Encara en les cartelleres dels cines, molt està parlant-se i escrivint-se de l’última creació de Fernando León de Aranoa, El buen patrón (2021), una de les millors pel·lícules espanyoles dels últims anys. Per a mi, clar. A més, està sent també un èxit de públic, afavorida per la seua elecció a representar Espanya en els pròxims premis Oscar. I no sols es parla d’aquesta obra per qüestions cinematogràfiques, sinó també ‘sociopolítiques’: en diversos llocs conservadors he llegit i escoltat que és massa ‘esquerrana’, massa parcial, massa poc realista, que se li nota cap on va ideològicament. Aleshores també seria esquerrana la meravellosa obra seua del 2002, Los lunes al sol, amb més raó, no? I no diguem les obres mestres de Charles Chaplin (Tiempos modernos, 1936), John Ford (Las uvas de la ira, 1940), Vittorio De Sica (Ladrón de bicicletas, 1948), Akira Kurosawa (Vivir, 1952), Bernardo Bertolucci (Novecento, 1976), o Mario Camus (Los santos inocentes, 1984), per exemple. El cinema, des de sempre, s’ha implicat en tot allò que importa a la societat i a l’ésser humà. És un art, el setè art, i, per tant, uns dels seus principals objectius és remoure consciències, impactar, educar, fer reflexionar i ‘emprenyar’ a qui s’haja d’’emprenyar’. I a qui li pique… Després en parlarem un poc més, si us sembla bé. Ah! Un tema, per cert, de plena actualitat, amb la reforma laboral del PP, aprovada pel Govern de Rajoy al 2012, que vol derogar ja, per fi, l’actual Govern,Yolanda Díaz al capdavant, malgrat algunes reticències socialistes, Nadia Calviño al capdavant. Sense oblidar la resta de partits, els sindicats, la CEOE…
Centrant-me ara en la pel·lícula que ens ocupa, ja sabeu l’argument, grosso modo: Julio Blanco (Javier Bardem), un influent i conegut empresari que fabrica balances industrials, espera la visita d’una comissió que li ha d’atorgar un prestigiós premi. Tot ha d’eixir ‘de fil de vint’, però apareixen una sèrie de problemetes personals i laborals que afecten la producció i la imatge de l’empresa, i el patró els ha de solucionar. Com sempre. Caiga qui caiga. Passe ara a ‘reflexionar’ sobre diversos aspectes del film i altres qüestions, crec que adients, sense fer massa digressions, espere:
Opinió personal. Només eixir del cine, entusiasmat, vaig escriure al Facebook expressions i paraules com ‘absolutament magistral, cínica, divertida, sarcàstica, àcida, irònica…us la recomane moltíssim’, referint-me a la pel·lícula. Dies després d’haver-la vist, en ‘gelat’, seguisc pensant el mateix.
El director i guionista. Fernando León de Aranoa (Madrid, 1968), té una filmografia força interessant, amb vuit llargmetratges, Familia (1996), Barrio (1998), Los lunes al sol’ (2002), Princesas (2005), Amado (2010), Un día perfecto (2015), Loving Pablo (2017) i El buen patrón (2021); tres documentals, un curtmetratge, Sirenas (1994), i un migmetratge documental, per a la imprescindible Invisibles (2007). Ha rebut multitud de premis i reconeixements, com sis Goya, a millor director i guionista. Una persona molt compromesa, com demostra aquesta magnífica filmografia, i, per tant, no massa ben vista pels sectors conservadors de la societat. Un ‘emprenyador’ més, pensaran alguns.
Simbolismes i etimologies. En el magnífic cartell ja trobem l’al·legoria que ens vol transmetre Fernando León amb la seua obra. Mireu bé la balança i l’equilibri de forces entre patró i treballadors. I el gest de Bardem. Genial. El lema de l’empresa és ‘esfuerzo, equilibrio, fidelidad’ (sic). Atenció al símbol de la balança al llarg del film i a la resolució final, amb la seua càrrega sarcàstica i irònica. El títol de la pel·lícula és El buen patrón. A mi em va vindre al cap de seguida la referència bíblica d’ ‘El buen ladrón’, ja sabeu, aquell que va ser crucificat al costat de Jesucrist, a la seua dreta (!), i que ara és Sant Dimas, venerat per l’Església catòlica. Tenia eixa intenció Fernando León? Li ho podríem preguntar… Al protagonista, l’empresari, li diuen Julio Blanco. Em permeteu una petita possible digressió? Blanc, en llatí, en el sentit de ‘pur, íntegre, honrat’ es diu candidus, a, um. D’ahí els noms i adjectius Càndid, Càndida i el terme candidat, per la simbòlica toga blanca d’aquells que es presentaven, a la Roma antiga, al càrrec de senadors. Moral, empresa i política, tot junt en Julio Blanco. Una altra. Patró ve del llatí patronus (protector) i aquest de pater, patris (pare). El protagonista diu diverses vegades al llarg del film que els seus empleats són els seus fills, que són la seua família. Que els vol ( i les vol) com mereixen. Incloent les becàries. Protector, pare, mentor… Ironia suprema per part de Fernando León. O no?
Javier Bardem. ‘Increïble, insuperable, colossal’ vaig escriure al Facebook, referint-me a la impressionant actuació de Bardem en El buen patrón. No soc, ni molt menys, l’únic que l’ha posat pels núvols. Els adjectius que lliges, escoltes i veus per ahí elogien un d’eixos treballs que passen a la història del cinema. I mira que Bardem ha realitzat interpretacions memorables: Huevos de oro (1993), de Bigas Luna, Días contados (1994), d’ Imanol Uribe, Boca a boca (1995), de Manuel Gómez Pereira, Carne trémula (1997), de Pedro Almodóvar, Segunda piel (1999), de Gerardo Vera, Entre las piernas (1999), de Manuel Gómez Pereira, Antes que anochezca (2000), de Julian Schnabel, Los lunes al sol (2002), de Fernando León, Mar adentro (2004), d’Alejandro Amenábar, No es país para viejos (2007), de Joel i Ethan Coen, Biutiful (2010), d’Alejandro González Iñárritu, Loving Pablo (2017), de Fernando León o Todos lo saben (2018), d’Asghar Farhadi. Té cinc premis Goya, un Oscar, un Globus d’ Or, un Premi del cine Europeu i altres molts guardons i reconeixements a nivell mundial. Edat de Bardem? 52 anys. El que li queda encara per fer-nos gaudir, si no es cansa abans. La seua presència ompli la pantalla, fent qualsevol paper, principal o secundari, en pel·lícules ‘ menudes’ o ‘grans’. Fernando León ho sap. En El buen patrón la càmera el busca, juga amb les seus expressions, amb els seus gestos. Impacta. Remou sentiments. Ell és l’absolut protagonista, sense oblidar la resta del repartiment, fantàstic.
Equilibris i arquetipus. El mateix Fernando León ho ha dit en diversos llocs. La pel·lícula tracta sobre l’equilibri (la simbòlica balança) que ha de mantindre Julio Blanco, l’empresari, a qualsevol preu, en sa casa, en la seua vida personal i en el treball. I si mantindre eixe equilibri, desequilibrat per a la resta de la gent que l’envolta, suposa passar per damunt d’ algú, avant. No passa res. Darrere té els poder fàctics que l’ajuden i el tapen, incloent la premsa i els polítics. Perfectes els personatges arquetípics que crea el León guionista, clarament reconeixibles en multitud d’empreses, tenint en compte, òbviament, que tot no és blanc o negre, que enmig tenim tota una escala cromàtica: l’encarregat i home de confiança, l’esposa conformista, el treballador que sap com escalar posicions, la becària, el fidel empleat… Ho dic per la polarització social i personal que estem vivint. M’agradaria fer un petit homenatge als anomenats, injustament, secundaris i secundàries del cinema (i de la televisió), sense els/les quals una pel·lícula (o sèrie) perdria molta de la seua categoria. Impressionants en El buen patrón Manuel Solo (Miralles, la mà dreta de Blanco), Óscar de la Fuente (José, el treballador de la protesta), Almudena Amor (Liliana, la becària ‘familiar’), Fernando Albizu (Román, el vigilant de la porta) i, especialment, Celso Bugallo (Fortuna, el ‘serf’ al servei de l’amo Blanco), amb l’antològica imatge final de la pel·lícula, junt a Bardem, després de penjar un quadre ‘desequilibrat’.
Sobre la seqüència inicial. S`ha dit que està un poc fora de lloc: un parc urbà. Dos joves (sembla que d’origen magribí)) parlant tranquil·lament. Un grup de neonazis (sembla, pels gestos i paraules) els perseguix violentament, fins que apareix la policia. Jo pense que la seqüència està posada pel director ahí amb tota la intenció del món, com demostra després (no puc fer espòiler). A més, aprofita per introduir un altre element que ajuda a ‘equilibrar’, en les ‘modernes’ societats actuals, els possibles enfrontaments contra el ‘poder’ establert: el feixisme quotidià, la intolerància social i el racisme / xenofòbia.
La banda sonora. Música composta per la madrilenya Zeltia Montes (1979), una de les poques compositores que trobem al panorama cinematogràfic, espanyol i mundial, malauradament. Autora d’altres destacables bandes sonores com Pradolongo (2008), Vilamor (2012), Frágil equilibrio (2016), Desenterrando Sad Hill (2018), Adiós (2019) o El silencio del pantano (2020). M’ha agradat molt el que ha fet per a El buen patrón, amb una música molt treballada i seleccionada, intentant, i aconseguint, ‘descriure’ els sentiments dels personatges, especialment del gran protagonista i, al mateix temps, acompanyant subtilment les accions i els fets que van ocorrent al llarg del film. Són 41 minuts dels 120 que dura la pel·lícula. Excel·lents. He de dir també que els moments de ‘no música’ són significatius, ens ajuden a entendre què està passant. Fixeu-vos, per exemple, en alguns dels títols dels temes compostos per Montes, molt clarificadors: Nuestros problemas son también sus problemas, Imprecisiones, Liliana, Khaled, Las becarias son mis hijas, La becaria nueva, La favorita del jefe, El pueblo también caga, Romeo y Julieta somos nosotros, Miralles, Trucar la balanza, La justicia… Heu vist ahí Romeu i Julieta. Doncs sí. A més del seu tema, fa una utilització magnífica d’un fragment musical de l’immortal ballet homònim de Prokofiev. I què dir de la cançó La muralla? Ja sabeu, la composta pel grup xilè Quilapayún, a partir d’un poema del cubà Nicolàs Guillén. Un tema històric i emblemàtic per al moviment obrer i social, que al film escoltem en la versió dels grans Ana Belén i Víctor Manuel. Fantàstic.
Cine ‘laboral’. Si em permeteu, invente un subgènere del cine social, el referit concretament al món del treball i de l’ocupació. Açò no és un assaig, i no vaig a fer-ho llarg, però crec que, a partir de la temàtica de la nostra pel·li, El buen patrón, havia de citar una sèrie d’obres, algunes d’elles clau en la història del cinema i la majoria criticada pels sectors més reaccionaris de la societat. Com ha de ser (ironia). Al principi d’aquest article he citat les obres mestres de Ford, Kurosawa, Camus, Bertolucci, De Sica i Chaplin. Precisament aquest últim va haver de fugir dels Estats Units en 1952, abans de què l’FBI i el seu director ultra, J. Edgar Hoover, el jutjaren per ‘activitats antiamericanes’ i subversives. El crim terrible de Chaplin? Intentar conscienciar la gent contra les injustícies de tot tipus, incloent les socials i laborals. Recordeu la magistral i antològica escena de Chaplin portant casualment una bandereta, al front d’una manifestació pels drets laborals en la inoblidable Tiempos modernos (1936). Si, a més, en 1940 fa El gran dictador i en 1947 Monsieur Verdoux, ja tenim un perillós activista que s’ha de perseguir (ironia, altra vegada). Sobre aquest subgènere, de gran nivell artístic i fort compromís social, recordem unes quantes pel·lícules, d’abans i d’ara: La sal de la tierra (1954), de H.J. Biberman, Los camaradas (1963), de Mario Monicelli, La clase obrera va al paraíso (1971), d’Elio Petri, El hombre de hierro (1981), d’Andrzej Wajda, Odio en las entrañas (1970), La tapadera (1976) i Norma Rae (1979), les tres de Martin Ritt, Erin Brockovich (2000), d’Steven Soderbergh, Smoking room (2002), de J.D. Wallovits i R.Gual, Gracias por fumar (2005), de Jason Reitman, Arcadia (2005) i El capital (2012), ambdues de C.Costa-Gavras, El jefe de todo esto (2006), de Lars von Trier, Rosetta (1999), de J.-P. i L. Dardenne, El método (2005), de Marcelo Piñeyro, Éxito a cualquier precio (1992), de James Foley, Recursos humanos (1999) i El empleo del tiempo (2001), de Laurent Cantet, La número uno (2017), de Tonie Marshall, En busca de la felicidad (2006), de Gabriele Muccino, Margin Call (2011), de J.C. Chandor, Full Monty (1997), de Peter Cattaneo, Pago justo (2010), de Nigel Cole o tres del gran Stephen Frears, La camioneta (1996), Liam (2000) i Negocios ocultos (2002). Capítol apart és l’imprescindible director britànic Ken Loach (1936), representant màxim d’un cine independent que critica durament, però amb humor i cinisme, el sistema capitalista i burgés que menysprea la classe treballadora. És un realisme social carregat d’humanisme i tendresa, que naix com a reacció al thatcherisme, ja sabeu, l’època ultraconservadora de la primera ministra Margaret Thatcher (1979-1990). Recordeu, per exemple, aquestes meravelloses pel·lícules seues sobre el tema laboral: Riff-Raff (1991), Lloviendo piedras (1993), Mi nombre es Joe (1998), Pan y rosas (2000), La cuadrilla (2001), Solo un beso (2004) i Yo, Daniel Blake (2016). Disculpeu un detallet personal: sempre pense en Loach lligat als inicis del Cine Club Capitol, que vaig cofundar en 1992 i va començar les projeccions el 26 de març de 1993. Riff-Raff va ser la segona pel·lícula projectada, el 2 d’abril i Lloviendo piedras, el 6 de maig de 1994.
Ja he escrit prou. Espere que no massa. Com sempre, la millor crítica a El buen patrón i a qualsevol de les meravelloses pel·lícules que he citat serà la vostra. Vegeu-les i opineu. No us en penedireu. Crec. Per finalitzar una frase molt coneguda, representativa del tema que he tractat: NO HI HA RES PITJOR QUE UN ESCLAU SATISFET.