A pesar d’haver obtingut un èxit notable al festival de Donosti, on va ser premiada com a millor  llargmetratge de la secció oficial a concurs, i també a títol personal a Carlos Vermut com a millor director, he pogut llegir que, de les 50 còpies que estaven pensades repartir pels cinemes espanyols per a la seva estrena, finalment només han sigut 37 les que han aplegat a les sales degut a una previsió a la baixa esperant a veure com reacciona la gent davant ella.

No em pareix res d’estranyar havent pogut ja disfrutar-la, ja que, donant per sentat que és tracta de cine independent i que no gaudeix del mateix tiró comercial ni recursos propagandístics de les grans productores, a més, “Magical Girl”, és un film distint. Distint per les formes i directrius que utilitza per a narrar-nos l’història. I distint, també, per dotar d’una agressivitat insana a la temàtica tractada. Ambdues distincions que faig em refereixo òbviament al panorama  del cinema espanyol, ja que com comentaré més aviat, se li poden trobar certes similituds amb algun que altre cineasta europeu.

De ritme quasi letàrgic i amb una estètica visual austera, una mica ascètica, recorda molt a les direccions del Michael Haneke, per la seva passivitat amb la cámara deixant que siguen els propis actors els que facen que es mantinga en moviment l’història.

Aquests trets característics tant de la direcció escenogràfica com de la direcció artística són extensibles a qualsevol altre aspecte de la pel·lícula com per exemple l’absència quasi total de música, o també a l’àcid i corrosiu sentit de l’humor del que es fa gala a innumerables diàlegs i situacions al llarg d’ella. D’aquesta manera els personatges queden impregnats per eixa falta de tacte a la qual em refereixo amb aquest humor pèrfid i sardònic.

Així doncs resulta inquietant la dualitat que es crea per, aquesta certa “falta d’humanitat” dels personatges, amb contraposició de la subtilesa amb la que està tot filmat, ja que sembla més pròxima a la delicadesa que pot tindré un cirurgià amb el seu pacient, que no més a la d’una carícia a una persona estimada.

El trànsit al llarg del minuts transcorre de manera hipnòtica, amb eixa mescla d’humor i desesperació que no saps ben bé per on podran acabar les situacions de cada escena. Amb l’utilització de petits salts temporals el director es permet covar el misteri per mantindre el màxim possible el seu to misteriós i críptic, per a, finalment, colpejar-nos durament amb un desenllaç que gela la sang. I és que, aquesta “Magical girl”, va poden a poc a poc amb tu, ofegant-te en la seua espiral de violència caòtica, atrapant qualsevol raig d’esperança en la seva pròpia obscuritat.

P.D: Sincerament crec que es necessita almenys una re-visualització per entendre-la completament, i així donar-li un sentit sencer a l’estructura per capítols del muntatge final i al significat metafòric de la peça del trencaclosques.