“American sniper”, el darrer treball a la direcció del Clint Eastwood, segueix la línea marcada per la exitosa cinta de Kathryn Bigelow, “The hurt locker” (“En tierra hostil”), que va arrasar a multitud de premis i festivals al 2008.

El que ens ve a mostrar aquesta pel·lícula és la desconnexió amb la realitat, l’abstracció que pateixen aquests militars amb els canvis dràstics de dos mons tant diferents i oposats. A l’igual que un oficinista que no aconsegueix desconnectar del treball quan aplega a casa, a diferència de que aquesta gent tracta amb la vessant més crua de la naturalesa humana, amb la comprensible repercussió psicològica que açò pot provocar.

Com bé es mostra al film, existeixen dos tipus de reaccions a la aterradora vivència bèl·lica. La del que torna escarmentat, i la del que, com el personatge principal interpretat pel Bradley Cooper, tornant a casa se n’adona que alguna cosa  no quadra, que després d’haver viscut l’adrenalina del camp de batalla es senten incòmodes fóra d’ell.

No obstant, després de la visualització de “American sniper”, puc concloure que prefereixo de llarg la peli del desactivador de bombes de la Bigelow, a lo qual adduiré dues raons.

La primera d’elles és que aquesta història del franctirador em sembla massa americanitzada. Em sembla poc veraç, i no faig referència a la qualitat de la direcció o a que alguna cosa del que se’ns mostra sigui fals, em refereixo a la forma de contar la història. No m’agrada gens el discurs que té el pare del protagonista sobre les ovelles, els llops i gossos pastors. Sóc jo, o és una manera de justificar el caràcter bel·licista i imperialista nord-americà durant tot el segle XX? Són ells els jutges de tot i estan en possessió del dret a saltar-se lleis d’intervenció bèl·lica?

Crec que un dels trets característics més destacables que he trobat a les dues darreres pel·lícules de Bigelow és l’objectivitat que em transmeten. El realisme que es palpa. Són films molt menys artificiosos, més ascètics i aspres. I, sobretot, sense tanta moralina.

I segona, la història familiar de Bradley Cooper i Siena Miller. Massa melodramàtica per al meu gust. Molt de metratge que es podria narrar molt més subtilment sense trair l’esperit del llarg metratge. Em sembla moltíssim més elegant la manera en que es transmet el mateix missatge a “En terra hostil”. El cinema té aquestes coses. Amb un parell d’escenes quasi sense diàlegs, per a mi genials les del supermercat i amb Jeremy Renner i la seva família, que aconsegueixen transmetre tant amb tant poc. Com a mostra, que encara romanen molt nítides aquelles imatges a la meva memòria, cosa que no crec que passe amb aquesta.

Ja des d’una perspectiva més general la veig com una pel·lícula ben dirigida, efectiva, que no avorreix, però que, tornant a la comparació que venia fent fins ara, no aconsegueix assolir la tensió i suspens de “En terra hostil”. Per a resumir. No em sembla una pel·lícula massa brillant, sinó més bé passable a seques. Aquesta vegada no, Clint.