Destacados
69 i pico miren cine
Un blanco, blanco dia
Una ressenya mínima i entusiasta de Un blanco, blanco día (Hlynur Palmason, 2019)
 (Filmin) Peli islandesa que m’ha agradat moltíssim i que conta el dolor, la ràbia i la pena d’un policia jubilat que s’ha quedat vidu i que s’assabenta que la seua dona li posava banyes. Però la història és el que menys importa. Està filmada d’una manera espectacular, magistral, amb intenció. Les escenes parlen i transmeten […]
69 i pico miren cine
The new Pope
Una microressenya de la segona temporada d'aquesta interessant sèrie dirigida per Paolo Sorrentino
Em va agradar moltíssim la primera part i em va fer respecte encetar aquesta segona, però és igual de bona si no millor. Imatges bellíssimes filmades de manera espectacular, diàlegs àgils, esmolats, divertits; actuacions que peguen un esclafit; molt gran, enorme, el cardenal Voiello (Silvio Orlando) i la resta, per suposat. Una de les millors […]
69 i pico miren cine
Adults in the Room.
Una ressenya de la pel·lícula dirigida per Costa-Gavras en 2019 bassada en el llibre de Yanis Varoufakis ‘Comportar-se com adults’
(Filmin) M’ha resultat molt interessant aquesta pel·lícula del director esquerrà Costa-Gavras basada en un llibre de l’ex ministre d’economia grec Yanis Varoufakis que explica, perquè ho entenguem les persones que no entenem de economía, la crisis grega de 2015 que va estar a punt de treure Grecia de l’euro. Està clar que es tracta d’un […]
69 i pico miren cine
The Mandalorian
69 i pico miren cine
Jo me l’imaginava més gran
69 i pico miren cine
1917
69 i pico miren cine
Blade Runner 2049
Un resenya de Jordi Santonja Ferrando - Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017)

El director Dennis Villeneuve ha intentat fer la pel·lícula perfecta, tant perfecta que els arguments que puc utilitzar per lloar-la, per a un altra persona serien utilitzats per a criticar-la i tots dos tindríem raó.

Fer el remake d’una pel·lícula com Blade Runner que ja compta amb 35 anys d’història (i s’ha guanyat un estatus no ja dins del gènere de la ciència ficció sinó més bé de la història del cinema) és un repte molt gran. En principi cabien dos camins; un fer una continuïtat de la trama original amb un director consolidat i un altre una història totalment diferent, amb un director poc definit i que traïra l’original. Al final s’ha buscat un director consolidat amb un bagatge visual i estètic contrastat i Villeneuve ha treballat un tercer camí; ni continuïtat ni ruptura.

Cal mencionar que a pesar de parlar d’una pel·lícula de fa 35 anys, el director Ridley Scott, el protagonista Harrison Ford, el músic Vangelis… estan vius i en actiu, uns han participat i els altres no. També cal afegir que és una pel·lícula basada en una novel·la de Philip K. Dick, no he llegit el llibre i no puc opinar si s’ha buscat la trama literària o s’ha fugit d’ella.

Personalment no buscaria una comparació entre les dues parts de Blade Runner, em sembla més curiosa una comparació amb un altra pel·lícula que em transmet sensacions paregudes: ‘Dunkerke’ de Christopher Nolan, l’autor d’ambdues bandes sonores és l’omnipresent Hans Zimmer.

No sóc  gens bo en el tema d’apostes però em sembla que l’edició dels propers Oscars en els ‘avorrits’ apartats tècnics, és presentarà un interessant duel d’ambdues pel·lis, no oblidem que el director de fotografia de «Blade Runner 2049» Roger Deakins ha sigut nominat dotze vegades i no ha guanyat mai.

Blade Runner 2049 busca l’estètica fotograma a fotograma, qualsevol imatge d’ella és una obra d’art, simplement amb la fotografia, l’atmosfera i el so, pot arribar a enganxar-te, poques cintes poden arribar a eixe nivell. És un altra raó de la meua comparació amb ‘Dunkerke’.

L’innovació tècnica més gran i destacable de Blade Runner 2049 és l’aparició d’hologrames, que s’integren a la pel·lícula com un actor més, Sylvia Hoeks interpreta el paper d’un holograma molt real, també hi ha una escena d’un escenari abandonat on actua un holograma d’Elvis Presley molt xula i també hi ha una escena d’amor amb holograma i persona real molt light, sense cap dubte el pitjor de la pel·lícula.

Un altre apartat criticable és la durada del film, 163 minuts. Per alguns pot ser una eternitat i per a altres, doncs no li’n sobra ni un, a la primera Blade Runner ja va passar una cosa pareguda i uns anys després es va realitzar una versió del director amb escenes eliminades. Un altre aspecte criticable és la tardança en aparèixer Harrison Ford, perquè quan ell surt a escena la pel·lícula guanya en argument i la trama és fa més interessant.

El director fa una concessió al cine de blockbuster amb unes escenes d’acció molt ben elaborades, per a donar un punt èpic a la història, en unes localitzacions molt aconseguides un treball de producció molt interessant.

L’estètica guanya al contingut? Aquest és el debat d’aquesta pel·lícula. Villeneuve vesteix molt elegantment aquesta pel·lícula mentre que la cinta de Ridley Scott té molta més història, més lírica.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario