L’educació pública està en un procés avançat de desmantellament. La seua aparició, símbol de la llibertat i de la voluntat de desenvolupament d’un país i la seua cultura, ha acabat sent percebuda majoritàriament com un hàbit social més a la vida dels ciutadans, en ocasions amb connotacions negatives provocades pels continus menyspreus -d’alguns mitjans de comunicació i dels polítics- als professionals i del profund desconeixement del treball educatiu en contextos precaris com el públic. Actualment, l’educació pública és, pràcticament, un espai per aquells que no tenen mitjans econòmics per aconseguir un altre tipus d’educació. Així, l’escola pública del segle XX, que va tractar d’universalitzar l’educació fent possible la igualtat d’oportunitats compensant les desigualtats creades pel capitalisme i consolidant una classe mitjana, dona pas a l’escola del segle XXI, l’escola de les desigualtats, segregacionista i afavoridora d’una societat estamental.
Davant aquesta situació ens trobem amb un conjunt important de ciutadans que no sols no es rebel·len contra el problema sinó, que a més a més, fan ús de les oportunitats que el nou sistema promou posant com argument prioritari la llibertat d’elecció front a la igualtat d’oportunitat.
Cóm hem arribat fins aquí?
Els experts en educació i analistes econòmics, tant nacionals com internacionals Felix Angulo, José Luís Bernal, Marta Boltodano, Brownwyn Davies, coincideixen en descriure que aquesta situació en que es troba l’educació i altres sistemes de garantia del benestar dels ciutadans com la salut, no es dóna de forma aïllada al nostre país sinó que ha estat importada des d’altres països amb experiència i forta influència neoliberal com Anglaterra i els Estats Units.
El seu origen està en l’esgotament de la capacitat de generació d’una taxa suficient de guany/benefici al sector econòmic a finals del segle XX i de la incapacitat per a desenvolupar la seua expansió als mercats habituals com son els de les telecomunicacions, l’energia o la banca. Els poders econòmics comencen a desenvolupar una forta crítica a les polítiques econòmiques que afavoreixen el benestar, argumentant que aquestes son generadores d’un fort dèficit fiscal i font inesgotable de demandes socials creixents. Els sectors neoconservadors introdueixen un llenguatge que ha calat profundament entre la ciutadania de classe mitjana i alta com és el lleugerament de l’estat, la privatització i la des-regulació. D’aquesta manera comença la conversió empresarial del sector públic i conseqüentment la privatització de l’educació pública.
Cóm està afectant aquesta situació al sistema educatiu i a l’escola pública?
Per començar aquest anàlisi hem de compartir una premissa, la educació es un Dret Universal de les persones que cal exercir-ho amb independència de les condicions socials i econòmiques. Aquest es el primer problema que ens trobem. Cóm un procés de privatització pot garantir aquesta premissa?
Tot procés de gestió privada consisteix en delegar les responsabilitats públiques dels Governs en diferents entitats privades, procés que implica una pèrdua de influència, de capacitat de decisió i de llibertat dels ciutadans. Les lleis del lliure mercat, controlades pels únics que tenen capacitat d’influència en elles, el governs i els grans inversors, fan desaparèixer les possibilitats d’exercici democràtic dels ciutadans. Aquest clar atac als sistemes de funcionament de les estructures públiques com les escoles, converteixen els espais d’experimentació i de formació d’una cultura fonamental de la societat democràtica, en empreses al dictat dels interessos econòmics.
Cal un enteniment entre economia, societat i educació però el que no es admissible és la invasió dels interessos econòmics en la societat i en l’educació. Stephen Ball i Deborah Youdell, professors del Institut d’Educació de la Universitat de Londres defineixen aquestes invasions com processos de privatització encoberta i processos de privatització visible.
Les privatitzacions visibles estan convivint entre nosaltres fa molts anys com el finançament de les escoles concertades i privades amb fons públics i cessió de terrenys, l’externalització dels serveis escolars de menjador, transport i activitats extraescolars. Però, vull dedicar especial atenció a les invasions o privatitzacions encobertes que es van a produir o que ja estan produint-se amb la nova llei d’educació dedicant especial atenció a la gestió dels centres i a les polítiques lingüístiques.
La governança o l’elecció del equips de gestió dels centres i les seues possibilitats d’actuació amb la nova llei, assumeixen que el model de gestió privat es més eficient que el públic. Imagine que no estaran referint-se al model de gestió privada de la banca espanyola ni del sistema financer, principals causants de la major crisi econòmica des de que aquests conceptes es coneixen. En aquest sentit, la nova llei parla d’augmentar la autonomia dels centres i reforçar la seu capacitat de gestió. Però la realitat és que els estaments presents a les escoles perden la seua capacitat de participació en favor de la figura del director. Però, no sols hi ha pèrdua de participació al òrgans de govern sinó que també es perd la influència en la elecció del director. La direcció del centre passa de ser una competència del Consell Escolar a ser un concurs de mèrits que resoldrà una comissió on la representació de la administració serà com a mínim d’un 51% i la resta d’agents entre el 30 i el 49%.
Novament tenim una pèrdua de participació democràtica als centres i un important augment de la influència dels interessos neoconservadors procedents de l’administració educativa que actuen baix la pressió dels poders econòmics i financers a través d’organitzacions com l’OCDE o la FAES (Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales).
Resulta curiós veure cóm cada vegada els mercats financers lluiten i gaudeixen de una absència de regulació del sistema a la vegada que demanen més control i regulació del sistema. Aquesta no deixa de ser una forma de despotisme il·lustrat del sistema financer que cal respondre amb aquella frase corejada durant la Revolució Francesa “tot per al poble però sense el poble”.
De la mateixa manera que la governança està sent utilitzada com una eina de control de l’escola publica, en tenim d’altres sistemes de control com el sistema d’elecció de centre per a les famílies, l’avaluació dels centres per resultats, la utilització pública dels resultats i les proves diagnòstiques, el sistema d’acceptació d’estudiants de nou ingrés, la distribució de població immigrant o amb necessitats educatives especials, les ràtios d’estudiants per aula o les polítiques per a distribuir l’oferta de places per zona de població. Tots aquests sistemes de control comptable es promouen pels gestors neoconservadors argumentant les seues virtuts per millorar el fracàs escolar, la qualitat de l’educació i la llibertat d’educació dels ciutadans. Mentre, el seus èxits es concentren en augmentar les xifres de les matrícules dels centres privats donant llibertat als que poden pagar-la, en millorar les dades del fracàs escolars als centres on es concentren els estudiants de classe mitjana o alta i en millorar la qualitat de l’educació quasi exclusivament en centres privats amb una població d’estudiants més homogènia amb mitjans econòmics i ràtios professor/alumne adequada per desenvolupar una educació més personalitzada.
Però hi ha un sistema de control exclusiu de les autonomies que tenim dues llengües pròpies que ens diferencia de la resta d’autonomies, l’oferta de places atenent a la llegua en la que s’imparteix l’educació.
L’escola pública a la Comunitat Valenciana ha fet un dur i llarg camí en defensa de la cultura del nostre poble i una vegada més amb el recolzament dels poders polítics en el govern, amb la pressió dels poders financers i amb l’argument de la precarietat creada per la crisi econòmica s’intenta justificar un nou acte de renúncia i menyspreu a la nostra llengua. Les unitats de línia en valencià de les escoles públiques no són un espai més que omplir amb 25 o 30 xiquets i xiquetes. Les unitats de línia en valencià de l’escola pública son una garantia de subsistència del nostre patrimoni. En contra d’aquest plantejament la Consellera d’Educació proposa la supressió de més de 100 unitats d’educació infantil i primària de línia en valencià a les escoles públiques a la vegada que permet la creació de noves línies en centres privats. A l’Alcoià i al Comtat es suprimeixen nou. A Alcoi es proposa la supressió d’una línia al CEIP Miquel Hernández i d’altres a Banyeres, Castalla, Cocentaina, Ibi, Muro, Onil i Planes. A més a més, el CEIP Pare Català de València prioritza la reconversió de línies de valencià a castellà davant la demanda de dues famílies front a la resta per a rebre l’educació en castellà.
Cal dir, des de la Universitat Pública, a tota la societat que l’escola pública és el context educatiu més real que podem donar als nostres fills, i que les línies en valencià son un model educatiu de qualitat. Està àmpliament demostrat als àmbits científics que els nivells de rendiment acadèmic de estudiants bilingues que utilitzen dues llengües pròpies són significativament majors que els que utilitzen una sola llengua, i que, a més a més, desenvolupen amb més facilitat les competències d’ús d’una altra llengua estrangera.
Hi ha que reconèixer que és necessari millorar l’educació pública i que tots estem disposats a treballar per millora-la. Però, els canvis no es poden fer per decret, cal crear espais de reflexió i anàlisi amb la participació de tots el protagonistes però sembla que aquest és un exercici democràtic extingit o millor restringit a uns pocs.