Habemus peliculón! Serà coincidència que aquesta nova entrega de Star Wars, sense la mà de l’infame J.J. Abrams a la direcció i guió, sigui una èpica història que harmonitza a la perfecció el millor d’ambdues trilogies (original i precuela)? La resposta és un contundent i majúscul NO. Abans de centrar-me a parlar detingudament sobre ‘Rogue One’, necessite dedicar aquestes línies a mode de manifest personal per a dir que ja està bé. Aquesta generació de guionistes i directors de pacotilla que van engendrar aquell despropòsit argumental (se m’ocorrien adjectius que considere molt més adients però tampoc vull enervar-me ni ferir sensibilitats) i fenomen televisiu anomenat Lost, es fiquen a intoxicar sagues cinematogràfiques de culte, amb la seua poca traça i nul·la capacitat de coherència argumental. Damon Lindelof es va encarregar d’apunyalar per l’esquena a la meva benvolguda saga de ‘Alien’. J.J. Abrams va aconseguir transformar tota l’il·lusió amb la que entrava a la sala del cinema a vore Episode VII: The force awaken, per decepció i resignació quan encarava la porta de sortida després de les dues hores de metratge. Ja que estem a desembre i ens impregna aquest esperit de bondat nadalenca (m’ha quedat molt d’anunci de El Corte Inglés açò), no vaig a desitjar-li cap mal a aquestes persones (que no tornen a escriure cap guió em referia, no sigau mal pensats!), simplement demanar que si tenen que fer algun bodrio dels seus, que ho facen sense espatllar res que ja existís abans. Si vull pintar un quadre agafe un llenç blanc, no ho faig damunt del Guernika, i si vols contribuir a alguna cosa, no faces un Ecce Homo de Borja. Dit tot açò anem a parlar de cine.
M’encanta ‘Rogue One’ perquè uneix el que per a mi són les parts més importants d’aquesta saga galàctica. Per una part l’atmosfera fosca i funesta que ens deixava el final de l’episodi III: el domini avassallador i dictatorial de l’Imperi i l’esperit tràgic i derrotista de les debilitades aliances rebels. I de sobte… una esperança. Un rumor de possibilitat de victòria, però tant lleuger que si es diu en veu alta pot esvair-se i, que mica en mica, va arrelant en les consciències dels grups rebels fins a aplegar al començament de l’episodi IV. La guerra sense quarter i l’aventura sense moment per al descans dels episodis originals.
M’encanta ‘Rogue One’ perquè és una història adulta, amb arestes i matisos, que per primera vegada fica un poc el centre d’atenció en el dilemes interns dins de la pròpia aliança rebel. És una pel·lícula amb un toc ombrívol, amb els seus oportuns i puntuals tocs d’humor, no com la desproporció de l’episodi VII en la qual hi havia moments que s’excedien en aquest aspecte donant la sensació de pel·lícula infantil (que ho és d’alguna manera).
M’encanta ‘Rogue One’ perquè s’adapta a la coherència interna de la història de la saga creant personatges nous originals, ben treballats (i actuats), necessaris per a narrar el que es proposa, no sobra ni falta ningú. Són personatges de diferents perfils, amb carisma, adults i congruents amb la història heretada (no com Kylo Ren adorant el legat de Darth Vader… Quin legat? Si tot el final de l’episodi VI és una redempció d’eixe personatge!… J.J. Abrams, res més que afegir).
M’encanta ‘Rogue One’ perquè és precisa qual cirurgià en la descripció del moment temporal de la història de la saga en la que ocorren els fets. És un moment de conflicte candent, de guerra de guerrilles entre el poderós imperi i els fragmentats grups rebels. Inclús, com em deia una amic mentre veiem la pel·lícula, el moment de l’atac en la platja, les palmeres… semblen fragments trets de la guerra del Vietnam. La cruesa de la història és totalment adient (i una vegada més, coherent) perquè dona sentit a tot el que ocorrerà en els següents episodis IV, V i VI i enllaça com anell al dit tots el moments clau de la història de la saga.
M’encanta ‘Rogue One’ perquè surt Darth Vader. Senyores i senyors, un dels malvats més èpics de la història del cinema de la història i no la vergonya dels que apareixien a l’episodi VII. Un personatge que l’instant d’aparèixer en pantalla tots els espectadors s’agafen fort a les butaques. Amb tant de carisma que no fa falta que surta en escena per a notar la seva presència, només escoltant la marxa imperial ja se te posen els pèls de punta. Hi ha una escena brutal cap al final del llarg metratge, on un Darth Vader apareix entre la foscor i avança per un corredor replet de soldats de l’aliança que van caient al seu pas per tal de salvar a aquell que porta els plànols de l’estrella de la mort. No hi ha paraules per a descriure eixa escena.
I finalment, m’encanta ‘Rogue One’, perquè no podria tindre un final millor. No vaig a fer espòiler, però he sortit amb un somriure d’orella a orella.
