Hi ha ciutats on no cal policia perquè ja hi ha veïns. On l’olor de la virtut es confon amb la de l’encens, i on la gent esmorza amb moral i sopa amb murmuris. Ciutats levítiques, en deien alguns: aquelles on Déu ho veu tot, però els altres encara més.

El concepte és vell com el pecat, i no el va inventar ni Azorín ni Bardem. Però Carlos Arniches el va retratar amb ulls de comediant en La señorita de Trevélez (1916): un grapat de solters ociosos, massa temps lliures i poc cervell, decideixen entre copa i copa burlar-se d’una dona solitària i ingènua. Una broma innocent, diuen. Com totes les maldats, feta “sense mala intenció”. El poble riu, els homes se senten vius, i la víctima —que no té nom ni veu— aprèn que en eixos llocs estimar pot ser un esport de risc.

Quaranta anys després, Juan Antonio Bardem va traure la rialla de l’escena i ens va deixar el nus a la gola. En Calle Mayor (1956), la mateixa broma ja no té gràcia: té gravetat. Ara l’escenari no és un poble graciós sinó una ciutat en blanc i negre, immòbil i en silenci. Els cafès plens d’avorriment, els carrers deserts, les mirades que tot ho jutgen: tot respira una moral d’aire tancat, d’aquelles que fan olor de missa i resignació.

Isabel, la protagonista, viu atrapada entre el rellotge i el què diran. Té trenta cinc anys —una edat ja escandalosa per a continuar soltera en la ciutat levítica— i encara conserva l’atreviment de somiar. Però el somni dura poc: uns quants homes decideixen entre cigarret i cigarret que seria divertit fer-li creure que un d’ells vol casar-se amb ella. La ciutat sencera observa l’espectacle amb l’entusiasme d’un diumenge sense futbol. I així, sense sang ni pistoles, es consuma l’assassinat moral: l’assassinat de la il·lusió.

Bardem filma aquesta tragèdia amb la precisió d’un entomòleg: la càmera observa sense pressa com la ciutat levítica es devora a si mateixa, somrient. Els carrers deserts semblen passadissos d’una presó invisible; els interiors foscos, confessionaris domèstics; i les places, escenaris on el temps no avança. Tot és sempre igual, i d’això se’n diu estabilitat.

Si Arniches va pintar la hipocresia amb rialles, Bardem la retrata amb fredor. Però en el fons, tots dos expliquen el mateix: que la ciutat de províncies és un gran teatre on tothom actua per no ser descobert. Uns com a homes respectables, altres com a dones decents. Tots amb el paper ben après i sense ganes d’improvisar.

La ciutat levítica no necessita dictadors: li basta amb els veïns, els confidents i les cortines mig obertes (no oblidem Entre Visillos). És un ecosistema perfecte, autoregulat, on el silenci val més que la veritat i on el ridícul és un pecat mortal. I és per això que Calle Mayor continua sent tan actual: perquè, setanta anys després, encara hi ha carrers majors on la gent viu mirant de reüll, per si de cas.

Potser el més trist —o el més divertit, depèn de l’humor de cadascú— és que la ciutat levítica sempre sobreviu. Només canvia de nom: ara li diuen “tranquil·litat”, “bons costums”, o fins i tot “vida de poble”. Però el mecanisme és el mateix: un món petit, amb somnis grans i cors menuts.

I mentre hi haja algú disposat a riure’s d’una “señorita de Trevélez”, hi haurà també una Calle Mayor esperant el seu pròxim protagonista.