Era una història molt necessària que necessitava el nostre cinema, baixar als inferns de la corrupció i traure del femer polític el retrat de l’Espanya dels diners negres, l’especulació urbanística… Per fi al 2018 tenim la segona pel·lícula de la corrupció política. La primera va ser «B», dirigida per David Ilundain, adaptació de l’obra de teatre del mateix nom. També cal recordar l’excel·lent sèrie de televisió ‘Crematorio’ adaptació de la novel·la de Rafael Chirbes i dirigida per Jorge Sánchez-Cabezudo.
El treball del director i guionista Rodrigo Sorogoyen és bo en tots els aspectes, no ha deixat cap fil solt. Ha repetit i ha confiat el paper protagonista en Antonio de la Torre, el guió d’Isabel Peña i amb la música d’Olivier Arson, aquest grup ja va treballar a la cinta ‘Que Dios nos perdone’, també molt recomanable.
Rodrigo ha demostrat ser un gran director d’actors, malgrat que Antonio de la Torre és present al llarg de la cinta, sempre està recolzat per un gran repartiment, de manera que sembla una interpretació més coral. Fins i tot, hi ha escenes que pareix que estiguem veient una obra de teatre. La banda sonora, que és un actor més, ens solta més adrenalina, ens atrapa; és un espectacle i un dels punts forts de la cinta, de fet l’escolte a diari.
La trama es nota que està molt inspirada i documentada en la Gürtel, al principi la corrupció és molt guai perquè et permet pujar l’escalafó t’aporta glamour i respecte, però quan creix molt i es descontrola sempre hi ha algú que se’n va de la llengua i comencen les gravacions i les detencions de la Guàrdia Civil. Hi ha aspectes que ens resulten ja familiars: la llibreta del Bárcenas de torn, els diners a Suïssa i Andorra, el de buscar jutges amics i ‘la fiscalia te lo afina’, buscar la protecció del partit perquè el partit també s’ha lucrat amb la corrupció, li ha ajudat a guanyar eleccions i a aconseguir molt de poder.
També hi ha temps per a fer ficció i no falten escenes d’acció, persecucions amb cotxes i algun mort i un cas estrany al cinema nacional, no hi ha cap escena de sexe.
Una de les reflexions que ens deixa: per què ha tardat tant de temps en fer-se una pel·lícula sobre la corrupció? En aquest cas, s’hi ha documentat molt, s’ha treballat amb temps i s’ha fet a poc a poc Però resulta estrany el fet de no haver-se tractat massa un fenomen tan expandit i tant arrelat a la nostra societat, amb tants i variats casos de corrupció.
Segona reflexió: estem davant de la millor pel·lícula del cinema espanyol?