Quan érem joves, feliços i indocumentats dividíem les pelis de Woody Allen – diguen glòria – en dues grans categories: les que feien riure (gairebé totes) i les serioses (‘Interiores’). Amb el pas dels anys el director va anar fent i nosaltres ens va acostumar als matisos: a pelis que tot i ser de mar no sabies ben bé si eren polp o calamar; a pelis que eren les dos coses i d’altres – les menys – que no eren ni una cosa ni l’altra sinó ves a saber què (‘Recuerdos’).
Ara que Woody Allen s’ha fet perillosament major sembla haver retornat als orígens i des d’uns anys torna a fer pelis de riure (‘Scoop’) d’altres que no se sap ben bé què son (‘A Roma com amor’) i d’altres serioses. Aquest és el cas de ‘Wonder Wheel’. De fet, no només és seriosa sinó que a més és molt teatral. De fet et passes els primers minuts de la peli pensant (i patint) si els dos protagonistes eixiran mai de l’habitació.
Després està la història, que gira al voltant de quatres personatges i que recorda (massa) al ‘Tranvia llamado deseo’ de Tennessee Williams vist per Elia Kazan. Amb James Belushi caracteritzat de Marlon Brando de mitja capeta -camiseta imperi inclosa- i una Kate Winslet que fa de Stella Kowalski i Blanche Dubois alhora (personatge, aquest últim, al qual Woody Allen li va dedicar una certa atenció a ‘Sin Plumas’). Tots dos, amb la col·laboració de Justin Timberlake i Juno Temple, recreen una història que parla de les obsessions habituals de Woody Allen: l’art, la vida, la mort, el sexe, el sexe amb mares, filles i fillastres, etc.
Al final ‘Wonder Wheel’ és una peli que, com sol ser habitual en Woody Allen, està per damunt de la mitjana (cosa molt d’agrair donada la provecta edat del director) però que no enganxa massa i que emociona encara menys. Una història una mica claustrofòbica, un prou avorridora i que fa tuf a caldo rescalfat però que també té algunes imatges potents (les relacionades amb el bell paisatge de Coney Island) i un personatge surrealista (el fill piròman) que sembla estret directament de ‘Amanece que no es poco’. Què voleu que vos diga a mi sempre m’han agradat més les que fan riure com: ‘Balas sobre Broadway’, ‘Zelig’ o ‘Un final Made in Hollywood’, per citar les primeres que m’han vingut al cap.
