Destacados
69 i pico miren cine
Ver Roma es lo más parecido a vivir la realidad
Una ressenya de Xavi Cortés - Roma (Alfonso Cuarón, 2018)
La película producida por Netflix te sitúa como espectador en el centro mismo de la escena. Tienes la sensación de poder mirar a cualquier parte. La cámara te da la libertad de fijar tu mirada en el lugar que más te interese. En el personaje que más te atraiga. Pero nada más lejos de la […]
69 i pico miren cine
No dejes rastro
Una ressenya de Pep Jordà - No dejes rastro (Debra Granik, 2018)
Peli molt xula sobre un pare que ha passat una guerra i que viu al bosc amb la seua filla. Ell no vol veure a ningú ni en pintura i ella se sent atreta per les persones i les mínimes comoditats que ofereix una cabanya o una caravana en societat. El problema és que tots […]
69 i pico miren cine
Los hermanos Coen en el Oeste
Una crítica de Javier Llopis sobre la película “La balada de Buster Scruggs”
A estas alturas de la película, nadie pone en duda que los hermanos Coen son dos mentes maravillosamente enfermas; dos cineastas singulares, que imponen en todas sus obras un universo personal e intransferible, que no se parece a nada ni a nadie. “La balada de Buster Scruggs” podría también titularse como su homónima de los […]
69 i pico miren cine
Buenos vecinos
69 i pico miren cine
La muerte de Stalin
69 i pico miren cine
Justice League
Una ressenya de Pau Sellés - Justice League (Zack Snyder, 2017)

Escriure sobre aquesta pel·lícula em fa rememorar una de les experiències més immersives que he tingut l’oportunitat de gaudir en una sala de cinema. Tan bon punt em vaig asseure aquella tarda a la butaca, els personatges van cobrar vida prop meu, oferint-me una història amb una càrrega dramàtica a l’altura de les millors tragèdies gregues. Us assegure que aquell relat em va fer replantejar el sentit de la justícia, creieu-me.

Començant pel conflicte, aquest va esclatar tan bon punt la història es va iniciar. S’ha d’agrair que aquesta fóra l’estratègia escollida, ja que molts espectadors estem cansats de les obres amb un preàmbul excessivament llarg.

Tot seguit, els tres protagonistes sobre els quals voldria centrar el meu comentari, adoptaren els rols que tota història necessita per tal de funcionar.

Teníem al damnificat, just al bell mig de l’acció, acompanyat, d’una banda pel causant del conflicte, i de l’altra pel mediador. Aquesta, si més no, convencional relació de personatges, tenia l’afegit de presentar-nos-els de manera tridimensional i complexa, dificultant la tasca d’empatitzar amb cadascun d’ells.

Per una part, la suposada víctima exigia una (presumiblement) legítima compensació; tanmateix, les seues exigències podien semblar una mica desmesurades. Si a allò li sumem una flagrant mancança de magnanimitat, no era difícil que dubtarem de la seua condició de damnificat.

El culpable de tot plegat, per contra, vindicava la seua innocència. Les proves no apuntaven precisament en aquesta direcció, però la passió amb la qual demanava ser exculpat gelava la sang i ens feia dubtar sobre la seua responsabilitat.

Per últim, aquell que estava cridat a dirimir el conflicte, a posar pau entre els seus dos congèneres, va optar per avivar el foc de la desconfiança. Ràpidament es va posar del costat del damnificat, amagant, baix la suposada racionalitat dels seus arguments, un biaix impropi d’allò que s’esperava d’ell. Sobre qui hauria de recaure la justícia?

Arribats a aquest punt, instants previs a que la catarsi resolguera el conflicte que havia estat seguint atentament, els llums del cinema es van apagar. Les rosetes disseminades per terra testimoniaven la discussió que els tres joves asseguts al meu costat acabaven de tenir. Allò que prometia ser un drama va esdevenir en una obra de suspens, ja que mai vaig esbrinar qui fou el responsable del fet que el meu calçat tinguera ara una catifa conformada per aperitius salats. Tampoc vaig saber si els quatre euros que el damnificat exigia al presumpte culpable de tot plegat van donar per finalitzada una amistat que, minuts enrere, semblava ben ferma.

Malauradament, durant les dues hores següents em vaig haver d’empassar les ximpleries d’un grup d’actors amb unes pintes d’allò més estrafolàries.

D’aquesta història, preferisc no parlar-ne.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario