Sembla que els EEUU no tenen prou amb Guantánamo per a atemorir el món i ara han creat Emily en París. La sèrie revela la típica història d’una becària que l’envien a París a dur el compte de publicitat d’una de les majors agències d’Europa, i li posen un piset prop del Sena (que té més anys que un bancal i no té ascensor, perquè encara no han arribat, que els francesos estan al nivell que els estatunidencs els varen deixar després de la II Guerra Mundial) … Tot molt normal, a quina becària no li ha passat això en lloc de posar cafès?

Doncs bé, la nostra Emily viatja a Paris a ensenyar a tota una senyora empresa de publicitat d’articles d’alta gama què és el glamour i l’elegància. I d’això ella en sap moltíssim més que els pijets francesos, que ella combina el plàstic i la polipell de color fosfo com ningú!

I l’Emily arriba a Paris, i la primera que cosa que es troba és amb una plantilla d’snobs que la miren malament, a ella! I és que va a treballar a Paris i les males pècores parlen en francés entre elles per a emprenyar-la, i més enllà, no els fa gens de gràcia que ella no en sàpiga. Qui espera en un món civilitzat que una persona que va a treballar a França sàpiga parlar francés?!?! Però, no tot són penúries, a l’agència de publicitat de luxe treballen dos gais, perquè tots els gais tenen gust i són artistes o dissenyadors (ja sabem que els hetero no poden, que sols saben vestir-se amb camises de franel·la a quadres i rascar-se l’entrecuixa), i els xavals, que són Boris i el Golosina posats de pastis fins les celles, li parlen en anglés i li conten totes les xafarderies de llit de la jet-set, que això és el que importa si realment vols triomfar.

L’Emily al principi està molt angoixada, acaba d’arribar a la ciutat de la Llum i ací sembla que -un altre topiquet- tothom té amants i practica el sexe almenys una vegada a la setmana a l’armari dels motxos, i ella la pobra, que sembla que ve la Utah profunda està molt avergonyida però, li se’n passa prompte, perquè té un veí que és com un víking amb estudis i clar… s’enamoren però, ella no vol, perquè és el nòvio de la seua millor amiga a París, i quan es giten ho fan de refiló i no són banyes, que els francesos ho fan per vici però, ella no. I la xica que és molt pudorosa i per a qui l’amistat ho és tot en la vida, no vol fer res malament però, és que sembla que l’assumpte està a temperatura olla de pito i no pot parar… per això també es passa per la pedra al germà menut de l’amiga, i la mare molt contenta li pregunta si és bon amant, és que els francesos estan malalts de sexe i són retorçuts, no com ella que no en parla però, que sols li falta anar rascant-se el fogó a cada cantó. I un dia troba un xic molt guapet, i que ha llegit a Sartre, Baudelaire i Tolstoi, i els ha entés i tot, i a més al llit s’escabussa que ni Jacques Cousteau amb el Calypso… i com tothom sap que això no agrada a cap dona del món, se’l deixa per esnob. WTF!!!!!

A escala professional l’Emily és l’hòstia! La cap de l’agència sempre li fa la punyeta perquè ella és més jove i té més estil però, al final són col·legues perquè amb dos hashtags i tres fotos tot ho arregla. Que vols vendre matalassos de qualitat? Fas un remake de Yoko Ono i Lennon dormint en públic i penges dues fotos -però, els guionistes t’ho venen com que ha sigut idea original d’Emily-… Que tens una presentació amb el millor perfumista de Paris i no trobes reserva al millor restaurant de Paris? Pam! Dues fotos, un bon somriure de l’americaneta i ja tens taula; és que els parisencs amb pasta no saben quins són els millors restaurants de París i no tenen contactes, cal que vinga Emily a posar dues fotos a l’Instagram perquè sàpiguen de què va el món.

Un dia l’equip de l’agència visita un gran dissenyador, que en realitat és Falete vestit de Tino Casal, i que està molt depre i ja no sap què fer. Però, quan veu a Emily, la criatura entra en shock i li agafa un “cincdecopes”… i és que Emily és molt estilosa, elegant i fidel al seu estil; bomber de plàstic color canari, uns shorts de polipell verds, calcetins d’esport 3×2 amb la ratlla negra i roja, uns tacons de plàstic, i de la bosseta redona amb flacs i una cadeneta estil “meloquitandelasmanos” penja una torre Eiffel, que és l’equivalent francés al bou de vellut damunt la tele. I és que Falete ja no sap que la seda i el vellut no es porten, ja no tenen glamour, i han arribat dos dissenyadors a la ciutat que ho estan petant, i que en veritat són la versió xinesa dels caçafantasmes però, que són dos i en lloc de tirar energia anti fantasmes tiren pintura per fotre els vestits dels altres (ja saben què passa amb les còpies xineses). Doncs res, que finalment l’Emily ho apanya tot, i no fan un desfile de moda al Louvre (que això no té estil), fan un desfile d’astronautes esportistes amb bosses de la brossa fosfos al mig del carrer, que això és molt més elegant que el cotó, el tweed i la seda salvatge. On vas a parar?!?!?!

No entenc encara com aquesta sèrie ha tingut grans crítiques al país veí i no ha agradat gens, si total no té ni un tòpic-típic a tota la temporada. Una cosa bona sí que té, la tortura de cada capítol sols dura vint minuts.