Destacados
69 i pico miren cine
The investigation
Ressenya sobre la sèrie danesa 'The Investigation' de Tobias Lindholm (2020)
(Movistar +) Mini sèrie danesa (6 episodis) basada en fets recents i reals que explica la investigació duta a terme per la policia judicial danesa per demostrar la culpabilitat del presumpte assassí de la periodista Kim Wall. A diferència d’altres sèries, ací no es tracta de descobrir l’assassí (que està descobert des del primer moment) […]
69 i pico miren cine
El desorden que dejas
Una opinió solta sobre la sèrie El desorden que dejas ' de Carlos Montero (2020) que es pot veure a NETFLIX
(Netflix) Sèrie d’investigació criminal (8 episodis) que no m’ha acabat d’agradar massa. Les dos actrius principals, Inma Cuesta i Bárbara Lennie, genials. També l’assumpte de les dos accions paral·leles explicant la història de cadascuna i la moralitat que transmet: ‘passe el que passe mai vages a explicar-li-ho a la Guardia Civil’; però l’argument té més […]
69 i pico miren cine
Los favoritos de Midas
Una micro ressenya de la sèrie 'Los favoritos de Midas' de Mateo Gil y Miguel Barros (2020)
Mini sèrie de 6 capítols que no està malament. Comença molt bé. Es interessant, et manté durant un parell de capítols amb la incertesa de per on anirà la cosa, però ben aviat t’ho veus vindre tot i com que no aprofundeix res en el que seria molt interessant que aprofundira, et quedes una mica […]
69 i pico miren cine
Patria
69 i pico miren cine
Caza de brujas
69 i pico miren cine
Treufoc (Filmin)
69 i pico miren cine
Café Society
Una ressenya de Guille Pérez-Torró

«Café Society», la darrera pel·lícula del guru novaiorquès del sèptim art, narra la historia, ambientada a la dècada dels 30, d’un jove de classe mitja baixa, novaiorquès i jueu, com no podia ser-ho d’altra forma, que es trasllada a Los Ángeles per a tractar de prosperar en el bressol del cinema nord-americà aprofitant l’èxit del seu oncle, un important productor de cine, el qual té una atractiva i captivadora secretaria de la qual acaba enamorant-se perdudament.

El començament del film denota el segell inconfusible de Woody Allen. Jesse Einsenberg fent el paper que el propi Allen haguera exercit dècades enrere. Jove flac escarransit, maldestre i neuròtic. Molt ben interpretat, de veritat que sembla el Allen amb 40 anys menys. La Kristen Stewart fent el paper de Diane Keaton. Xica preciosa, independent, culta i amb un toc de rebel·lia. En aquest cas continue quedant-me amb la Keaton sense cap dubte.

Aquesta semblança amb les seues clàssiques cintes mescla de comèdia i drama de finals dels setanta comença a dissoldre’s com un terrós de sucre a partir dels vint/trenta primers minuts. L’agudesa i sarcasme típic dels seus diàlegs es perd donant pas a un pel·lícula romàntica amb tocs d’humor menys punyents que un ganivet per a tallar mantega. Qualsevol aroma a cinema de Woody Allen desapareix. És un dels aspectes que més m’ha decebut, la genialitat, originalitat i fluïdesa dels diàlegs. On estan aquelles converses divertidíssims amb mil i una referències filosòfiques, literàries, cinematogràfiques i culturals a les que ens té acostumats? Tot em semblava simple i pobre, poc treballat, mancança d’ingeni i frescor.

En el film es poden discernir dos parts, una primera que transcorre a Los Ángeles, i una segona que retorna a Nova York. La segona part continua amb la tònica que havia comentat fins ara, mesclant el romanticisme de la història amb els seus gags còmics típics, però en aquest cas per al meu gust, innocents. Divertida però sense ànima. I acaba finalitzant amb una història més semblant a «El gran Gatsby» que a un llarg metratge de Woody Allen.

La pel·lícula no és dolenta. És agradable, però tant lleugera que se l’emporta el vent. Oblidable. Es pot defendre el film al·ludint que «no sempre té perquè fer el mateix tipus de cinema». D’acord, tenim la seua època de mitjans de la dècada dels 2000, que es submergí en històries més fosques sense concessió a la comèdia com és el cas de «El sueño de Casandra» o l’obra mestra dostoievskiana que és «Match point». Però no és el cas de «Café Society». Aquesta et recorda l’estil de «Annie Hall», «Manhattan» o inclús «Midnight in Paris» i amb la comparació amb qualsevol d’elles surt perdent per golejada.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario