69 i pico miren cine
Morim dos vegades
Una ressenya de Jordi Santonja - Coco (Lee Unkrich, Adrián Molina, 2017)
Pixar ho torna a fer. Una pel·lícula de majors contada per a xiquets, si a ‘Del revés (Inside Out)’ parlava de les nostres emocions i conflictes interns, a ‘Coco’ parla de la mort, de la família, d’allò que volem ser de majors. Temes profunds i difícils que tindrien que espantar / avorrir a un xiquet però no, tot el contrari, ells es queden bocabadats i nosaltres gaudim d’uns arguments adults.  De vegades associem pel·lis d’animació amb temàtiques banals, arguments molt infantilitzats / estereotipats. També ocorre en cintes presumptament per adults. ‘Coco’ en tots els aspectes és brillant. La millor tecnologia d’animació, colorit, musicalitat. La millor tecnologia que li dona fondor a l’ànima de la pel·lícula. L’argument és el protagonista de la història. Tots els personatges estan ben desenvolupats. El màxim respecte per les tradicions mexicanes. L’humor no desentona gens i la música és un fil conductor per tota la història. Un film molt preciós tant en la part visual com en la part narrativa / musical, que s'haurà desenvolupat amb les últimes i més modernes tecnologies. A més té una aroma de cinema clàssic que ens alegrarà als majors També té un altre punt fort apareix un dolent que ens resulta molt familiar, eixe dolent que sembla bo però que es capaç del més roín i de trair-nos per apropiar-se de la fama. Probablement «Coco» ha aconseguit situar-se entre les millors pel·lícules d’animació sense cap dubte. No sé si els membres de l’Acadèmia de Hollywood li donaran l’Oscar a la millor pel·lícula, però si parlava que la lluita entre ‘Dunkerke’ i ‘Blade Runner 2049’ anava a ser molt disputada (al menys als Oscars tècnics) ‘Coco’ per a mi les sobrepassa. Una història que no enganya, que no edulcora res, respecta la tradició del dia de difunts a Mèxic (dit pels crítics mexicans), que t’emociona i et diverteix, no dóna por tot el contrari. Cap xiquet va plorar o es va espantar en veure calaveres i morts per tot arreu. Parla de coses que ens han passat i ens passaran. Tots tenim algun familiar que ha faltat i encara l’estimem. Tot això és ‘Coco’. Recorda’m sempre perquè si no moriré per segona vegada.
69 i pico miren cine
Cuando leer no es un placer
Una ressenya de Marta Gisbert - La librería (Isabel Coixet, 2017)
La verdad es que no me considero una erudita en nada –como debe de ser, en mi opinión - y menos en cine. Pero lo que sí que le pido a una película es que mantenga mis párpados erectos durante el tiempo que dure el romance fílmico. Esto no ha ocurrido con La librería, la última propuesta de Isabel Coixet. A diferencia de otras críticas que he podido leer, no me ha parecido ni sugerente, ni sensible ni, mucho menos, profunda. No sé hasta dónde llega mi responsabilidad en este sentido y hasta dónde alcanza la del otro, en este caso, la historia de Coixet, que, para mí, se tambalea desde el momento en que no llega a mantener ningún tipo de interés. Me aburrí profundamente. Sí, el paisaje de una Inglaterra ubicada en 1959, un reparto ni tan malo, un tema potencialmente interesante. Pero el empaste final de todos estos elementos no me cautivó. En mi opinión, reitero, libre de cualquier parecido con la verdad absoluta, el guión sí tiene su punto, en un intento de dar qué pensar. 'Entender nos vuelve perezosos' Entender, predecir lo que el otro va a decir el otro sin que este apenas haga una mueca, hace que nuestra mente se vuelva perezosa. Este jaque a la reflexión es, precisamente, lo que me provoca La librería, deducido a través de una de las frases del guión. ¿Cuándo va a pasar algo realmente interesante? Como dice otro de los personajes: no hay necesidad de lectura cuando la propia realidad es más emocionante. Seguro que me equivoco: id a los cines Altet e intentad empatizar con la protagonista, con su joven ayudante en la librería. Igual os gusta. Yo, mientras tanto, leeré la novela de Penelope Fitzgerald en la que se basa el film. Por si fuera problema mío
69 i pico miren cine
El collage és un art
Una ressenya de Jordi Santonja - Stranger Things 2 (The Duffer Brothers, 2017)
Quan un producte revoluciona el mercat les següents actualitzacions et semblem el mateix, una pantalla més gran, més memòria, però en el fons és el mateix producte... La segona temporada de Stranger Things em produeix aquesta sensació, és molt bona però ja no és tan estranya. Els creadors, els germans Duffer, van prometre una segona temporada més obscura, i és veritat perquè el món ‘del reves’ és més protagonista que a la primera temporada. A la sèrie li costa arrancar, els primers capítols són de presentació, l’acció es situa un any després de la primera temporada, com l’estrena de la sèrie coincideix amb Halloween, els primers capítols estan ambientats en aquesta festa. Els personatges centrals de la sèrie mantenen tota la trama, pràcticament no hi ha actors nous que aporten més arguments, aquest és un punt feble de la nova temporada. Els germans Duffer li donen tot el protagonisme als actors de l’anterior. No hi ha molts canvis, com diria un enginyer: si una cosa funciona no la canvies. L’ambient dels 80’s està per tot arreu i les referències a les pel·lícules de Steven Spielberg, George Lucas, ‘Cazafantasmas’ son constants i més que evidents. Funciona a les mil meravelles, tots hem gaudit d’aquestes pel·lícules que ja formen part de la nostra memòria audiovisual. La barreja de totes aquestes imatges i situacions que ens resulten tan familiars, fa que Stranger Things ens semble alguna cosa nova. I que hi ha nou? Per a mi hi ha una escena fora dels anys 80’s una referència a Walking Dead quan els protagonistes lluiten damunt d’un autobús contra uns monstres. També hi ha un altre element nou: l’amor. Els xiquets creixen i ja comencen l’adolescència. Netflix ha apostat fort per la seua sèrie estrella, anunci al descans de la SuperBowl (el més car del món), els millors efectes especials, és nota l’èxit comercial de la sèrie. En conjunt és molt espectacular i entretinguda sobretot els últims episodis. Una fórmula perfecta que és difícil que algú no li agrade. És eixa sèrie que pots recomanar a un amic que diu que no li agraden les sèries. Esperarem la tercera entrega que també s’anuncia encara més fosca i més misteriosa. Els xiquets van creixent i les hormones faran de les seues, i clar no hi ha un onze si no hi ha un vuit.
69 i pico miren cine
Justice League
Una ressenya de Pau Sellés - Justice League (Zack Snyder, 2017)
Escriure sobre aquesta pel·lícula em fa rememorar una de les experiències més immersives que he tingut l’oportunitat de gaudir en una sala de cinema. Tan bon punt em vaig asseure aquella tarda a la butaca, els personatges van cobrar vida prop meu, oferint-me una història amb una càrrega dramàtica a l’altura de les millors tragèdies gregues. Us assegure que aquell relat em va fer replantejar el sentit de la justícia, creieu-me. Començant pel conflicte, aquest va esclatar tan bon punt la història es va iniciar. S’ha d'agrair que aquesta fóra l’estratègia escollida, ja que molts espectadors estem cansats de les obres amb un preàmbul excessivament llarg. Tot seguit, els tres protagonistes sobre els quals voldria centrar el meu comentari, adoptaren els rols que tota història necessita per tal de funcionar. Teníem al damnificat, just al bell mig de l’acció, acompanyat, d’una banda pel causant del conflicte, i de l’altra pel mediador. Aquesta, si més no, convencional relació de personatges, tenia l’afegit de presentar-nos-els de manera tridimensional i complexa, dificultant la tasca d’empatitzar amb cadascun d’ells. Per una part, la suposada víctima exigia una (presumiblement) legítima compensació; tanmateix, les seues exigències podien semblar una mica desmesurades. Si a allò li sumem una flagrant mancança de magnanimitat, no era difícil que dubtarem de la seua condició de damnificat. El culpable de tot plegat, per contra, vindicava la seua innocència. Les proves no apuntaven precisament en aquesta direcció, però la passió amb la qual demanava ser exculpat gelava la sang i ens feia dubtar sobre la seua responsabilitat. Per últim, aquell que estava cridat a dirimir el conflicte, a posar pau entre els seus dos congèneres, va optar per avivar el foc de la desconfiança. Ràpidament es va posar del costat del damnificat, amagant, baix la suposada racionalitat dels seus arguments, un biaix impropi d’allò que s’esperava d’ell. Sobre qui hauria de recaure la justícia? Arribats a aquest punt, instants previs a que la catarsi resolguera el conflicte que havia estat seguint atentament, els llums del cinema es van apagar. Les rosetes disseminades per terra testimoniaven la discussió que els tres joves asseguts al meu costat acabaven de tenir. Allò que prometia ser un drama va esdevenir en una obra de suspens, ja que mai vaig esbrinar qui fou el responsable del fet que el meu calçat tinguera ara una catifa conformada per aperitius salats. Tampoc vaig saber si els quatre euros que el damnificat exigia al presumpte culpable de tot plegat van donar per finalitzada una amistat que, minuts enrere, semblava ben ferma. Malauradament, durant les dues hores següents em vaig haver d’empassar les ximpleries d’un grup d’actors amb unes pintes d'allò més estrafolàries. D’aquesta història, preferisc no parlar-ne.
69 i pico miren cine
El secreto de la psicología del terror
Un artículo de Marta Gisbert - El secreto de Marrowbone (Sergio G. Sánchez, 2017)
El gran maestro del cine de terror, Alfred Hitchcock, ya lo dijo una vez: “A las personas les gusta tener miedo cuando se sienten seguras”. Fisiológicamente, casi todo el mundo responde a una escena de miedo: comenzamos a sudar, aumenta el ritmo cardíaco, sube la adrenalina…Una sensación que no siempre nos resulta desagradable. Si el otro día llegó a mis manos esta fantástica cita, con la que he comenzado el escrito, el sábado pasado me vi, también de manera casual, espontánea, la película de marca española El secreto de Marrowbone. Y de esto va el presente razonamiento. Todo comenzó cuando entré a los cines Altet libre de todo prejuicio y dispuesta a poner a prueba mi medidor del miedo -siguiendo la lógica de Hitchcock- para huir del verdadero pánico que me había supuesto una semana absolutamente normal. Con objeto, por tanto, de romper con la rutina cagándome en los pantalones, descubrí la mejor parte de esta película: su psicología. El argumento está sustentado en un reparto donde brillan rostros emergentes como el del británico Charlie  Heaton (Stranger Things), por citar solo un ejemplo. La historia cuenta con gran fundamento y el efecto sorpresa que otras películas del género solventan con “cuatro sustos” y ya. En resumen, que la teoría de la psicología del miedo funciona a la perfección en El secreto de Marrowbone. La trama arranca con la presentación de los personajes, de un escenario inhóspito y, sobre todo, de un misterio sin resolver que no conoceremos hasta bien entrada la película. El espectador comienza a familiarizarse con el miedo del pequeño de los Marrowbone –incluso se aprende su nombre, Sam-, se compadece de la hermana, encarnada por Mia Goth, y sufre cada vez que la cicatriz del hermano mayor supura –un personaje que, por ello, parece parido por la mismísima J.K. Rowling-. No hay duda que esta película va del miedo. De la intriga, de sufrir un poco agarrado a la butaca. Pero es un terror refinado, sustentado en otras sensaciones. El desconocimiento de quién habita en la buhardilla, los momentos de oscuridad y silencio interrumpidos por ese dato que el espectador ignora, los avances y retrocesos en el tiempo, son muestra de ello. Es un callejón sin salida que sacia el apetito mientras lo va abriendo, poco a poco. Y solo cuando todo está perfectamente hilado para que la sudoración, la adrenalina y el ritmo cardíaco se pongan a tono, sabemos que el final, inesperado e incluso dulce, en este caso, está aquí. Ya ha llegado el miedo, por fin. Ese es el secreto, el ‘secreto’ de Marrowbone.
69 i pico miren cine
Thor: Ragnarök
Una ressenya de Pau Sellés - Thor: Ragnarök (Taika Waititi, 2017)
La productora Marvel Studios ens presenta el tercer llargmetratge protagonitzat per Thor, el déu del tro, qui a diferència de Samsó, ha hagut de perdre la seua cabellera per recobrar la força. Després del canvi d'estil, Chris Hemsworth dota al seu personatge del millor dels poders imaginables: que no és un altre que la capacitat de suscitar l'interés entre un públic cansat ja de la sobreexposició a aquesta mena d’herois. 'Thor: Ragnarok' és sens dubte la millor de les tres pel·lícules centrades en el fill d’Odin, i una de les més destacades de Marvel Studios. La clau: el to còmic amb el qual la productora impregna a la majoria de les seues obres; estratègia que tan bon resultat li va donar per primera vegada en 'Guardians de la Galàxia'. Els guionistes de la cinta demostren tenir la lliçó ben apresa i aconsegueixen deixar de costat l'obscurantisme i la impostada serietat dels dos metratges anteriors, per presentar-nos així una cinta desimbolta amb un protagonista disposat a desmitificar la seua divinitat. El més sorprenent, en canvi, no és l'abundància d’acudits, sinó més aviat que gairebé tots ells funcionen. És cert que molts són tremendament ximples (basats en l'expressivitat corporal o en absurdes línies de diàleg), tanmateix açò no resta mèrit al treball de Waititi en la direcció. Ens agrada d'altra banda trobar certa coherència interna, l'absència de la qual tant lamenten els fans en altres obres del gènere. No és qüestió de demanar versemblança a una pel·lícula on el protagonista llança rajos amb un martell; però sí exigir un guió mitjanament consistent, l'únic objectiu del qual no siga el lluïment del seu llustrós protagonista. En aquest sentit, 'Thor: Ragnarok' compleix les nostres expectatives. La participació d'altres personatges també resulta satisfactòria: tornem a veure un Hulk salvatge, a Cate Blanchett exercint de femme fatale divina, o a un Loki que bé mereixeria la seua pròpia pel·lícula. A més, els divertits cameos, com el de Jeff Goldblum entre d’altres, aporten frescor al resultat final. Thor aconsegueix sortir airós d'aquest particular Ragnarök cinematogràfic (profètica batalla de la fi del món en la qual peririen gran part dels déus), i ja anticipa, segons les escenes post crèdit, la seua presència en futurs llargmetratges de la factoria Marvel.
69 i pico miren cine
Humor de baixa intensitat
Un resenya de Jordi Santonja Ferrando - Fe de Etarras (Borja Cobeaga, 2017)
Gràcies a la plataforma Netflix s’ha realitzat aquesta pel•lícula, la segona col•laboració al nostre país, després de la sèrie ‘Las chicas del cable’. Tracta d’un tema tan poc tractat al nostre cinema com necessari (el terrorisme d’ETA) sembla allò que diem ‘de fora vindran que els ulls ens obriran’ Netflix realitza aquest film amb uns grans coneixedors del tema: Borja Cobeaga, Diego San José i la gent de ‘Vaya semanita’, programa d’humor de la televisió pública basca, que es va fer famós per riures d’ETA i trencar el tabú que ofegava el sentit irònic al País basc. Des de la polèmica campanya de promoció de la pel•li (denunciada per una associació de guàrdia civils) i estrenada un 12 d’octubre, s’ha provocat aquest debat: Podem fer burla de tot? Quin són els límits de l’humor? La meua opinió és que així sí es pot fer humor, ja que es busca riure’s dels assassins i no de les víctimes ni de la policia. En tot moment la diana de les burles són per als 4 etarres i no hi ha cap moment d’èpica per a ells, tot el contrari. El guió és molt intel•ligent, és un humor seriós tirant a trist, amb unes situacions surrealistes com l’escena on juguen una partida al trivial o les referències culinàries d’ETA, que són molt gracioses. Una fotografia trista i obscura, cap efecte especial i el format de la pel•lícula dissenyada per a veure’s en la tele de casa o en una tablet, ja que en una sala de cinema la rissa és podria contagiar. Les interpretacions de Javier Cámara (un «històric» d’ETA) i de Javier López (un etarra d’Albacete) són genials i tenen un gran protagonisme, fins tapar als altres actors de la cinta. Tot envoltat per l’atmosfera del mundial de futbol del 2010 que va guanyar Espanya, pràcticament un actor mes de la pel•lícula. Un altre escenari que està en un latent segon pla és la rendició/negociacions de la banda terrorista, que fa que els protagonistes es desmoralitzen o es rebel•len davant d’una claudicació que no volen acceptar.
69 i pico miren cine
The Confession Tapes (Netflix, 2017)
Un article de Pau Sellés
El gegant de les plataformes de vídeo per demanda, Netflix, s’està guanyant un espai privilegiat en el nostre temps d’oci, i ho està fent gràcies a una atrevida aposta per les produccions pròpies. Allò que més ha transcendit del seu catàleg són sèries com Stranger Things, que recupera l’esperit de la ciència-ficció dels 80, o Narcos, on l’acció trepidant i les trames policials es barregen en una història ‘verídica’ on els espectadors agraïm que es prenguen tantes llicències. No obstant això, m’agradaria reivindicar l’oferta en matèria de documentals d’aquesta plataforma, molt concretament les produccions que s’emmarquen dins del gènere true crime. En aquesta denominació s’engloben aquelles cintes que, amb un desenvolupament purament narratiu, aborden casos criminals mitjançant una exhaustiva documentació. L’encert de Netflix escau en el format escollit per tal d’endinsar-se en aquest gènere: mini sèries documentals que expandeixen les possibilitats del format clàssic d’una sola peça i que, mitjançant temporades autònomes d’uns 8 capítols, submergeixen a l’espectador en la investigació dels crims més intricats possibles. La primera d’aquestes mini sèries fou Making a murderer (2015), on de forma magistral es qüestionaven les actuacions policials que propiciaren la incriminació de Steven Avery, un ciutadà estatunidenc. The Keepers (2017) seguia la mateixa línia, en aquest cas airejant les misèries de l’església catòlica per un seguit d’abusos sexuals perpetrats per un dels seus membres. A finals de l’estiu ens arribava una altra mostra d’aquest format amb The Confession Tapes; el leitmotiv dels seus set capítols resideix en els qüestionables procediments emprats per la policia estatunidenca en l’obtenció de confessions en casos d’assassinat. Així doncs, cada capítol s’articula al voltant de l’enregistrament en vídeo d’aquests testimonis, on els acusats es veuen forçats a admetre crims dels quals aparentment no són responsables. És innegable que The Confession Tapes ens manipula emocionalment, orientant la nostra opinió i  oferint una lectura alternativa a la versió policial; al cap i a la fi, tot documental mostra, baix una aparença d’imparcialitat, una subreptícia interpretació personal dels fets. No obstant això, el grau d’involucració amb el relat és tan alt, que necessitem compartir el dubtes que planteja Kelly Loudenberg, la directora de la sèrie. Aquesta manipulació que acceptem no impedeix d’altra banda que, la tasca periodística d’investigació i documentació de cadascun dels capítols, ens done raons més que provades per reprovar els procediments policials que observem. Podem dir que en un temps on les forces de «l’ordre» susciten tants dubtes entre la ciutadania, ens convé recórrer a produccions com The Confession Tapes. I és així perquè, sense amagar una evident parcialitat, encerten al presentar un discurs que les mateixes autoritats alimenten amb els seus il·lícits i anacrònics procediments.
69 i pico miren cine
Blade Runner 2049
Un resenya de Jordi Santonja Ferrando - Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017)
El director Dennis Villeneuve ha intentat fer la pel·lícula perfecta, tant perfecta que els arguments que puc utilitzar per lloar-la, per a un altra persona serien utilitzats per a criticar-la i tots dos tindríem raó. Fer el remake d’una pel·lícula com Blade Runner que ja compta amb 35 anys d’història (i s’ha guanyat un estatus no ja dins del gènere de la ciència ficció sinó més bé de la història del cinema) és un repte molt gran. En principi cabien dos camins; un fer una continuïtat de la trama original amb un director consolidat i un altre una història totalment diferent, amb un director poc definit i que traïra l’original. Al final s’ha buscat un director consolidat amb un bagatge visual i estètic contrastat i Villeneuve ha treballat un tercer camí; ni continuïtat ni ruptura. Cal mencionar que a pesar de parlar d’una pel·lícula de fa 35 anys, el director Ridley Scott, el protagonista Harrison Ford, el músic Vangelis... estan vius i en actiu, uns han participat i els altres no. També cal afegir que és una pel·lícula basada en una novel·la de Philip K. Dick, no he llegit el llibre i no puc opinar si s’ha buscat la trama literària o s’ha fugit d’ella. Personalment no buscaria una comparació entre les dues parts de Blade Runner, em sembla més curiosa una comparació amb un altra pel·lícula que em transmet sensacions paregudes: ‘Dunkerke’ de Christopher Nolan, l’autor d’ambdues bandes sonores és l’omnipresent Hans Zimmer. No sóc  gens bo en el tema d’apostes però em sembla que l’edició dels propers Oscars en els ‘avorrits’ apartats tècnics, és presentarà un interessant duel d’ambdues pel·lis, no oblidem que el director de fotografia de «Blade Runner 2049» Roger Deakins ha sigut nominat dotze vegades i no ha guanyat mai. Blade Runner 2049 busca l’estètica fotograma a fotograma, qualsevol imatge d’ella és una obra d’art, simplement amb la fotografia, l’atmosfera i el so, pot arribar a enganxar-te, poques cintes poden arribar a eixe nivell. És un altra raó de la meua comparació amb ‘Dunkerke’. L’innovació tècnica més gran i destacable de Blade Runner 2049 és l’aparició d’hologrames, que s’integren a la pel·lícula com un actor més, Sylvia Hoeks interpreta el paper d’un holograma molt real, també hi ha una escena d’un escenari abandonat on actua un holograma d’Elvis Presley molt xula i també hi ha una escena d’amor amb holograma i persona real molt light, sense cap dubte el pitjor de la pel·lícula. Un altre apartat criticable és la durada del film, 163 minuts. Per alguns pot ser una eternitat i per a altres, doncs no li’n sobra ni un, a la primera Blade Runner ja va passar una cosa pareguda i uns anys després es va realitzar una versió del director amb escenes eliminades. Un altre aspecte criticable és la tardança en aparèixer Harrison Ford, perquè quan ell surt a escena la pel·lícula guanya en argument i la trama és fa més interessant. El director fa una concessió al cine de blockbuster amb unes escenes d’acció molt ben elaborades, per a donar un punt èpic a la història, en unes localitzacions molt aconseguides un treball de producció molt interessant. L’estètica guanya al contingut? Aquest és el debat d’aquesta pel·lícula. Villeneuve vesteix molt elegantment aquesta pel·lícula mentre que la cinta de Ridley Scott té molta més història, més lírica.
69 i pico miren cine
Kingsman: The Golden Circle
Una ressenya de Pau Sellés - Kingsman: The Golden Circle (Matthew Vaughn, 2014)
He de dir que admire les pel·lícules que no es prenen molt seriosament a elles mateixes. Aquelles que sense parodiar obres precedents aconsegueixen articular un relat desenfadat però alhora madur. Kingsman: The Golden Circle es mou correctament en aquest perillós espai, apostant per la continuïtat d'aquells elements que van popularitzar fa tres anys a la seva primera part. El plantejament d'aquella obra va sorprendre pel seu caràcter desmitificador, en presentar el seu protagonista com una mena de jove James Bond de classe obrera. Encertada estratègia aquesta, sabedors del debat mediàtic en Regne Units al voltant dels anomenats chavs (estereotip de jove conflictiu d'origen humil). Dins de la voràgine d'irreverència i excés en la qual ens submergeix Matthew Vaughn, hi ha una certa actitud conservadora, ja que la cinta manté un paral·lelisme evident amb la seva predecessora, tant a nivell formal com argumental. La megalòmana antiheroïna protagonitzada per Julianne Moore, suplanta (i empetiteix) al que interpretés Samuel L. Jackson en 2014, alhora que constitueix la força opositora que sustenta el relat. A més, les escenes d'acció tornen ací a mantenir un argument que, en línies generals, recorre al maniqueisme i els clixés propis del gènere. Esment especial mereix el vibrant plànol seqüencia que, com ocorregués en el cas de la primera amb Colin Firth al ritme de Free Bird, ens torna a colpejar amb el seu excés i ritme frenètic. Encara que el desenvolupament s'allarga innecessàriament per moments, un elenc d'excepció (la caricaturesca presencia d’Elton John no té preu) i un treballat apartat visual ens fan obviar totes les carències de Kingsman. En definitiva, una curiosa aproximació al gènere d'espies que, augurem pot convertir-se en trilogia.
69 i pico miren cine
Big little lies
Una ressenya de Jordi Santonja Ferrando
Aquesta setmana s’ha fallat la 69 edició dels premis Emmy, els Oscars de la tele. Una de les guanyadores amb 5 premis ha sigut ‘El cuento de la criada’ com ja us vaig advertir l’altra guanyadora és ‘Big little lies’ amb el mateix nombre de guardons, sort que van competir en seccions diferents perquè la collita de series del 2017 ha sigut la millor fins ara. Dos sèries amb molt en comú. Són adaptacions literàries de dues escriptores ‘El cuento de la criada’ de Margaret Atwood i ‘Big Little secrets’ de Liane Moriarty, les dues compten amb forta presencia de protagonistes femenines i tracten en profunditat temes problemàtics. ‘Big little lies’ des dels títols de crèdit, amb una meravella de cançó ‘Cold little heart’ de Michael Kiwanuka, se't quedarà enganxada. I tota la banda sonora ja t'està anunciant que aquesta sèrie és una altra cosa. Al repartiment, a l'alçada de produccions cinematogràfiques, destaquen Nicole Kidman, no cal presentació, i Reese Witherspoon, guanyadora d’un Oscar, i la resta d'actors també són molts bons. La sèrie és coral i cadascuna d’elles (i d’ells) és fonamental per a la trama. Una societat de matrimonis quarentons triomfadors i que ho tenen tot per a ser feliços, però que no ho són i que a demés arrosseguen l’entorn amb els seus problemes. Un embolcall molt bonic on al poquet que rasques surt la foscor, deixant al descobert l’esquerdes del que aparenta ser perfecte. Un club de les segones oportunitats, amb uns flashbacks que el mantenen en tensió fins al final. I una cosa que m'agrada -des de la sèrie Breaking Bad- eixes capes de grisos que donen força als actors. Ni tots són tan bons sempre, ni tots som tan dolents sempre. És mentida, la parella perfecta no existeix! La família perfecta no existeix! Tan sol viu a la publicitat! Sembla que la història no acaba i pot haver segona temporada.
69 i pico miren cine
Verònica
Una ressenya de Jordi Santonja Ferrando
Per a mi el més important de la pel·lícula és la tasca prèvia de producció i d’elecció de personatges. Parlem d’una pel·lícula basada en fets reals, l’estupenda immersió en els anys 90 és un valor afegit del film. Altre punt important és l’elecció de la protagonista Sandra Escacena, ja que trobar una actriu de 15 anys que acapara gran part de les escenes, ha sigut un gran èxit de producció i càsting. Si amb l’altre èxit de Plaza i Balagueró ‘Rec’ ens portava el terror a una casa de l’Eixample barcelonès, en aquesta Paco Plaza en solitari ens transporta a un habitatge del madrileny barri de Vallecas, terror domèstic en podríem dir. També és destacable els papers femenins de la cinta, fa temps que el cinema espanyol està acaparat per actors masculins. En ‘Verònica’ pràcticament tots els protagonistes son dones, destacant el paper d’una monja cega, no se si real o imaginada en la ment de Paco Plaza. La pel·lícula comença pràcticament pel final, però de seguida retrocedeix tres dies arrere en un dia d’eclipsi solar i en un joc aparentment infantil de l’ouija. També és parla dels problemes de pubertat que té Verònica, les complicacions de passar a l’edat adulta i la responsabilitat que comporta fer-se càrrec sola d’una casa amb tres germans. Sa mare es passa la vida treballant a un bar i tenen poc contacte al llarg del dia. També hi ha un problema de conciliació familiar al fons, tema que als anys 90 no existia. Com veiem Paco Plaza ompli una pel·lícula de terror amb més arguments que li donen profunditat. El director ja porta unes quantes cintes del gènere i en aquesta ha buscat elements afegits per a construir un relat més sòlid. La part tècnica també està ben resolta amb angles de càmera interessants i uns efectes especials convincents, seqüències de càmera en mà sense abusar dels esglais que podrien carregar-se el relat i tot emmarcat dins d’un aire vintage que inunda tota la peli. En definitiva una peli de por de veritat, que li pega mil voltes a les grans produccions nord-americanes del gènere, amb el valor afegit de ser una història verídica i que, a més, és convincent. La matèria prima amb la que ha creat una gran interpretació Sandra Escacena, a banda de que sense ella no s'haguera fet la pel·lícula. Ah, se m’oblidava, els seguidors d’Heroes del Silencio no se la poden perdre.