Aquest cap de setmana passat, Tiburon (Jaws, per als cinèfils puristes) ha complit mig segle des que es va estrenar als cinemes dels Estats Units un llunyà 20 de juny de 1975. Spielberg tenia 27 anyets, però ja apuntava maneres. Tant, que va aconseguir que tota una generació mirara la mar amb un ull a la tovallola i l’altre buscant aletes sospitoses.

Encara que ací, a Espanya, vam haver d’esperar fins a desembre per veure-la (coses de la censura, de les dobles veus i de no voler traumatitzar el turisme), la pel·lícula va arribar amb força. I amb música: tan-tan… tan-tan… tan-tan-tan-tan… Eixe parell de notes que han fet més per la por col·lectiva que tots els contes de fantasmes junts.

Amb Tiburon va començar tot: el concepte de “taquillasso” d’estiu, la por irracional a un peix gran i una nova era per al cinema comercial. Però més enllà dels rècords de recaptació o dels premis, el que realment va quedar gravat a la retina (i a la pell de gallina) va ser la reacció social.

Resulta que molta gent va decidir que banyar-se era opcional, que millor arena i para-sol. I si era platja d’aigua dolça, encara millor. Els balnearis de muntanya van viure una segona joventut. La fauna marina no es va recuperar del colp: els taurons van passar de ser animals misteriosos a ser monstres de pel·lícula. I Spielberg? Ell va entrar per la porta gran al cor de Hollywood. Sense saber-ho, aquell rodatge amb problemes tècnics, un tauró mecànic que fallava més que encertava, i uns actors que feien el que podien, acabaria sent història viva del cinema.

De fet, allò del tauró —batejat com Bruce pels tècnics, en honor a l’advocat del director— va donar tant de maldecap, que Spielberg va haver de reinventar la por: mostrar menys i suggerir més. I ves per on, la falta de recursos tècnics va fer créixer la tensió narrativa. Menys tauró, més angoixa. Així naixen els mestres.

Els actors tampoc ho van tindre fàcil. Roy Scheider (el cap Brody), Richard Dreyfuss (el científic marí) i Robert Shaw (el caçador de taurons amb veu de whisky) van passar setmanes discutint entre ells. Especialment Shaw i Dreyfuss, que no es podien ni veure fora de càmera però, paradoxalment, això va alimentar la química tensa dels seus personatges. Una de les escenes més memorables —la del monòleg del USS Indianapolis— la va improvisar Shaw mig borratxo, i Spielberg la va deixar perquè va ser, simplement, brutal.

Però potser el més interessant és que Tiburon no només ens va fer por de l’aigua. Ens va recordar que, sota la superfície aparentment tranquil·la de les coses, sempre pot haver-hi una amenaça latent. Que el veritable perill no és el que es veu, sinó el que s’intueix. Una metàfora gegant amb dents afilades que, en comptes de parlar, mossega.

Ara, 50 anys després, continua funcionant. Encara fa por. Encara ens enganxa. I encara aconsegueix que algú, quan veu una ombra a l’aigua, diga per dins: “no serà un tauró, no?”. No ho serà, però per si de cas, eixim de l’aigua i ho mirem des de la vorera, que es veu tot més clar.

Bon aniversari, Tiburon. I gràcies per fer-nos mirar baix de l’aigua… abans d’entrar-hi.