Destacados
69 i pico miren cine
No dejes rastro
Una ressenya de Pep Jordà - No dejes rastro (Debra Granik, 2018)
Peli molt xula sobre un pare que ha passat una guerra i que viu al bosc amb la seua filla. Ell no vol veure a ningú ni en pintura i ella se sent atreta per les persones i les mínimes comoditats que ofereix una cabanya o una caravana en societat. El problema és que tots […]
69 i pico miren cine
Los hermanos Coen en el Oeste
Una crítica de Javier Llopis sobre la película “La balada de Buster Scruggs”
A estas alturas de la película, nadie pone en duda que los hermanos Coen son dos mentes maravillosamente enfermas; dos cineastas singulares, que imponen en todas sus obras un universo personal e intransferible, que no se parece a nada ni a nadie. “La balada de Buster Scruggs” podría también titularse como su homónima de los […]
69 i pico miren cine
Corrupció democràtica, un regne negre
Una ressenya de Jordi Santonja - El reino (Rodrigo Sorogoyen, 2018)
Era una història molt necessària que necessitava el nostre cinema, baixar als inferns de la corrupció i traure del femer polític el retrat de l’Espanya dels diners negres, l’especulació urbanística… Per fi al 2018 tenim la segona pel·lícula de la corrupció política. La primera va ser «B», dirigida per David Ilundain, adaptació de l’obra de […]
69 i pico miren cine
Buenos vecinos
69 i pico miren cine
La muerte de Stalin
69 i pico miren cine
The terror
69 i pico miren cine
T2: Trainspotting
Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera. Guille Pérez Torró

 ‘Nostalgia, por eso estás aquí. Eres un turista de tu propia juventud’, li diu Sick boy a Mark Renton (Ewan McGregor) en una de les tantes escenes calcades a les de la primera pel·lícula, en la qual els protagonistes tornen l’immens paratge natural als peus d’una muntanya, on Renton pronunciava el seu mític discurs de ‘es una mierda ser escocés…’. I, a grans trets, eixa és la principal raó per la qual, tot el públic que va caure rendit al magnetisme de la primera part (la transparència amb la que es tractava el tema de la drogodependència, la desimboltura d’una direcció i posada en escena de lo més original i creativa, i uns diàlegs àcids i divertits) pelegrinés de nou cap a les sales de cine per a poder retrobar-se amb aquella colla de paries socials, per als quals, al igual que als propis espectadors, han passat factura els vint anys transcorreguts.

I és que l’argument d’aquesta nova entrega no dona per a molt més. Jo la veig com aquells mítics grups de música que es reuneixen en l’actualitat per a tornar a fer una gira. La gent acudeix en massa als concerts a escoltar els seus millors temes…  però ja no és el mateix. Aquesta seqüela pateix dels mateixos símptomes.

És genial veure’ls a tots reunits de nou i continuant la història que deixaren pendent, però sembla que el major assoliment s’hagi quedat aquí, ja que el film peca de ser massa pla, mancat de tota la gama de matisos dramàtics que se desprenia del rerefons sociològic de la cinta original, i quedant-se únicament amb les reflexions dels protagonistes sobre el pas del temps. Li costa assolir l’autenticitat que desbordava el film original. Els trets característics de les personalitats de cada personatge, que els feia divertits a cadascú a la seva manera, abans sorgien com a resolució de situacions que l’argument anava plantejant, en canvi, a la seqüela, dona la sensació que les situacions li són imposades als personatges per a que aquests, actuant segons la seva peculiar forma de ser, responguin amb algun gag còmic perquè és ‘el que s’espera’ d’ells. I no dic que no fossin divertits, simplement que no tenen la màgia de l’anterior.

Màgia que també desapareix al perdre aquella estètica underground de la primera cinta. La brutícia i foscor dels escenaris i ambients pels quals es desenvolupaven els personatges, transmetien de primera mà la podridura i angoixa existencial de l’addicte a la heroïna. La Trainspotting original caminava elegantment per la serralada que separa les vessants de la comèdia i la tragèdia. Argumentalment també estava molt ben treballada i resolia exquisidament el final, variant amb ironia, l’anàfora utilitzada al començament del film, ‘elige la vida…’.

Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera i acaba perfilant un caire més sorneguer que líric. Es mou molt per la inèrcia de l’original, tant per les nombroses referències com per una estructura argumental reciclada. No és una bona segona part, però és una entretinguda pel·lícula. Es gaudeix bona cosa amb ella, per tant soluciona la papereta de mantenir les expectatives amb les que els fans anaven a veure-la, i és que, adaptant el discurs de Sick boy… nostàlgia, per això som aquí al cinema.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario