Destacados
69 i pico miren cine
No dejes rastro
Una ressenya de Pep Jordà - No dejes rastro (Debra Granik, 2018)
Peli molt xula sobre un pare que ha passat una guerra i que viu al bosc amb la seua filla. Ell no vol veure a ningú ni en pintura i ella se sent atreta per les persones i les mínimes comoditats que ofereix una cabanya o una caravana en societat. El problema és que tots […]
69 i pico miren cine
Los hermanos Coen en el Oeste
Una crítica de Javier Llopis sobre la película “La balada de Buster Scruggs”
A estas alturas de la película, nadie pone en duda que los hermanos Coen son dos mentes maravillosamente enfermas; dos cineastas singulares, que imponen en todas sus obras un universo personal e intransferible, que no se parece a nada ni a nadie. “La balada de Buster Scruggs” podría también titularse como su homónima de los […]
69 i pico miren cine
Corrupció democràtica, un regne negre
Una ressenya de Jordi Santonja - El reino (Rodrigo Sorogoyen, 2018)
Era una història molt necessària que necessitava el nostre cinema, baixar als inferns de la corrupció i traure del femer polític el retrat de l’Espanya dels diners negres, l’especulació urbanística… Per fi al 2018 tenim la segona pel·lícula de la corrupció política. La primera va ser «B», dirigida per David Ilundain, adaptació de l’obra de […]
69 i pico miren cine
Buenos vecinos
69 i pico miren cine
La muerte de Stalin
69 i pico miren cine
The terror
69 i pico miren cine
Café Society
Una ressenya de Guille Pérez-Torró

“Café Society”, la darrera pel·lícula del guru novaiorquès del sèptim art, narra la historia, ambientada a la dècada dels 30, d’un jove de classe mitja baixa, novaiorquès i jueu, com no podia ser-ho d’altra forma, que es trasllada a Los Ángeles per a tractar de prosperar en el bressol del cinema nord-americà aprofitant l’èxit del seu oncle, un important productor de cine, el qual té una atractiva i captivadora secretaria de la qual acaba enamorant-se perdudament.

El començament del film denota el segell inconfusible de Woody Allen. Jesse Einsenberg fent el paper que el propi Allen haguera exercit dècades enrere. Jove flac escarransit, maldestre i neuròtic. Molt ben interpretat, de veritat que sembla el Allen amb 40 anys menys. La Kristen Stewart fent el paper de Diane Keaton. Xica preciosa, independent, culta i amb un toc de rebel·lia. En aquest cas continue quedant-me amb la Keaton sense cap dubte.

Aquesta semblança amb les seues clàssiques cintes mescla de comèdia i drama de finals dels setanta comença a dissoldre’s com un terrós de sucre a partir dels vint/trenta primers minuts. L’agudesa i sarcasme típic dels seus diàlegs es perd donant pas a un pel·lícula romàntica amb tocs d’humor menys punyents que un ganivet per a tallar mantega. Qualsevol aroma a cinema de Woody Allen desapareix. És un dels aspectes que més m’ha decebut, la genialitat, originalitat i fluïdesa dels diàlegs. On estan aquelles converses divertidíssims amb mil i una referències filosòfiques, literàries, cinematogràfiques i culturals a les que ens té acostumats? Tot em semblava simple i pobre, poc treballat, mancança d’ingeni i frescor.

En el film es poden discernir dos parts, una primera que transcorre a Los Ángeles, i una segona que retorna a Nova York. La segona part continua amb la tònica que havia comentat fins ara, mesclant el romanticisme de la història amb els seus gags còmics típics, però en aquest cas per al meu gust, innocents. Divertida però sense ànima. I acaba finalitzant amb una història més semblant a “El gran Gatsby” que a un llarg metratge de Woody Allen.

La pel·lícula no és dolenta. És agradable, però tant lleugera que se l’emporta el vent. Oblidable. Es pot defendre el film al·ludint que “no sempre té perquè fer el mateix tipus de cinema”. D’acord, tenim la seua època de mitjans de la dècada dels 2000, que es submergí en històries més fosques sense concessió a la comèdia com és el cas de “El sueño de Casandra” o l’obra mestra dostoievskiana que és “Match point”. Però no és el cas de “Café Society”. Aquesta et recorda l’estil de “Annie Hall”, “Manhattan” o inclús “Midnight in Paris” i amb la comparació amb qualsevol d’elles surt perdent per golejada.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario