Destacados
69 i pico miren cine
Un blanco, blanco dia
Una ressenya mínima i entusiasta de Un blanco, blanco día (Hlynur Palmason, 2019)
 (Filmin) Peli islandesa que m’ha agradat moltíssim i que conta el dolor, la ràbia i la pena d’un policia jubilat que s’ha quedat vidu i que s’assabenta que la seua dona li posava banyes. Però la història és el que menys importa. Està filmada d’una manera espectacular, magistral, amb intenció. Les escenes parlen i transmeten […]
69 i pico miren cine
The new Pope
Una microressenya de la segona temporada d'aquesta interessant sèrie dirigida per Paolo Sorrentino
Em va agradar moltíssim la primera part i em va fer respecte encetar aquesta segona, però és igual de bona si no millor. Imatges bellíssimes filmades de manera espectacular, diàlegs àgils, esmolats, divertits; actuacions que peguen un esclafit; molt gran, enorme, el cardenal Voiello (Silvio Orlando) i la resta, per suposat. Una de les millors […]
69 i pico miren cine
Adults in the Room.
Una ressenya de la pel·lícula dirigida per Costa-Gavras en 2019 bassada en el llibre de Yanis Varoufakis ‘Comportar-se com adults’
(Filmin) M’ha resultat molt interessant aquesta pel·lícula del director esquerrà Costa-Gavras basada en un llibre de l’ex ministre d’economia grec Yanis Varoufakis que explica, perquè ho entenguem les persones que no entenem de economía, la crisis grega de 2015 que va estar a punt de treure Grecia de l’euro. Està clar que es tracta d’un […]
69 i pico miren cine
The Mandalorian
69 i pico miren cine
Jo me l’imaginava més gran
69 i pico miren cine
1917
69 i pico miren cine
La isla mínima
Guille Pérez-Torró enceta les seues col·laboracions a Tipografia La Moderna.

De vegades diuen que fer-te grans expectatives al voltant d’una peli abans d’anar a veure-la no mereix massa la pena. Que més val anar una mica, per dir-ho d’alguna manera, «verge», tractant de que ninguna opinió aliena puguera prefixar la teva pròpia. No ha sigut el cas, ja que, aquesta «Isla Mínima» del Alberto Rodríguez, m’ha confirmat tot el rebombori que es va liar al festival de Donosti al voltant seu.

De primeres que sóc un fan acèrrim del gènere en qüestió, tant se val siga al cinema o a la literatura, i sobre la meua concepció del que ha de posseir un llargmetratge d’aquest tipus, «La Isla Mínima» aprova amb molt bona nota.

Partint sobre uns comentaris del director Alberto Rodríguez que vaig escoltar a una entrevista concebuda per a la promoció de la pel·lícula, venia a dir bàsicament que, arran de, primerament, visitar, conèixer i explorar la zona i diversos paratges que conformen el marc geogràfic de la cinta, va concebre i adaptar adientment el perfil de la història i guió de la mateixa a aquest territori agrest i semi-salvatge.

Al meu pareixer, d’aquesta forma el conjunt d’ambdues parts estableix més que una connexió física/terrenal entre el lloc i la història. El «ón» succeeix passa a ser un personatge més del relat.

Fa poc vaig veure per primera vegada «Stalker», del cineasta rus Andrei Tarkovski, i en aquest film també podies adonar-te de la importància que tenia l’entorn natural en el transcurs de la narració (en aquest cas molt més accentuat, donat el caire profundament més filosòfic i existencialista que es pretenia transmetre) i de com, molt subtílment, te n’adonaves de que se t’havia presentat un nou personatge vehicular de l’història.

Així doncs se’ns presenta l’història d’una sèrie de segrests i posteriors assassinats d’unes noies adolescents, natals de les poblacions limítrofes d’aquestes marismes del Guadalquivir, i que a través de la pell de la parella de policies, enviada especialment per a la resolució del cas, anirem coneixent poc a poc tots els ingredients d’aquest complex caldo de cultiu, tèrbol i pantanós, que aglomera a una multitud de pagesos, jornalers i ciutadans que tracten de sobreposar-se a les penúries de l’època. Però també la vessant fosca i sombria de la violència extrema dels assassinats, del tràfic de drogues, o també de la mateixa relació de la dupla protagonista, enquistada pels seus passats i creences ideològiques distintes, que la faran fluctuar de manera tumultuosa al llarg de la narració. Tot açò amb les marismes de teló de fons, teixint o enrevessant els camins que prendran durant el transcurs de la història.

En quant al repart actoral, aniré més enllà de les crítiques que enaltien l’excel.lent treball de Raúl Arévalo i Javier Gutiérrez, per a estendre’l a tots i cadascun dels actors que hi participen, ja que em pareix tot tant magníficament interpretat que d’aquesta manera s’aconsegueix brindar al conjunt del film d’una genial verosimilitut i credibilitat.

També, com altre dels aspectes elogiables que més m’han cridat la atenció, la superba direcció d’Alberto Rodríguez. Formidable la conducció de les escenes, amb pols ferm i elegantíssim a llargues tomes, tant les d’acció com les més pausades i carregades de pes dramàtic. I de la direcció fotogràfica què més comentar… una passada!

Finalment per a concloure, dir que, a diferència d’altres opinions que he llegit, a mi el desenllaç sí que m’agrada. Abans de veure “La Isla Mínima”, sempre que pensava en ella em venia al cap certa semblança amb la sèrie televisiva americana “True Detective”. No obstant preferiexo el final d’aquesta ficció española. Fuig de la típica redempció “pastelera” hollywoodiense, i trau a relluir les diverses vicissituds de la complexitat inherent a la vida real, i més en concret en aquest cas, de la difícil concepció socio-històrica de “las dos Españas”.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario