‘Nostalgia, por eso estás aquí. Eres un turista de tu propia juventud’, li diu Sick boy a Mark Renton (Ewan McGregor) en una de les tantes escenes calcades a les de la primera pel·lícula, en la qual els protagonistes tornen l’immens paratge natural als peus d’una muntanya, on Renton pronunciava el seu mític discurs de ‘es una mierda ser escocés…’. I, a grans trets, eixa és la principal raó per la qual, tot el públic que va caure rendit al magnetisme de la primera part (la transparència amb la que es tractava el tema de la drogodependència, la desimboltura d’una direcció i posada en escena de lo més original i creativa, i uns diàlegs àcids i divertits) pelegrinés de nou cap a les sales de cine per a poder retrobar-se amb aquella colla de paries socials, per als quals, al igual que als propis espectadors, han passat factura els vint anys transcorreguts.

I és que l’argument d’aquesta nova entrega no dona per a molt més. Jo la veig com aquells mítics grups de música que es reuneixen en l’actualitat per a tornar a fer una gira. La gent acudeix en massa als concerts a escoltar els seus millors temes…  però ja no és el mateix. Aquesta seqüela pateix dels mateixos símptomes.

És genial veure’ls a tots reunits de nou i continuant la història que deixaren pendent, però sembla que el major assoliment s’hagi quedat aquí, ja que el film peca de ser massa pla, mancat de tota la gama de matisos dramàtics que se desprenia del rerefons sociològic de la cinta original, i quedant-se únicament amb les reflexions dels protagonistes sobre el pas del temps. Li costa assolir l’autenticitat que desbordava el film original. Els trets característics de les personalitats de cada personatge, que els feia divertits a cadascú a la seva manera, abans sorgien com a resolució de situacions que l’argument anava plantejant, en canvi, a la seqüela, dona la sensació que les situacions li són imposades als personatges per a que aquests, actuant segons la seva peculiar forma de ser, responguin amb algun gag còmic perquè és ‘el que s’espera’ d’ells. I no dic que no fossin divertits, simplement que no tenen la màgia de l’anterior.

Màgia que també desapareix al perdre aquella estètica underground de la primera cinta. La brutícia i foscor dels escenaris i ambients pels quals es desenvolupaven els personatges, transmetien de primera mà la podridura i angoixa existencial de l’addicte a la heroïna. La Trainspotting original caminava elegantment per la serralada que separa les vessants de la comèdia i la tragèdia. Argumentalment també estava molt ben treballada i resolia exquisidament el final, variant amb ironia, l’anàfora utilitzada al començament del film, ‘elige la vida…’.

Trainspotting 2 no aconsegueix conjugar de la mateixa manera l’esperit tragicòmic de la primera i acaba perfilant un caire més sorneguer que líric. Es mou molt per la inèrcia de l’original, tant per les nombroses referències com per una estructura argumental reciclada. No és una bona segona part, però és una entretinguda pel·lícula. Es gaudeix bona cosa amb ella, per tant soluciona la papereta de mantenir les expectatives amb les que els fans anaven a veure-la, i és que, adaptant el discurs de Sick boy… nostàlgia, per això som aquí al cinema.