69 i pico miren cine
‘Lucky’ o la mirada de Harry Dean Stanton
Una ressenya de Javier Llopis - Lucky (John Carroll Lynch, 2018)
Harry Dean Stanton era uno de esos secundarios rocosos que hemos visto en decenas de películas. Pertenecía a la orgullosa estirpe de los actores de carácter, que le ha proporcionado al cine americano alguno de los mejores momentos de su historia. Durante sesenta años  su rostro inconfundible se ha sucedido en pequeños papeles a los que siempre sabía sacarles un brillo especial. 'Lucky' es la película póstuma de HDS, el actor moriría poco después de rodarla y antes de que se produjera su estreno. Es un film de una sencillez ascética, en el que se nos plantea un paseo por temas como la soledad, la vejez, la muerte o la amistad. No hay ni una sola concesión a la sensiblería en una producción que discurre por los paisajes de uno de esos pueblos perdidos del desierto americano. Apenas pasa nada durante el metraje de 'Lucky', la economía de medios es absoluta. La película nos cuenta con una lentitud premeditada el día a día de un anciano de 90 años, que vive los últimos días de su vida entre copas en el bar, paseos y conversaciones con la vendedora del supermercado. 'Lucky' es la mirada profunda de Harry Dean Stanton desde una enorme pantalla. Una mirada que nos comunica soledad, alegría, agradecimiento y miedo ante la llegada de los momentos finales de la vida. No se puede hacer más con menos. Uno sale del cine estremecido, convencido de que por muchos efectos especiales y por muchos montajes artísticos que se utilicen en el cine actual, no hay un espectáculo cinematográfico más impactante que el rostro de un ser humano ante una cámara. Ni triste ni alegre. 'Lucky' es como la despedida a un viejo amigo que se va. 'Lucky'  es cine del grande aunque se nos presente bajo la envoltura de una película menor.
69 i pico miren cine
Campeones
Una ressenya de Jordi Santonja - Campeones (Javier Fesser, 2018)
És una pel·lícula de persones anònimes més bé invisibles, si ja resulta estrany al nostre cinema que es parle d'esports, encara ho és més fer-ho amb una història de persones amb deficiències intel·lectuals. El bàsquet sempre ha volgut unir aquests conceptes: esport i discapacitat. I aquest és el gran èxit de Javier: caminar dret enmig de barrancs perquè parlar de discapacitat és complicat, si edulcores massa la història sembla paternalista i protectora, però si te'n passes poden criticar-te perquè resulta ofensiva. La cinta comença com si fos la sèrie Vergüenza que també protagonitza Javier Gutiérrez, un segon entrenador professional de bàsquet que té un dia molt horrible i acaba als jutjats per un accident de cotxe, un tio d’aquells als quals podries dir: ‘callat estàs més guapet’. La seua desventura acaba amb una sentència de treballs a la comunitat, haurà d’entrenar un equip de bàsquet. El director aconsegueix des del primer moment que rigues de la situació, no de les persones discapacitades, un altre èxit de Javier Fesser. El xoc entre dos mons tan oposats fa molt divertida la peli a l’hora de generar situacions molt desbaratades perquè fins que l'entrenador baixa al nivell dels seus jugadors i comença a conèixer-los i parlar el seu idioma passen uns quants dies. Des del primer moment t'enamores dels actors, perquè per molta discapacitat intel·lectual que tingues o per mot bé que estigues, al final tots tenim deficiència de respecte i d'amor. Tots junts van aconseguint superar algunes de les seues pors i aconsegueixen èxits personals i esportius. La música de Rafael Arnau, que ja ha compost bandes sonores com la de ‘Mortadelo y Filemón’ és alegre i ajuda a fer més agradable les situacions. Sense afegir molt més sí que m'agradaria destacar un aspecte de la pel·lícula que és lamentable i vertader alhora: la selecció espanyola de bàsquet de discapacitats mentals va quedar campiona olímpica però després es va demostrar que alguns dels seus membres no patien cap discapacitat intel·lectual. Finalment, per posar un però a aquesta cinta redona que pretén ser una peli apta per a tots els públics, destacaria el fet que solten algunes paraulotes i coses de sexe no adequades a un públic infantil. No obstant això, aquests incisos són tant divertits com perdonables, de fet, la meua filla de 9 anys em va dir ‘no lo pillo’ entre rialles.
69 i pico miren cine
Ready Player One
Una ressenya de Pau Borrell - Ready Player One (Steven Spielberg, 2018)
L'estil dels vuitanta i noranta ha tornat o almenys això veiem al món del cinema. Steven Spielberg és l'encarregat de portar a la gran pantalla el best Ssller d'Ernest Cline ‘Ready Player One’ (2011). La història des de primer moment ens enganxa, com si nosaltres fóssim un jugador més. Gràcies a la nostàlgia, ens trasllada a un món ple d'aventures i fantasia anomenat OASIS, ‘Un univers virtual complet, on la gent entra per tot el que por fer i pot ser’ La trama de la pel·lícula, o fins i tot m'atreviria a dir del joc, tracta de superar tres nivells. Al final de cada nivell el guanyador obté una clau amb la qual finalment obtindrà un ou de pasqua amb el que heretarà OASIS. Per els que estem al món dels videojocs, aquests tres nivells són un regal. No deixes de gaudir en cap moment, gràcies a les referències que apareixen contínuament del món del còmic, pel·lícules, sèries i sobretot dels videojocs. Fan que no deixis de sorprendre't. Qui no voldria veure un Delorian al costat del Batmovil dels 60? O un jugador, on el seu avatar és el Gegant de Ferro? Veure totes aquestes referències amb els fantàstics efectes especials, generen una sensació d'il·lusió i nostàlgia que no és fàcil d'aconseguir. A tot això cal sumar-li una fantàstica banda sonora, i sí,  tota dels 80 y 90. L’únic punt negatiu em sembla que és el protagonista principal, que no aconsegueix transmetre res, sembla que tracten de fer-ho una mica asocial, que no vol socialitzar amb la resta de les persones, però no aconsegueix fer-nos veure-ho així. En canvi Ben Mendelsohn, que encarna el dolent del joc, realitza una magnífica actuació, després de meravellar-me a ‘Rogue One’ ara a ‘Ready Player One’ m'ha tornat a semblar meravellós. Té el paper d'aconseguir l'ou de pasqua abans que ningú però sense haver jugat mai a cap altre joc, nomes guanya a base de talonari comprant directament les millores. Però això no evita que siga una gran pel·lícula on gaudeixen tots, des dels més petits fins als més grans. Pel fantàstic que resulta tot a OASIS. El que més em va agradar sens dubte són les referències, que no deixen de sorprendre’t, et passes la pel·lícula buscant, i no són difícils de trobar. Tot això fa que no tanquis els ulls en cap moment i la idea que algun dia podrem formar part d'OASIS. Però és clar, no cal deixar de banda el món real.
69 i pico miren cine
Thelma
Una reseña de Xavi Cortés - Thelma (Joachim Trier, 2017)
Visualmente poderosa Thelma es una película que se escribe con encuadres y sonidos, haciendo uso de la palabra solo en momentos imprescindibles. Unos cuidados diálogos y una formidable dirección de actores a cargo de Joachim Trier, director y coguionista, se deslizan por un impresionante paisaje nórdico que acompaña a la psicología de los personajes. En algunos momentos recuerda en la forma de tratar el género a la sueca ‘Déjame entrar’ que transforma una película de vampiros en un drama psicológico y social. Thelma juega al mismo juego, explora el subgénero de los poderes de chicas adolescentes con una profundidad psicológica que abruma. Que nadie espere ver una película de efectos, ni de sustos, su director huye directamente de utilizarlos. El terror está en el estrés, en la auto-tortura y en los sentimientos de culpa de sus personajes. El sofisticado lenguaje visual que utiliza y la sutileza de la textura de sus imágenes a mí me ha recordado en algunos momentos al cine de Ingmar Bergman. Especialmente, la secuencia en la ópera en el que el director muestra el espectáculo de música y danza que se representa en el escenario en paralelo a la perturbadoras sensaciones que experimentan las dos protagonistas que lo contemplan desde el patio de butacas. Coproducida por Noruega, Suecia, Dinamarca y Francia Thelma derrocha refinamiento y lleva el sello de recientes películas y series nórdicas en el que el paisaje y la naturaleza forman parte del argumento y en el que sus personajes derrochan profundidad. En los últimos años el sensitivo cine Nórdico me fascina más que cualquier otro cine y me conecta con el cine de autor escandinavo que junto con el francés despertó mi amor por el cine. Thelma no reinventa el cine dogmático pero sitúa en una nueva dimensión temas tratados en otras ocasiones que puede llegar a provocar una gran fascinación.
69 i pico miren cine
Lady Bird: abandonar el nido y volar para volver
Una ressenya de Marta Gisbert, periodista - Lady Bird(Greta Gerwig, 2017)
Es tiempo de primavera, de flores y de alergias. Es momento de que la naturaleza haga de las suyas y de entender que los cambios se suceden en una de las épocas más bonitas del año. El caso de Lady Bird es el de una chica que decide, como las flores a partir del 21 de marzo, florecer, crecer. La opera prima de Greta Gerwig, su escritora y directora, nació de un guion que llevaba por título Mothers and daughters –“Madres e hijas”-, precisamente encarnando una alegoría del proceso evolutivo de cualquier ser vivo: llegar al mundo, crecer, reproducirse y morir. Una teoría, la que se aplica también a los animales y plantas, que se dejó un adjunto por añadir en el caso de los humanos: sobrevivir cuando se sale del útero materno. ¿Qué es, por tanto, Lady Bird? Lady Bird es una preciosa historieta, donde sentarse y sentirse cómodamente, en torno a las relaciones entre madres e hijas, y su dificultosa supervivencia con la llegada de la madurez. Ella, la protagonista, la joven Christine, como en realidad se llama, forma parte de una familia conservadora demócrata que vive en Sacramento, California. La trama se alimenta de sus neuras –propias de una adolescente-, sus inquietudes de futuro, sus primeros amores y relaciones sexuales y sus peleas con la existencia. Ella, la “señorita pájaro”, tendrá que amoldar sus valores cristianos con sus ansias de volar, las que la quieren llevar hasta la costa este, a estudiar en Nueva York. El espectador acepta de buen grado las rabietas de esta joven soñadora porque, todo sea dicho, se hace querer. Igual que la película, que no tiene nada que envidiar en cuanto a fotografía, frases elaboradas y un cierto aroma dulce a Wes Anderson, con quien ha trabajado la actriz que encarna a Lady Bird, la irlandesa Saoirse Ronan. Lady Bird es un repaso universal por la adolescencia con moraleja: se puede abandonar el nido sin renegar ni alejarse de él.
69 i pico miren cine
La muerte de Stalin
Una reseña de Javier Llopis
Para los fans de Steve Buscemi, para los fans del humor negro negrísimo y en fin, para todos aquellos que disfruten riéndose hasta de lo más sagrado (la película logra hacer humor hasta en las checas soviéticas). “La muerte de Stalin” es un retrato caricaturesco sin el más mínimo asomo de piedad; un viaje desternillante a las más profundas miserias de la política, en el que la muerte de un dictador se convierte en una perfecta excusa para enseñarnos la lucha por el poder como un delirante teatrillo por el que desfila una legión de pelotilleros, de psicópatas, de estúpidos y de tíos más listos que el hambre. Las aventuras y las desventuras de los componentes de la cúpula de la URSS tras la muerte del gran líder desatan un vodevil rigurosamente histórico en el que apenas hay un minuto de descanso. Para la historia del cine quedará para siempre la frase dedicada al incomparable Buscemi/Khruschev: “Eres el único tipo que conozco que es capaz de conspirar hasta cuando corre”. Viendo esta producción franco/británica, dirigida por Armando Ianucci, llega una pregunta inevitable: ¿Por qué a ningún director español de cine se la ha ocurrido rodar una comedia parecida sobre la agonía y la muerte de Franco?.  Material cómico no faltaba, con personajes como Arias Navarro, el Marques de Villaverde y toda una fauna de dinosaurios franquistas intentando prolongar hasta lo imposible la vida del Generalísimo para buscarse un hueco en el futuro político del país. La respuesta a este interrogante va por dónde ustedes se lo imaginan: España es un país en el que no se admiten las bromas en determinados temas y la mejor prueba de ello es esa triste cofradía  de raperos y de twiteros que están a punto de entrar en la cárcel por hacer unas risas con lo intocable. En Rusia tampoco se digieren bien estas gracietas y el mismísimo Putin ha prohibido la película. Pero esa es otra historia.
69 i pico miren cine
La forma de l’aigua
Una ressenya de Pep Jordà - La forma del agua (Guillermo del Toro, 2018)
‘La forma de l’aigua’ és un conte preciós (conte en la mesura que ho era ‘Amelie’ a la que estèticament recorda en ocasions) recomanada per a nens d’entre 9 i 99 anys amb bons i dolents, dames i herois, estèticament bellíssim i amb un missatge amable i alliçonador. Com qui diu el revers lluminós d’aquell altra preciosa peli del director: ‘El laberint del fauno’. Només que el que allà era fosc ací és colorit,  el que era desesperançador ara es animós i el que generava por i odi ara genera estima i ganes de viure. Perquè ‘La forma de l’aigua’ per damunt de tot és una bonica faula sobre el retrobament, la compassió i l’amor. En línia amb la sirenita o la bella i la bèstia malgrat que aquesta bella (Sally Hawkins) no guanyaria cap concurs de bellesa ni la bèstia (Doug Jones) té res d’animal (llevat de l’episodi que tracta el gat amb la mateixa sensibilitat que ho feia Alf, l’extraterrestre del planeta Melmac). I el fet que el conte en lloc de en paraules està escrit amb unes imatges potents i enganxoses. Però per damunt de tot ‘La forma de l’aigua’ és un homenatge al cinema. La protagonista viu damunt d’una cinema permanentment buit on es projecta de manera habitual una pel·lícula de romans. A la peli i ha un número musical que no té massa a veure (o sí) amb l’argument però que resulta emocionant i estremidor. La pròpia peli és una barreja d’un munt de gèneres: thriller, espies, amor, fantàstic, musical, monstres, ciència ficció. I el protagonista principal (un esser que es com una espècie poc evolucionada de Namor, submariner, però amb llumenetes de Nadal) li fa alguna cosa més que un gest de complicitat al clàssic de 1954 ‘Creature from the Black Lagoon’ (La mujer y el monstruo). Tots dos tenen una aparença similar, tots dos venen de l’Amazones i els bons de totes dues pel·lícules han de justificar en un moment donat la supervivència d’ells adduint el coneixement adquirit en mires a futures expedicions espacials. Per anar resumint  ‘La forma de l’aigua’ és una meravella visual poètica, seductora, imaginativa i molt recomanable que no només t’atrapa sinó que et transmet un munt de sensacions i missatges que es fa difícil resumir en unes poques paraules.  Així que aneu a veure-la. Al cinema.
69 i pico miren cine
La publicidad mata
Una ressenya de Marta Gisbert, periodista - Tres anuncios en las afueras(Martin McDonagh, 2017)
Dicen que el tabaco mata (que también) pero lo que de verdad puede llegar a ser más afilado que un cuchillo es una mera valla publicitaria en mitad de una carretera poco transitada. Así va el tema en Tres anuncios en las afueras, la historia más brillante, corrosiva, divertida y, a la vez, dramática que he visto en hace bastante tiempo. Colarse en esta propuesta de Martin McDonagh no lo consideraría allanamiento, del mismo modo que en otras películas casi hay que pedir permiso para encasquetarse en un asunto poco interesante. Lo sublime de esta cinta, protagonizada magistralmente por Frances McDormand, son dos cosas: la universalidad de la historia y la mezcla radiante de la risa y el llanto en un guion aparentemente muy improvisado. Se abre el telón. Una madre busca desesperadamente al asesino de su hija, que acaba de ser brutalmente violada y asesinada. Un caso entre los muchos que leemos y/o escuchamos cada día en los Telediarios. Ante el vacío de la ley y la incompetencia policial, decide tomarse la justicia por su mano y alquila tres vallas publicitarias donde manda escribir tres mensajes corrosivos que levantan las ampollas de todo el pueblo. Hilándose en torno a este punto de partida, aparentemente inocente, el espectador comienza a sentirse libre de hacer lo que sea. Cualquier cosa. Una mezcla entre la empatía con la protagonista y los problemas acallados que cada uno haya traído a sus butacas, y que comienzan a buscar pelea. Ya lo dicen los publicitarios: el mensaje siempre va cargado de una intención. Y vaya intención. En Tres anuncios en las afueras al espectador le está permitido, y muy mucho, fantasear con la muerte, incluso con atacar a un dentista antes de que él te haga daño o escupir sangre en la cara. No hay nada escrito pero todo está perfectamente estructurado en esta maravillosa propuesta. Entre este pequeño resumen que acabo de hacer y el final –me hubiera quedado una hora más para ver cómo se resolvía-, pasan mil asuntos. Lo bonito es que no los podría detallar, porque estuve completamente absorta todo el tiempo. Otra de las grandezas de la buena publicidad cuyo poder, ya sabéis, no se puede menospreciar. Disponible en Cines Altet
69 i pico miren cine
El president dels tontos
Una ressenya de Pep Jordà - Los archivos del Pentágono (Steven Spielberg, 2017)
‘Los archivos del Pentagono‘ és una peli molt xula del competent, i de vegades brillant, Steven Spielberg que ret un homenatge als periodistes honrats i valents (en aquest cas als ‘The Washington Post’ i als de 'The New York Times’) que no van dubtar en posar en joc la seua llibertat i les seues hisendes per defensar la llibertat d’expressió, en una època en la qual periòdics i periodistes estaven del costat de la veritat. O com diria Pi de la Serra aquella època en la que la premsa estava al servei dels ciutadans i no al  ciutei dels servilians. De fet ‘Los archivos del Pentagono‘ és una reivindicació de l’ofici de periodista, en línia de films com ‘Spotlight’ o ‘Todos los hombres del presidente’  (de la que sembla una preqüela) i una proclama a la rebel·lió contra les lleis arbitraries, injustes e improvisades que promulguen líders amb ínfules de reiets o dictadors bananers (digues-li Nixon, digues-li Trump, digues-li Mariano) per estalviar-se crítiques a gestions incompetents i barroeres; quan no directament per amagar els rius de merda que provoquen i que acaben embrutant-ho tot. Una denuncia a l’abús de poder i a la desigualtat que també es fa extensiva al paper de la dona en el món laboral, en general, i al de Katherine Graham (la primera dona editora del Washington Post), en particular, (interpretada magníficament Meryl Streep) dins el microcosmos americà de 1971. Una etapa que, pensàvem - equivocadament- que lenta però inexorablement havíem superat fins que l’altre dia el president dels tontos ens va recordar a propòsit de la desigualtat salarial entre homes i dones que ‘No nos metamos ahora en eso’ Perquè precisament eixe és el missatge més important que transmet la peli la capacitat d’indignació i de protesta d’una societat (en aquest cas l’americana de la Guerra del Vietnam) en assabentar-se, gràcies al bon ofici del periodistes, que els governants estaven prenent-los el pel. Res a veure amb aquests llots  que van portar aquelles pluges i que ens han convertit a tots en una espècie de zombis catatònics i profundament tontos capaços d’empassar-nos-ho tot sense tindre la capacitat  de reaccionar a rés.
69 i pico miren cine
‘La peste’ és la ignorància
Una ressenya de Jordi Santonja - La Peste - Mini sèrie TV (Alberto Rodríguez, 2017)
Per primera vegada amb ‘La peste’ s’ha fet cinema a televisió. Amb un gran pressupost la productora Atípica films i Movistar+ han aconseguit una pel·lícula en 6 actes, un producte que podrien signar HBO o Netflix, per fi en aquest país algú s'atreveix a fer un producte de qualitat, també a parlar sobre la nostra història que, llevat de la Guerra Civil, pareix un tema tabú al nostre cinema. El format de mini sèrie està en un gran moment i les grans plataformes digitals han apostat fort per aquest producte, hi podem trobar títols com, ‘True detective’, ‘Big little lies’, ‘Alias Grace’ o ‘Fargo’. ‘La peste’ pot entrar dins d’aquesta llista sense cap problema. La sèrie es situa a la Sevilla del segle XVI que pateix un aglutinament de gent que vol viatjar al nou món per a buscar fortuna, la ciutat és el port d’Europa. Aquest fenomen fa que s’amuntonen totes les capes socials possibles en un espai reduït, des d’esclaus fins als nobles. També moltes nacionalitats, llengües i religions que evoquen l’Alcoi de la revolució industrial, on un gran augment demogràfic i una ciutat amb unes infraestructures molt febles, no pot fer front a les demandes de la gent. Malalties, problemes higiènics, laborals... un argument que sempre està en un segon plànol i que és un dels punts forts d’aquesta sèrie. En 'La peste' trobem moltes trames i arguments; algunes ja molt conegudes, altres més noves i altres més discutibles. Un argument molt repetit és el d’una parella de detectius que investiguen un assassinat en sèrie, vosaltres ja en coneixeu molts no? A mi en recorda un poc a ‘ El nombre de la rosa’. Una parella, un més major i veterà, i un altre més jove i inexpert, també coincideix en el context religiós i d’època. La sèrie parla del conflicte religiós, l’església catòlica manté un predomini absolut a la societat espanyola, ha superat els seus rivals tradicionals: jueus i moriscos; però ara s’enfronta amb un nou rival: les esglésies protestants, que aprofiten les noves tecnologies, la impremta, per a difondre els seus ideals. L’església catòlica no dubtarà en atacar el nou enemic amb totes el que té a l’abast: el seu braç armat, la santa inquisició i el poder polític al qual té totalment sotmès. També hi ha una bona història d’estafa econòmica. Els diners estan molts presents al llarg de l’obra, tot té un preu i es paga fins i tot per a donar-te el bon dia. Sevilla ofereix un bon escenari per a que la gent sense escrúpols puga fer negocis absolutament amb tot. Un altre argument ben desenvolupat és el feminista. La dona està apartada de qualsevol òrgan de decisió, no se li deixa exercir cap ofici, llevat de la prostitució. La dona pràcticament no té cap dret, el seu àmbit és el domèstic, monja o puta, poc més. La banda sonora de Julio de la Rosa li afegeix un gran valor a l’obra, està en un discret segon terme, com a mi m’agrada, no molesta ni cobra massa protagonisme. En l’apartat de coses que no m’agraden, hi ha escenes sexuals que no aporten res a la trama, un poc clavades amb calçador, molt forçades. La fotografia i l’ambientació és molt fosca, quasi tota  està narrada de nit. Ja sé que al director Julio Rodríguez, li agrada eixa ambientació com a ‘La isla mínima’, però pareix més una història ambientada en Londres que a la lluminosa Sevilla de setembre octubre en la qual està narrada. Un altre aspecte un poc polèmic és l'accent andalús dels actors, per a alguns és natural que a Sevilla es parle així i per a altres és molest, perquè de vegades no s'entén bé el que parlen. A mi personalment no em sembla malament i és un altre punt que pot sorprendre de la sèrie. Però per descomptat, la gran lluita al llarg de la història és contra la ignorància, que fa que els poderosos siguen més poderosos i els febles més febles. Les desigualtats socials han sigut una de les nostres infermetats més importants, avui en dia també.
69 i pico miren cine
La vida es una tómbola o casi
Una ressenya de Pep Jordà - Wonder Wheel(Woody Allen, 2017)
Quan érem joves, feliços i indocumentats dividíem les pelis de Woody Allen – diguen glòria - en dues grans categories: les que feien riure (gairebé totes) i les serioses (‘Interiores’). Amb el pas dels anys el director va anar fent i nosaltres ens va acostumar als matisos: a pelis que tot i ser de mar no sabies ben bé si eren polp o calamar; a pelis que eren les dos coses i d’altres – les menys – que no eren ni una cosa ni l’altra sinó ves a saber què (‘Recuerdos’). Ara que Woody Allen s’ha fet perillosament major  sembla haver retornat als orígens i des d’uns anys torna a fer pelis de riure  (‘Scoop’) d’altres que no se  sap ben bé què son (‘A Roma com amor’) i d’altres serioses. Aquest és el cas de ‘Wonder Wheel’. De fet, no només és seriosa sinó que a més és molt teatral. De fet et passes els primers minuts de la peli pensant (i patint) si els dos protagonistes eixiran mai de l'habitació. Després està la història, que gira al voltant de quatres personatges i que recorda (massa) al ‘Tranvia llamado deseo’ de Tennessee Williams vist per Elia Kazan. Amb James Belushi caracteritzat de Marlon Brando de mitja capeta -camiseta imperi inclosa- i una Kate Winslet que fa de Stella Kowalski i Blanche Dubois alhora (personatge, aquest últim, al qual Woody Allen li va dedicar una certa atenció a ‘Sin Plumas’).  Tots dos, amb la col·laboració de Justin Timberlake i Juno Temple, recreen una història que parla de les obsessions habituals de Woody Allen: l’art, la vida, la mort, el sexe, el sexe amb mares, filles i fillastres, etc.   Al final 'Wonder Wheel' és una peli que, com sol ser habitual en Woody Allen, està per damunt de la mitjana (cosa molt d’agrair donada la provecta edat del director) però que no enganxa massa i que emociona encara menys. Una història una mica claustrofòbica, un prou avorridora i que fa tuf a caldo rescalfat però que també té algunes imatges potents (les relacionades amb el bell paisatge de Coney Island) i un personatge surrealista (el fill piròman) que sembla estret directament de ‘Amanece que no es poco’. Què voleu que vos diga a mi sempre m’han agradat més les que fan riure com: ‘Balas sobre Broadway’, ‘Zelig’ o ‘Un final Made in Hollywood’, per citar les primeres que m’han vingut al cap.    
69 i pico miren cine
‘Suburbicon’, un concepto salvaje
Una ressenya de Marta Gisbert, periodista - Suburbicon(George Clooney, 2017)
Suburbicon es una película de comedia criminal y misterio dirigida por George Clooney, escrita por los hermanos Coen, Clooney y Grant Heslov, y protagonizada por Matt Damon, Julianne Moore y Oscar Isaac. Esto es lo que dice su sinopsis. Pero Suburbicon es, además de todo eso, una palabra difícil de olvidar, un concepto salvaje. Y de lo salvaje solamente pueden salir verbos interesantes, frases mejoradas y significados fabulosos, para el espectador ávido, aquel que surfea en la tensión y en la histeria. Para quien se atreva a visitar la comunidad de Suburbicon, está avisado de antemano: la historia se divide en dos, la casa que será escenario de una intriga criminal, por una parte, y la morada de una familia recién llegada que sufrirá la discriminación de sus vecinos por ser de raza negra. Dos apartamentos, cada uno ocupado por una de las dos ideas. Y es que Suburbicon es tan negra como la imprenta de los hermanos Coen y tan social y reivindicativa como el tinte de George Clooney. La primera trama nos abre el apetito con la delicatessen de Julianne Moore mejorada al cuadrado –y no es fruto de un espejismo- y un Matt Damon impecable, con la única salvedad de la sangre que le viene marcada –y salpicada- por el propio guión. El vínculo con sus vecinos se establece gracias a que, en ambos núcleos familiares, existe un protagonista de la misma edad: dos niños que acabarán, irremediablemente, estrechando lazos por necesidad. Quien entre a Suburbicon, también sabe que ha de hacerlo con paciencia: el guion de los Coen roza las dos horas. No caigamos en la debilidad de considerar que se trata de una película lenta, porque ni el reparto, insisto, ni la ambientación, ni ese toque repetitivo de moralidad ridiculizada, lo permiten. Ni siquiera por el ápice de empatía que el receptor puede sentir con los asesinos –que, por cierto, van de cara desde el principio-. O el final. Es brillante. Suburbicon, en los cines Altet, es para duros de pelar, para aquellos que piensan que la mejor hora del té es justo después de haber cometido un asesinato. No apto para pusilánimes ni espectadores amantes de los finales felices, ni para intolerantes al humor ácido. Que la disfrutéis… a lo salvaje, claro.