69 i pico miren cine
The Mandalorian
Una ressenya d'aquesta sèrie, basada en els personatges de George Lucas, dirigida per Jon Favreau, Dave Filoni, Deborah Chow, Rick Famuyiwa, Bryce Dallas Howard, Taika Waititi
 Sèrie molt xula (8 capítols / 1ª temporada) dirigida, entre d’altres, per Taika Waititi que va d’un paisà de Boba Fet que recorre els confins de la galàxia (el que vindria a ser una espècie d’Extremadura galàctica) per protegir una criatura de la espècie de Yoda; i que pel camí va carregant-se restes del imperi, mercenaris, androides i, gairebé, tot el que es mou. És àgil, senzilla distreta i enganxa. En part perquè t’ensenya restes i materials que no van aparèixer a la pel·lícules i en part perquè no resulta massa Disney. La qual cosa sempre és una benedicció.  
69 i pico miren cine
Jo me l’imaginava més gran
Una ressenya mínima i una mica descreguda de Pep Jordà - Parásitos (Bong Joon-ho, 2019)
Peli xula, tirant a molt xula, amb un bon argument, original i amb sorpreses, amb unes bones interpretacions, un escenari de casa rural amb possibles i algunes frases de guió sobre el fet de 'fer plans' per a guardar-les al caixó de frases de pel·lícules per a recordar. M’ha agradat, m’ha mantingut enganxat tota la estona però en cap moment ha arribat a emocionar-me. Igual tampoc no era eixa la qüestió. L’únic xerec és que m’havien dit tantes coses bones d’ella i ha rebut tants reconeixements i premis (ahir un grapat d’Oscars) que jo me l’imaginava més gran.
69 i pico miren cine
1917
Una ressenya curta de Jordi Santonja - 1917 (Sam Mendes, 2019)
Es una d’eixes pel·lícules en la qual allò més destacable és com està feta i és de les que cal veure en el millor cinema que tingues al teu abast. Totalment  rodada en pla seqüència, ni un segon de respir, estàs colze amb colze amb els actors, és una experiència única, no hi ha contrapicats, fundits en negre, enfocaments, desenfocaments. Sam Mendes ens submergeix en un infern de fang i mort, en la por que fa una guerra amb sons de bombes, trets i la supervivència com a acte heroic. Pel·lícula que, probablement, es convertirà en un clàssic del cinema. Amb imatges que quedaran en la memòria col·lectiva dels espectadors. L'escena nocturna il·luminada amb bengales és una xicoteta obra d'art. La final amb el protagonista esquivant bales i companys és un altre moment espectacular. Sam Mendes en estat de gràcia, tecnològicament parlant, fa tan real la guerra que pràcticament la pots tocar.
69 i pico miren cine
Richard Jewell
Una ressenya curta de Pep Jordà - Richard Jewell (Clint Eastwood, 2019)
Sembla mentida que amb vuitanta-nou anys acomplits, algú es puga marcar una pel·lícula tan ben parida com aquesta, tot i que el algú en qüestió siga Clint Eastwood. Em va enganxar, emocionar, cabrejar, indignar i un munt de coses més la història, basada en fets reals, sobre un home anònim (una mica, o prou, moniato) que accidentalment es converteix en un heroi i que poc més tard gràcies a la premsa i al FBI acaba perseguit pel govern dels USA com el protagonista de ‘Relato de un náufrago' de Gabriel García Márquez. M’agrada molt, també, la repassada que el director li pega al FBI, als seus mètodes d’investigació i al fet que no els importa qui siga el culpable mentre hi haja un culpable. La qual cosa et fa venir al cap una pregunta: ¿Si això passa al país de les llibertats, dels drets civils i la transparència què no passarà a un estat com... Espanya posem-ne per cas? M’agrada la garrotada que li solta a la premsa que viu al costat de les ‘fonts oficials’ fent d’altaveu i que no té cap problema en dir de les barbaritats que calga sense contrastar res amb l’única intenció de fer caixa. Potser sentireu dir que és una peli, masclista, sensiblera, que li fa el joc a Trump, poc progressista... i totes eixes coses que sovint es diuen de les pel·lícules de Clint Eastwood per alguns/algunes que els/les agrada agarrar-se-la amb paper de fumar. I potser no estan equivocats, però no oblideu que per damunt de tot això i allò, com sol passar amb Clint Eastwood hi ha un peliculón de proporcions homèriques.
69 i pico miren cine
La odisea de los giles
Una ressenya curta de Pep Jordà - La odisea de los giles (Sebastián Borensztein, 2019)
Peli argentina protagonitzada per Ricardo Darín, Luis Brandoni i Chino Darín (entre d’altres) que recorda a ‘Atraco a las tres’ i que va d’un grup de persones i personatges que intenta muntar una cooperativa i que per les males arts d’un banquer (i d’un advocat), minuts abans de que es declare ‘el corralito’, es queden sense estalvis (més o menys el que va passar ací amb les preferents) i decideixen elaborar un pla per recuperar els seus diners (cosa que devíen haver fet ací). La peli és una comèdia amb unes gotes de crítica social que de vegades somordeja una mica i de vegades fa molta gràcia degut a que els membres del grup encarregat de la recuperació dels diners resulten una poc (prou) sapastres.
69 i pico miren cine
Puñales por la espalda
Una ressenya curta de Pep Jordà - Puñales por la espalda (Rian Johnson, 2019)
Divertidíssima peli amb un argument que sembla escrit per Agatha Christie amb casalot antic, assassinat en la primera escena, un munt de sospitosos tots amb motius per haver comès l’assassinat i un detectiu al que no se li escapa res. Hi ha un munt de sorpreses, diàlegs punyents i amb molt sentit de l’humor. A mi em va agradar molt. I el més graciós de tot es que en ‘el dia del clima’ dos dels anuncis més ‘compromesos’ i ‘militants’ que van passar abans de la pel·lícula eren un de Nestlé i l’altre d’Iberdrola. Parlant de punyalades per l’esquena.
69 i pico miren cine
El hoyo
Una ressenya curta de Jordi Santonja Ferrando - El hoyo (Galder Gaztelu-Urrutia, 2019)
Una presó vertical amb parelles de presos en cada nivell, hi ha un nombre indeterminat de nivells, el menjar baixa per una plataforma, eixe és el nom de la pel·lícula en anglès, per en mig de les cel·les per un temps reduït.
Aquest és l’argument d’una història provocadora, que despertarà debats ètics, polítics de tota mena. És molt cruel i explícita, no fa falta que compreu rosetes, una botella d’aigua, si de cas, per empassar-se algunes escenes molt animals perquè en el fons som animals, obvi no? Llevat del final que no m’ha agradat és una petita joia, que us recomane a tots vosaltres. Tot un detall dels responsables del cinema per apostar per aquesta cinta.
69 i pico miren cine
Es lo mismo pero no es igual
Una ressenya curta de Pep Jordà - The Farewell (Lulu Wang, 2019)
Peli molt xula sobre un família xinesa que viu a Nova Iork i que viatga a Xina per reunir-se amb la matriarca del clan a la qual li han diagnosticat un càncer de pulmó en fase terminal.  El gran tema de la peli és si davant eixa situació cal dir o no la veritat. Si preferim que ens mate el càncer o la por. Està tractada d’una manera molt minimalista, molt real, moderadament emotiva, moderadament divertida i per damunt de tot molt natural. També m’ha agradat molt la imatge que s'ofereix de Xina, com de Barri Juan XXIII d'Alcoi dels anys setanta. També fa molta gràcia el banquet de noces com a demostració que malgrat viure en un món  globalitzat ‘és lo mismo pero no és igual’. En resum una bonica pel·lícula sincera i tendra sobre la vida basada en una mentida real. Amants d’acció trepidants, volteres argumentals i missatges profunds, absteniu-vos.
69 i pico miren cine
Joker
Una ressenya curta de Pep Jordà - Joker (Todd Phillips, 2019)
M’ha agradat molt el ‘Joker’ i la interpretació de Joaquin Phoenix i com el director rasca en l’origen del mal i la moralitat rotllo: ‘Tant d'anar el càntir a la font, arriba un dia que es romp’; i aquella altra de que: ‘al país dels cecs el tort és el rei’ en aquest cas ‘al país dels torts el cec es el rei’; i que Wayne Sr. que és més dolent que les pistoles i que no para de repetir: ‘O jo o l’anarquia’ siga –ironies de la vida - la inspiració de Wayne Jr. (altrament conegut com Batman) i l’ambient sòrdid, boig i trist de la pel·lícula; i el plaer fosc de la venjança davant la desesperança, la humiliació i l’abús; i el fet que la societat que vivim (o la que es veu a la pantalla) siga un castell de naips que amb qualsevol colp d’aire, o d’airuset en el cas d’Alcoi, se’n pot anar a pastar fang; i eixa sensació d’estómac buit, o de mal cos, que et deixa la pel·lícula i que et recorda la tirada que tenim les persones cap a la violència i cap a l’anarquia. I per damunt de tot: la música.
69 i pico miren cine
Yesterday
Microressenya - Yesterday(Danny Boyle, 2019)
Peli que comença amb la premissa que si ‘The Beatles’ no hagueren existit haguera calgut inventar-los. Té un inici original, alguns moments graciosos (les cerques al Google), una història d’amor ensucrada i moltes cançons dels Beatles, la qual cosa fa que, malgrat no ser cap meravella argumental, et passes hora i mitja amb el somriure en els llavis i que t’arregle la vesprada d’un dijous de vacances mentre fas la digestió d’una ració complida de corder a l’estil mongol. No està gens malament i et deixa un bon cos (el corder i la peli)
69 i pico miren cine
Cafarnaúm
Una microressenya de Pep Jordà - Cafarnaúm (Nadine Labaki, 2018)
Peli magnífica sobre la vida d’un xiquet que sobreviu i malviu en un país àrab que tanmateix podria ser un barri pobre de qualsevol ciutat rica; que està impressionantment interpretada pel xiquet siri Zain Al Rafeea. És una peli colpidora, tràgica, esgarrifant, que provoca indignació, que et remou les tripes durant dues hores i que no oblides durant setmanes. O mai. ¡Quina vida més bèstia!
69 i pico miren cine
Hierro
Una microressenya de Pep Jordà - Hierro (Jorge Coira, 2019)
 Com li ha passat a moltes persones a mi també m’ha agradat molt Hierro. Està molt ben feteta, té una capçalera a l’alçada de Bron/Broen (de fet li té una retirada) un guió molt apanyat i una Candela Peña que pega un esclafit. També Mónica López. I el millor de tot: la ubicació de l’acció defuig el centralisme mesetari on es situen la majoria de sèries de l’Estat i se’n va a buscar una illa preciosa prenent-se, de passada, la molèstia de mostrar-nos altres veus i altres àmbits que des de la seua particularitat arriben a la nostra generalitat molt millor que l’estàndard que els productors rancis miren d’embotir-nos com la botifarra.