Tot i que ‘Techo y comida’ és una pel·lícula una mica viejuna (2015) el tema que tracta (una jove mare no se sap si soltera, vídua, abandonada o què, que malviu amb el seu fill de vuit anys en un pis de lloguer que no paga des de fa mesos perquè no disposa de cap tipus d’ajuda ni de subsidi i els escassos ingressos que aconsegueix en treballs ocasionals i mal pagats els ha de dedicar a menjar o a alguna cosa que se li assembla) continua sent de rabiosa i dolorosa actualitat.

El gran mèrit de la peli, del director debutant Juan Miguel del Castillo, és que amb un to reposat de documental de la 2, sense escarafalls ni traques, només mostrant amb realisme el que és (y el que cada vegada més serà) el dia a dia de la protagonista (que com qui diu es el dia a dia d’un 28% dels nostres conciutadans) aconsegueix posar-te la pell de gallina i fer-te reflexionar sobre tres importants qüestions.

La primera sobre si – com diu la dita- quan la barba del teu veí veges afaitar, has de posar la teua a remullar? Qui de nosaltres serà el següent? La segona si serè cert que uns i altres, uns per por i altres per pena, fem del món una gangrena. I tercera si no se’ns hauria de caure la cara de vergonya per consentir que  persones que estan a tocar visquen entre tanta desgràcia i tanta misèria mentre al voltant nostre sovintegen – com la merda – els casos esporàdics de corrupció, la insolidaritat i un grapat d’amos del negoci que s’han vingut amunt i que continuen lligant els gossos amb llonganisses.

Una peli que a més a més de l’aspecte reflexiu i del fet que et posa malalt dels nervis està magníficament interpretada per Natalia de Molina, que va guanyar el Goya 2015 a la millor actriu, i que, en la meua modesta opinió, deuria d’haver sigut la candida del cine espanyol als Oscar perquè a més de ser una excel·lent carta de presentació reflexa molt millor que qualsevol de les altres la realitat de qui som, d’on venim i cap a on anem, els ciutadans d’aquest racó del món.