El gegant de les plataformes de vídeo per demanda, Netflix, s’està guanyant un espai privilegiat en el nostre temps d’oci, i ho està fent gràcies a una atrevida aposta per les produccions pròpies. Allò que més ha transcendit del seu catàleg són sèries com Stranger Things, que recupera l’esperit de la ciència-ficció dels 80, o Narcos, on l’acció trepidant i les trames policials es barregen en una història ‘verídica’ on els espectadors agraïm que es prenguen tantes llicències.

No obstant això, m’agradaria reivindicar l’oferta en matèria de documentals d’aquesta plataforma, molt concretament les produccions que s’emmarquen dins del gènere true crime. En aquesta denominació s’engloben aquelles cintes que, amb un desenvolupament purament narratiu, aborden casos criminals mitjançant una exhaustiva documentació.

L’encert de Netflix escau en el format escollit per tal d’endinsar-se en aquest gènere: mini sèries documentals que expandeixen les possibilitats del format clàssic d’una sola peça i que, mitjançant temporades autònomes d’uns 8 capítols, submergeixen a l’espectador en la investigació dels crims més intricats possibles.

La primera d’aquestes mini sèries fou Making a murderer (2015), on de forma magistral es qüestionaven les actuacions policials que propiciaren la incriminació de Steven Avery, un ciutadà estatunidenc. The Keepers (2017) seguia la mateixa línia, en aquest cas airejant les misèries de l’església catòlica per un seguit d’abusos sexuals perpetrats per un dels seus membres.

A finals de l’estiu ens arribava una altra mostra d’aquest format amb The Confession Tapes; el leitmotiv dels seus set capítols resideix en els qüestionables procediments emprats per la policia estatunidenca en l’obtenció de confessions en casos d’assassinat. Així doncs, cada capítol s’articula al voltant de l’enregistrament en vídeo d’aquests testimonis, on els acusats es veuen forçats a admetre crims dels quals aparentment no són responsables.

És innegable que The Confession Tapes ens manipula emocionalment, orientant la nostra opinió i  oferint una lectura alternativa a la versió policial; al cap i a la fi, tot documental mostra, baix una aparença d’imparcialitat, una subreptícia interpretació personal dels fets. No obstant això, el grau d’involucració amb el relat és tan alt, que necessitem compartir el dubtes que planteja Kelly Loudenberg, la directora de la sèrie.

Aquesta manipulació que acceptem no impedeix d’altra banda que, la tasca periodística d’investigació i documentació de cadascun dels capítols, ens done raons més que provades per reprovar els procediments policials que observem.

Podem dir que en un temps on les forces de «l’ordre» susciten tants dubtes entre la ciutadania, ens convé recórrer a produccions com The Confession Tapes. I és així perquè, sense amagar una evident parcialitat, encerten al presentar un discurs que les mateixes autoritats alimenten amb els seus il·lícits i anacrònics procediments.