Destacados
69 i pico miren cine
Un blanco, blanco dia
Una ressenya mínima i entusiasta de Un blanco, blanco día (Hlynur Palmason, 2019)
 (Filmin) Peli islandesa que m’ha agradat moltíssim i que conta el dolor, la ràbia i la pena d’un policia jubilat que s’ha quedat vidu i que s’assabenta que la seua dona li posava banyes. Però la història és el que menys importa. Està filmada d’una manera espectacular, magistral, amb intenció. Les escenes parlen i transmeten […]
69 i pico miren cine
The new Pope
Una microressenya de la segona temporada d'aquesta interessant sèrie dirigida per Paolo Sorrentino
Em va agradar moltíssim la primera part i em va fer respecte encetar aquesta segona, però és igual de bona si no millor. Imatges bellíssimes filmades de manera espectacular, diàlegs àgils, esmolats, divertits; actuacions que peguen un esclafit; molt gran, enorme, el cardenal Voiello (Silvio Orlando) i la resta, per suposat. Una de les millors […]
69 i pico miren cine
Adults in the Room.
Una ressenya de la pel·lícula dirigida per Costa-Gavras en 2019 bassada en el llibre de Yanis Varoufakis ‘Comportar-se com adults’
(Filmin) M’ha resultat molt interessant aquesta pel·lícula del director esquerrà Costa-Gavras basada en un llibre de l’ex ministre d’economia grec Yanis Varoufakis que explica, perquè ho entenguem les persones que no entenem de economía, la crisis grega de 2015 que va estar a punt de treure Grecia de l’euro. Està clar que es tracta d’un […]
69 i pico miren cine
The Mandalorian
69 i pico miren cine
Jo me l’imaginava més gran
69 i pico miren cine
1917
69 i pico miren cine
Café Society
Una ressenya de Guille Pérez-Torró

«Café Society», la darrera pel·lícula del guru novaiorquès del sèptim art, narra la historia, ambientada a la dècada dels 30, d’un jove de classe mitja baixa, novaiorquès i jueu, com no podia ser-ho d’altra forma, que es trasllada a Los Ángeles per a tractar de prosperar en el bressol del cinema nord-americà aprofitant l’èxit del seu oncle, un important productor de cine, el qual té una atractiva i captivadora secretaria de la qual acaba enamorant-se perdudament.

El començament del film denota el segell inconfusible de Woody Allen. Jesse Einsenberg fent el paper que el propi Allen haguera exercit dècades enrere. Jove flac escarransit, maldestre i neuròtic. Molt ben interpretat, de veritat que sembla el Allen amb 40 anys menys. La Kristen Stewart fent el paper de Diane Keaton. Xica preciosa, independent, culta i amb un toc de rebel·lia. En aquest cas continue quedant-me amb la Keaton sense cap dubte.

Aquesta semblança amb les seues clàssiques cintes mescla de comèdia i drama de finals dels setanta comença a dissoldre’s com un terrós de sucre a partir dels vint/trenta primers minuts. L’agudesa i sarcasme típic dels seus diàlegs es perd donant pas a un pel·lícula romàntica amb tocs d’humor menys punyents que un ganivet per a tallar mantega. Qualsevol aroma a cinema de Woody Allen desapareix. És un dels aspectes que més m’ha decebut, la genialitat, originalitat i fluïdesa dels diàlegs. On estan aquelles converses divertidíssims amb mil i una referències filosòfiques, literàries, cinematogràfiques i culturals a les que ens té acostumats? Tot em semblava simple i pobre, poc treballat, mancança d’ingeni i frescor.

En el film es poden discernir dos parts, una primera que transcorre a Los Ángeles, i una segona que retorna a Nova York. La segona part continua amb la tònica que havia comentat fins ara, mesclant el romanticisme de la història amb els seus gags còmics típics, però en aquest cas per al meu gust, innocents. Divertida però sense ànima. I acaba finalitzant amb una història més semblant a «El gran Gatsby» que a un llarg metratge de Woody Allen.

La pel·lícula no és dolenta. És agradable, però tant lleugera que se l’emporta el vent. Oblidable. Es pot defendre el film al·ludint que «no sempre té perquè fer el mateix tipus de cinema». D’acord, tenim la seua època de mitjans de la dècada dels 2000, que es submergí en històries més fosques sense concessió a la comèdia com és el cas de «El sueño de Casandra» o l’obra mestra dostoievskiana que és «Match point». Però no és el cas de «Café Society». Aquesta et recorda l’estil de «Annie Hall», «Manhattan» o inclús «Midnight in Paris» i amb la comparació amb qualsevol d’elles surt perdent per golejada.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario