Veure Sons of Anarchy és una absoluta pèrdua de temps que només es pot justificar per un augment desmesurat d’hores mortes per causa de l’actual pandèmia.

El protagonista, un roget pijo que no es llava el monyo en una setmana, troba el diari del seu pare, que va lluitar a Europa durant la guerra, i les memòries semblen que l’ajuden a replantejar-se la vida i el món des d’una perspectiva filosòficament anarquista. Doncs bé, aquí es podrien haver quedat els guionistes i no hauria passat res. Posar Anarchy al títol d’una sèrie on els guionistes tenen la mateixa noció de l’anarquia que els participants de la casa de Gran Hermano, és com a mínim agosarat, si Bakunin o Durruti alcen el cap els lleven la tonteria romàntica de la moto, la Budweisser i el canut, mentre et dediques a tocar-te els ous; literalment. En resum, sembla que tota moció filosòfica l’han après de Bibis and Budget i només els falta un “com mola l’anarquia col•lega”.

Resulta que els xavals, i no tant xavals, es guanyen la vida fent de tot excepte treballar (que això és de pijos i ells són anarquistes… l’hòstia que li pegava Durruti amb la mà oberta no me la perdria per res del món). Passen droga -que mola molt-, i també armes -que mola encara més-, fins al punt de pegar-li-la a l’IRA Autèntic (és que l’IRA d’Hacendado se’l varen polir amb una partida de bitllar), una altra bola de drac… perquè Michael Collins es faria furgadents amb els seus ossets de pijos pixorros.

I bé, resulta que el prota, té una exnòvia que és mala mare, perquè és una ionqui de merda -si, està enganxada a aquesta droga que ell trafica-, i cal llevar-li la criatura com siga, perquè ell traficarà amb drogues però, ell controla tio. I un dia arriba al poble l’amor de la seva vida, l’amor de l’insti, i acaba casant-se amb ella, i té un altre fill, i tenen la custòdia del primer, perquè la mare era molt mala i molt ionqui. I ell que, vol ser bon pare sempre promet que deixarà la violència però, és que no pot, porqué és “anarquista” i la família també són els col•legues traficants, i a més ha de guanyar pasta, que criar dues criatures i tunejar-se les motos és molt car als EEUU.

Un dia la panda, s’adona que han de deixar de traficar, perquè l’onada de violència no fa més que augmentar, i decideixen buscar un negoci molt xuli i legal; la prostitució, perquè mola molt més vendre persones que metralletes, i de pas, de tant en tant els xavals tasten la mercaderia, perquè clar, tenen moltes necessitats i volen assegurar-se que tenen el millor producte per als seus clients. I ell que és molt bon pare i marit, de tant en tant necessita desfogar-se, perquè la nova dona és metgessa i molt llesta però, vol endur-se els seus fills i que s’eduquen en un ambient normal, sense raptes, ni drogues ni kalàixnikov… en resum que és més mala Gargamell i ell això no ho pot consentir.

El que no acabe d’entendre és com un senyor com Ron Perlman ha acceptat formar part d’una muntanya de merda tant gran, excepte si ha jugat a la ruleta russa a un casino nordcoreà. El final de la sèrie, mola molt perquè per fi el pijet la palma però, això si, amb un to poètic i rockanlorer, no siga cosa que a algú li se’n passe pel cap posar-lo en dubte.
Una cosa sí que recomanaré; la banda sonora de la sèrie és magnifica, per tant no perdeu el temps amb el Netflix i poseu-se directament l’Spoty.

La conclusió davant aquest grapat de troles, paletades i matxistades és que en lloc de Sons of Anarchy la sèrie s’hauria de dir Fills de Cosins Germans.