He de dir que admire les pel·lícules que no es prenen molt seriosament a elles mateixes. Aquelles que sense parodiar obres precedents aconsegueixen articular un relat desenfadat però alhora madur.
Kingsman: The Golden Circle es mou correctament en aquest perillós espai, apostant per la continuïtat d’aquells elements que van popularitzar fa tres anys a la seva primera part. El plantejament d’aquella obra va sorprendre pel seu caràcter desmitificador, en presentar el seu protagonista com una mena de jove James Bond de classe obrera. Encertada estratègia aquesta, sabedors del debat mediàtic en Regne Units al voltant dels anomenats chavs (estereotip de jove conflictiu d’origen humil).

Dins de la voràgine d’irreverència i excés en la qual ens submergeix Matthew Vaughn, hi ha una certa actitud conservadora, ja que la cinta manté un paral·lelisme evident amb la seva predecessora, tant a nivell formal com argumental. La megalòmana antiheroïna protagonitzada per Julianne Moore, suplanta (i empetiteix) al que interpretés Samuel L. Jackson en 2014, alhora que constitueix la força opositora que sustenta el relat. A més, les escenes d’acció tornen ací a mantenir un argument que, en línies generals, recorre al maniqueisme i els clixés propis del gènere. Esment especial mereix el vibrant plànol seqüencia que, com ocorregués en el cas de la primera amb Colin Firth al ritme de Free Bird, ens torna a colpejar amb el seu excés i ritme frenètic.

Encara que el desenvolupament s’allarga innecessàriament per moments, un elenc d’excepció (la caricaturesca presencia d’Elton John no té preu) i un treballat apartat visual ens fan obviar totes les carències de Kingsman.

En definitiva, una curiosa aproximació al gènere d’espies que, augurem pot convertir-se en trilogia.