És una pel·lícula de persones anònimes més bé invisibles, si ja resulta estrany al nostre cinema que es parle d’esports, encara ho és més fer-ho amb una història de persones amb deficiències intel·lectuals. El bàsquet sempre ha volgut unir aquests conceptes: esport i discapacitat.
I aquest és el gran èxit de Javier: caminar dret enmig de barrancs perquè parlar de discapacitat és complicat, si edulcores massa la història sembla paternalista i protectora, però si te’n passes poden criticar-te perquè resulta ofensiva.
La cinta comença com si fos la sèrie Vergüenza que també protagonitza Javier Gutiérrez, un segon entrenador professional de bàsquet que té un dia molt horrible i acaba als jutjats per un accident de cotxe, un tio d’aquells als quals podries dir: ‘callat estàs més guapet’. La seua desventura acaba amb una sentència de treballs a la comunitat, haurà d’entrenar un equip de bàsquet.
El director aconsegueix des del primer moment que rigues de la situació, no de les persones discapacitades, un altre èxit de Javier Fesser. El xoc entre dos mons tan oposats fa molt divertida la peli a l’hora de generar situacions molt desbaratades perquè fins que l’entrenador baixa al nivell dels seus jugadors i comença a conèixer-los i parlar el seu idioma passen uns quants dies.
Des del primer moment t’enamores dels actors, perquè per molta discapacitat intel·lectual que tingues o per mot bé que estigues, al final tots tenim deficiència de respecte i d’amor.
Tots junts van aconseguint superar algunes de les seues pors i aconsegueixen èxits personals i esportius. La música de Rafael Arnau, que ja ha compost bandes sonores com la de ‘Mortadelo y Filemón’ és alegre i ajuda a fer més agradable les situacions.
Sense afegir molt més sí que m’agradaria destacar un aspecte de la pel·lícula que és lamentable i vertader alhora: la selecció espanyola de bàsquet de discapacitats mentals va quedar campiona olímpica però després es va demostrar que alguns dels seus membres no patien cap discapacitat intel·lectual.
Finalment, per posar un però a aquesta cinta redona que pretén ser una peli apta per a tots els públics, destacaria el fet que solten algunes paraulotes i coses de sexe no adequades a un públic infantil. No obstant això, aquests incisos són tant divertits com perdonables, de fet, la meua filla de 9 anys em va dir ‘no lo pillo’ entre rialles.