69 i pico miren cine
Blade Runner 2049
Un resenya de Jordi Santonja Ferrando - Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017)
El director Dennis Villeneuve ha intentat fer la pel·lícula perfecta, tant perfecta que els arguments que puc utilitzar per lloar-la, per a un altra persona serien utilitzats per a criticar-la i tots dos tindríem raó. Fer el remake d’una pel·lícula com Blade Runner que ja compta amb 35 anys d’història (i s’ha guanyat un estatus no ja dins del gènere de la ciència ficció sinó més bé de la història del cinema) és un repte molt gran. En principi cabien dos camins; un fer una continuïtat de la trama original amb un director consolidat i un altre una història totalment diferent, amb un director poc definit i que traïra l’original. Al final s’ha buscat un director consolidat amb un bagatge visual i estètic contrastat i Villeneuve ha treballat un tercer camí; ni continuïtat ni ruptura. Cal mencionar que a pesar de parlar d’una pel·lícula de fa 35 anys, el director Ridley Scott, el protagonista Harrison Ford, el músic Vangelis... estan vius i en actiu, uns han participat i els altres no. També cal afegir que és una pel·lícula basada en una novel·la de Philip K. Dick, no he llegit el llibre i no puc opinar si s’ha buscat la trama literària o s’ha fugit d’ella. Personalment no buscaria una comparació entre les dues parts de Blade Runner, em sembla més curiosa una comparació amb un altra pel·lícula que em transmet sensacions paregudes: ‘Dunkerke’ de Christopher Nolan, l’autor d’ambdues bandes sonores és l’omnipresent Hans Zimmer. No sóc  gens bo en el tema d’apostes però em sembla que l’edició dels propers Oscars en els ‘avorrits’ apartats tècnics, és presentarà un interessant duel d’ambdues pel·lis, no oblidem que el director de fotografia de «Blade Runner 2049» Roger Deakins ha sigut nominat dotze vegades i no ha guanyat mai. Blade Runner 2049 busca l’estètica fotograma a fotograma, qualsevol imatge d’ella és una obra d’art, simplement amb la fotografia, l’atmosfera i el so, pot arribar a enganxar-te, poques cintes poden arribar a eixe nivell. És un altra raó de la meua comparació amb ‘Dunkerke’. L’innovació tècnica més gran i destacable de Blade Runner 2049 és l’aparició d’hologrames, que s’integren a la pel·lícula com un actor més, Sylvia Hoeks interpreta el paper d’un holograma molt real, també hi ha una escena d’un escenari abandonat on actua un holograma d’Elvis Presley molt xula i també hi ha una escena d’amor amb holograma i persona real molt light, sense cap dubte el pitjor de la pel·lícula. Un altre apartat criticable és la durada del film, 163 minuts. Per alguns pot ser una eternitat i per a altres, doncs no li’n sobra ni un, a la primera Blade Runner ja va passar una cosa pareguda i uns anys després es va realitzar una versió del director amb escenes eliminades. Un altre aspecte criticable és la tardança en aparèixer Harrison Ford, perquè quan ell surt a escena la pel·lícula guanya en argument i la trama és fa més interessant. El director fa una concessió al cine de blockbuster amb unes escenes d’acció molt ben elaborades, per a donar un punt èpic a la història, en unes localitzacions molt aconseguides un treball de producció molt interessant. L’estètica guanya al contingut? Aquest és el debat d’aquesta pel·lícula. Villeneuve vesteix molt elegantment aquesta pel·lícula mentre que la cinta de Ridley Scott té molta més història, més lírica.
69 i pico miren cine
Kingsman: The Golden Circle
Una ressenya de Pau Sellés - Kingsman: The Golden Circle (Matthew Vaughn, 2014)
He de dir que admire les pel·lícules que no es prenen molt seriosament a elles mateixes. Aquelles que sense parodiar obres precedents aconsegueixen articular un relat desenfadat però alhora madur. Kingsman: The Golden Circle es mou correctament en aquest perillós espai, apostant per la continuïtat d'aquells elements que van popularitzar fa tres anys a la seva primera part. El plantejament d'aquella obra va sorprendre pel seu caràcter desmitificador, en presentar el seu protagonista com una mena de jove James Bond de classe obrera. Encertada estratègia aquesta, sabedors del debat mediàtic en Regne Units al voltant dels anomenats chavs (estereotip de jove conflictiu d'origen humil). Dins de la voràgine d'irreverència i excés en la qual ens submergeix Matthew Vaughn, hi ha una certa actitud conservadora, ja que la cinta manté un paral·lelisme evident amb la seva predecessora, tant a nivell formal com argumental. La megalòmana antiheroïna protagonitzada per Julianne Moore, suplanta (i empetiteix) al que interpretés Samuel L. Jackson en 2014, alhora que constitueix la força opositora que sustenta el relat. A més, les escenes d'acció tornen ací a mantenir un argument que, en línies generals, recorre al maniqueisme i els clixés propis del gènere. Esment especial mereix el vibrant plànol seqüencia que, com ocorregués en el cas de la primera amb Colin Firth al ritme de Free Bird, ens torna a colpejar amb el seu excés i ritme frenètic. Encara que el desenvolupament s'allarga innecessàriament per moments, un elenc d'excepció (la caricaturesca presencia d’Elton John no té preu) i un treballat apartat visual ens fan obviar totes les carències de Kingsman. En definitiva, una curiosa aproximació al gènere d'espies que, augurem pot convertir-se en trilogia.
69 i pico miren cine
Big little lies
Una ressenya de Jordi Santonja Ferrando
Aquesta setmana s’ha fallat la 69 edició dels premis Emmy, els Oscars de la tele. Una de les guanyadores amb 5 premis ha sigut ‘El cuento de la criada’ com ja us vaig advertir l’altra guanyadora és ‘Big little lies’ amb el mateix nombre de guardons, sort que van competir en seccions diferents perquè la collita de series del 2017 ha sigut la millor fins ara. Dos sèries amb molt en comú. Són adaptacions literàries de dues escriptores ‘El cuento de la criada’ de Margaret Atwood i ‘Big Little secrets’ de Liane Moriarty, les dues compten amb forta presencia de protagonistes femenines i tracten en profunditat temes problemàtics. ‘Big little lies’ des dels títols de crèdit, amb una meravella de cançó ‘Cold little heart’ de Michael Kiwanuka, se't quedarà enganxada. I tota la banda sonora ja t'està anunciant que aquesta sèrie és una altra cosa. Al repartiment, a l'alçada de produccions cinematogràfiques, destaquen Nicole Kidman, no cal presentació, i Reese Witherspoon, guanyadora d’un Oscar, i la resta d'actors també són molts bons. La sèrie és coral i cadascuna d’elles (i d’ells) és fonamental per a la trama. Una societat de matrimonis quarentons triomfadors i que ho tenen tot per a ser feliços, però que no ho són i que a demés arrosseguen l’entorn amb els seus problemes. Un embolcall molt bonic on al poquet que rasques surt la foscor, deixant al descobert l’esquerdes del que aparenta ser perfecte. Un club de les segones oportunitats, amb uns flashbacks que el mantenen en tensió fins al final. I una cosa que m'agrada -des de la sèrie Breaking Bad- eixes capes de grisos que donen força als actors. Ni tots són tan bons sempre, ni tots som tan dolents sempre. És mentida, la parella perfecta no existeix! La família perfecta no existeix! Tan sol viu a la publicitat! Sembla que la història no acaba i pot haver segona temporada.
69 i pico miren cine
Verònica
Una ressenya de Jordi Santonja Ferrando
Per a mi el més important de la pel·lícula és la tasca prèvia de producció i d’elecció de personatges. Parlem d’una pel·lícula basada en fets reals, l’estupenda immersió en els anys 90 és un valor afegit del film. Altre punt important és l’elecció de la protagonista Sandra Escacena, ja que trobar una actriu de 15 anys que acapara gran part de les escenes, ha sigut un gran èxit de producció i càsting. Si amb l’altre èxit de Plaza i Balagueró ‘Rec’ ens portava el terror a una casa de l’Eixample barcelonès, en aquesta Paco Plaza en solitari ens transporta a un habitatge del madrileny barri de Vallecas, terror domèstic en podríem dir. També és destacable els papers femenins de la cinta, fa temps que el cinema espanyol està acaparat per actors masculins. En ‘Verònica’ pràcticament tots els protagonistes son dones, destacant el paper d’una monja cega, no se si real o imaginada en la ment de Paco Plaza. La pel·lícula comença pràcticament pel final, però de seguida retrocedeix tres dies arrere en un dia d’eclipsi solar i en un joc aparentment infantil de l’ouija. També és parla dels problemes de pubertat que té Verònica, les complicacions de passar a l’edat adulta i la responsabilitat que comporta fer-se càrrec sola d’una casa amb tres germans. Sa mare es passa la vida treballant a un bar i tenen poc contacte al llarg del dia. També hi ha un problema de conciliació familiar al fons, tema que als anys 90 no existia. Com veiem Paco Plaza ompli una pel·lícula de terror amb més arguments que li donen profunditat. El director ja porta unes quantes cintes del gènere i en aquesta ha buscat elements afegits per a construir un relat més sòlid. La part tècnica també està ben resolta amb angles de càmera interessants i uns efectes especials convincents, seqüències de càmera en mà sense abusar dels esglais que podrien carregar-se el relat i tot emmarcat dins d’un aire vintage que inunda tota la peli. En definitiva una peli de por de veritat, que li pega mil voltes a les grans produccions nord-americanes del gènere, amb el valor afegit de ser una història verídica i que, a més, és convincent. La matèria prima amb la que ha creat una gran interpretació Sandra Escacena, a banda de que sense ella no s'haguera fet la pel·lícula. Ah, se m’oblidava, els seguidors d’Heroes del Silencio no se la poden perdre.
69 i pico miren cine
Cars 3
Un article de Jordi Santonja Ferrando
La indústria del cinema ja fa temps que davant de la crisi va canviar i va descobrir en les pel·lícules d'animació una eixida a la baixada de vendes. Anem a contar històries d'adults disfressades amb dibuixos animats. Pixar va ser de les primeres a veure aquest negoci i la que més èxits ha tingut tant en taquilla com en Oscars. Però va tindre un erro ‘Cars’. Malgrat això, en lloc d'abandonar el projecte va continuar la saga. En aquesta tercera entrega ha millorat el nivell, és una pel·lícula amb una trama per adults, la lluita entre el vell Rayo McQueen i els joves que volen imposar-se amb l'ajuda de la tècnica. La cabuderia d'uns que no volen evolucionar i tenen por a les noves tecnologies s'enfronta a un nou món en què la tecnologia ho és tot. El protagonista ha de prendre una decisió córrer a la manera de l'antiga escola o retirar-se i viure del passat venent tota mena de productes. En el fons ja hem vist aquest argument en altres pel·lícules. Un altre aspecte positiu de la cinta és la capacitat de sorpreses que té el guió, amb uns canvis que li donen joc i la fan més entretinguda. També cal destacar el paper femení de Cruz Ramírez que a vegades protagonitza la pel·lícula. Ella representa un altre argument prou conegut: la necessitat d'una segona oportunitat. Aquesta empenteta que necessitem tots per a triomfar i eixir de l'anonimat. Pel que fa a la qüestió tècnica Pixar treu muscle barrejant realitat i animació. Hi ha escenes molt xules; com la carrera a la platja, un salt amb la lluna de fons, reflexos a l'aigua... Es nota que han cuidat molt aquest aspecte perquè la peli pot agradar-te o no però veure unes imatges espectaculars que causen impacte ens agrada a tots i, de vegades, justifiquen el preu de l'entrada. Cal avisar-vos que aneu a l'hora al cinema perquè, com ja és, costum abans es projecta un curtmetratge mut, ‘Lou’ que és interessant, un poquet moralista i alliçonador per als més menuts que a vegades són un poc trastos.
69 i pico miren cine
Dunkerque
Un article de Jordi Santonja Ferrando
Des del primer fotograma, des de la primera nota de música, des del primer tret aquesta pel•lícula t'enganxa i ja no et solta, Dunkerque és bona fins a dir prou, tot està calculat per a emocionar-te, el so i la música són una part fonamental d'aquesta experiència, perquè aquesta és més que una pel•lícula, busca més enllà i ho troba. És una obra que junta l'art de la música de Hans Zimmer i la enginyeria de so. Si vols saber a què sona una guerra? Vés a veure Dunkerque. Si en ‘Salvar al soldado Ryan’ la parella Spielberg i Williams ens oferiren una lluminosa obra mestra en el desembarcament de Normandia. Nolan i Zimmer ens submergeixen en la foscor durant tot el metratge d'aquesta fugida de l'infern. Si vols saber com sona la supervivència vés a veure Dunkerque. Cristopher Nolan que escriu i dirigeix aquesta obra ens conta la història en tres trames narratives, i en tres dimensions (la de terra que dura una setmana, la de mar que dura un dia i la aèria que dura un hora) que integra d'una manera magistral fent-les molt accessibles per a l'espectador. El director britànic es converteix en el senyor de l'obscuritat, manegant els joc de les ombres de manera magistral. També sap transmetre'ns la claustrofòbia, fins i tot en escenaris oberts, l'espectador sap que estan dins d'una ratonera, i fins i tot quan sembla que han fugit sabem que no hi ha marge per a l'esperança. Els actors et parlen a la cara, busquen a l'espectador. Al tractar-se de tres històries la pel•lícula té un repartiment d'actors d'una manera coral. Cal destacar el paper de Kenneth Branagh que, pràcticament sense moure's, interpreta un paper d'una gran serenitat. Altre protagonista és Mark Rylance, que interpreta el paper d'un civil que arrisca la vida, com molts altres, i agafa la seua embarcació per anar a rescatar als soldats acorralats de Dunkerque, els seus diàlegs i reflexions són del millor de la pel•lícula, ells protagonitzen l'únic moment d'esperança del film i un dels més emotius. Els efectes especials donen una gran sensació de realitat. No estem davant d'una d'aquestes pel•lícules en el que els efectes especials ho són tot, a la batalla aèria els picats i contrapicats de càmera són fenomenals. El treball a les escenes de mar també són d'un realisme simplement preciós. Christopher Nolan ha fet: La pel•lícula de súper herois: ‘El caballero oscuro’ La pel•lícula de ciència-ficció: ‘Interstellar’ La pel•lícula de guerra: ‘Dunkerque’ Quin serà el pròxim repte? Hi ha defectes? Per a mi tan sols un, es tracta d'una història molt britànica, els aliats francesos pràcticament no apareixen i no sembla que hi haguera un bon enteniment entre ells. Els alemanys només apareixen en un fotograma al final, a pesar que la seua presència està ben present al llarg de tot el film. A la pel•lícula es diu ‘La supervivència no es justa’ jo afegiria: la guerra tampoc.
69 i pico miren cine
Yo, Daniel Black
Un article de Jordi Santonja Ferrando
No sé si el director Ken Loach ho ha fet a propòsit però veure seguits el documental ‘El espíritu del 45’ i aquesta pel·lícula, et fa pensar en tot el que hem perdut pel camí. Si en la primera parla d'un Regne Unit destrossat per la Segona Guerra Mundial però que és capaç d'alçar-se amb orgull, en ‘Yo, Daniel Blake’ veiem tot el contrari, un Regne Unit de l'abundància on a molta gent li han fet perdre tot, fins l'orgull. Si l'any 1945 la societat anglesa és capaç de crear empreses públiques per a donar qualitat de vida a totes les persones, on es practica el lema laborista ‘desde la cuna hasta la tumba’, avui en dia tot això s'ha perdut, s'ha privatitzat tot, fins els serveis socials o les agències de l'atur. El protagonista, un home major prop dels seixanta anys, vidu i sense fills, es veu en mig d'una situació surrealista. Afectat per un atac al cor, els metges no li deixen treballar però l'agència d'ocupació li obliga a buscar feina per a poder cobrar el subsidi. A la falta de coordinació de les dues empreses (parle d'empreses, ja que estan privatitzades i nosaltres som clients) s'afegeix una altra situació surrealista, un nou problema d'aquesta societat 2.0: molts dels tràmits car fer-los a una web. Què fem amb la gent major? Tenim un clar problema de bretxa digital. Per a estalviar costos o bé et donen un número de telèfon que funciona com el cul o t'envien a una web on tens que registrar-te i buscar-te la vida. S'ha passat del ‘vuelva usted mañana’ al ‘eso está en la web’. Les persones han deixat d'atendre a les persones i el sistema té un greu problema. No es tracta de buscar l'excepció que confirma la regla, hi ha molta gent que pateix aquesta situació. I un tercer entrebanc afegit, són gent que ja pateix altres molts problemes, situació d'exclusió social, la part més feble de la societat. La pel·lícula té una segona protagonista. Una dona jove divorciada, amb dues xiquets, que no té feina, ha hagut de fugir de Londres, es troba sola, no té familiars i coneix a Daniel que li tira una mà per ajudar-la a eixir del forat en el què es troba. Una història tant aterridora com real. Ken Loach als 80 anys ens mostra una pel·lícula reivindicativa, de les que ja no és fan, en cru, sense efectes especials, sense banda sonora,  però amb tota l'empatia que tan sols ell pot transmetre.  Necessitem justícia social no caritat! La solidaritat serà la pròxima revolució? Podem fer un món millor per a tots? Protegim als més vulnerables de la nostra societat? Millorem com a societat? Ken Loach ens planteja moltes preguntes i moltes afirmacions obvies, que tenim davant dels nostres ulls cada dia.
69 i pico miren cine
The handmaid’s tale
Un article de Jordi Santonja Ferrando
S'ha acabat la primera temporada i HBO ha comunicat que fins al 2018 no n'estrenarà la segona, i ara toca assaborir la que per a mi serà la gran triomfadora dels festivals de sèries, amb permís de 'Joc de Trons' que està a punt de començar la setena temporada. Aquesta sèrie està basada en una novel·la de Margaret Atwood, escriptora canadenca que escriu aquesta obra distòpica als anys 80, veient el creixement del conservadurisme de Margaret Thatcher, Ronald Reagan, els problemes de la contaminació mediambiental i l'aparició de noves malalties com la SIDA. També es va fer una pel·lícula alemana que no va tindre massa èxit, a l'igual que la novel·la. La referència a la gran 1984 de George Orwell es obvia, comparteixen gènere literari i per tant molts punts en comú, una societat classista amb unes normes asfixiants, una vigilància constant, l'aparació d'una neollengua o la negació del passat. Margaret amplifica els mals que observa i els condensa en un futur on els Estats Units deixen de ser la terra de la llibertat i passen a ser una mena d'Arabia Saudí; i el seu país, el Canadà, es converteix en el país d'acollida dels americans que fugen de l'horror. Una altra referència seria la pel·lícula 'Hijos de los hombres' on la societat mundial s'enfronta a una gran epidèmia d'infertilitat. La sèrie tècnicament és perfecta, la fotografia busca la llum per a dibuixar quadres de l'escola flamenca, no necessita primers plànols directes, no li fa falta una gota de sang per espantar-nos. La banda sonora d'Adam Taylor també s'integra perfectament a l'obra, és com un personatge més que amplifica les situacions, ens acollonarà quan toca i ens donarà un alé d'esperança quan la sèrie ens deixa respirar. En l'àmbit narratiu té 3 nivells, un la historia en present on se'ns conta part de la trama, un altre seria el dels flashback que són molt constants i perfectament integrats per a explicar com s'ha arribat a aquesta bogeria, un dels punts forts de la sèrie. El tercer nivell seria el dels diàlegs interns de la protagonista que davant d'una situació tan reprimida, parla amb ella per tal de donar-se un respir i poder reflexionar d'allò que li està passant perquè no té a ningú amb qui confiar. La sèrie està protagonitzada per Elisabeth Moss que interpreta a Defred, la criada. Joshep Fiennes encarna al comandant, un home amb molt de poder i que pràcticament és el seu amo i senyor. Són els papers principals però la sèrie en té uns de secundaris que tenen un pes important i apareixen amb força en algun capítol. Ara toca parlar de la trama. Què fa que aquesta sèrie siga tan bona? Que concentra i uneix tots els mals que ja coneixem. És una sèrie molt feminista, pràcticament toca tots els mals que pateixen les dones: La gestació subrogada, les violacions, els robatoris de bebés, la violència domèstica, la tracta de blanques, la prohibició de l'avortament i del divorci, la mutilació genital, etc. No estem parlant d'un futur literari, per desgràcia a molts països actuals hi estan vigens i són fins i tot legals. En aquesta sèrie les dones sols poden ser esposes, úters amb potes, criades o putes, així de clar. En un flashback de la sèrie, s'ens conta com totes les dones al mateix moment perden l'accés als seus diners i després són acomiadedes de les seus faenas, passen a tindre una dependència total de l'home. També parla del problema dels refugiats, com els nord-americans fugen al Canadà en la recerca de la llibertat; com són rebuts per les autoritats, els reben amb totes les facilitats per a la seua integració (l'escriptora és canadenca), una crítica al món actual, no oblidem que a Espanya els immigrants són tancats a CIE's, no es compleixen els acords d'acollir a refugiats Siris i es blinden les fronteres, entre d'altres. Una altra temàtica que es tracta és la de la llibertat sexual, el sexe tan sols és un mitjà per a tindre fills i l'homesexualitat és un delicte castigat amb la mort. La prostitució està prohibida però, aixó sí, només la poden practicar les altres esferes socials, els comandants, a Jezabel en prostíbuls amagats i fortament custodiats. Com es veu en una conversa entre la criada i el comandant, ell li conta que volien fer un món millor però això no volia dir que fora per a tots, havien alliberat les dones de totes les càrregues fastigoses del passat, ara tan sols es dedicarien a allò veritablement important: cuidar dels seus hòmens i portar fills al món. Una sèrie molt recomanable. No sé si per treure-li un defecte, no és una comèdia lleugera ara per a l'estiu, tot el contrari. La decisió és teua.
69 i pico miren cine
Wonder Woman
Una reseña de Jordi Santonja Ferrando
D'aquesta pel·lícula podem fer dues visions; una la feminista i una altra de blockbuster. Està clar que ens pot enlluernar el fet que la peli protagonitzada per la primera super heroïna, i dirigida per una dona, Patty Jenkins. D'acord que és una excepció al sector, però no ens enganyem és una peli comercial de totes totes; el guionista, el productor, tots són homes i limiten la peli. Fins i tot els actors secundaris tots són homes, Chris Pine, el secundari té un paper molt destacat, molt més que el de les actrius secundàries que són poc més que amants del protagonista. A Estats Units es van fer projeccions als cines exclusius per a dones, què voleu que us diga: feminisme ben poc, com si la versió de ‘cazafantasmas’ estiguera protagonitzada per dones, fum de canyot. L'altra visió de la peli, com a gran blockbuster de superherois, està molt bé, té un començament que crea moltes expectatives i, ben fonamentat, després és perd un poc. Les escenes d'acció estan molt aconseguides, les imatges a càmera lenta li donen espectacularitat. La protagonista Gal Gadot està impressionant, els secundaris li donen profunditat a l'argument. Té algunes situacions gracioses i no acabe d'entendre la qualificació per a majors de 13 anys. En definitiva està un escaló per davall del gran ‘El caballero oscuro’ de Christopher Nolan i les altres dues que va fer, però molt per damunt dels últims desastres de pel·lícules de superherois. Val la pena anar a veure aquesta pel·lícula al cine, ja que és el seu millor àmbit de visió (i s'està fresquet).
69 i pico miren cine
Déjame salir: inquietante e imprevisible
Una reseña de Javier Llopis
Al final de la sesión, se abre un interesante debate entre los espectadores. Unos aseguran haber visto una película de terror, otros afirman que era un thriller psicológico y otros creen haber contemplado un alambicado alegato antirracista. Si nos olvidamos de las etiquetas al uso, se llega rápidamente a una conclusión: “Déjame salir” es una magnífica película de miedo, es una rara pieza de orfebrería cinematográfica que consigue meterte el desasosiego en el cuerpo y que contiene algunos de los momentos más inquietantes que uno ha podido ver en una pantalla de cine en los últimos años. La película de Jordan Peele, un brillantísimo director novel, es absolutamente imprevisible y ésa es su gran virtud, al margen de las habilidades técnicas de su director. El film juega con el espectador y lo conduce a altísimas cotas de tensión, dándole de vez en cuando algún pequeño respiro en forma de humor negro. En un panorama audiovisual que transita habitualmente por las sendas de la obvio y de lo previsible, se agradece una película capaz de mantener a los espectadores descolocados y nerviosos desde el minuto uno hasta su final. Inolvidable la escena de la fiesta, es difícil reunir en una sola secuencia tal cantidad de frikis amenazantes.
69 i pico miren cine
Lady Macbeth
Adaptació sui géneris de la novel•la russa ‘Lady Macbeth de Mtsensk’. Guille Pérez-Torró
Adaptació sui géneris de la novel•la russa ‘Lady Macbeth de Mtsensk’ que canvia la Rússia del segle XIX per l’Anglaterra agrest més profunda. Ambientada en el marc de la vida rural de la classe burgesa a les seves mansions de camp, rodejada per tota la pròpia cort de servents, relata la història de Katherine, una jove obligada a casar-se amb un home que la duplica en edat i a viure presonera en la luxosa propietat de la família del seu marit. Audiovisualment el film s’estableix com a catalitzador de l’estat anímic repressiu en que viu la protagonista degut al caràcter despòtic i masclista cap al seu paper dins de l’organigrama familiar. Forçada a viure reclusa a la seva pròpia casa amb cap altra finalitat que la de procrear un hereu i complir amb les tasques socials merament representatives, la direcció, posada en escena i (no) música, transmeten la vivència tediosa i soporífera quotidiana. La concatenació d’escenes amb plans fixes, molt simètrics i l’únic acompanyament musical que el soroll d’ambient... soroll d’una casa al mig del no-res, aconsegueixen transmetre una tensió invisible que deixa entreveure esquerdes a l’ambigua personalitat de la protagonista, que denoten trets d’una agressivitat i ambició esquitxades per una gèlida i tenebrosa serenitat. El llargmetratge trenca cap a la mitja hora de duració quan, aprofitant l’absència del seu espòs, Katherine comença un apassionat i luxuriós romanç amb un noi del servici. La seua personalitat esclata mostrant el caràcter subjugant, insaciable i calculador, quan es converteix en ama i senyora de la finca en l’absència de la família del seu marit. L’atmosfera soporífera canvia radicalment amb l’explosió del seu propi ego, creant una pel•lícula diferent, que juga amb la comèdia que provoca la confrontació de la malícia macabra de Katherine amb la tornada a la finca del pare del seu marit. I, definitivament, ens mostra el cim de l’escalada psicòtica de la nostra benvolguda protagonista, quan l’espectador descobreix el seu instint assassí, mancat de qualsevol remordiment, típic de mentalitats sociòpates. Una pel•lícula força interessant, que ens conta la història des de dos llenguatges diferents alhora, el del guió escrit i el de la direcció audiovisual.
69 i pico miren cine
T2: Trainspotting
Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera. Guille Pérez Torró
 ‘Nostalgia, por eso estás aquí. Eres un turista de tu propia juventud’, li diu Sick boy a Mark Renton (Ewan McGregor) en una de les tantes escenes calcades a les de la primera pel·lícula, en la qual els protagonistes tornen l’immens paratge natural als peus d’una muntanya, on Renton pronunciava el seu mític discurs de ‘es una mierda ser escocés...’. I, a grans trets, eixa és la principal raó per la qual, tot el públic que va caure rendit al magnetisme de la primera part (la transparència amb la que es tractava el tema de la drogodependència, la desimboltura d’una direcció i posada en escena de lo més original i creativa, i uns diàlegs àcids i divertits) pelegrinés de nou cap a les sales de cine per a poder retrobar-se amb aquella colla de paries socials, per als quals, al igual que als propis espectadors, han passat factura els vint anys transcorreguts. I és que l’argument d’aquesta nova entrega no dona per a molt més. Jo la veig com aquells mítics grups de música que es reuneixen en l’actualitat per a tornar a fer una gira. La gent acudeix en massa als concerts a escoltar els seus millors temes...  però ja no és el mateix. Aquesta seqüela pateix dels mateixos símptomes. És genial veure’ls a tots reunits de nou i continuant la història que deixaren pendent, però sembla que el major assoliment s’hagi quedat aquí, ja que el film peca de ser massa pla, mancat de tota la gama de matisos dramàtics que se desprenia del rerefons sociològic de la cinta original, i quedant-se únicament amb les reflexions dels protagonistes sobre el pas del temps. Li costa assolir l’autenticitat que desbordava el film original. Els trets característics de les personalitats de cada personatge, que els feia divertits a cadascú a la seva manera, abans sorgien com a resolució de situacions que l’argument anava plantejant, en canvi, a la seqüela, dona la sensació que les situacions li són imposades als personatges per a que aquests, actuant segons la seva peculiar forma de ser, responguin amb algun gag còmic perquè és ‘el que s’espera’ d’ells. I no dic que no fossin divertits, simplement que no tenen la màgia de l’anterior. Màgia que també desapareix al perdre aquella estètica underground de la primera cinta. La brutícia i foscor dels escenaris i ambients pels quals es desenvolupaven els personatges, transmetien de primera mà la podridura i angoixa existencial de l’addicte a la heroïna. La Trainspotting original caminava elegantment per la serralada que separa les vessants de la comèdia i la tragèdia. Argumentalment també estava molt ben treballada i resolia exquisidament el final, variant amb ironia, l’anàfora utilitzada al començament del film, ‘elige la vida...’. Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera i acaba perfilant un caire més sorneguer que líric. Es mou molt per la inèrcia de l’original, tant per les nombroses referències com per una estructura argumental reciclada. No és una bona segona part, però és una entretinguda pel·lícula. Es gaudeix bona cosa amb ella, per tant soluciona la papereta de mantenir les expectatives amb les que els fans anaven a veure-la, i és que, adaptant el discurs de Sick boy... nostàlgia, per això som aquí al cinema.