Destacados
69 i pico miren cine
Hierro
Una microressenya de Pep Jordà - Hierro (Jorge Coira, 2019)
 Com li ha passat a moltes persones a mi també m’ha agradat molt Hierro. Està molt ben feteta, té una capçalera a l’alçada de Bron/Broen (de fet li té una retirada) un guió molt apanyat i una Candela Peña que pega un esclafit. També Mónica López. I el millor de tot: la ubicació de l’acció […]
69 i pico miren cine
El vicio del poder
Una microressenya minimalista de Pep Jordà - El vicio del poder (Adam McKay, 2018)
Peliculón sobre la trajectòria política i personal de Dick Cheney i de la seua transformació de buròcrata gris en l’home amb més poder de la galàxia. També tracta de manera interessant el seu paper en la invasió d’Irak (per cert, imperdonable que no es faci cap referència a Aznar ni al seu ‘estamos trabajando en […]
69 i pico miren cine
La mano invisible
Una microressenya minimalista de Pep Jordà - La mano invisible (David Macián, 2016)
Peli que en format reality show dibuixa un interessant (i esgarrifant) mapa sobre el món del treball, les relacions laborals, socials, les classes (tot i que alguns diuen que ja no existeixen) i els responsables (la mano invisible?) de que cada vegada es treballe més i es guanye menys. Molt interessant i motivadora.
69 i pico miren cine
Sueño en otro idioma
69 i pico miren cine
No dejes rastro
69 i pico miren cine
Blade Runner 2049
Un resenya de Jordi Santonja Ferrando - Blade Runner 2049 (Denis Villeneuve, 2017)

El director Dennis Villeneuve ha intentat fer la pel·lícula perfecta, tant perfecta que els arguments que puc utilitzar per lloar-la, per a un altra persona serien utilitzats per a criticar-la i tots dos tindríem raó.

Fer el remake d’una pel·lícula com Blade Runner que ja compta amb 35 anys d’història (i s’ha guanyat un estatus no ja dins del gènere de la ciència ficció sinó més bé de la història del cinema) és un repte molt gran. En principi cabien dos camins; un fer una continuïtat de la trama original amb un director consolidat i un altre una història totalment diferent, amb un director poc definit i que traïra l’original. Al final s’ha buscat un director consolidat amb un bagatge visual i estètic contrastat i Villeneuve ha treballat un tercer camí; ni continuïtat ni ruptura.

Cal mencionar que a pesar de parlar d’una pel·lícula de fa 35 anys, el director Ridley Scott, el protagonista Harrison Ford, el músic Vangelis… estan vius i en actiu, uns han participat i els altres no. També cal afegir que és una pel·lícula basada en una novel·la de Philip K. Dick, no he llegit el llibre i no puc opinar si s’ha buscat la trama literària o s’ha fugit d’ella.

Personalment no buscaria una comparació entre les dues parts de Blade Runner, em sembla més curiosa una comparació amb un altra pel·lícula que em transmet sensacions paregudes: ‘Dunkerke’ de Christopher Nolan, l’autor d’ambdues bandes sonores és l’omnipresent Hans Zimmer.

No sóc  gens bo en el tema d’apostes però em sembla que l’edició dels propers Oscars en els ‘avorrits’ apartats tècnics, és presentarà un interessant duel d’ambdues pel·lis, no oblidem que el director de fotografia de «Blade Runner 2049» Roger Deakins ha sigut nominat dotze vegades i no ha guanyat mai.

Blade Runner 2049 busca l’estètica fotograma a fotograma, qualsevol imatge d’ella és una obra d’art, simplement amb la fotografia, l’atmosfera i el so, pot arribar a enganxar-te, poques cintes poden arribar a eixe nivell. És un altra raó de la meua comparació amb ‘Dunkerke’.

L’innovació tècnica més gran i destacable de Blade Runner 2049 és l’aparició d’hologrames, que s’integren a la pel·lícula com un actor més, Sylvia Hoeks interpreta el paper d’un holograma molt real, també hi ha una escena d’un escenari abandonat on actua un holograma d’Elvis Presley molt xula i també hi ha una escena d’amor amb holograma i persona real molt light, sense cap dubte el pitjor de la pel·lícula.

Un altre apartat criticable és la durada del film, 163 minuts. Per alguns pot ser una eternitat i per a altres, doncs no li’n sobra ni un, a la primera Blade Runner ja va passar una cosa pareguda i uns anys després es va realitzar una versió del director amb escenes eliminades. Un altre aspecte criticable és la tardança en aparèixer Harrison Ford, perquè quan ell surt a escena la pel·lícula guanya en argument i la trama és fa més interessant.

El director fa una concessió al cine de blockbuster amb unes escenes d’acció molt ben elaborades, per a donar un punt èpic a la història, en unes localitzacions molt aconseguides un treball de producció molt interessant.

L’estètica guanya al contingut? Aquest és el debat d’aquesta pel·lícula. Villeneuve vesteix molt elegantment aquesta pel·lícula mentre que la cinta de Ridley Scott té molta més història, més lírica.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario