‘Los archivos del Pentagono‘ és una peli molt xula del competent, i de vegades brillant, Steven Spielberg que ret un homenatge als periodistes honrats i valents (en aquest cas als ‘The Washington Post’ i als de 'The New York Times’) que no van dubtar en posar en joc la seua llibertat i les seues hisendes per defensar la llibertat d’expressió, en una època en la qual periòdics i periodistes estaven del costat de la veritat. O com diria Pi de la Serra aquella època en la que la premsa estava al servei dels ciutadans i no al  ciutei dels servilians. De fet ‘Los archivos del Pentagono‘ és una reivindicació de l’ofici de periodista, en línia de films com ‘Spotlight’ o ‘Todos los hombres del presidente’  (de la que sembla una preqüela) i una proclama a la rebel·lió contra les lleis arbitraries, injustes e improvisades que promulguen líders amb ínfules de reiets o dictadors bananers (digues-li Nixon, digues-li Trump, digues-li Mariano) per estalviar-se crítiques a gestions incompetents i barroeres; quan no directament per amagar els rius de merda que provoquen i que acaben embrutant-ho tot. Una denuncia a l’abús de poder i a la desigualtat que també es fa extensiva al paper de la dona en el món laboral, en general, i al de Katherine Graham (la primera dona editora del Washington Post), en particular, (interpretada magníficament Meryl Streep) dins el microcosmos americà de 1971. Una etapa que, pensàvem - equivocadament- que lenta però inexorablement havíem superat fins que l’altre dia el president dels tontos ens va recordar a propòsit de la desigualtat salarial entre homes i dones que ‘No nos metamos ahora en eso’ Perquè precisament eixe és el missatge més important que transmet la peli la capacitat d’indignació i de protesta d’una societat (en aquest cas l’americana de la Guerra del Vietnam) en assabentar-se, gràcies al bon ofici del periodistes, que els governants estaven prenent-los el pel. Res a veure amb aquests llots  que van portar aquelles pluges i que ens han convertit a tots en una espècie de zombis catatònics i profundament tontos capaços d’empassar-nos-ho tot sense tindre la capacitat  de reaccionar a rés.

Per primera vegada amb ‘La peste’ s’ha fet cinema a televisió. Amb un gran pressupost la productora Atípica films i Movistar+ han aconseguit una pel·lícula en 6 actes, un producte que podrien signar HBO o Netflix, per fi en aquest país algú s'atreveix a fer un producte de qualitat, també a parlar sobre la nostra història que, llevat de la Guerra Civil, pareix un tema tabú al nostre cinema. El format de mini sèrie està en un gran moment i les grans plataformes digitals han apostat fort per aquest producte, hi podem trobar títols com, ‘True detective’, ‘Big little lies’, ‘Alias Grace’ o ‘Fargo’. ‘La peste’ pot entrar dins d’aquesta llista sense cap problema. La sèrie es situa a la Sevilla del segle XVI que pateix un aglutinament de gent que vol viatjar al nou món per a buscar fortuna, la ciutat és el port d’Europa. Aquest fenomen fa que s’amuntonen totes les capes socials possibles en un espai reduït, des d’esclaus fins als nobles. També moltes nacionalitats, llengües i religions que evoquen l’Alcoi de la revolució industrial, on un gran augment demogràfic i una ciutat amb unes infraestructures molt febles, no pot fer front a les demandes de la gent. Malalties, problemes higiènics, laborals... un argument que sempre està en un segon plànol i que és un dels punts forts d’aquesta sèrie. En 'La peste' trobem moltes trames i arguments; algunes ja molt conegudes, altres més noves i altres més discutibles. Un argument molt repetit és el d’una parella de detectius que investiguen un assassinat en sèrie, vosaltres ja en coneixeu molts no? A mi en recorda un poc a ‘ El nombre de la rosa’. Una parella, un més major i veterà, i un altre més jove i inexpert, també coincideix en el context religiós i d’època. La sèrie parla del conflicte religiós, l’església catòlica manté un predomini absolut a la societat espanyola, ha superat els seus rivals tradicionals: jueus i moriscos; però ara s’enfronta amb un nou rival: les esglésies protestants, que aprofiten les noves tecnologies, la impremta, per a difondre els seus ideals. L’església catòlica no dubtarà en atacar el nou enemic amb totes el que té a l’abast: el seu braç armat, la santa inquisició i el poder polític al qual té totalment sotmès. També hi ha una bona història d’estafa econòmica. Els diners estan molts presents al llarg de l’obra, tot té un preu i es paga fins i tot per a donar-te el bon dia. Sevilla ofereix un bon escenari per a que la gent sense escrúpols puga fer negocis absolutament amb tot. Un altre argument ben desenvolupat és el feminista. La dona està apartada de qualsevol òrgan de decisió, no se li deixa exercir cap ofici, llevat de la prostitució. La dona pràcticament no té cap dret, el seu àmbit és el domèstic, monja o puta, poc més. La banda sonora de Julio de la Rosa li afegeix un gran valor a l’obra, està en un discret segon terme, com a mi m’agrada, no molesta ni cobra massa protagonisme. En l’apartat de coses que no m’agraden, hi ha escenes sexuals que no aporten res a la trama, un poc clavades amb calçador, molt forçades. La fotografia i l’ambientació és molt fosca, quasi tota  està narrada de nit. Ja sé que al director Julio Rodríguez, li agrada eixa ambientació com a ‘La isla mínima’, però pareix més una història ambientada en Londres que a la lluminosa Sevilla de setembre octubre en la qual està narrada. Un altre aspecte un poc polèmic és l'accent andalús dels actors, per a alguns és natural que a Sevilla es parle així i per a altres és molest, perquè de vegades no s'entén bé el que parlen. A mi personalment no em sembla malament i és un altre punt que pot sorprendre de la sèrie. Però per descomptat, la gran lluita al llarg de la història és contra la ignorància, que fa que els poderosos siguen més poderosos i els febles més febles. Les desigualtats socials han sigut una de les nostres infermetats més importants, avui en dia també.

Quan érem joves, feliços i indocumentats dividíem les pelis de Woody Allen – diguen glòria - en dues grans categories: les que feien riure (gairebé totes) i les serioses (‘Interiores’). Amb el pas dels anys el director va anar fent i nosaltres ens va acostumar als matisos: a pelis que tot i ser de mar no sabies ben bé si eren polp o calamar; a pelis que eren les dos coses i d’altres – les menys – que no eren ni una cosa ni l’altra sinó ves a saber què (‘Recuerdos’). Ara que Woody Allen s’ha fet perillosament major  sembla haver retornat als orígens i des d’uns anys torna a fer pelis de riure  (‘Scoop’) d’altres que no se  sap ben bé què son (‘A Roma com amor’) i d’altres serioses. Aquest és el cas de ‘Wonder Wheel’. De fet, no només és seriosa sinó que a més és molt teatral. De fet et passes els primers minuts de la peli pensant (i patint) si els dos protagonistes eixiran mai de l'habitació. Després està la història, que gira al voltant de quatres personatges i que recorda (massa) al ‘Tranvia llamado deseo’ de Tennessee Williams vist per Elia Kazan. Amb James Belushi caracteritzat de Marlon Brando de mitja capeta -camiseta imperi inclosa- i una Kate Winslet que fa de Stella Kowalski i Blanche Dubois alhora (personatge, aquest últim, al qual Woody Allen li va dedicar una certa atenció a ‘Sin Plumas’).  Tots dos, amb la col·laboració de Justin Timberlake i Juno Temple, recreen una història que parla de les obsessions habituals de Woody Allen: l’art, la vida, la mort, el sexe, el sexe amb mares, filles i fillastres, etc.   Al final 'Wonder Wheel' és una peli que, com sol ser habitual en Woody Allen, està per damunt de la mitjana (cosa molt d’agrair donada la provecta edat del director) però que no enganxa massa i que emociona encara menys. Una història una mica claustrofòbica, un prou avorridora i que fa tuf a caldo rescalfat però que també té algunes imatges potents (les relacionades amb el bell paisatge de Coney Island) i un personatge surrealista (el fill piròman) que sembla estret directament de ‘Amanece que no es poco’. Què voleu que vos diga a mi sempre m’han agradat més les que fan riure com: ‘Balas sobre Broadway’, ‘Zelig’ o ‘Un final Made in Hollywood’, per citar les primeres que m’han vingut al cap.    

Suburbicon es una película de comedia criminal y misterio dirigida por George Clooney, escrita por los hermanos Coen, Clooney y Grant Heslov, y protagonizada por Matt Damon, Julianne Moore y Oscar Isaac. Esto es lo que dice su sinopsis. Pero Suburbicon es, además de todo eso, una palabra difícil de olvidar, un concepto salvaje. Y de lo salvaje solamente pueden salir verbos interesantes, frases mejoradas y significados fabulosos, para el espectador ávido, aquel que surfea en la tensión y en la histeria. Para quien se atreva a visitar la comunidad de Suburbicon, está avisado de antemano: la historia se divide en dos, la casa que será escenario de una intriga criminal, por una parte, y la morada de una familia recién llegada que sufrirá la discriminación de sus vecinos por ser de raza negra. Dos apartamentos, cada uno ocupado por una de las dos ideas. Y es que Suburbicon es tan negra como la imprenta de los hermanos Coen y tan social y reivindicativa como el tinte de George Clooney. La primera trama nos abre el apetito con la delicatessen de Julianne Moore mejorada al cuadrado –y no es fruto de un espejismo- y un Matt Damon impecable, con la única salvedad de la sangre que le viene marcada –y salpicada- por el propio guión. El vínculo con sus vecinos se establece gracias a que, en ambos núcleos familiares, existe un protagonista de la misma edad: dos niños que acabarán, irremediablemente, estrechando lazos por necesidad. Quien entre a Suburbicon, también sabe que ha de hacerlo con paciencia: el guion de los Coen roza las dos horas. No caigamos en la debilidad de considerar que se trata de una película lenta, porque ni el reparto, insisto, ni la ambientación, ni ese toque repetitivo de moralidad ridiculizada, lo permiten. Ni siquiera por el ápice de empatía que el receptor puede sentir con los asesinos –que, por cierto, van de cara desde el principio-. O el final. Es brillante. Suburbicon, en los cines Altet, es para duros de pelar, para aquellos que piensan que la mejor hora del té es justo después de haber cometido un asesinato. No apto para pusilánimes ni espectadores amantes de los finales felices, ni para intolerantes al humor ácido. Que la disfrutéis… a lo salvaje, claro.

Pixar ho torna a fer. Una pel·lícula de majors contada per a xiquets, si a ‘Del revés (Inside Out)’ parlava de les nostres emocions i conflictes interns, a ‘Coco’ parla de la mort, de la família, d’allò que volem ser de majors. Temes profunds i difícils que tindrien que espantar / avorrir a un xiquet però no, tot el contrari, ells es queden bocabadats i nosaltres gaudim d’uns arguments adults.  De vegades associem pel·lis d’animació amb temàtiques banals, arguments molt infantilitzats / estereotipats. També ocorre en cintes presumptament per adults. ‘Coco’ en tots els aspectes és brillant. La millor tecnologia d’animació, colorit, musicalitat. La millor tecnologia que li dona fondor a l’ànima de la pel·lícula. L’argument és el protagonista de la història. Tots els personatges estan ben desenvolupats. El màxim respecte per les tradicions mexicanes. L’humor no desentona gens i la música és un fil conductor per tota la història. Un film molt preciós tant en la part visual com en la part narrativa / musical, que s'haurà desenvolupat amb les últimes i més modernes tecnologies. A més té una aroma de cinema clàssic que ens alegrarà als majors També té un altre punt fort apareix un dolent que ens resulta molt familiar, eixe dolent que sembla bo però que es capaç del més roín i de trair-nos per apropiar-se de la fama. Probablement «Coco» ha aconseguit situar-se entre les millors pel·lícules d’animació sense cap dubte. No sé si els membres de l’Acadèmia de Hollywood li donaran l’Oscar a la millor pel·lícula, però si parlava que la lluita entre ‘Dunkerke’ i ‘Blade Runner 2049’ anava a ser molt disputada (al menys als Oscars tècnics) ‘Coco’ per a mi les sobrepassa. Una història que no enganya, que no edulcora res, respecta la tradició del dia de difunts a Mèxic (dit pels crítics mexicans), que t’emociona i et diverteix, no dóna por tot el contrari. Cap xiquet va plorar o es va espantar en veure calaveres i morts per tot arreu. Parla de coses que ens han passat i ens passaran. Tots tenim algun familiar que ha faltat i encara l’estimem. Tot això és ‘Coco’. Recorda’m sempre perquè si no moriré per segona vegada.

La verdad es que no me considero una erudita en nada –como debe de ser, en mi opinión - y menos en cine. Pero lo que sí que le pido a una película es que mantenga mis párpados erectos durante el tiempo que dure el romance fílmico. Esto no ha ocurrido con La librería, la última propuesta de Isabel Coixet. A diferencia de otras críticas que he podido leer, no me ha parecido ni sugerente, ni sensible ni, mucho menos, profunda. No sé hasta dónde llega mi responsabilidad en este sentido y hasta dónde alcanza la del otro, en este caso, la historia de Coixet, que, para mí, se tambalea desde el momento en que no llega a mantener ningún tipo de interés. Me aburrí profundamente. Sí, el paisaje de una Inglaterra ubicada en 1959, un reparto ni tan malo, un tema potencialmente interesante. Pero el empaste final de todos estos elementos no me cautivó. En mi opinión, reitero, libre de cualquier parecido con la verdad absoluta, el guión sí tiene su punto, en un intento de dar qué pensar. 'Entender nos vuelve perezosos' Entender, predecir lo que el otro va a decir el otro sin que este apenas haga una mueca, hace que nuestra mente se vuelva perezosa. Este jaque a la reflexión es, precisamente, lo que me provoca La librería, deducido a través de una de las frases del guión. ¿Cuándo va a pasar algo realmente interesante? Como dice otro de los personajes: no hay necesidad de lectura cuando la propia realidad es más emocionante. Seguro que me equivoco: id a los cines Altet e intentad empatizar con la protagonista, con su joven ayudante en la librería. Igual os gusta. Yo, mientras tanto, leeré la novela de Penelope Fitzgerald en la que se basa el film. Por si fuera problema mío

Quan un producte revoluciona el mercat les següents actualitzacions et semblem el mateix, una pantalla més gran, més memòria, però en el fons és el mateix producte... La segona temporada de Stranger Things em produeix aquesta sensació, és molt bona però ja no és tan estranya. Els creadors, els germans Duffer, van prometre una segona temporada més obscura, i és veritat perquè el món ‘del reves’ és més protagonista que a la primera temporada. A la sèrie li costa arrancar, els primers capítols són de presentació, l’acció es situa un any després de la primera temporada, com l’estrena de la sèrie coincideix amb Halloween, els primers capítols estan ambientats en aquesta festa. Els personatges centrals de la sèrie mantenen tota la trama, pràcticament no hi ha actors nous que aporten més arguments, aquest és un punt feble de la nova temporada. Els germans Duffer li donen tot el protagonisme als actors de l’anterior. No hi ha molts canvis, com diria un enginyer: si una cosa funciona no la canvies. L’ambient dels 80’s està per tot arreu i les referències a les pel·lícules de Steven Spielberg, George Lucas, ‘Cazafantasmas’ son constants i més que evidents. Funciona a les mil meravelles, tots hem gaudit d’aquestes pel·lícules que ja formen part de la nostra memòria audiovisual. La barreja de totes aquestes imatges i situacions que ens resulten tan familiars, fa que Stranger Things ens semble alguna cosa nova. I que hi ha nou? Per a mi hi ha una escena fora dels anys 80’s una referència a Walking Dead quan els protagonistes lluiten damunt d’un autobús contra uns monstres. També hi ha un altre element nou: l’amor. Els xiquets creixen i ja comencen l’adolescència. Netflix ha apostat fort per la seua sèrie estrella, anunci al descans de la SuperBowl (el més car del món), els millors efectes especials, és nota l’èxit comercial de la sèrie. En conjunt és molt espectacular i entretinguda sobretot els últims episodis. Una fórmula perfecta que és difícil que algú no li agrade. És eixa sèrie que pots recomanar a un amic que diu que no li agraden les sèries. Esperarem la tercera entrega que també s’anuncia encara més fosca i més misteriosa. Els xiquets van creixent i les hormones faran de les seues, i clar no hi ha un onze si no hi ha un vuit.

Escriure sobre aquesta pel·lícula em fa rememorar una de les experiències més immersives que he tingut l’oportunitat de gaudir en una sala de cinema. Tan bon punt em vaig asseure aquella tarda a la butaca, els personatges van cobrar vida prop meu, oferint-me una història amb una càrrega dramàtica a l’altura de les millors tragèdies gregues. Us assegure que aquell relat em va fer replantejar el sentit de la justícia, creieu-me. Començant pel conflicte, aquest va esclatar tan bon punt la història es va iniciar. S’ha d'agrair que aquesta fóra l’estratègia escollida, ja que molts espectadors estem cansats de les obres amb un preàmbul excessivament llarg. Tot seguit, els tres protagonistes sobre els quals voldria centrar el meu comentari, adoptaren els rols que tota història necessita per tal de funcionar. Teníem al damnificat, just al bell mig de l’acció, acompanyat, d’una banda pel causant del conflicte, i de l’altra pel mediador. Aquesta, si més no, convencional relació de personatges, tenia l’afegit de presentar-nos-els de manera tridimensional i complexa, dificultant la tasca d’empatitzar amb cadascun d’ells. Per una part, la suposada víctima exigia una (presumiblement) legítima compensació; tanmateix, les seues exigències podien semblar una mica desmesurades. Si a allò li sumem una flagrant mancança de magnanimitat, no era difícil que dubtarem de la seua condició de damnificat. El culpable de tot plegat, per contra, vindicava la seua innocència. Les proves no apuntaven precisament en aquesta direcció, però la passió amb la qual demanava ser exculpat gelava la sang i ens feia dubtar sobre la seua responsabilitat. Per últim, aquell que estava cridat a dirimir el conflicte, a posar pau entre els seus dos congèneres, va optar per avivar el foc de la desconfiança. Ràpidament es va posar del costat del damnificat, amagant, baix la suposada racionalitat dels seus arguments, un biaix impropi d’allò que s’esperava d’ell. Sobre qui hauria de recaure la justícia? Arribats a aquest punt, instants previs a que la catarsi resolguera el conflicte que havia estat seguint atentament, els llums del cinema es van apagar. Les rosetes disseminades per terra testimoniaven la discussió que els tres joves asseguts al meu costat acabaven de tenir. Allò que prometia ser un drama va esdevenir en una obra de suspens, ja que mai vaig esbrinar qui fou el responsable del fet que el meu calçat tinguera ara una catifa conformada per aperitius salats. Tampoc vaig saber si els quatre euros que el damnificat exigia al presumpte culpable de tot plegat van donar per finalitzada una amistat que, minuts enrere, semblava ben ferma. Malauradament, durant les dues hores següents em vaig haver d’empassar les ximpleries d’un grup d’actors amb unes pintes d'allò més estrafolàries. D’aquesta història, preferisc no parlar-ne.

El gran maestro del cine de terror, Alfred Hitchcock, ya lo dijo una vez: “A las personas les gusta tener miedo cuando se sienten seguras”. Fisiológicamente, casi todo el mundo responde a una escena de miedo: comenzamos a sudar, aumenta el ritmo cardíaco, sube la adrenalina…Una sensación que no siempre nos resulta desagradable. Si el otro día llegó a mis manos esta fantástica cita, con la que he comenzado el escrito, el sábado pasado me vi, también de manera casual, espontánea, la película de marca española El secreto de Marrowbone. Y de esto va el presente razonamiento. Todo comenzó cuando entré a los cines Altet libre de todo prejuicio y dispuesta a poner a prueba mi medidor del miedo -siguiendo la lógica de Hitchcock- para huir del verdadero pánico que me había supuesto una semana absolutamente normal. Con objeto, por tanto, de romper con la rutina cagándome en los pantalones, descubrí la mejor parte de esta película: su psicología. El argumento está sustentado en un reparto donde brillan rostros emergentes como el del británico Charlie  Heaton (Stranger Things), por citar solo un ejemplo. La historia cuenta con gran fundamento y el efecto sorpresa que otras películas del género solventan con “cuatro sustos” y ya. En resumen, que la teoría de la psicología del miedo funciona a la perfección en El secreto de Marrowbone. La trama arranca con la presentación de los personajes, de un escenario inhóspito y, sobre todo, de un misterio sin resolver que no conoceremos hasta bien entrada la película. El espectador comienza a familiarizarse con el miedo del pequeño de los Marrowbone –incluso se aprende su nombre, Sam-, se compadece de la hermana, encarnada por Mia Goth, y sufre cada vez que la cicatriz del hermano mayor supura –un personaje que, por ello, parece parido por la mismísima J.K. Rowling-. No hay duda que esta película va del miedo. De la intriga, de sufrir un poco agarrado a la butaca. Pero es un terror refinado, sustentado en otras sensaciones. El desconocimiento de quién habita en la buhardilla, los momentos de oscuridad y silencio interrumpidos por ese dato que el espectador ignora, los avances y retrocesos en el tiempo, son muestra de ello. Es un callejón sin salida que sacia el apetito mientras lo va abriendo, poco a poco. Y solo cuando todo está perfectamente hilado para que la sudoración, la adrenalina y el ritmo cardíaco se pongan a tono, sabemos que el final, inesperado e incluso dulce, en este caso, está aquí. Ya ha llegado el miedo, por fin. Ese es el secreto, el ‘secreto’ de Marrowbone.

La productora Marvel Studios ens presenta el tercer llargmetratge protagonitzat per Thor, el déu del tro, qui a diferència de Samsó, ha hagut de perdre la seua cabellera per recobrar la força. Després del canvi d'estil, Chris Hemsworth dota al seu personatge del millor dels poders imaginables: que no és un altre que la capacitat de suscitar l'interés entre un públic cansat ja de la sobreexposició a aquesta mena d’herois. 'Thor: Ragnarok' és sens dubte la millor de les tres pel·lícules centrades en el fill d’Odin, i una de les més destacades de Marvel Studios. La clau: el to còmic amb el qual la productora impregna a la majoria de les seues obres; estratègia que tan bon resultat li va donar per primera vegada en 'Guardians de la Galàxia'. Els guionistes de la cinta demostren tenir la lliçó ben apresa i aconsegueixen deixar de costat l'obscurantisme i la impostada serietat dels dos metratges anteriors, per presentar-nos així una cinta desimbolta amb un protagonista disposat a desmitificar la seua divinitat. El més sorprenent, en canvi, no és l'abundància d’acudits, sinó més aviat que gairebé tots ells funcionen. És cert que molts són tremendament ximples (basats en l'expressivitat corporal o en absurdes línies de diàleg), tanmateix açò no resta mèrit al treball de Waititi en la direcció. Ens agrada d'altra banda trobar certa coherència interna, l'absència de la qual tant lamenten els fans en altres obres del gènere. No és qüestió de demanar versemblança a una pel·lícula on el protagonista llança rajos amb un martell; però sí exigir un guió mitjanament consistent, l'únic objectiu del qual no siga el lluïment del seu llustrós protagonista. En aquest sentit, 'Thor: Ragnarok' compleix les nostres expectatives. La participació d'altres personatges també resulta satisfactòria: tornem a veure un Hulk salvatge, a Cate Blanchett exercint de femme fatale divina, o a un Loki que bé mereixeria la seua pròpia pel·lícula. A més, els divertits cameos, com el de Jeff Goldblum entre d’altres, aporten frescor al resultat final. Thor aconsegueix sortir airós d'aquest particular Ragnarök cinematogràfic (profètica batalla de la fi del món en la qual peririen gran part dels déus), i ja anticipa, segons les escenes post crèdit, la seua presència en futurs llargmetratges de la factoria Marvel.

Gràcies a la plataforma Netflix s’ha realitzat aquesta pel•lícula, la segona col•laboració al nostre país, després de la sèrie ‘Las chicas del cable’. Tracta d’un tema tan poc tractat al nostre cinema com necessari (el terrorisme d’ETA) sembla allò que diem ‘de fora vindran que els ulls ens obriran’ Netflix realitza aquest film amb uns grans coneixedors del tema: Borja Cobeaga, Diego San José i la gent de ‘Vaya semanita’, programa d’humor de la televisió pública basca, que es va fer famós per riures d’ETA i trencar el tabú que ofegava el sentit irònic al País basc. Des de la polèmica campanya de promoció de la pel•li (denunciada per una associació de guàrdia civils) i estrenada un 12 d’octubre, s’ha provocat aquest debat: Podem fer burla de tot? Quin són els límits de l’humor? La meua opinió és que així sí es pot fer humor, ja que es busca riure’s dels assassins i no de les víctimes ni de la policia. En tot moment la diana de les burles són per als 4 etarres i no hi ha cap moment d’èpica per a ells, tot el contrari. El guió és molt intel•ligent, és un humor seriós tirant a trist, amb unes situacions surrealistes com l’escena on juguen una partida al trivial o les referències culinàries d’ETA, que són molt gracioses. Una fotografia trista i obscura, cap efecte especial i el format de la pel•lícula dissenyada per a veure’s en la tele de casa o en una tablet, ja que en una sala de cinema la rissa és podria contagiar. Les interpretacions de Javier Cámara (un «històric» d’ETA) i de Javier López (un etarra d’Albacete) són genials i tenen un gran protagonisme, fins tapar als altres actors de la cinta. Tot envoltat per l’atmosfera del mundial de futbol del 2010 que va guanyar Espanya, pràcticament un actor mes de la pel•lícula. Un altre escenari que està en un latent segon pla és la rendició/negociacions de la banda terrorista, que fa que els protagonistes es desmoralitzen o es rebel•len davant d’una claudicació que no volen acceptar.

El gegant de les plataformes de vídeo per demanda, Netflix, s’està guanyant un espai privilegiat en el nostre temps d’oci, i ho està fent gràcies a una atrevida aposta per les produccions pròpies. Allò que més ha transcendit del seu catàleg són sèries com Stranger Things, que recupera l’esperit de la ciència-ficció dels 80, o Narcos, on l’acció trepidant i les trames policials es barregen en una història ‘verídica’ on els espectadors agraïm que es prenguen tantes llicències. No obstant això, m’agradaria reivindicar l’oferta en matèria de documentals d’aquesta plataforma, molt concretament les produccions que s’emmarquen dins del gènere true crime. En aquesta denominació s’engloben aquelles cintes que, amb un desenvolupament purament narratiu, aborden casos criminals mitjançant una exhaustiva documentació. L’encert de Netflix escau en el format escollit per tal d’endinsar-se en aquest gènere: mini sèries documentals que expandeixen les possibilitats del format clàssic d’una sola peça i que, mitjançant temporades autònomes d’uns 8 capítols, submergeixen a l’espectador en la investigació dels crims més intricats possibles. La primera d’aquestes mini sèries fou Making a murderer (2015), on de forma magistral es qüestionaven les actuacions policials que propiciaren la incriminació de Steven Avery, un ciutadà estatunidenc. The Keepers (2017) seguia la mateixa línia, en aquest cas airejant les misèries de l’església catòlica per un seguit d’abusos sexuals perpetrats per un dels seus membres. A finals de l’estiu ens arribava una altra mostra d’aquest format amb The Confession Tapes; el leitmotiv dels seus set capítols resideix en els qüestionables procediments emprats per la policia estatunidenca en l’obtenció de confessions en casos d’assassinat. Així doncs, cada capítol s’articula al voltant de l’enregistrament en vídeo d’aquests testimonis, on els acusats es veuen forçats a admetre crims dels quals aparentment no són responsables. És innegable que The Confession Tapes ens manipula emocionalment, orientant la nostra opinió i  oferint una lectura alternativa a la versió policial; al cap i a la fi, tot documental mostra, baix una aparença d’imparcialitat, una subreptícia interpretació personal dels fets. No obstant això, el grau d’involucració amb el relat és tan alt, que necessitem compartir el dubtes que planteja Kelly Loudenberg, la directora de la sèrie. Aquesta manipulació que acceptem no impedeix d’altra banda que, la tasca periodística d’investigació i documentació de cadascun dels capítols, ens done raons més que provades per reprovar els procediments policials que observem. Podem dir que en un temps on les forces de «l’ordre» susciten tants dubtes entre la ciutadania, ens convé recórrer a produccions com The Confession Tapes. I és així perquè, sense amagar una evident parcialitat, encerten al presentar un discurs que les mateixes autoritats alimenten amb els seus il·lícits i anacrònics procediments.