Destacados
69 i pico miren cine
Sueño en otro idioma
Una microressenya de Pep Jordà - Sueño en otro idioma (Ernestro Contreras, 2017)
Sueño en otro idioma és una peli mexicana (on s’entén tot) i que es pot veure a Movistar + que va d’un lingüista que arriba a una aldea de la selva per estudiar el zikril que és un idioma que només parlen tres persones al món i que, per tant, està a punt d’extingir-se. Una […]
69 i pico miren cine
Ver Roma es lo más parecido a vivir la realidad
Una ressenya de Xavi Cortés - Roma (Alfonso Cuarón, 2018)
La película producida por Netflix te sitúa como espectador en el centro mismo de la escena. Tienes la sensación de poder mirar a cualquier parte. La cámara te da la libertad de fijar tu mirada en el lugar que más te interese. En el personaje que más te atraiga. Pero nada más lejos de la […]
69 i pico miren cine
No dejes rastro
Una ressenya de Pep Jordà - No dejes rastro (Debra Granik, 2018)
Peli molt xula sobre un pare que ha passat una guerra i que viu al bosc amb la seua filla. Ell no vol veure a ningú ni en pintura i ella se sent atreta per les persones i les mínimes comoditats que ofereix una cabanya o una caravana en societat. El problema és que tots […]
69 i pico miren cine
Los hermanos Coen en el Oeste
69 i pico miren cine
Buenos vecinos
69 i pico miren cine
The Confession Tapes (Netflix, 2017)
Un article de Pau Sellés

El gegant de les plataformes de vídeo per demanda, Netflix, s’està guanyant un espai privilegiat en el nostre temps d’oci, i ho està fent gràcies a una atrevida aposta per les produccions pròpies. Allò que més ha transcendit del seu catàleg són sèries com Stranger Things, que recupera l’esperit de la ciència-ficció dels 80, o Narcos, on l’acció trepidant i les trames policials es barregen en una història ‘verídica’ on els espectadors agraïm que es prenguen tantes llicències.

No obstant això, m’agradaria reivindicar l’oferta en matèria de documentals d’aquesta plataforma, molt concretament les produccions que s’emmarquen dins del gènere true crime. En aquesta denominació s’engloben aquelles cintes que, amb un desenvolupament purament narratiu, aborden casos criminals mitjançant una exhaustiva documentació.

L’encert de Netflix escau en el format escollit per tal d’endinsar-se en aquest gènere: mini sèries documentals que expandeixen les possibilitats del format clàssic d’una sola peça i que, mitjançant temporades autònomes d’uns 8 capítols, submergeixen a l’espectador en la investigació dels crims més intricats possibles.

La primera d’aquestes mini sèries fou Making a murderer (2015), on de forma magistral es qüestionaven les actuacions policials que propiciaren la incriminació de Steven Avery, un ciutadà estatunidenc. The Keepers (2017) seguia la mateixa línia, en aquest cas airejant les misèries de l’església catòlica per un seguit d’abusos sexuals perpetrats per un dels seus membres.

A finals de l’estiu ens arribava una altra mostra d’aquest format amb The Confession Tapes; el leitmotiv dels seus set capítols resideix en els qüestionables procediments emprats per la policia estatunidenca en l’obtenció de confessions en casos d’assassinat. Així doncs, cada capítol s’articula al voltant de l’enregistrament en vídeo d’aquests testimonis, on els acusats es veuen forçats a admetre crims dels quals aparentment no són responsables.

És innegable que The Confession Tapes ens manipula emocionalment, orientant la nostra opinió i  oferint una lectura alternativa a la versió policial; al cap i a la fi, tot documental mostra, baix una aparença d’imparcialitat, una subreptícia interpretació personal dels fets. No obstant això, el grau d’involucració amb el relat és tan alt, que necessitem compartir el dubtes que planteja Kelly Loudenberg, la directora de la sèrie.

Aquesta manipulació que acceptem no impedeix d’altra banda que, la tasca periodística d’investigació i documentació de cadascun dels capítols, ens done raons més que provades per reprovar els procediments policials que observem.

Podem dir que en un temps on les forces de «l’ordre» susciten tants dubtes entre la ciutadania, ens convé recórrer a produccions com The Confession Tapes. I és així perquè, sense amagar una evident parcialitat, encerten al presentar un discurs que les mateixes autoritats alimenten amb els seus il·lícits i anacrònics procediments.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario