Destacados
69 i pico miren cine
Hierro
Una microressenya de Pep Jordà - Hierro (Jorge Coira, 2019)
 Com li ha passat a moltes persones a mi també m’ha agradat molt Hierro. Està molt ben feteta, té una capçalera a l’alçada de Bron/Broen (de fet li té una retirada) un guió molt apanyat i una Candela Peña que pega un esclafit. També Mónica López. I el millor de tot: la ubicació de l’acció […]
69 i pico miren cine
El vicio del poder
Una microressenya minimalista de Pep Jordà - El vicio del poder (Adam McKay, 2018)
Peliculón sobre la trajectòria política i personal de Dick Cheney i de la seua transformació de buròcrata gris en l’home amb més poder de la galàxia. També tracta de manera interessant el seu paper en la invasió d’Irak (per cert, imperdonable que no es faci cap referència a Aznar ni al seu ‘estamos trabajando en […]
69 i pico miren cine
La mano invisible
Una microressenya minimalista de Pep Jordà - La mano invisible (David Macián, 2016)
Peli que en format reality show dibuixa un interessant (i esgarrifant) mapa sobre el món del treball, les relacions laborals, socials, les classes (tot i que alguns diuen que ja no existeixen) i els responsables (la mano invisible?) de que cada vegada es treballe més i es guanye menys. Molt interessant i motivadora.
69 i pico miren cine
Sueño en otro idioma
69 i pico miren cine
No dejes rastro
69 i pico miren cine
Star Wars: El despertar de la Fuerza
Un article de Guille Pérez Torró

Una nova, ‘Nova esperança’. Això és el que, al meu parèixer, representa aquest setè episodi, ‘reboot’ de la saga de LucasFilms, ara de la mà de Disney, que va desemborsar 4.000 milions de dòlars per a fer-se amb la productora de George Lucas.

Considere aquest qualificatiu que acabe de fer, neutral. Positiu en alguns aspectes, negatiu en altres:

Positiu perquè, després dels tres darrers episodis, és a dir els nous (episodis 1, 2 i 3), la saga torna als orígens més romàntics i purs del gènere d’aventures clàssic, el de l’odissea galàctica. Una pel·lícula tremendament entretinguda, sense cap decaïment de ritme al llarg de les seves dues hores de llargmetratge. Amb nous personatges realment carismàtics (els bons, dels dolents ja parle més avant) que no desentonen, que agraden i que conflueixen a la perfecció amb els protagonistes dels films dels 70-80. Té un punt d’emoció inexplicable per als fans de la saga que només es pot explicar veient com se t’ericen els pels cada vegada que en una escena fa aparició un d’aquests vells personatges encarnats pels actors que, en el passat, els elevaren a l’altura de mite cinematogràfic.

Hi ha gent que li recrimina l’absència d’aquestes facetes als episodis 1, 2 i 3. Que no resulten coherents amb la resta de la saga, o que perden cor i capacitat d’emocionar tal i com ho feren les antigues. En defensa seva m’agradaria dir que, malgrat que l’episodi  1 sí que em sembla prou més fluix que la resta, veig els dos següents molt necessaris ja que són als quals s’explica tota la trama política que hi ha darrere de les rebel·lions posteriors. A més de semblar-me, l’episodi  3, una autèntica meravella. Tant fosca, sentimental i dramàtica tota eixa evolució que pateix l’Anakin/Vader  i amb eixe missatge final de que: els esdeveniments més transcendents (la proclamació de l’Imperi Galàctic) són causa de les emocions humanes més bàsiques i primàries, de vegades positives, com en aquest cas, l’amor.

Negatiu perquè la història transcorre massa paral·lelament amb la de l’episodi  4. Em semblen perfecte, inclús necessaris i de molt bon gust, tots els gestos de complicitat amb la trilogia original: que els antics protagonistes tinguen un pes relativament important en la nova trama, l’aparició del “Halcón Milenario”, etc.  No obstant em sembla tremendament mandrós portar la trama pels mateixos camins que l’original:

– El paral·lelisme entre la noia protagonista i el Luke de la primera peli. Fins i tot el planeta on apareixen per primera vegada és idèntic, només canvia el nom.

– La creació de una nova ‘Estrella de la mort’… per què? Era necessari altra vegada? Què original!

– La comparació entre els antagonistes d’aquesta i les antigues resulta abismal, sobretot quan Keylo Ren es lleva la màscara. Darth Vader acollonava només veure’l aparèixer en pantalla i què dir de l’emperador…

Què podíem esperar d’un guionista tant limitat com J. J. Abrahams, creador d’insults a la intel·ligència com la sèrie ‘Lost’. A més d’un director un poc cutre perquè, tot hi ha que dir-ho, i ha enquadres que deixen prou que desitjar i escenes que semblen tretes d’un videoclip.

Com a balanç final considere que prevalen els aspectes positius als negatius, perquè al ser una nova trilogia li done la oportunitat als guionistes a que em donen fils argumentals més elaborats i convincents, que no em done la sensació de que estiga tot venut  al servei de l’espectacle. I que, com mencionava al principi, aquest nou episodi és pur divertiment, rescatant l’esperit dels films antics, un homenatge al cinema d’aventures.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario