Destacados
69 i pico miren cine
Es lo mismo pero no es igual
Una ressenya curta de Pep Jordà - The Farewell (Lulu Wang, 2019)
Peli molt xula sobre un família xinesa que viu a Nova Iork i que viatga a Xina per reunir-se amb la matriarca del clan a la qual li han diagnosticat un càncer de pulmó en fase terminal.  El gran tema de la peli és si davant eixa situació cal dir o no la veritat. Si […]
69 i pico miren cine
Joker
Una ressenya curta de Pep Jordà - Joker (Todd Phillips, 2019)
M’ha agradat molt el ‘Joker’ i la interpretació de Joaquin Phoenix i com el director rasca en l’origen del mal i la moralitat rotllo: ‘Tant d’anar el càntir a la font, arriba un dia que es romp’; i aquella altra de que: ‘al país dels cecs el tort és el rei’ en aquest cas ‘al […]
69 i pico miren cine
Yesterday
Microressenya - Yesterday(Danny Boyle, 2019)
Peli que comença amb la premissa que si ‘The Beatles’ no hagueren existit haguera calgut inventar-los. Té un inici original, alguns moments graciosos (les cerques al Google), una història d’amor ensucrada i moltes cançons dels Beatles, la qual cosa fa que, malgrat no ser cap meravella argumental, et passes hora i mitja amb el somriure […]
69 i pico miren cine
Cafarnaúm
69 i pico miren cine
Hierro
69 i pico miren cine
El vicio del poder
69 i pico miren cine
Star Wars: El despertar de la Fuerza
Un article de Guille Pérez Torró

Una nova, ‘Nova esperança’. Això és el que, al meu parèixer, representa aquest setè episodi, ‘reboot’ de la saga de LucasFilms, ara de la mà de Disney, que va desemborsar 4.000 milions de dòlars per a fer-se amb la productora de George Lucas.

Considere aquest qualificatiu que acabe de fer, neutral. Positiu en alguns aspectes, negatiu en altres:

Positiu perquè, després dels tres darrers episodis, és a dir els nous (episodis 1, 2 i 3), la saga torna als orígens més romàntics i purs del gènere d’aventures clàssic, el de l’odissea galàctica. Una pel·lícula tremendament entretinguda, sense cap decaïment de ritme al llarg de les seves dues hores de llargmetratge. Amb nous personatges realment carismàtics (els bons, dels dolents ja parle més avant) que no desentonen, que agraden i que conflueixen a la perfecció amb els protagonistes dels films dels 70-80. Té un punt d’emoció inexplicable per als fans de la saga que només es pot explicar veient com se t’ericen els pels cada vegada que en una escena fa aparició un d’aquests vells personatges encarnats pels actors que, en el passat, els elevaren a l’altura de mite cinematogràfic.

Hi ha gent que li recrimina l’absència d’aquestes facetes als episodis 1, 2 i 3. Que no resulten coherents amb la resta de la saga, o que perden cor i capacitat d’emocionar tal i com ho feren les antigues. En defensa seva m’agradaria dir que, malgrat que l’episodi  1 sí que em sembla prou més fluix que la resta, veig els dos següents molt necessaris ja que són als quals s’explica tota la trama política que hi ha darrere de les rebel·lions posteriors. A més de semblar-me, l’episodi  3, una autèntica meravella. Tant fosca, sentimental i dramàtica tota eixa evolució que pateix l’Anakin/Vader  i amb eixe missatge final de que: els esdeveniments més transcendents (la proclamació de l’Imperi Galàctic) són causa de les emocions humanes més bàsiques i primàries, de vegades positives, com en aquest cas, l’amor.

Negatiu perquè la història transcorre massa paral·lelament amb la de l’episodi  4. Em semblen perfecte, inclús necessaris i de molt bon gust, tots els gestos de complicitat amb la trilogia original: que els antics protagonistes tinguen un pes relativament important en la nova trama, l’aparició del “Halcón Milenario”, etc.  No obstant em sembla tremendament mandrós portar la trama pels mateixos camins que l’original:

– El paral·lelisme entre la noia protagonista i el Luke de la primera peli. Fins i tot el planeta on apareixen per primera vegada és idèntic, només canvia el nom.

– La creació de una nova ‘Estrella de la mort’… per què? Era necessari altra vegada? Què original!

– La comparació entre els antagonistes d’aquesta i les antigues resulta abismal, sobretot quan Keylo Ren es lleva la màscara. Darth Vader acollonava només veure’l aparèixer en pantalla i què dir de l’emperador…

Què podíem esperar d’un guionista tant limitat com J. J. Abrahams, creador d’insults a la intel·ligència com la sèrie ‘Lost’. A més d’un director un poc cutre perquè, tot hi ha que dir-ho, i ha enquadres que deixen prou que desitjar i escenes que semblen tretes d’un videoclip.

Com a balanç final considere que prevalen els aspectes positius als negatius, perquè al ser una nova trilogia li done la oportunitat als guionistes a que em donen fils argumentals més elaborats i convincents, que no em done la sensació de que estiga tot venut  al servei de l’espectacle. I que, com mencionava al principi, aquest nou episodi és pur divertiment, rescatant l’esperit dels films antics, un homenatge al cinema d’aventures.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario