Birdman es una peli que va d’un actor (Michael Keaton) que s’ha fet popular interpretant al súper heroi que dona nom a la pel·lícula però que per culpa de la fama ha perdut la seua família i moltes altres coses pel camí. En un moment donat, just quan comença la pel·lícula, decideix fer un gir en la seua vida i recuperar la ‘dignitat perduda’ muntant una obra de teatre a Broadway per demostrar a tothom, i a sí mateix, que no només és un estrella sinó que també és capaç de ser un actor.

La obra teatral que Michael Keaton adapta, escriu  i produeix en la ficció està formada amb contes del llibre de Raymond Carver  ‘De que hablamos cuando hablamos del amor’. Un dels millors escriptors americans de tots els temps que a més de fer bandera de l’economia de mitjans va ser capaç – com pocs- de treure bellesa de la sordidesa. De manera que la peli esdevé una història dins d’una història, teatre dins del teatre o cine convertit en relat.

El cas és que el resultat és una peli espectacular, visualment parlant, i potentíssima argumentalment. Amb un gran guió que planteja un munt de qüestions sobre la fama, la vanitat, el paper dels crítics, les relacions humanes, l’èxit, el fracàs, l’èxit que resulta un fracàs i el fracàs que esdevé un èxit personal. ‘Birdman’ es troba a meitat camí del realisme brut i del realisme màgic però sempre resulta sorprenent, divertida, profunda i incita a la reflexió tant que es queda rondinant-te pel cap molt temps desprès d’haver-la vista.

Pel que fa als actors, Michael Keaton ha fet, segurament, el paper de sa vida i la resta (una molt atractiva Emma Stone, un hilarant Edward Norton i una mesurada Naomi Wats) està a una alçada igual d’espectacular. En resum: una de les millors pel·lícules, sinó la millor de les dirigides per Alejandro González Iñárritu que no se sap molt bé si es una comèdia, un drama, una comèdia negra o tot plegat alhora, però el que si se sap es que és un peliculón.