Hi ha pel·lícules que no només conten una història, sinó que et deixen una sensació que costa d’esborrar. Cowboy de medianoche (John Schlesinger, 1969) és una d’aquelles que et remouen per dins. Potser perquè parla d’alguna cosa que tots coneixem, encara que no sempre ho vulguem reconèixer: la necessitat de ser estimats en un món que sovint passa de llarg.

Cada vegada que la veig, Nova York torna a ser aquella ciutat bruta i plena de somnis trencats. Sona Everybody’s Talkin’ i el jove Joe Buck camina amb les seves botes noves, convençut que pot vendre una versió cowboy del seu encant als carrers de Manhattan. Però darrere del seu somriure hi ha una tristesa fonda, com si sabera que el món no està fet per a gent com ell.

La pel·lícula —únic Oscar a millor film amb qualificació X en la història del cinema— és un retrat tendre i dur alhora de dos marginats: Joe Buck (Jon Voight), que busca amor i diners, i Ratso Rizzo (Dustin Hoffman), un buscavides malalt que només troba consol en la companyia d’un altre perdedor. Junts formen una amistat improbable, una mena de refugi davant la indiferència de la ciutat.

M’agrada veure-la a l’hivern, amb la llum apagada i la finestra entelada. Hi ha una bellesa estranya en eixa foscor, com si Nova York s’haguera filtrat en els carrers silenciosos de la meva ciutat. El film és un viatge sense miracles, però ple d’humanitat. No hi ha àngels ni redempcions, però sí la necessitat de ser recordat per algú.

La seva música, la imatge granulada, els silencis entre paraula i paraula… tot sembla dir que la vida és una carretera llarga, i que potser l’únic que ens queda és la companyia dels altres mentre dura el camí. Quan Joe Buck i Ratso Rizzo somien a arribar a Florida, un té la sensació que ja han arribat a algun lloc més profund: aquell espai on l’amistat es converteix, per fi, en una forma de salvació.

Quan s’apaguen els crèdits, quede en silenci. Cowboy de medianoche continua sent una pregària laica per a tots els que, alguna vegada, hem buscat una mica de llum entre els neons d’una ciutat indiferent. Una història sobre dos éssers sols que descobreixen que els ratets de felicitat —encara que fràgils— també poden aparèixer enmig de la misèria.