3. Definició i elements de l’acció teatral del Betlem de Tirisiti

Mitjançant el Decret 192/2002 del 26 de novembre, el Govern valencià declara el Betlem de Tirisiti d’Alcoi bé immaterial d’interés cultural. Una sèrie de valors motiven aquesta declaració segons el Decret: el seu caràcter ritual lligat al Nadal de la ciutat d’Alcoi, un temps concret i una localització exacta. A més a més, les seues característiques tècniques el fan única a Espanya i a la Comunitat Valenciana. L’annex II del Decret especifica mesures de protecció del Betlem de Tirisiti.

Qualsevol canvi formal de la representació ha de comunicar-se a l’òrgan competent en matèria de patrimoni cultural de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana perquè es puga autoritzar. Quant a les representacions, pel seu caràcter de bé protegit, només poden fer-se en Nadal i a Alcoi. Qualsevol representació que es faça fora d’aquests paràmetres ha de comptar amb el permís de l’òrgan competent en matèria de patrimoni cultural. Finalment, es designa l’Ajuntament d’Alcoi com a òrgan tutor.

3.1 La llengua del Tirisiti.
El Betlem de Tirisiti s’ha transmés oralment fins que en la dècada del 1990 transcriuen el text. Hi ha una transcripció anterior, bastant desangelada, que apareix en Títeres. Teatro popular (Porras, 1981: 445-453). No sabem si era realment així el Betlem de Tirisiti que es representava per aquells anys, però sí respecta la línia bàsica de l’obra. La transcripció va fer-la Francisco Porras, qui visita Alcoi el Nadal de 1978. Un article d’Adrián Espí en el periòdic Ciudad d’Alcoi (6/01/1979) informa de la visita. Francisco Porras veu el teatre de titelles i l’inclou en l’esmentat llibre.

Reprenem la transcripció del text dels anys 90. Segons l’informe tècnic, el text es pot considerar bastant fixat cap als anys 30 del segle XX si fem atenció a totes les referències que hi ha a la obra. Podrien haver-se inclòs noves referències actualitzades però cal tenir en compte que difícilment es podrien anomenar fets de la República, la guerra civil espanyola (1936-1939), la repressió posterior i ja en els anys 60, quan semblava que hi havia certa apertura del govern franquista. Recordem que el Betlem de Tirisiti ha patit uns anys de desaparició.

La transcripció del text se centra fonamentalment en fixar el fil conductor de la representació, és a dir, les paraules que cada any han de repetir-se en cada representació. Les acotacions escèniques són: nominatives perquè mencionen els noms dels titelles; sonores, referides a la música i als sorolls; i espacials perquè descriuen per damunt la distribució del decorats i per on es mouen els titelles. No són acotacions excessivament detallades; interessa la conservació del text.

Apreciem tres aparts ben diferenciats: la lloa inicial, la qual data del 1989, es declama valencià estàndard; en l’apartat sacre es parla en castellà; i l’apartat profà es desenvolupa en valencià alcoià o xeu amb paraules i expressions típiques d’aquesta parla, a banda de la fonètica característica alcoiana que, evidentment, impregna tota la representació i no és menys important. En la transcripció n’apareixen algunes, d’expressions, però varien amb les diferents representacions. També hi ha expressions i paraules compartides amb la resta de la parla valenciana: «Xé!», «susto», «retor», «monesillo», «agüelo», «sereno»… Les qüestions lingüístiques fan viu i ric el parlar de l’obra i el situen en un lloc concret, Alcoi. A excepció de la interjecció tan nostra com «Xé», la resta són catellanismes amb els quals s’identifica l’espectador valencianoparlant.

Algunes expressions, que no tots els anys s’escolten, formen part del patrimoni del parlar d’Alcoi. Per exemple al pobre Tirisiti li «tanquen la porta als nassos» dues vegades; primer a l’església i després a la venta. La «bonica» rep les bromes i els tocaments de Tirisiti i del «monesillo», es diu que la pobreta va «d’Herodes a Pilatos». L’expressió d’indecisió «fem foc o fugim?» aprofita perquè la narradora pregunte a Tirisiti què farà davant els moments de dubte quan s’acaba la festa de Moros i Cristians. Tirisiti no se sent amb ganes de tornar a a feina.

Els costums dels diumenges, els reflectixen dos personatges a l’eixida de missa. Normalment, la missa suposava una interrupció dels quefers del diumenge, especialment per als qui tenien quefers. Fins fa poc, les dones cuinaven el típic putxero (dit així, en castellà) el diumenge, com em consta per la meua família. Preparaven el putxero bon matí. El coïen a foc lent, cosa que permetia a les dones ocupar-se’n d’altres activitats, per exemple, anar a missa. Per aquest motiu, Tirisiti se’n burla de la dona i li diu que córrega, que se li crema el putxero, perquè no s’entretinga. Els qui no tenien ocupacions, com el Senyoret, acabada la missa, anava a fer la partideta, ja que no tenia quefers per la seua posició socioeconòmica.

Una expressió molt emprada a Alcoi és ser de calbot. El calbot és un colp amb la mà oberta al clatell o al cap. Quan algú o alguna cosa és de calbot vol dir que no té importància o categoria. A Alcoi és costum demanar una «coseta», un detall, ja siga una agulla, un anell, una cadena, un joguet o qualsevol altra quincalla que els festers duen a la bossa. Tirisiti els demana una agulleta per a Tereseta i ells no li fan cas. Tirisiti, un poquet decebut, diu que «són de calbot» o de poca categoria.

Més expressions pròpies de les festes alcoianes són «girar pel cantó del pinyó», lloc de pas de les filaes i «girar l’esquadra», és a dir, el moment en què l’esquadra canvia l’orientació per saludar algú del públic. (Si voleu conéixer més expressions i detalls dels Moros i Cristians d’Alcoi d’una manera divertida i actualitzada, podeu recórrer a Moros y Cristianos [Manual de uso] (2020) de Javier Llopis i Pep Jordà. Cada any, el Betlem de Tirisiti trau una filà. També les trobeu dibuixades per Manolo Antolí a l’esmentat llibre).

Les fórmules rimades o parèmies són freqüents en la representació. Apareixen des del primer moment, quan Tirisiti es burla del nas del Sagristà i la narradora li diu «bon nas, bon compàs». Açò té significats diversos: qui té el nas gros és intel·ligent o bé qui té el nas gran té la pilila gran.

L’anada a missa comença amb dues dones: «dones matineres, sempre les primeres», dit amb un puntet d’admiració per Tirisiti. Temps enrere, ser matinera volia dir ser disposta per a la faena, una persona que no s’adorm i no és peresosa. Tirisiti té dues característiques ben marcades: és malfaener i burleta. La narradora se’n burla quan ell no vol treballar perquè diu que és l’amo de tot i ella li replica «l’amo del comú quan no hi ha ningú», és a dir, l’amo de l’excusat. La narradora se’n burla i li recorda la seua insignificança. Tanmateix, Tirisiti, un poca vergonya, se’n riu quan la narradora li recorda la seua condició; quan ella li diu «home refranyer, gos malfaener», ell riu i li fa «guau, guau!». En alguna ocasió, la narradora ha recordat a Tirisiti el que li pot passar per burlar-se’n tant, de tothom: «Que no saps que qui es burla, el dimoni li furga?», li diu quan se’n riu de les beates que ixen de missa. Cada anys de representació, sobre aquest fil conductor s’afigen comentaris espontanis i anècdotes d’actualitat, això que en l’argot de teatre el mateix Esteve anomenava «morcillas» (Espí Valdés, 1979: 49).

En la part sacra, en castellà, la narradora fa servir una musiqueta que podria fa pensar en els romanços de cecs, molt exitosos editorialment en els segles XVIII i XIX. (Sansano i Belso, 1999: 2-3). La lloa inicial evoca la situació geogràfica d’Alcoi, la natura que l’envolta i el pas de l’estació de la tardor a l’hivern, el moment temporal quan té lloc la representació teatral. Després se centra en la tranquil·litat d’Alcoi i dels seus habitants a més de mencionar el fet sacre que ocorrerà a l’obra, el naixement de Jesús i donar pas al Sereno i a Tirisiti. S’hi fa, en definitiva, una visió del general cap al particular, de fora cap a dins, estretint-se més i més fins a focalitzar l’escenari on tot passarà.

3.2 Tècnica.
Els titelles del Betlem de Tirisiti són de peu i vareta. Els titellaires mouen els titelles per unes guies fetes a l’escenari. Els titellaires els manipulen des de baix l’escenari amb moviments longitudinals i transversals. Els fan desplaçar-se, córrer i botar amb molta coordinació i fora dels ulls del públic. Segons ha estudiat Lloret i Esquerdo, aquesta tècnica vindria dels retaules mecànics nadalencs on les guies són el recorregut que fan els perots. L’escassa alçada de l’escenari fa que els cinc titellaires hagen d’estar corbats, cosa que demostraria que no estava pensat per a manipuladors, sinó per a mecanismes que ocupaven menys espai. Els titelles actuals, dissenyats per Alejandro Soler, són més grans que els originaris. Tenen una alçada de 40 centímetres i i pesen entre 2, 4 o més kilograms; depèn de si són individuals o en grup.

Els braços dels titelles oscil·len així com també una de les cames. Alguns personatges poden moure un dels braços amb l’ajuda d’un fil. Les oscil·lacions fan un efecte còmic que provoca les risses del públic, especialment les del públic infantil. La tècnica de peu i vareta ha caigut en desús al llarg del temps, cosa que fa aquest betlem especial. Els Reis Mags i els pastors tenen fixe un dels peus i l’altre queda solt; provoca una major comicitat de moviments als pastors quan ballen i als Reis quan pugen i baixen dels cavalls.

Les faccions dels titelles estan més marcades per poder ser vistes millor pels espectadors. Temps enrere, els titelles eren més xicotets i les seues faccions recordaven l’estètica de la imatgeria religiosa. A la representació participen cinquanta titelles de diferents grandàries amb la intenció d’aconseguir la perspectiva segons se situen lluny o prop de l’escena principal. Els festers tenen dimensions menors quan baixen cap a la plaça i són substituïts per uns altres més grans quan entren al primer pla (Lloret i Esquerdo, 2019: 140-142).

El Betlem conté altres tipus de titelles com ara els plans: la caravana dels Reis Mags que baixa per la muntanya, l’àngel de l’Anunciació i el Tirisiti que apareix al final de l’obra sobre el globus de Milà. Altres titelles es mouen per mitjà d’un mecanisme: els artesans, el llaurador del blat, la dona que cuida els titots o la castanyera. Aquests últims els mouen quan es fa referència a ells.