No sé si el director Ken Loach ho ha fet a propòsit però veure seguits el documental ‘El espíritu del 45’ i aquesta pel·lícula, et fa pensar en tot el que hem perdut pel camí. Si en la primera parla d’un Regne Unit destrossat per la Segona Guerra Mundial però que és capaç d’alçar-se amb orgull, en ‘Yo, Daniel Blake’ veiem tot el contrari, un Regne Unit de l’abundància on a molta gent li han fet perdre tot, fins l’orgull.

Si l’any 1945 la societat anglesa és capaç de crear empreses públiques per a donar qualitat de vida a totes les persones, on es practica el lema laborista ‘desde la cuna hasta la tumba’, avui en dia tot això s’ha perdut, s’ha privatitzat tot, fins els serveis socials o les agències de l’atur.

El protagonista, un home major prop dels seixanta anys, vidu i sense fills, es veu en mig d’una situació surrealista. Afectat per un atac al cor, els metges no li deixen treballar però l’agència d’ocupació li obliga a buscar feina per a poder cobrar el subsidi. A la falta de coordinació de les dues empreses (parle d’empreses, ja que estan privatitzades i nosaltres som clients) s’afegeix una altra situació surrealista, un nou problema d’aquesta societat 2.0: molts dels tràmits car fer-los a una web.

Què fem amb la gent major? Tenim un clar problema de bretxa digital. Per a estalviar costos o bé et donen un número de telèfon que funciona com el cul o t’envien a una web on tens que registrar-te i buscar-te la vida. S’ha passat del ‘vuelva usted mañana’ al ‘eso está en la web’. Les persones han deixat d’atendre a les persones i el sistema té un greu problema. No es tracta de buscar l’excepció que confirma la regla, hi ha molta gent que pateix aquesta situació. I un tercer entrebanc afegit, són gent que ja pateix altres molts problemes, situació d’exclusió social, la part més feble de la societat.

La pel·lícula té una segona protagonista. Una dona jove divorciada, amb dues xiquets, que no té feina, ha hagut de fugir de Londres, es troba sola, no té familiars i coneix a Daniel que li tira una mà per ajudar-la a eixir del forat en el què es troba. Una història tant aterridora com real.

Ken Loach als 80 anys ens mostra una pel·lícula reivindicativa, de les que ja no és fan, en cru, sense efectes especials, sense banda sonora,  però amb tota l’empatia que tan sols ell pot transmetre.  Necessitem justícia social no caritat! La solidaritat serà la pròxima revolució? Podem fer un món millor per a tots? Protegim als més vulnerables de la nostra societat? Millorem com a societat? Ken Loach ens planteja moltes preguntes i moltes afirmacions obvies, que tenim davant dels nostres ulls cada dia.