Destacados
A fondo
Músicas para una ópera callejera
Artículo publicado en beckmesser.com el 4 de Mayo 2017 y reproducido en Tipografia La Moderna por gentileza del autor
Fotos: Paco Grau
Escribir algo sobre las músicas que se pueden escuchar en las fiestas de moros y cristianos de Alcoi (o Alcoy, monta tanto) cada 22 de abril, el día en que se producen las correspondientes Entradas, es decir los impresionantes desfiles de las ‘filaes’ cristianas y moras, era para mí desde hace décadas una asignatura pendiente,
A fondo
Trobe que he trobat el meu camí
Quatre qüestions relacionades amb el professorat i l’alumnat
Hi ha una dita prou popular al món anglòfon sobre el professorat: those who can, do; those who can’t, teach. És a dir, que aquells que poden, fan coses (de profit, m’atreviria a afegir); els que no poden, es dediquen a ensenyar. Esta frase podria resumir anys i anys de desprestigi de la professió docent no només al […]
A fondo
Los Reyes Magos, ¿mentira o ilusión? ¿fantasía o consumismo?
Según el investigador de King’s College de Pensilvania, David K. Johnson no se debe mantener la idea de la existencia de Papa Noel o los Reyes Magos porque “es una mentira, degrada la confianza del niño en los padres'
¿Debemos mentir a los niños con la existencia de los Reyes Magos? ¿Es una mentira piadosa? ¿Son buenas las mentiras piadosas? ¿Regalamos demasiadas cosas materiales a los niños? ¿Las aprecian? ¿Qué diferencia hay entre ilusión y mentira? ¿Hasta qué edad podemos seguir engañándolos con ésa mentira/ilusión? ¿Se incita al niño al consumismo y al derroche?
A fondo
Alcoi, fàbrica de cultura
Aquest article és una contribució al debat que, primer a Esquerra Unida i després en el marc de Guanyar Alcoi, va servir per conformar una part del programa de govern que es va proposar a la ciutadania aquestes darreres eleccions locals
C-MINE, un espai cultural situat a les antigues mines de carbó de Winterslag, a Genk, Bèlgica

La tradició industrial d’Alcoi és, sense cap gènere de dubtes, una de les seues singularitats més notables. La ciutat es va industrialitzar molt d’hora i, a diferència d’altres llocs, la manufactura es va consolidar i va conformar amplament el seu paisatge urbà, la seua parla, les formes de sociabilitat i les expressions culturals.

La creixent terciarització de l’economia i les crisis (la industrial, primer, i la financera, més tard) han reduït notablement el pes de la indústria en l’economia local. Malgrat això, la ciutat encara pot considerar-se com a capçalera d’un districte industrial. Les activitats secundàries s’han estès des de pràcticament el segle XVIII cap a d’altres localitats del voltant en un procés que es troba a mitjan camí entre la deslocalització (indústries d’origen alcoià que s’instal·len a altres ubicacions), la imitació i el desenvolupament autònom. Fins i tot podem afirmar que activitats no relacionades directament amb la indústria (o les indústries) original alcoiana (tèxtil-paper-metall) s’han beneficiat d’aquesta tradició industrial mitjançant l’acumulació d’habilitats i coneixements (el que els anglo-saxons anomenen skills i know-how). Tot això per no parlar d’externalitats com l’aparició de xarxes formals i informals de finançament, de transport i comunicacions, i, també, d’una agricultura proveïdora d’aliments i algunes matèries primeres. Difícilment podem entendre d’altra manera el desenvolupament (dins la ciutat) d’empreses alimentàries o de cosmètics, per exemple, i, sense dubte, desenvolupaments autònoms com la joguina i el plàstic a la Foia de Castalla no haurien estat el mateix sense la proximitat i els ‘intangibles’ generats pel primerenc desenvolupament industrial d’Alcoi.

De fet, encara hui dia, una bona part de la ‘terciarització’ econòmica de la ciutat deriva del seu paper com a capital del districte industrial. No sols es tracta del desenvolupament comercial o dels serveis genèrics sinó d’altres activitats directament relacionades com la logística i, especialment, les consultories, entitats financeres o treball auxiliar per a la indústria en forma de diferents serveis de manteniment, neteja o, fins i tot, enginyeria. Aquest paper de capitalitat es veu reforçat per la concentració de serveis de l’administració pública i d’altres essencials com els sanitaris o els educatius, destacant l’hospital, l’Escola d’Art i l’Escola Politècnica Superior. Aquests dues últimes, particularment, serien inconcebibles deslligant-les del desenvolupament industrial de la ciutat.

La terciarització de l’estructura econòmica es troba provocada per l’increment de la productivitat del treball que suposa una expulsió de treballadors de la indústria (com abans havia ocorregut en l’agricultura). A més, cada vegada és més evident  la necessitat ineludible de caminar vers un nou mode de producció que oriente el treball a la provisió de serveis personals renunciant a la producció creixent de béns, materialment i energèticament insostenible. Sense renunciar, doncs, a la base industrial, la ciutat haurà de redefinir-se estratègicament incorporant altres activitats que permeten sostenir la població actual amb un nivell d’ingressos suficient i un accés als serveis de qualitat. Aquest és un procés que ja es dóna en la pràctica, el que es tracta és d’identificar-lo adequadament, potenciar-lo i albirar noves possibilitats que no són tant evidents però que s’hi poden vincular.

Dins d’aquesta tendència es pot emmarcar el creixent pes del sector turístic. Malauradament, la inserció de l’economia espanyola en la Unió Europea va comportar la redefinició de la seua estructura econòmica vers una jibarització dels sectors agrari i industrial i un paral·lel creixement de les activitats vinculades als desplaçaments poblacionals de caràcter estacional (de durada variable) vinculats a la satisfacció del lleure i l’oci. El País Valencià ha estat, probablement, el territori de l’estat espanyol on aquesta tendència ha estat més marcada. A les tradicionals activitats turístiques representades per l’hostaleria i l’allotjament purament estacional, s’ha sumat l’anomenat “turisme de segona residència”, caracteritzat per un allotjament més estable (de vegades definitiu) del desplaçat. No cal entrar ara a valorar els negatius efectes de la bombolla immobiliària que se’n va derivar i la consegüent accentuació de la crisi al nostre territori.

La ciutat d’Alcoi i els seus voltants (municipals o comarcals) disposen d’atractius suficients per a mobilitzar desplaçaments curts (en distància i en temps) per a conèixer el seu territori. L’entorn natural es troba particularment dotat per a activitats de gaudiment de la natura i el paisatge, a condició d’establir una estricta política de protecció ambiental que preserve aquests valors per damunt de qualsevol altra consideració de caràcter econòmic o productivista.

L’altre valor de la ciutat és el seu patrimoni urbà. La industrialització ha marcat de forma indeleble l’estructura urbana i edilícia, conformant un conjunt molt particular. La trama urbana, la forma de les construccions al casc antic, el dibuix dels seus eixamples, les restes preindustrials, les construccions de l’època burgesa (les peculiaríssimes formes d’habitatge obrer, les esplendoroses construccions de les residències burgeses o les nombrosíssimes construccions fabrils), les obres d’enginyeria vinculades a la tortuosa i accidentada orografia de l’assentament de la ciutat,… són elements singularíssims i particularment atractius. La seua preservació i posada en valor no sols és una obligació derivada de la preservació patrimonial, també és una oportunitat de generar activitats econòmiques de tipus turístic. La combinació d’aquests valors amb els del conjunt de la comarca (amb altres valors patrimonials i de paisatges urbans i naturals també valuosíssims) representa una potencialitat que actualment es troba infrautilitzada.

El patrimoni material vinculat al passat (i també al present) industrial de la ciutat és un del seus principals actius. Cal fondre cultura amb indústria i establir una estratègia de preservació d’un patrimoni únic que està deteriorant-se i desapareixent a un ritme cada vegada més accelerat.

Ara bé, la industrialització no sols ha deixat empremta en forma de carrers, edificis, obres civils o enginys mecànics. La indústria també ha conformat el caràcter de la ciutat. Alcoi ha estat una autèntica ‘fàbrica’ d’art i artistes: pintors, músics, escriptors, actors,… La producció cultural de la ciutat és realment notable i, caricaturitzant una miqueta, bé podem afirmar que una de les principals ‘exportacions’ alcoianes és la d’artistes, en quantitat i qualitat clarament per damunt de la mitjana del context valencià i més enllà.

La nòmina d’artistes alcoians que produeixen des de la ciutat o des d’altres centres culturals més potents és (i ha estat històricament) molt prolífica. Des de les arts plàstiques fins les escèniques, passant per la música o la literatura, el potencial és molt notable. I aquesta prolixitat artística també es troba clarament vinculada amb la cultura industrial de la ciutat. Les necessitats de la indústria tèxtil i paperera (tant en el vessant productiu com en el de la venda, a través de la propaganda) són probablement la causa indirecta de la forta tradició pictòrica alcoiana. La ciutat sempre ha gaudit històricament de centres de formació que han fornit una autèntica legió d’artistes plàstics i dissenyadors.

La primerenca configuració de la societat industrial va permetre l’aparició d’una classe social burgesa que, comparativament, va tindre una dimensió relativa pròpia d’una veritable urbs (cal tenir present que Alcoi va arribar a ser la segona aglomeració més populosa del País Valencià a la primera meitat del segle XIX). Aquesta burgesia va imitar els costums socials de la noblesa i en va generar de propis, molts d’ells vinculats al gaudiment de l’expressió artística i també a la creació. Música o teatre eren activitats habituals a la ciutat, tant als cenacles privats com al teatre públic on es gaudia d’una programació d’elevada qualitat des de la seua posada en marxa el 1835. Una part d’aquesta burgesia culta va adreçar la seua activitat professional progressivament a la producció artística, especialment al camp plàstic i, en menor mesura, a la música.

D’altra banda, les formes de sociabilitat específiques de la industrialització i el regust barroquitzant de les manifestacions festives al carrer, propi de la tradició valenciana, van donar com a resultat el naixement d’unes festes que han influït decisivament en la conformació del caràcter de la ciutadania alcoiana. Les festes de Nadal, amb manifestacions tan singulars com el Betlem de Tirisiti o la pròpia cavalcada dels Reis, o les festes de Moros i Cristians tenen, més enllà de l’embolcall religiós, un notabilíssim component teatral. Música, atrezzo i tradicions es barregen conformant autèntics espectacles que combinen, alhora, intimitat i grandiositat. Seria difícil entendre el caràcter alcoià sense tindre en compte aquestes manifestacions, fruit de les particularitats de la cultura d’una societat industrial.

Vist des d’aquesta perspectiva, sembla evident que el vessant cultural no pot estar absent de qualsevol estratègia de futur de la ciutat. Un vessant que ha d’actuar des d’una triple perspectiva: (1) la posada en valor del patrimoni històric-artístic que (junt al natural, les tradicions i la gastronomia) ha ser la base d’una activitat turística; (2) l’estímul de la producció cultural per tal de potenciar un sector que ja contribueix significativament a la creació de riquesa; (3) la creació d’una marca de ciutat que identifique aquesta estratègia, ens permeta identificar-nos com a col·lectiu amb ella i ens projecte amb força i claredat cap a l’exterior.

 

El patrimoni històric-artístic

El centre històric d’Alcoi té consideració de Bé d’Interès Cultural (BIC). Ben mirat aquesta declaració ha servit per a ben poc. Si és cert que ha hagut algun interès en potenciar els valors turístics que se’n deriven (poca cosa, tot plegat), en canvi no ha servit per a protegir aquest singular patrimoni més enllà d’alguna acció puntual. A l’inrevés, la desfeta ha estat de proporcions cataclísmiques en algunes àrees, assolades i molt parcialment reconstruïdes amb uns criteris urbanístics absolutament errats i uns criteris arquitectònics dubtosos. La degradació social i física de sectors sencers del casc antic ha provocat una pèrdua irreversible de molt patrimoni valuós i, al mateix temps (i no menys important), una quantitat d’informació arqueològica imponderable.

Abans de res, cal establir directrius i accions que ens permeten preservar aquest patrimoni. La seua posada en valor no té cap sentit si no es troba protegit. Caldria definir criteris i establir instruments de gestió de forma prioritària. És imprescindible contemplar la protecció del patrimoni històric de manera integral, atenent tant al vessant arquitectònic i urbanístic com als econòmics o sociològics. No serà possible preservar i posar en valor el patrimoni sense resoldre els greus problemes de marginació social i/o d’envelliment que afecten la població de mols sectors del casc històric. No serà possible preservar i posar en valor el patrimoni sense planificar els usos d’immobles i espais urbans.

I caldrà, també, estendre la consideració de patrimoni. Per suposat als productes de la creació artística, però també a restes físiques, objectes, utensilis i artefactes que conformen la cultura material; preservant allò rellevant i documentant els elements que es poden perdre amb actuacions o, senzillament, pel pas del temps. Per tant serà necessari potenciar les actuacions arqueològiques, particularment a l’entorn urbà i periurbà. I no sols les vinculades directament a construccions i actuacions urbanístiques, sinó també les preventives i aquelles d’interès exclusivament científic. Així mateix caldrà estendre la preservació de la documentació escrita o audiovisual de caràcter privat: comptabilitats personals o empresarials, testimonis, fotografies, pel·lícules, etc. La política arxivística, doncs, hauria de formar part de la de la preservació del patrimoni.

Caldrà potenciar la política museística, ampliant l’oferta amb (com a mínim) dos espais que permeten posar en valor el patrimoni industrial i el de les arts plàstiques. Espais expositius i interpretatius que participen activament en el treball de preservació del patrimoni i, sobretot, en la seua difusió i projecció exterior. La posada en marxa d’un Museu de la Societat Industrial i la recuperació d’una infraestructura com el CADA haurien d’esdevindre prioritats d’una acció de govern responsable. Museus i centres d’interpretació han de ser el pont entre la preservació de patrimoni i la política turística vinculada a ell.

 

Activitat cultural: producció, exhibició, difusió

Alcoi gaudeix d’una vida cultural intensa. El nombre d’actes culturals es multiplica i la diversitat d’entitats que els organitzen és realment notable. Presentacions de llibres, conferències, concerts dels més diversos gèneres i formats, representacions teatrals (professionals i amateurs), exposicions d’art plàstic,… formen part de la quotidianitat de la ciutat. Aquesta vitalitat (malgrat les seues evidents limitacions, qualitatives sobretot) és símptoma i factor d’un nivell cultural més equiparable a ciutats de majors dimensions que a una de mitjana i excèntrica respecte dels circuits culturals.

Aquesta prolífica activitat ha de ser presa en consideració per al desenvolupament turístic. Un dels atractius de possibles estades de durada mitjana als entorns de la ciutat podria ser la pròpia oferta cultural. L’oferta de cases i hotels rurals de la comarca podria oferir el complement (junt a la gastronomia, el senderisme o les rutes patrimonials) d’una variada programació cultural. Lògicament, això hauria d’implicar més les administracions per tal de (1) eixamplar l’oferta als períodes vacacionals i (2) incrementar la seua qualitat per fer-la més atractiva.

Alcoi, a més, també és un centre de producció cultural. I això en un doble sentit: com a lloc on es produeix art i com a lloc on es formen nous artistes. La ciutat dóna aixopluc a escriptors, músics i pintors que, en major o menor mesura, produeixen objectes artístics de qualitat i prestigi relatiu. Fins i tot, cal assenyalar que, pel que fa a les arts plàstiques, ha estat un centre d’autèntica “producció” mercantil. La “pintura comercial” va ser un sector rellevant de l’economia local al darrer quart del segle XX i ha deixat petja en la seua estructura productiva.

Atenent que disposem de centres de formació i d’una tradició que afavoreix la professionalització (tenint en compte les particularitats de cada activitat) cal potenciar aquesta tendència. Açò es podria fer a través de tres vies, distintes però complementàries i convergents: la difusió, la formació i l’estímul directe a la creació.

Pel que fa a la primera, caldria ampliar l’oferta existent i, sobretot, fer-la més extensiva i pedagògica. No sols és necessari fer més activitats i de major qualitat. També cal incrementar el nivell cultural de la població de manera que es multiplique el públic, la seua capacitat d’entendre i gaudir de l’expressió cultural, i, finalment, s’estimule la producció.

Lògicament, aquesta tasca, ha de ser paral·lela a la formativa. Una formació que ha d’anar més enllà dels centres especialitzats. I una formació que ha de diversificar-se, perseguint, també, un increment qualitatiu. Encara que sempre hi ha marge de millora, el nivell és molt elevat a les arts plàstiques on comptem amb dos centres de referència. Caldria fer esforços en música (en tots els seus vessants: pop-rock, tradicional, jazz, clàssica,…), dansa, teatre i cinema. Si comptem amb un conservatori, encara no comptem amb una escola d’art dramàtic a una ciutat que, en canvi, encara resulta un referent del teatre valencià. Tallers d’escriptura, de jazz, cine-fòrums,… la gamma de possibilitats és realment molt ampla. I una formació que no sols ha de pensar en la creació artística sensu stricto sinó també en la de tècnics i serveis auxiliars.

Finalment, resulta imprescindible contemplar la producció cultural com una activitat econòmica creadora de riquesa i font d’ocupació. Des d’aquesta perspectiva caldria establir accions que estimulen la creació mitjançant la disposició d’espais específics on els artistes puguen desenvolupar el seu treball. Un escriptor pot treballar des de sa casa amb un ordinador, però la cosa canvia quan parlem de grups musicals, de teatre o artistes plàstics, per exemple, amb uns requeriments d’espais més exigents.

En definitiva, administracions i societat civil (associacions, bandes, col·lectius artístics, empreses culturals, etc.) tenen un espai de definició d’objectius, de coordinació i d’actuació comuna molt ample (i imprescindible).

 

‘Alcoi, fàbrica de cultura’. La importància de la marca

Convertir aquesta potencialitat en acte suposa, de forma decisiva, passar de ser una realitat vagament percebuda per la ciutadania a un objectiu clar, perseguit conscientment per la col·lectivitat. En aquest procés resulta convenient definir, identificar. La creació d’una ‘marca’ tindria, doncs, una doble dimensió. Cap a endins, aglutinant i coordinant els esforços de l’administració, la societat civil organitzada i els particulars en la direcció apuntada. No cal, em sembla, insistir en aquesta qüestió òbvia. Però també cap a enfora. Aquesta altra dimensió té una sèrie de conseqüències que han de ser comentades per no ser tan òbvies.

Comencem per les coses més evidents. Una marca (o un eslògan, tant fa) identifica una sèrie de valors que ajuden a la promoció, de la ciutat en aquest cas. Insistir en les bondats d’açò per a l’activitat turística és tautològic. La marca que propose (i que no passa de ser això, una proposta manifestament millorable) identifica ràpidament dos dels principals atractius de la ciutat: la indústria (com a patrimoni, com a present i com a futur) i la seua entitat com a focus cultural.

Però també té una altra virtut que no és tan evident. Si volem reforçar i fer créixer la producció cultural a la ciutat i que esdevinga un potent sector econòmic cal garantir la seua qualitat. Els objectes materials se solen produir en sèrie i adquireixen el reconeixement de la seua qualitat vinculant-se a la marca corporativa d’origen. A la pròpia ciutat tenim clars exemples del que vull dir (‘La Española’, ‘Germaine de Capuccini’, ‘Korott’ o ‘Tutto Piccolo’, per posar-ne sols alguns de sectors molt diferents). La referència geogràfica d’aquestes marques comercials no és rellevant, almenys per als seus consumidors. Aquesta situació contrasta amb el que passava abans de la industrialització on l’única garantia de la bondat i de l’estandardització dels productes (encara amb un fort composant artesanal) era la seua vinculació a una localitat o una determinada àrea geogràfica en les que una estructura institucional garantia la qualitat mitjançant una sèrie de normes d’obligat compliment (aquesta és, històricament, una de les principals raons de ser dels gremis).

Es tracta de fer una cosa semblant amb la producció cultural. Potenciar la producció cultural a Alcoi sols té sentit si els productes que s’hi elaboren es venen fora. I això sols és possible assegurant-ne la qualitat. Presentar una ‘marca-paraigües’ que projecte el vessant cultural de la ciutat sols pot tindre efectes beneficiosos. I això en una doble direcció, també. Cap a endins, reforçant l’atractiu de la ciutat com a destinació turística i atraient, alhora, una part almenys de les inversions i ajudes necessàries per a posar dempeus les infraestructures que, sense dubte, caldran per a bastir aquest projecte. I cap a fora, projectant els objectes d’art produïts a la ciutat i els artistes com a sinònims de qualitat i singularitat. Aquesta segona vessant s’ha de fer comptant amb la complicitat de la legió d’artistes que ja treballen fora i d’aquelles figures senyeres que (dins i fora) representen allò millor o amb més projecció que tenim.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Marian says:

    M’ha encantat llegir aquest article 🙂

    Vull pensar que Alcoi encara té molt que donar!
    Vull formar-ne part!

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios