69 i pico miren cine
Joker
Una ressenya curta de Pep Jordà - Joker (Todd Phillips, 2019)
M’ha agradat molt el ‘Joker’ i la interpretació de Joaquin Phoenix i com el director rasca en l’origen del mal i la moralitat rotllo: ‘Tant d'anar el càntir a la font, arriba un dia que es romp’; i aquella altra de que: ‘al país dels cecs el tort és el rei’ en aquest cas ‘al país dels torts el cec es el rei’; i que Wayne Sr. que és més dolent que les pistoles i que no para de repetir: ‘O jo o l’anarquia’ siga –ironies de la vida - la inspiració de Wayne Jr. (altrament conegut com Batman) i l’ambient sòrdid, boig i trist de la pel·lícula; i el plaer fosc de la venjança davant la desesperança, la humiliació i l’abús; i el fet que la societat que vivim (o la que es veu a la pantalla) siga un castell de naips que amb qualsevol colp d’aire, o d’airuset en el cas d’Alcoi, se’n pot anar a pastar fang; i eixa sensació d’estómac buit, o de mal cos, que et deixa la pel·lícula i que et recorda la tirada que tenim les persones cap a la violència i cap a l’anarquia. I per damunt de tot: la música.
69 i pico miren cine
Yesterday
Microressenya - Yesterday(Danny Boyle, 2019)
Peli que comença amb la premissa que si ‘The Beatles’ no hagueren existit haguera calgut inventar-los. Té un inici original, alguns moments graciosos (les cerques al Google), una història d’amor ensucrada i moltes cançons dels Beatles, la qual cosa fa que, malgrat no ser cap meravella argumental, et passes hora i mitja amb el somriure en els llavis i que t’arregle la vesprada d’un dijous de vacances mentre fas la digestió d’una ració complida de corder a l’estil mongol. No està gens malament i et deixa un bon cos (el corder i la peli)
69 i pico miren cine
Cafarnaúm
Una microressenya de Pep Jordà - Cafarnaúm (Nadine Labaki, 2018)
Peli magnífica sobre la vida d’un xiquet que sobreviu i malviu en un país àrab que tanmateix podria ser un barri pobre de qualsevol ciutat rica; que està impressionantment interpretada pel xiquet siri Zain Al Rafeea. És una peli colpidora, tràgica, esgarrifant, que provoca indignació, que et remou les tripes durant dues hores i que no oblides durant setmanes. O mai. ¡Quina vida més bèstia!
69 i pico miren cine
Hierro
Una microressenya de Pep Jordà - Hierro (Jorge Coira, 2019)
 Com li ha passat a moltes persones a mi també m’ha agradat molt Hierro. Està molt ben feteta, té una capçalera a l’alçada de Bron/Broen (de fet li té una retirada) un guió molt apanyat i una Candela Peña que pega un esclafit. També Mónica López. I el millor de tot: la ubicació de l’acció defuig el centralisme mesetari on es situen la majoria de sèries de l’Estat i se’n va a buscar una illa preciosa prenent-se, de passada, la molèstia de mostrar-nos altres veus i altres àmbits que des de la seua particularitat arriben a la nostra generalitat molt millor que l’estàndard que els productors rancis miren d’embotir-nos com la botifarra.
69 i pico miren cine
El vicio del poder
Una microressenya minimalista de Pep Jordà - El vicio del poder (Adam McKay, 2018)
Peliculón sobre la trajectòria política i personal de Dick Cheney i de la seua transformació de buròcrata gris en l’home amb més poder de la galàxia. També tracta de manera interessant el seu paper en la invasió d’Irak (per cert, imperdonable que no es faci cap referència a Aznar ni al seu ‘estamos trabajando en ellou’). A banda del contingut (interessantíssim i ben contat perquè no se li escape a ningú) està realitzada i muntada de manera molt àgil, entretinguda i original. És molt recomanable pels amants del cinema, encara més per als amants del cinema polític i de visió obligada per als càrrecs electes del Partit Popular interessats en saber d’on venen i cap on van. Una curiositat. Fa 40 anys els republicans americans feien servir els mateixos arguments que ara utilitza VOX (per ells no passa el temps). I com a conclusió em ve de gust recordar unes paraules que Fermin Muguruza va dir a Alburquerque (en aquell concert que no es va gravar a Alburquerque - ni al de Badajoz ni el de Nou Mèxic- ): “ ...Y no olvidéis que el torturador es un funcionario que el dictador es un funcionario. Burócratas armados que pierden su empleo si no cumplen con eficiencia su tarea. Eso y nada más que eso, no son monstruos extraordinarios, no vamos a regalarles esa grandeza!!” Veieu-la.
69 i pico miren cine
La mano invisible
Una microressenya minimalista de Pep Jordà - La mano invisible (David Macián, 2016)
Peli que en format reality show dibuixa un interessant (i esgarrifant) mapa sobre el món del treball, les relacions laborals, socials, les classes (tot i que alguns diuen que ja no existeixen) i els responsables (la mano invisible?) de que cada vegada es treballe més i es guanye menys. Molt interessant i motivadora.
69 i pico miren cine
Sueño en otro idioma
Una microressenya de Pep Jordà - Sueño en otro idioma (Ernestro Contreras, 2017)
Sueño en otro idioma és una peli mexicana (on s’entén tot) i que es pot veure a Movistar + que va d’un lingüista que arriba a una aldea de la selva per estudiar el zikril que és un idioma que només parlen tres persones al món i que, per tant, està a punt d’extingir-se. Una d’elles es mor només començar la pel·lícula i les altres dos no es parlen (també és mala sort) des de fa dècades per un assumpte que no vaig a contar. La peli és una bonica reflexió sobre les llengües (les que es parlen i les que es llepen) està ambientada en un paisatge salvatge bellíssim i resulta delicada, tendra i profundament commovedora. Molt recomanable.  
69 i pico miren cine
Ver Roma es lo más parecido a vivir la realidad
Una ressenya de Xavi Cortés - Roma (Alfonso Cuarón, 2018)
La película producida por Netflix te sitúa como espectador en el centro mismo de la escena. Tienes la sensación de poder mirar a cualquier parte. La cámara te da la libertad de fijar tu mirada en el lugar que más te interese. En el personaje que más te atraiga. Pero nada más lejos de la realidad, Alfonso Cuarón te conduce por su universo vago extraído de su infancia con una maestría pocas veces vista antes en el cine. Cuando la cámara se centra desde el principio en un personaje condenado a ser secundario de repente todo se magnifica. La anécdota se convierte en la historia más grande jamás contada. La maravillosa fotografía rodada con la Arri Alexa 65 y el uso de ópticas angulares te lleva a pasar de la pantalla de un televisor a la pantalla de un cine, cuando el cine era grande y panorámico. Imagino que verla en la gran pantalla debe ser más hipnótico aun, pero Netflix consigue que disfrutes delante de la tele tanto como en el cine. Te lleva a un tipo de filmación donde los minúsculos personajes se mueven como hormigas entre eternas panorámicas e interminables planos secuencia que te sumergen en una época, en un clima social. Una experiencia de la que te queda el recuerdo de haber estado y haber sentido. La película está llena de grandes momentos que, sin embargo, la cámara capta desde una posición alejada. Por ejemplo la magnífica secuencia en la que parte de la familia se refugia en una tienda y contempla a través de los sucios ventanales una carga policial contra cientos de manifestantes. Cualquier director hubiera tenido la tentación de rodar esta costosísima escena con multitud de planos, llenos de movimientos de grúa, pero Cuarón nos muestra los hechos desde detrás de una ventana, consiguiendo magnificar el dramatismo desde la naturalidad y la simplicidad. El sonido, grabado en sistema Dolby Atmos, contribuye a esta inmersión. Los diálogos quedan en segundo plano. En ocasiones no son ni audibles, porque a Cuarón le interesa transmitir más que palabras los ruidos que envuelven a la escena y que son más elocuentes que el propio dialogo. Por otra parte hablados, en su mayoría, en mixteco. Roma hace referencia al barrio de México D.F. en el que se crió el director. En una familia casi idéntica a la de la película. Una madre con cuatro hijos y dos empleadas domésticas que le ayudan a sacarlos adelante mientras el padre está ausente. Roma era en los años 70 un distrito de clase alta de la capital mexicana, pero cuando la narración nos lleva a la periferia, aflora la potencia del neorrealismo, como si De Sica o Rosellini hubieran regresado. Para mí se trata de una película extraordinaria que conmueve como pocas. Verla es lo más parecido a vivir la realidad.
69 i pico miren cine
No dejes rastro
Una ressenya de Pep Jordà - No dejes rastro (Debra Granik, 2018)
Peli molt xula sobre un pare que ha passat una guerra i que viu al bosc amb la seua filla. Ell no vol veure a ningú ni en pintura i ella se sent atreta per les persones i les mínimes comoditats que ofereix una cabanya o una caravana en societat. El problema és que tots dos volen viure junts, la qual cosa genera un bonic diàleg sense paraules sobre la llibertat, el bon salvatge, la socialització de l’individu, els camins diferents que han de mamprendre els fills respecte als pares, la humitat als boscos de Portland i un munt de coses més. Es una peli assossegada, bellíssima i molt enganxosa ves a saber per què. Si serà per eixos impressionants i frondosos boscos nord-americans o per la seguretat i claredat amb que transmet el missatge: hi ha altres mons possibles i altres maneres de viure.
69 i pico miren cine
Los hermanos Coen en el Oeste
Una crítica de Javier Llopis sobre la película “La balada de Buster Scruggs”
A estas alturas de la película, nadie pone en duda que los hermanos Coen son dos mentes maravillosamente enfermas; dos cineastas singulares, que imponen en todas sus obras un universo personal e intransferible, que no se parece a nada ni a nadie. “La balada de Buster Scruggs” podría también titularse como su homónima de los Hermanos Marx “Los Hermanos Coen en el Oeste”. La incursión de los responsables de “Fargo” en el western colma todas las expectativas y nos deja una peli de vaqueros en el que se mantienen todas las claves del género, aunque después se las pasa por la particular y delirante batidora de la narrativa audiovisual de los Coen. Es una película para Netflix, dividida en seis cortas historias diferentes. Vaqueros cantantes, pistoleros, buscadores de oro, indios, caravanas y feriantes desfilan por este film, que contiene momentos altamente inquietantes, historias de una extraña belleza y algún relato flojillo, que no logra deslucir la brillantez del conjunto. Imprescindible para los fanáticos de los Coen y muy recomendable para cualquier aficionado al que le guste el buen cine. A nadie en este mundo, salvo a los Coen, se le ocurriría contar la historia de un actor sin brazos y sin piernas, que recorre las praderas declamando textos de Shakespeare y la Biblia.
69 i pico miren cine
Corrupció democràtica, un regne negre
Una ressenya de Jordi Santonja - El reino (Rodrigo Sorogoyen, 2018)
Era una història molt necessària que necessitava el nostre cinema, baixar als inferns de la corrupció i traure del femer polític el retrat de l’Espanya dels diners negres, l’especulació urbanística... Per fi al 2018 tenim la segona pel·lícula de la corrupció política. La primera va ser «B», dirigida per David Ilundain, adaptació de l’obra de teatre del mateix nom. També cal recordar l’excel·lent sèrie de televisió ‘Crematorio’ adaptació de la novel·la de Rafael Chirbes i dirigida per Jorge Sánchez-Cabezudo. El treball del director i guionista Rodrigo Sorogoyen és bo en tots els aspectes, no ha deixat cap fil solt. Ha repetit i ha confiat el paper protagonista en Antonio de la Torre, el guió d’Isabel Peña i amb la música d’Olivier Arson, aquest grup ja va treballar a la cinta ‘Que Dios nos perdone’, també molt recomanable. Rodrigo ha demostrat ser un gran director d’actors, malgrat que Antonio de la Torre és present al llarg de la cinta, sempre està recolzat per un gran repartiment, de manera que sembla una interpretació més coral. Fins i tot, hi ha escenes que pareix que estiguem veient una obra de teatre. La banda sonora, que és un actor més, ens solta més adrenalina, ens atrapa; és un espectacle i un dels punts forts de la cinta, de fet l’escolte a diari. La trama es nota que està molt inspirada i documentada en la Gürtel, al principi la corrupció és molt guai perquè et permet pujar l’escalafó t’aporta glamour i respecte, però quan creix molt i es descontrola sempre hi ha algú que se’n va de la llengua i comencen les gravacions i les detencions de la Guàrdia Civil. Hi ha aspectes que ens resulten ja familiars: la llibreta del Bárcenas de torn, els diners a Suïssa i Andorra, el de buscar jutges amics i ‘la fiscalia te lo afina’, buscar la protecció del partit perquè el partit també s’ha lucrat amb la corrupció, li ha ajudat a guanyar eleccions i a aconseguir molt de poder. També hi ha temps per a fer ficció i no falten escenes d’acció, persecucions amb cotxes i algun mort i un cas estrany al cinema nacional, no hi ha cap escena de sexe. Una de les reflexions que ens deixa: per què ha tardat tant de temps en fer-se una pel·lícula sobre la corrupció? En aquest cas, s’hi ha documentat molt, s’ha treballat amb temps i s’ha fet a poc a poc Però resulta estrany el fet de no haver-se tractat massa un fenomen tan expandit i tant arrelat a la nostra societat, amb tants i variats casos de corrupció. Segona reflexió: estem davant de la millor pel·lícula del cinema espanyol?
69 i pico miren cine
Buenos vecinos
Buenos vecinos (Hafsteinn Gunnar Sigurðsson, 2017)
‘Under de tree’ és una peli islandesa xulisima amb títol en castellà espoiletjador que sembla adaptat amb el cul – una vegada més - pels factòtums cinematogràfics espanyols. Es tracta d’una comèdia dramàtica amb més mala llet que un iogurt caducat que explica l’origen de totes les violències i com d’una ximpleria es pot arribar a una situació complicada i com d’una situació inicialment complicada es pot arribar a l’enteniment. Molt divertida, molt lúcida, molt alliçonadora, una mica tendra i totalment recomanable.