Si Damián Szifrón ja va demostrar que era capaç de mesclar humor i dolor en Tiempo de valientes una magnífica i divertidíssima  comèdia policial protagonitzada per un psicòleg que no acabava d’estar bé (Diego Peretti, aquell argentí del nas gros) i Luis Luquese (un policia amb banyes) que a més va ser tot un èxit de critica i públic allà i ací, ara amb Relatos salvajes, no només ho confirma i ho supera sinó que fa, metafòricament parlant, la voltereta lateral i el pino puente.

Aquesta  tercera pel·lícula interpretada, entre d’altres, per Ricardo Darín, Oscar Martínez, Darío Grandinetti, Erica Rivas y Leonardo Sbaraglia, i produïda pels germans Almodóvar, molt més encertats a l’hora de produir èxits aliens que propis, és una pel·lícula genial que amb el leiv motiv de la venjança narra en sis episodis, sense relació entre sí, altres tantes històries que a partir de un fet insignificant acaben desencadenant tota una sèrie d’accions violentes, besties on es conjuguen a la perfecció crueltat, tragèdia, comèdia, reflexió i sobretot, molta mala llet. Sis relats inesperats que van de menys a més i que mai no permeten que decaiga l’interès.

La pel·lícula, que ha batut records de taquilla a l’Argentina, va rebre el Premi del Públic a la Millor Pel·lícula Europea en el Festival de Cinema de Sant Sebastià i ha estat escollida per l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques de l’Argentina, per representar al país en els Oscar i els Premis Goya.