Sense ser cap peliculón resulta interessant aquest drama judicial situat als anys 60 del segle passat que aborda la trajectòria d’un jove fiscal des de que s’assabenta del que passava a camps de concentració com Auschwitz fins que aconsegueix portar a judici a alguns dels 8.000 culpables de la gestió del camp. Tot i que pel camí haurà d’assumir el passat nazi de la seua família, amics i col·laboradors.

La peli que aconsegueix resultar estremidora només amb paraules (de vegades són millor mil paraules que una sola imatge) sense mostrar ni una sola escena ni documental ni de ficció del terror nazi, està basada en l’anomenat procés de Frankfurt que es va dur a terme l’any 1963 contra 22 antics oficials de les SS, responsables entre 1940 i 1945 de diversos serveis al camp d’extermini.

Un procés que va ser també un gran judici mediàtic, cobert per escriptors de la talla d’Arthur Miller o Max Frisch, ja que que es tractava de la primera vegada que Alemanya jutjava el seu passat nazi. Ho havien fet els americans a Nuremberg, els russos a Berlin, però aquesta era la primera vegada que el país reconeixia la participació voluntària d’alemanys normals i corrents a l’Holocaust sense tindre en consideració d’eixe terme moralment qüestionable anomenat ‘obediència deguda’.

En acabar la peli et venen al cap un munt de preguntes. La més insistent: ¿Per què a l’estat espanyol no es va realitzar un judici contra el franquisme d’aquestes característiques si més no per tranquil·litzar les consciencies i soterrar els morts que havien quedat oblidat a les cunetes? Tot i de seguida te’n ve una altra: ¿S’hagueren celebrat judicis a Alemanya contra el nazisme si els nazis hagueren guanyat la guerra i 40 anys després hagueren fet una ‘transició exemplar’ cap a la democràcia malgrat que les institucions i els organismes de poder seguiren dominades per nazis o per hereus, admiradors i deixebles dels nazis?