2. Els orígens del Betlem de Tirisiti i la seua evolució fins al 1989

Com hem vist anteriorment, el teatre de titelles no pot deslligar-se de la religió. La funció n’era l’expansió de la història sagrada per edificar la fe entre el públic. Abunda el teatre de temàtica religiosa en valencià des del segle XIV al XIX. Les obres pertanyen al cicle de Nadal, la Passió i l’Assumpció de Maria, episodis de l’Antic i del Nou Testament i algunes llegendes hagiogràfiques. Segons Francisco Porras, han sobreviscut al llarg dels segles perquè, malgrat les prohibicions per incloure-hi elements profans que acompanyen el fil de la trama religiosa i la seua expulsió de les esglésies, han tingut un públic que gaudix aquest tipus de teatre. Els texts experimentaven les transformacions lògiques del temps fins al punt de conservar-se el fil originari medieval (1981: 90).

Seguint Porras, a la majoria dels pobles cristians sorgix el costum de les representacions nadalenques. Solen tindre elements dels evangelis canònics i dels apòcrifs: les profecies del Messies, l’adoració dels pastors, la persecució del rei Herodes o l’adoració dels Reis Mags. Tals episodis donen joc per fer amplificacions, cançons i diàlegs que permeten que les representacions continuen fent-se dins les esglésies fins al segle XVI. Les representacions ja es fan al segle XIV a la Corona d’Aragó i es popularitzen en els segles XV i XVI.

En aquestes representacions trobem l’origen dels pastorets. En un principi, formaven part de la litúrgia del Nadal però van anar separant-se fins haver d’eixir de l’església. El Concili de Trento prohibix aquestes representacions. Així i tot, tenen una forta pervivència i acceptació pel públic. Les funcions del pastorets són molt populars a partir de 1868, quan el govern posterior a la Revolució de Setembre trau totes les prohibicions que tenen. Potser, podríem situar en aquest moment el naixement del primer Tirisiti (Sansano, 1999: 1-2,).

Les representacions de naixements o betlems amb figures mòbils existixen temps enrere. La tradició catòlica assegura que el primer betlem esdevé gràcies a sant Francesc d’Assís, qui va reviure el naixement de Jesús durant la missa del Gall a la ciutat de Greccio. Franciscans i clarisses escampen per Europa la tradició del betlem. Per augmentar la fe, incorporen progressivament elements realistes, com moviments de figures i altres objectes. Lloret i Esquerdo destaca que el primer betlem on les figures de sant Josep i la Verge eren mòbils és el del Convent de Sant Andreu de les clarisses a Cracòvia, del 1370 aproximadament. No obstant, hi ha una altra hipòtesi: l’origen del betlem animat està en l’evolució del retaule eclesiàstic, durant els segles XVI i XVII, cap al retaule mecànic i, finalment, cap al teatre de titelles.

A l’Europa oriental trobem els betlems més sofisticats: primer, pessebres mecànics; després, titelles de vareta o tija a caixes portàtils amb dos o tres pisos on es combinen escenes profanes i religioses simultàniament en finestres independents. A l’Europa occidental, els betlems són d’una sola finestra i les escenes es manifesten successivament (Lloret i Esquerdo, 2019: 116-117). Pot haver un titellaire que narra i posa en marxa la maquinària o pot haver-hi dues persones manipulant els titelles. Tanmateix, el rerefons és comú. Fan variacions segons el lloc on es representen. Introduïxen elements aliens a l’obra, ja siga provinents d’entremesos, d’altres obres de teatre o personatges que res tenen a vore amb el tema religiós pròpiament dit. Aquestes novetats donen a la representació un puntet humorístic, l’actualitzen i la fan apropiada als gustos d’un públic popular, el principal destinatari de la representació (Oltra Albiach, 2011: 394).

A València hi ha notícia de betlems mecànics des de l’any 1790. S’estenen al llarg del segle XIX. Segons l’estudi de Lloret i Esquerdo, els betlems serien una barreja de betlem mecànic, és a dir, mogut per cordes, rodes i politges, i de titelles de tija o de vareta, una fusió no gens estranya del huit-cents. Aquest tret apareix en el Betlem de Tirisiti, on, juntament amb els titelles, hi ha figures mecàniques per ambientar: llavaneres, llauradors, artesans, etc (2019: 119). Els betlems solen representar escenes del Nadal segons l’ordre dels Evangelis, tot i que també introduïxen elements profans. Els betlems que, com hem dit, es van estendre al llarg del XIX, són la continuació dels retaules i teatrets mecànics de segles anteriors. Admirats per les màquines físiques i hidràuliques des de la Il·lustració, els betlems guanyen espectacularitat per la introducció de llums, música, rodes de sénia i molins que giren les aspes i figures articulades. També augmenta la presència d’elements profans de la vida quotidiana. Creixien associats al contingut religiós.

Entra el segle XX. Aquests betlems decauen. Els guanyen el terreny altres espectacles com el circ o el cinematògraf. En aquest punt, cal destacar les paraules de Lloret i Esquerdo sobre el Betlem de Tirisiti «un testimoni encara ben viu de la tradició vuitcentista dels betlems de titelles al País Valencià, que ens permet saber com eren i com funcionaven aquests espectacles» (2019: 129). A la Península Ibèrica, el Betlem de Tirisiti no és l’únic teatre de titelles on hi ha una combinació d’elements religiosos i profans. Lloret i Esquerdo destaca tres betlems més que perduren: el Betlem de Laguardia, la Tía Norica i els Bonecos de Santo Aleixo (2019: 135).

El Betlem de Laguardia d’Àlaba (País Basc) és de mitjans del segle XVIII. A diferència del Tirisiti, es representa dins l’església com una part més de les celebracions litúrgiques del Nadal. Hi predominen els elements religiosos. Els elements profans són escassos.

La Tía Norica de Cadis (Andalusia) és de finals del segle XVIII. El repertori és variat. Inclou una part religiosa, «El Nacimiento del Mesías», i una altra de profana, «El testamento de la Tía Norica». Predominen els elements profans i no es representa únicament en la temporada nadalenca. El repertori d’historietes s’amplia després del dia de Reis. Entre els elements religiosos, té en comú amb el Betlem de Tirisiti la recerca de posada, el portal de Betlem, l’anunciació als pastors i la fugida a Egipte. Quant a la part profana, la Tía Norica mor per la topada d’un bou. La presència de l’animal també es troba al Tirisiti, on el protagonista patix l’agressió d’un bou però sense massa conseqüències; un moment còmic que fa recordar el torero Clásico, com veurem més endavant. Amdós betlems són de peanya (Lloret i Esquerdo, 1999: 18).

Els Bonecos de Santo Alexo (Alt Alenteixo, Portugal), de finals del segle XVIII, combinen elements religiosos, el Naixement, i elements profans de la literatura popular. La funció acaba amb un ball.

Els antecedents de l’actual Betlem de Tirisiti estan documentats en el diari El Serpis d’Alcoi (18/12/1880). Noticia la instal·lació d’un barracot amb un betlem de titelles, o figures en moviment, a la plaça de la Cotonera, actual Parterre. El Betlem de Tirisiti resulta de la fusió de tres betlems de titelles de finals del segle XIX. Hi ha tres titellaires que exhibixen aquest tips de funció nadalenca sense eixir-se’n gens del que era tradició temps enrere en altres llocs de la Península: representar unes funcions de titelles que recreaven temes propis del Nadal per entretenir xiquets i adults. Omplien els carrers en dates tan senyalades. El tío Sarguero, Pepe el Cullerotero i Pepe Esteve el Betlemero són els amos d’un barracot cadascun. Competixen per atreure el públic amb noves escenes, nous personatges i detalls que pertanyen a la vida alcoiana. En aquells anys, els tres espectacles compartixen l’espai de la plaça de sant Agustí. Segons Adrián Espí Valdés (1966), Pepe Esteve posava el seu betlem enfront la confiteria Campanar; el Cullerotero, al costat de la torre de l’església de Santa Maria; el tío Saguero, enfront l’església-convent dels agustins. Una ordre de l’Ajuntament va fer que es dispersaren per la ciutat. Els comerciants de la contornada es queixen: la presència de tants barracots a la plaça li dona una aparença massa de fira (Espí Valdés, 1979: 14). Pepe Esteve unes vegades s’està a la Glorieta; unes altres, al Viaducto. Segons, Adrián Espí, Pepe Esteve arriba a instal·lar fins a dos espectacles de la seua propietat. Amb un d’ells fa representacions als locals del partit Reformista, presidit per César Puig, també director d’El Heraldo de Alcoy. Les funcions les amenitza el pianista Jordi el Coixo (1966:12-14). Lloret i Esquerdo destaca que al barracot del tío Sarguero es representa al final un espectacle per als xiquets anomenat Batallón de niños san Jorge número 23, creat per les autoritats locals i militars el 1904. El Betlemero fa un espectacle final amb uns balls fets per Doña Filo i Vicentet el Ballarí i acompanyats de bandúrria i acordió (2019: 130).

A les darreries del segle XX, uns altres espectacles més nous, com ara el cinematògraf, fan créixer el desinterés pels betlems fins que només queda Josep Esteve. Compra els betlems als seus competidors i un barracot que circulava per Alacant, propietat de Miquel Castelló Agulló instal·lat a la plaça de l’Abat Penalva. En fa un de més gran amb els elements que més li agraden dels altres betlems. El betlem de Pepe Esteve és un negoci familiar. Els seus fills, Josep i Rafel, manipulen els titelles. La seua dona, Consuelo Carbonell, arreglava els titelles i cus els vestits. Josep Esteve Carbonell, el fill més gran, s’encarrega del betlem el 1913. Amb prou feines era suficient per mantenir-se la família. Hi ha notícia que el betlem coneix diferents ubicacions. En 1925, segons consta en un document del 16 de novembre a l’Arxiu municipal, es concedix permís per alçar un barracot a l’actual plaça del Fossar. Abans de la guerra civil (1936-1939), el Tirisiti adquirix certa fama, fins al punt que, una vegada acabat el cicle de Nadal, fa representacions en altres pobles com Ontinyent i Xixona (Espí Valdés, 1979: 16).

Després de la guerra, el Betlem de Tirisiti coneix una bona època, la dècada del 1940 especialment. Abans de la guerra, les localitats a la grada valen un real i 0’50 el seient a la pista. Després de la guerra, el preu de les entrades va pujant des dels 6 reals fins assolir les 5 pessetes. El betlem canvia d’ubicació; es representa a l’antic edifici de Telefònica o al cine Avenida. Fa funcions matinals i de vesprada amb gran afluència de públic. També fa d’altres privades per a les famílies benestants. Sembla ser que, fidel al seu caràcter, el Tirisiti inclou improvisacions i comentaris adaptats a aquell públic especial. Quan Tirisiti toreja, per exemple, dedica la faena al cap de família. En aquesta època s’hi incorpora un manipulador nou, Josep Peidro Ferré, de malnom Foia.

Amb els anys, el Betlem decau novament. La família d’Esteve ven el betlem l’any 1953. Segons Lloret i Esquerdo, hi ha un llarg període d’alts i baixos. Resta inactiu entre els 1961 i 1967. Adrián Espí lamenta l’absència de les representacions del Tirisiti. L’últim any fou el 1960, quan es posa en venda el betlem. Reproduïx l’anècdota d’uns xiquets. Arrepleguen 10 pessetes cadascun per comprar el Tirisiti. Obeïxen a la crida del cronista del setmanari Ciudad, qui, des de la seua secció «Desde la Bandeja», idea que la infància alcoiana compre el Tirisiti, «este teatrillo tan nuestro, que lo rescatara así del olvido y del arrinconamiento» (1966: 9).

Foia el reprén del 1968 al 1970, ara ubicat al carrer Casablanca, a l’antiga escola Ribera. El periòdic Ciudad (10/12/1968) anuncia l’esperat retorn. El Betlem de Tirisiti torna a les mans d’una família, la de Foia. Sota l’escenari, els seus germans, José i Enrique, i son pare fan de titellaires fins el 1970.

L’Asociación de Amigos y Damas de los Reyes Magos el compra en 1973. Encarrega l’escenografia i els nous titelles a l’alcoià Alejandro Soler. Els anteriors estaven prou espatllats. En una entrevista (diari Información, 17/08/1973), Alejandro Soler comenta què vol introduir en el Tirisiti des del punt de vista tècnic. Pensa a construir un betlem en un pla inclinat que represente l’Alcoi costerut que puja des del riu o bé un escenari giratori encara que, afirma, l’Asociación de Amigos y Damas de los Reyes Magos potser s’estima més l’estructura tradicional. Es planteja incloure oficis tradicionals d’Alcoi com els teixidors (Espí Valdés, 1979: 60-64). Hui, el Tirisiti no es representa sobre cap dels tipus d’escenari que Alejandro pensava. Les representacions es van traslladar a un local al costat de la la Plaça de Dins. Dissortadament, el betlem es destruïx en 1975; s’esfondra el magatzem del carrer sant Joan on s’hi troba.

El mateix 1975, el reconstruïxen i el representen a la Casa Municipal de Cultura, a l’antic carrer General Sanjurjo, actual carrer Casablanca. Sense especificar motiu, Oltra opina que el Tirisiti recupera l’estructura i el contingut, tot i que resulta prou despersonalitzat (2011: 405). Tanmateix, és un període de bonança. El preu de l’entrada puja de 20 pessetes a 5 duros. Els titellaires col·laboradors són xiquets, els fills de Foia, qui fa de director d’escena. Unes altres criatures són part del grup titellaire; cobren 5 duros cadascun per funció (Espí Valdés, 1979: 24).

En 1977 i 1978, canvia d’ubicació als locals sindicals de l’Alameda. Sembla reviscolar. La TVE Aitana (26/12/1978) fa un reportatge sobre el Tirisiti. Però, encara té una etapa de desaparició fins que el grup alcoià de titelles Diamante y Rubí se’n fa càrrec entre 1985 i 1988 sense ubicació fixa. El Tirisiti en coneix de diferents com el Passeig de Cervantes o el col·legi de les Paüles (1).

En 1989, l’Ajuntament l’agafa de cara al futur. Encomana a la companyia alcoiana La Dependent les representacions. Continuen fins l’actualitat. El mateix any, introduïxen una lloa inicial escrita per Josep Pérez Tomàs. Recorda les arengues inicials que fan als betlems de titelles barrocs (Lloret i Esquerdo, 2019: 140). Alejandro Soler restaura de nou els titelles. La companyia refà el guió, recupera la llengüeta i dona solidesa a l’estructura i ritme dramàtics. L’arquitecte Manuel Vidal dissenya un barracó de fusta, semblant al de la plaça del Fossar. En 1991 i 1992, s’instal·la a la Plaça de Dins. Entre 1992 i 2006 representen el Tirisiti a la Glorieta.

Finalment, en 2002, la Generalitat Valenciana reconeix el valor del Betlem de Tirisiti. El declara bé immaterial d’interés cultural pel Decret 192/2002, de 26 de novembre. Des de 2006, es representa al Teatre Principal d’Alcoi des de finals de novembre fins al dia de la Cavalcada dels Reis, el dia 5 de gener. Les funcions duren 35 minuts. Des del punt de vista tècnic, el betlem és millorat amb un ciclorama. Permet canviar les tonalitats del cel entre el dia i la nit. Hui, el Tirisiti es manté fidel al lloc de representació, el Teatre Principal, i continua incloent comentaris sobre l’actualitat, com ja feia des del principi. L’any 2013 incorpora dos titelles nous: Alejandro (Soler) i Paqui (Dénia), els creadors de l’escenografia actual. Tots dos apareixen al principi de l’obra durant la lectura de la lloa inicial fent com si estigueren ultimant els detalls de l’escenografia; un entranyable reconeixement a la tasca dels dos escenògrafs. El diari Información ho noticia (28/11/2013).

(1) Per a les diferents  ubicacions del Betlem de Tirisiti podeu consultar  Agullo, 2015, en línea https://pagina66.com/art/104398/-quieres-saber-la-historia-de-las-diferentes-ubicaciones-de-tirisiti-