Només han passat quatre setmanes després del 20-D, i la situació política del país es troba en un estrany parèntesi com si tot s’haguera aturat, excepte la festa, els menjars i les inevitables reunions familiars. Ara que estem als principis del 2016, és hora de extraure conclusions:

en primer lloc, queda clar que la convocatòria d’eleccions generals prop de les festes de Nadal no ha sigut una bona idea. És com organitzar un mundial de futbol al febrer, o celebrar les Festes de Sant Jordi al maig. L’únic aspecte positiu és precisament este dia de la marmota continu en el que estem establerts des del dia 20 per la nit. Esta circumstància fa possible que articles com aquest encara tinguen la seua vigència, perquè res ha canviat ni res canviarà en les properes setmanes.

Els estudis postelectorals no van més enllà de l’anàlisi de dades de caire nacional. Al cap i a la fi, tot es redueix a un exercici d’aritmètica parlamentària: sumar escons i obtenir com a resultat majories absolutes o suficients. De vegades, però, resulta interessant –i necessari– donar un poc de zoom i fixar-se en altres realitats més petites, com els resultats a nivell local. Què podem aprendre d’este enfocament? A priori, no massa coses. Si fem una ullada a la premsa d’Alcoi del 20 o 21 de desembre, només dos fets semblen acaparar l’atenció dels mitjans de comunicació: la primera es l’escrutini final, que normalment es dóna en xifres absolutes i no tant en percentatges. La segona és la possibilitat de tenir diputats o diputades de la ciutat –o la comarca– a Madrid. Un exemple del que dic és este complet editorial d’ARA Multimèdia, centrat amb el panorama que el 20-D obre per la política local. O en este detallat article de Página 66, de contingut similar. El titular de la portada de El Nostre es dedicava als guanyadors de la nit. Per la seua banda, l’única notícia que he trobat a Radio Alcoy sobre les eleccions destaca que Patricia Blanquer serà l’única alcoiana a les Corts generals. Com es pot observar, moltes d’estes mirades es queden en la superfície i no aprofundeixen el que caldria.

Unes eleccions generals tenen poc a veure amb les municipals. Les seues dinàmiques són ben distintes i les persones tenen diferents motivacions a l’hora de dipositar els seus vot a les urnes. No obstant això, els resultats d’unes generals poden resultar molt útils per extraure conclusions sobre la vida política de la ciutat. Parle de resultats, de xifres, percentatges i tendències. Les anècdotes no m’interessen tant, i em deixareu que torne breument al que va ser una de les notícies de la nit: Patricia Blanquer repetirà com a diputada al congrés, i serà l’única nascuda a Alcoi. Sempre que ocorre açò, és fàcil llegir o escoltar això de que “la veu d’Alcoi es sentirà al Congrés dels Diputats”. Mentida. La capacitat d’influir a Madrid per resoldre els problemes d’Alcoi és molt limitada. Molts dels assumptes que ens afecten diàriament són competència del govern i les corts valencianes Per altra banda, els diputats no tenen per què ocupar-se de les qüestions del seu poble o província. Açò no és Estats Units, on els congressistes i senadors sí representen realment la seua circumscripció. Patrícia Blanquer anava en el segon lloc d’una llista que va ser la segona més votada. Serà una dels dotze diputats i diputades elegits per Alacant, pel que el seu poder a la cambra serà prou limitat. A més a més, Blanquer tindrà altres tasques que poc tindran a veure amb Alcoi. Mireu, per exemple, la seua activitat parlamentària –prou intensa, cosa que celebre– a la passada legislatura: Patricia Blanquer –ni qualsevol altre diputat o diputada– no està al Congrés dels Diputats per lluitar pel seu poble. Dic jo que per això ja està la política municipal…
Una vegada feta la introducció, és hora d’anar al fons de la qüestió. En primer lloc, parlaré de la participació electoral a Alcoi, i seguidament faré un breu estudi amb dades de les eleccions generals celebrades a la ciutat, amb especial atenció al 20-D, com no podia ser d’altra forma. Finalment, faré un intent de comparativa històrica entre els comicis generals i els locals, i intentaré fer alguna prediccions d’eixes que tot el món oblidarà passat un temps.

A Alcoi es vota, i molt

No sabria dir el perquè, però les dades no menteixen. Des de 1977, la mitjana de la participació dels alcoians en les eleccions generals és d’un 78,41%. A tot l’Estat, la xifra baixa fins un 70,49%. Això, dit en termes científiques, és una absoluta barbaritat. Són quasi huit punts percentuals més, amb un màxim d’un 88,37% en les primeres eleccions democràtiques al 1977, les del “habla, pueblo, habla”. Coneixent a la gent d’Alcoi, no m’estranyaria que hagueren votat en massa perquè callara la cançoneta. És cert que este frenètic impuls per votar ha perdut un poc de força en els darrers anys, però mai s’ha registrat una participació inferior a la estatal. De fet, encara es manté en uns nivells més que respectables. Per exemple, el 20-D acudiren als col•legis electorals d’Alcoi el 78,14% del cens. En la següent gràfica es pot veure l’evolució de la participació en les generals:

De l’estabilitat, al terratrèmol

Si mirem la sèrie de resultats 1977-2011, qualsevol persona que no coneguera la nostra política local afirmaria que Alcoi és una ciutat socialista, d’esquerres. El PSOE ha sigut el partit més votat en nou de les onze votacions al Congrés. Només han hagut dos ‘esvarons’ perfectament comprensibles: el primer fou l’any 2000, en les eleccions de la majoria absoluta de José María Aznar i de la candidatura de Joaquín Almunia, el Rafa Benítez socialista. Estos comicis foren històrics per a la ciutat, ja que va ser la primera votació en la que guanyà el PP o, dit d’una altra forma, un partit diferent al PSOE. La diferència –més de setze punts– confirmava un canvi de tendència que s’havia inaugurat un any abans, quan el PP local es quedà a molts pocs vots de l’alcaldia, un objectiu que finalment obtindrien mesos després gràcies a desacords i trànsfugues que preferisc no recordar.

L’altre ‘esvaró’ es produí el 2011. Tot i que l’esquerra guanyà l’alcaldia mig any abans, la dispersió del vot afavorí als populars en les generals, que aconseguiren el 43,28% dels sufragis. La crisi econòmica i un candidat com Rubalcaba decantaren el vot majoritari cap als populars, que acomiadaven el 2011 amb un consol: no tenien l’alcaldia, però almenys eren la primera força.

Les eleccions generals sempre han sigut molt (massa) previsibles a la nostra ciutat. El bipartidisme ha funcionat com una màquina engreixada, i els dos primers partits a nivell estatal (PSOE i UCD fins 1979, i PSOE i PP fins 2011) han sumat entre el 65 i el 90% dels vots a la ciutat. El 20-D es produí un terratrèmol que, sorprenentment, no ha rebut la importància que mereix. No és que PSOE i PP sumen només el 45,33% de les paperetes; es que per primera vegada en la història, el PSOE és la tercera força a Alcoi en unes generals. La culpa és del tsunami Compromís-Podem, al que molts veuen com un fenomen conjuntural o una anomalia electoral. Es tracta, des del meu punt de vista, d’una postura totalment errònia. El 30% dels vots no és cap broma.

Generals i locals: no és el mateix, però…

Esta certa menyspreança cap al resultat de Compromís-Podem a Alcoi té molt a veure amb la inevitable lectura local d’unes eleccions al Congrés dels Diputats. Falten tres anys per a renovar els consistoris, i supose que molta gent dirà pensarà que Compromís i Podem es presentaran separats al 2019. Estic d’acord, però s’ha de tenir en compte que en els resultats alcoians de la confluència pesen molt més els vots de Podem i rodalies com Esquerra Unida, que per cert baixa fins el 5% dels vots.

Si comparem les eleccions locals i generals, hem de tindre present que es vota més a les segones que a les primeres. A Alcoi, la diferència es de gairebé quatre punts, que traduït en xifres absolutes venen a ser unes quatre mil persones que es queden a casa quan s’ha d’escollir alcalde. Sembla un comportament absurd, perquè el nostre dia a dia depèn més del que es decideix a la casa del poble que al Congrés dels diputats. El rebut de l’aigua, per posar un exemple, no el pugen a la Carrera de San Jerónimo. No obstant això, si ho pensem amb tranquil•litat, és normal este relatiu desinterès per la política local a Alcoi i a tot arreu: la televisió ens bombardeja diàriament amb notícies, escàndols o decisions de polítics de Madrid. Nosaltres, com espectadors, preferim seguir la Champions League –una tertúlia de la Sexta o un ple del Congrés– i deixar de banda el grup III de la Segona divisió B –amb tots els respectes, qualsevol debat municipal.

Continuem amb les comparatives: crec que després del 20-D clar que la irrupció de Ciudadanos a Alcoi és molt més que una OPA hostil de Sedano i les seues tropes al Partit Popular. Han tret un resultat un resultat quasi calcat en percentatge (15%) i això vol dir que els votants de Ciudadanos d’Alcoi estan tan farts dels dirigents locals com dels del carrer Génova 13. Pel que fa al Partit Popular, aconsegueix un 23,55%. Alguns es conformaran perquè han superat Ciudadanos i el PSOE, però imagine que sabran que este es el pitjor resultat dels populars alcoians en unes generals des de 1979. Fa trenta-set anys!

I què fem amb el PSOE? Ja hem dit que mai havia quedat tan baix en unes eleccions, però mirant les dades estadístiques crec que tenen una petita esperança a l’horitzó. No és cap secret si afirme que els socialistes han sigut un partit hegemònic a Alcoi fins l’any 2000. En eixe període de temps, Josep Sanus guanyà cinc eleccions municipals, tres amb majoria absoluta, però no només això: fins l’any 91 la mitjana dels seus resultats era superior a la del PSOE en els comicis generals més propers. Dit d’una altra manera, Sanus rebia més vots que Felipe González, almenys en percentatge. A partir de 1991 esta tendència s’inverteix:

El cas de les eleccions generals de 2004 i 2008 (on va guanyar el PSOE de Rodríguez Zapatero) és sagnant. En 2003 i 2007 els socialistes alcoians es trobaven en la seua particular travessia pel desert, mentre Sedano gaudia dels seus anys daurats com a alcalde. A pesar de la crisi del PSOE local, en les eleccions generals van aconseguir un molts bons resultats, una circumstància que dóna a entendre un transvasament de vot socialista cap a Sedano –ja sabeu que a les generals es vota més a la persona que al partit, una frase que Sedano deu tenir esculpida amb pedra a sa casa– que després feia el camí invers quan tocava decidir entre Zapatero i Rajoy: clar, una cosa era expressar el seu malestar amb l’executiva local, i altra passar-se de la ratlla. El 20-D, si vos fixeu, s’ha tornat a invertir la tendència, i Francés rep més vots que Sánchez. No vull dir amb açò que vaja a tornar l’hegemonia del sanusisme, però imagine que, si el PSOE local té alguna cosa a celebrar, pot triar entre dos: la primera, que és més popular que Sánchez; la segona, que les pròximes eleccions locals encara tardaran.