Destacados
69 i pico miren cine
No dejes rastro
Una ressenya de Pep Jordà - No dejes rastro (Debra Granik, 2018)
Peli molt xula sobre un pare que ha passat una guerra i que viu al bosc amb la seua filla. Ell no vol veure a ningú ni en pintura i ella se sent atreta per les persones i les mínimes comoditats que ofereix una cabanya o una caravana en societat. El problema és que tots […]
69 i pico miren cine
Los hermanos Coen en el Oeste
Una crítica de Javier Llopis sobre la película “La balada de Buster Scruggs”
A estas alturas de la película, nadie pone en duda que los hermanos Coen son dos mentes maravillosamente enfermas; dos cineastas singulares, que imponen en todas sus obras un universo personal e intransferible, que no se parece a nada ni a nadie. “La balada de Buster Scruggs” podría también titularse como su homónima de los […]
69 i pico miren cine
Corrupció democràtica, un regne negre
Una ressenya de Jordi Santonja - El reino (Rodrigo Sorogoyen, 2018)
Era una història molt necessària que necessitava el nostre cinema, baixar als inferns de la corrupció i traure del femer polític el retrat de l’Espanya dels diners negres, l’especulació urbanística… Per fi al 2018 tenim la segona pel·lícula de la corrupció política. La primera va ser «B», dirigida per David Ilundain, adaptació de l’obra de […]
69 i pico miren cine
Buenos vecinos
69 i pico miren cine
La muerte de Stalin
69 i pico miren cine
The terror
69 i pico miren cine
La isla mínima
Guille Pérez-Torró enceta les seues col·laboracions a Tipografia La Moderna.

De vegades diuen que fer-te grans expectatives al voltant d’una peli abans d’anar a veure-la no mereix massa la pena. Que més val anar una mica, per dir-ho d’alguna manera, “verge”, tractant de que ninguna opinió aliena puguera prefixar la teva pròpia. No ha sigut el cas, ja que, aquesta “Isla Mínima” del Alberto Rodríguez, m’ha confirmat tot el rebombori que es va liar al festival de Donosti al voltant seu.

De primeres que sóc un fan acèrrim del gènere en qüestió, tant se val siga al cinema o a la literatura, i sobre la meua concepció del que ha de posseir un llargmetratge d’aquest tipus, “La Isla Mínima” aprova amb molt bona nota.

Partint sobre uns comentaris del director Alberto Rodríguez que vaig escoltar a una entrevista concebuda per a la promoció de la pel·lícula, venia a dir bàsicament que, arran de, primerament, visitar, conèixer i explorar la zona i diversos paratges que conformen el marc geogràfic de la cinta, va concebre i adaptar adientment el perfil de la història i guió de la mateixa a aquest territori agrest i semi-salvatge.

Al meu pareixer, d’aquesta forma el conjunt d’ambdues parts estableix més que una connexió física/terrenal entre el lloc i la història. El “ón” succeeix passa a ser un personatge més del relat.

Fa poc vaig veure per primera vegada “Stalker”, del cineasta rus Andrei Tarkovski, i en aquest film també podies adonar-te de la importància que tenia l’entorn natural en el transcurs de la narració (en aquest cas molt més accentuat, donat el caire profundament més filosòfic i existencialista que es pretenia transmetre) i de com, molt subtílment, te n’adonaves de que se t’havia presentat un nou personatge vehicular de l’història.

Així doncs se’ns presenta l’història d’una sèrie de segrests i posteriors assassinats d’unes noies adolescents, natals de les poblacions limítrofes d’aquestes marismes del Guadalquivir, i que a través de la pell de la parella de policies, enviada especialment per a la resolució del cas, anirem coneixent poc a poc tots els ingredients d’aquest complex caldo de cultiu, tèrbol i pantanós, que aglomera a una multitud de pagesos, jornalers i ciutadans que tracten de sobreposar-se a les penúries de l’època. Però també la vessant fosca i sombria de la violència extrema dels assassinats, del tràfic de drogues, o també de la mateixa relació de la dupla protagonista, enquistada pels seus passats i creences ideològiques distintes, que la faran fluctuar de manera tumultuosa al llarg de la narració. Tot açò amb les marismes de teló de fons, teixint o enrevessant els camins que prendran durant el transcurs de la història.

En quant al repart actoral, aniré més enllà de les crítiques que enaltien l’excel.lent treball de Raúl Arévalo i Javier Gutiérrez, per a estendre’l a tots i cadascun dels actors que hi participen, ja que em pareix tot tant magníficament interpretat que d’aquesta manera s’aconsegueix brindar al conjunt del film d’una genial verosimilitut i credibilitat.

També, com altre dels aspectes elogiables que més m’han cridat la atenció, la superba direcció d’Alberto Rodríguez. Formidable la conducció de les escenes, amb pols ferm i elegantíssim a llargues tomes, tant les d’acció com les més pausades i carregades de pes dramàtic. I de la direcció fotogràfica què més comentar… una passada!

Finalment per a concloure, dir que, a diferència d’altres opinions que he llegit, a mi el desenllaç sí que m’agrada. Abans de veure “La Isla Mínima”, sempre que pensava en ella em venia al cap certa semblança amb la sèrie televisiva americana “True Detective”. No obstant preferiexo el final d’aquesta ficció española. Fuig de la típica redempció “pastelera” hollywoodiense, i trau a relluir les diverses vicissituds de la complexitat inherent a la vida real, i més en concret en aquest cas, de la difícil concepció socio-històrica de “las dos Españas”.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario