slogan tipografia la moderna
69 i pico miren cine
Campeones
Una ressenya de Jordi Santonja - Campeones (Javier Fesser, 2018)
Jordi Santonja Ferrando - 09/05/2018
Campeones

És una pel·lícula de persones anònimes més bé invisibles, si ja resulta estrany al nostre cinema que es parle d’esports, encara ho és més fer-ho amb una història de persones amb deficiències intel·lectuals. El bàsquet sempre ha volgut unir aquests conceptes: esport i discapacitat.

I aquest és el gran èxit de Javier: caminar dret enmig de barrancs perquè parlar de discapacitat és complicat, si edulcores massa la història sembla paternalista i protectora, però si te’n passes poden criticar-te perquè resulta ofensiva.

La cinta comença com si fos la sèrie Vergüenza que també protagonitza Javier Gutiérrez, un segon entrenador professional de bàsquet que té un dia molt horrible i acaba als jutjats per un accident de cotxe, un tio d’aquells als quals podries dir: ‘callat estàs més guapet’. La seua desventura acaba amb una sentència de treballs a la comunitat, haurà d’entrenar un equip de bàsquet.

El director aconsegueix des del primer moment que rigues de la situació, no de les persones discapacitades, un altre èxit de Javier Fesser. El xoc entre dos mons tan oposats fa molt divertida la peli a l’hora de generar situacions molt desbaratades perquè fins que l’entrenador baixa al nivell dels seus jugadors i comença a conèixer-los i parlar el seu idioma passen uns quants dies.

Des del primer moment t’enamores dels actors, perquè per molta discapacitat intel·lectual que tingues o per mot bé que estigues, al final tots tenim deficiència de respecte i d’amor.

Tots junts van aconseguint superar algunes de les seues pors i aconsegueixen èxits personals i esportius. La música de Rafael Arnau, que ja ha compost bandes sonores com la de ‘Mortadelo y Filemón’ és alegre i ajuda a fer més agradable les situacions.

Sense afegir molt més sí que m’agradaria destacar un aspecte de la pel·lícula que és lamentable i vertader alhora: la selecció espanyola de bàsquet de discapacitats mentals va quedar campiona olímpica però després es va demostrar que alguns dels seus membres no patien cap discapacitat intel·lectual.

Finalment, per posar un però a aquesta cinta redona que pretén ser una peli apta per a tots els públics, destacaria el fet que solten algunes paraulotes i coses de sexe no adequades a un públic infantil. No obstant això, aquests incisos són tant divertits com perdonables, de fet, la meua filla de 9 anys em va dir ‘no lo pillo’ entre rialles.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario