Destacados
69 i pico miren cine
La mano invisible
Una microressenya minimalista de Pep Jordà - La mano invisible (David Macián, 2016)
Peli que en format reality show dibuixa un interessant (i esgarrifant) mapa sobre el món del treball, les relacions laborals, socials, les classes (tot i que alguns diuen que ja no existeixen) i els responsables (la mano invisible?) de que cada vegada es treballe més i es guanye menys. Molt interessant i motivadora.
69 i pico miren cine
Sueño en otro idioma
Una microressenya de Pep Jordà - Sueño en otro idioma (Ernestro Contreras, 2017)
Sueño en otro idioma és una peli mexicana (on s’entén tot) i que es pot veure a Movistar + que va d’un lingüista que arriba a una aldea de la selva per estudiar el zikril que és un idioma que només parlen tres persones al món i que, per tant, està a punt d’extingir-se. Una […]
69 i pico miren cine
Ver Roma es lo más parecido a vivir la realidad
Una ressenya de Xavi Cortés - Roma (Alfonso Cuarón, 2018)
La película producida por Netflix te sitúa como espectador en el centro mismo de la escena. Tienes la sensación de poder mirar a cualquier parte. La cámara te da la libertad de fijar tu mirada en el lugar que más te interese. En el personaje que más te atraiga. Pero nada más lejos de la […]
69 i pico miren cine
No dejes rastro
69 i pico miren cine
Los hermanos Coen en el Oeste
69 i pico miren cine
Magical Girl
Guille Pérez-Torro analitza amb precisió aquesta pelicula qualificada per la crítica com 'la consagració d'un cineasta total'

A pesar d’haver obtingut un èxit notable al festival de Donosti, on va ser premiada com a millor  llargmetratge de la secció oficial a concurs, i també a títol personal a Carlos Vermut com a millor director, he pogut llegir que, de les 50 còpies que estaven pensades repartir pels cinemes espanyols per a la seva estrena, finalment només han sigut 37 les que han aplegat a les sales degut a una previsió a la baixa esperant a veure com reacciona la gent davant ella.

No em pareix res d’estranyar havent pogut ja disfrutar-la, ja que, donant per sentat que és tracta de cine independent i que no gaudeix del mateix tiró comercial ni recursos propagandístics de les grans productores, a més, “Magical Girl”, és un film distint. Distint per les formes i directrius que utilitza per a narrar-nos l’història. I distint, també, per dotar d’una agressivitat insana a la temàtica tractada. Ambdues distincions que faig em refereixo òbviament al panorama  del cinema espanyol, ja que com comentaré més aviat, se li poden trobar certes similituds amb algun que altre cineasta europeu.

De ritme quasi letàrgic i amb una estètica visual austera, una mica ascètica, recorda molt a les direccions del Michael Haneke, per la seva passivitat amb la cámara deixant que siguen els propis actors els que facen que es mantinga en moviment l’història.

Aquests trets característics tant de la direcció escenogràfica com de la direcció artística són extensibles a qualsevol altre aspecte de la pel·lícula com per exemple l’absència quasi total de música, o també a l’àcid i corrosiu sentit de l’humor del que es fa gala a innumerables diàlegs i situacions al llarg d’ella. D’aquesta manera els personatges queden impregnats per eixa falta de tacte a la qual em refereixo amb aquest humor pèrfid i sardònic.

Així doncs resulta inquietant la dualitat que es crea per, aquesta certa “falta d’humanitat” dels personatges, amb contraposició de la subtilesa amb la que està tot filmat, ja que sembla més pròxima a la delicadesa que pot tindré un cirurgià amb el seu pacient, que no més a la d’una carícia a una persona estimada.

El trànsit al llarg del minuts transcorre de manera hipnòtica, amb eixa mescla d’humor i desesperació que no saps ben bé per on podran acabar les situacions de cada escena. Amb l’utilització de petits salts temporals el director es permet covar el misteri per mantindre el màxim possible el seu to misteriós i críptic, per a, finalment, colpejar-nos durament amb un desenllaç que gela la sang. I és que, aquesta “Magical girl”, va poden a poc a poc amb tu, ofegant-te en la seua espiral de violència caòtica, atrapant qualsevol raig d’esperança en la seva pròpia obscuritat.

P.D: Sincerament crec que es necessita almenys una re-visualització per entendre-la completament, i així donar-li un sentit sencer a l’estructura per capítols del muntatge final i al significat metafòric de la peça del trencaclosques.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario