un guió de paper couché. Malgrat això hi ha una trama més enllà de les relacions entre la princesa i el príncep consistent en una picabaralla entre Mónec i França que sense assolir la intensitat de la crisi dels Míssils entre Cuba i Estats Units, anima un poc el cotarro d'aquesta previsible i flonja pel·lícula.

69 i pico miren cine
Amanece en Edimburgo
Un carta d'amor a la preciosa Edimburg amb la mùsica de fons de 'The Proclaimers'
Hi ha una cosa que sempre em fascina a les pel·lícules musicals són eixes dècimes de segon que transcorren entre que els personatges estan en mig de la trama, sobtadament callen, fan una pausa i comencen a cantar. Eixa curiosa transició de la història de la peli a la història de la cançó actua com un joc de miralls que et deixa desubicat i embadalit. Especialment quan els que canten podrien ser la línia defensiva de la secció nacional de rugby d'Escòcia. 'Amanece en Edimburgo' tot i que és una peli més ximple que el funcionament d'una botija, està plena d'aquests moments i també d'una simplicitat i d'un bon rotllo que segurament resultaran beneficiosos per a la salut. I també de les notables actuacions de Peter Mullan i Jane Horrocks, i, per suposat, també de les enganxoses cançons de 'The Proclaimers' aquells germans bessons que estan per la independència d'Escòcia i que als anys 90 van fer famós un anunci de Retevisión amb la cançó 'I'm Gonna Be – 500 Miles'.
69 i pico miren cine
‘Dos madres perfectas’
Una apassionada i increïble relació de dues amigues de la infància que s'enamoren cadascuna del fill de l'altra.
Baix la fina capa de imatges espectaculars (que recorden una portada dels 'Beach Boys') i una altra encara més fina formada per un absurd i fals conflicte d'amor prohibit, la pel·lícula no amaga rés. Només ximpleries, ínfules i un poc trellat considerable.