slogan tipografia la moderna
A fondo
El Betlem de Tirisiti (VI)
Els personatges
Irene Elisa Santacreu Cortés - 18/04/2021
El Betlem de Tirisiti (VI)
FOTOS: Paco Grau

3.5 Els personatges
A banda dels diferents tipus de titella des del punt de vista tècnic, destaquem la barreja de vestuaris de diferents èpoques que hi ha a l’escenari. Trobem la vestimenta «bíblica»: les túniques de la Sagrada Família que reflectixen les influències romanes. El vestit és ample, les mànegues estretes i les formes són simples. Les mànigues són llargues i el pallium llarg se subjecta al muscle dret en Sant Josep. En la Mare de Déu, l’ornament senzill gravat en el teixit recorda les sedes multicolors que transformen el vestit bizantí (Boucher, 2009: 118 – 119).

Dels romans enviats per Herodes, destaquen els trets identificadors de l’uniforme dels antics militars romans: el casc i eixa capa roja. Sobre uns calçotets llargs, els femoralia, duen una cuirassa curta de cuir i retallada amb forma de serra. Sant Jordi duu el vestit de guerra característic dels antics romans: el casc, dues peces de cuir per cuirassa amb la finalitat de protegir-se el tors, els calçotets curts, el pallium roig i el calçat que puja vora al genoll a imitació de les cnemides gregues (Boucher, 2009: 105).

La vestimenta tradicional dels Reis Mags, com la mantenen a la cavalcada de Nadal d’Alcoi, mostra uns teixits més vistosos, colorits i rics, de conformitat amb l’Imperi d’Orient en la seua plenitud. Podem apreciar eixe vestit en el mosaic del segle VI de Sant Apol•linar el Nou a Ravenna, Itàlia (Boucher, 2009: 118 – 119).

Hi ha vestuari del segle XIX: el dels pastors que oferixen l’asguinaldo a Jesús, els feligresos, el Monesillo, el Sagristà, el Retor, la gent del camp, el Sereno i l’Agüelo. Tampoc falta el del XX, com el del torero Clásico i el de Tirisiti, en realitat, a cavall entre els segles XIX i XX. Els vestits plenament del segle XX són els dels festers dels Moros i Cristians, que han anat canviant al llarg dels anys. Els del segle XXI són els vestits de Paqui i Alejandro, recentment incorporats a escena. Tanta varietat té una validesa dramàtica; símbols destinats a ser reconeguts amb una ullada.

3.5.1 El protagonista: Tirisiti
Dóna el seu nom a la representació. El Betlem és, a més a més, de Tirisiti. Com ja va dir en el seu moment Gabriel Sansano, el nom Tirisiti ve del so que fa el manipulador quan parla amb la llengüeta que distorsiona la seua veu; és el nom que s’escolta quan el venter crida Tereseta, la seua dona. D’ací ve el nom del betlem. Continua afirmant Gabriel Sansano, en una cita que reproduïx de J. Coromines, que, segons A.M. Alcover, tereseta era el nom amb el qual s’anomenava el titella a Mallorca (1999: 4). L’informe tècnic apunta a la possibilitat que el nom «Tereseta» siga una influència dels immigrants mallorquins que es van establir a les terres dels voltants d’Alcoi durant els segles XVII i XVIII. Siga com siga, hui en dia, Tereseta és la dona i Tirisiti és el venter. Així doncs, «Tirisiti» com el nom del titella que és el protagonista de la funció i «Tereseta» la seua dóna.

Tirisiti és el protagonista indiscutible de l’obra. Tot passa al seu voltant i és qui dóna unitat a l’obra. Porta jaqueta, barretina i faixa roges, camisa blanca i pantalons negres. Al principi de l’obra apareix per la finestra amb camisola blanca i barret blanc denegant la posada a Maria i Josep. Quant a l’origen de la barretina, no hi ha una explicació de per què porta aquesta peça de roba. No és l’únic venter tocat amb barret llarg i roig; el porta també el venter del betlem de Salzillo. L’antic Tirisiti no anava amb aquesta roba; portava barba i, encara que anava també de blanc i roig, el seu vestuari era més decimonònic i l’expressió facial molt propera a la imatgeria religiosa, no tan expressiva com l’actual, de trets més expressius i apropiats per veure’s de lluny. En una entrevista feta per Vilaweb, el gerent i director de la companyia la Dependent, Joanfra Rozalén, afirma que no sap ni li importa per què porta barretina Tirisiti (Benavent, 2019).

Tirisiti és un titella amb veu pròpia, com també ho és el sereno. Psicològicament és malfaener, burleta, una mica innocent i poca-solta però es guanya l’estima del públic ben aviat. Fa de lligam entre la part sacra i la part profana. Entra a formar part de la tradició del Nou Testament, popular, clar, quan nega la posada a la Sagrada Família i ix de la tradició nadalenca per endinsar-se de ple en la tradició alcoiana. A través dels seus ulls i del diàleg amb la narradora, coneixem la galeria de personatges típics d’Alcoi, i alguns també tradicionalment típics del sainet, com el torero i el sereno, a banda de comentaris que se n’ixen temporalment de l’escena per obrir-se a l’actualitat del públic del moment. Tirisiti és un pocavergonya constant que es guanya el cor dels espectadors amb els seus infortunis. Tirisiti sempre repetix el que veu i n’ix trasquilat: el Monesillo toca el cul a la Bonica i Tirisiti rep una bufetada; Clásico toreja amb estil i ell rep una forta tupada; rep l’infortuni com Milà. Com ell, se’n va amb el globus aerostàtic i cau. Com a bon pocavergonya, l’únic que no imita és això de fer faena; se’n riu dels qui treballen mentre no fa res. El parlar de Tirisiti és una mostra del parlar alcoià i un comentarista dels hòmens i dones que passen per davant la seua venta i de la vida actual.

3.5.2 Els personatges de la part religiosa de l’obra.
Són l’excusa del Betlem. Des del punt de vista religiós, ensenyen als espectadors la part de la història que correspon al naixement de Jesús. Conté els moments que apareixen en altres pessebres de titelles (LLoret i Esquerdo, 2019: 119), però amb les pinzellades alcoianes. La Sagrada Família és la protagonista. No obstant, adquirixen el mateix nivell de personatges que Tirisiti i el llaurador del blat perquè interactuen mitjançant la gesticulació. En el Betlem de Tirisiti, reproduïx els moments típics del Nadal: Naixement, Adoració i fugida a Egipte amb la intervenció prèvia dels soltats d’Herodes. Els Reis es veuen primer a l’horitzó amb punt de llum però sobre camells i després a l’escena sobre cavalls i amb l’ordre típic d’Alcoi, on Gaspar és el negre i es posa al mig. Com passa realment als reis d’Alcoi, desfilen amb el pasdoble L’entrà dels Reis i els punts de llum es corresponen a una simulació de l’acampada que fan ses Majestats i la seua baixada des del Preventori cap a la ciutat d’Alcoi. Aquesta senyal inequívoca de la presència dels Reis és celebrada per tota la població, especialment pels xiquets i xiquetes.

Quant als pastors, també tradicionalment presents als betlems i protagonistes d’obres de teatre del cicle de Nadal, els trobem a la part sacra, durant l’Adoració. Representen els habitants d’Alcoi, com la resta de titelles que veem en l’obra.

Uns altres personatges que tenen un paper menor són el llaurador del blat i els soldats d’Herodes. Són personatges comparsa, que concreten moments de la fugida a Egipte de Josep i Maria. Es el moment on s’escenifiquen els milacres que provenen dels evangelis apòcrifs. El llaurador diu que va veure passar la Sagrada Família quan sembrava; sobtadament, el blat creix i ja està persegar amb la qual cosa els soldats creuen que ha passat molt de temps. La palmera que amaga a Maria, Josep i el Jesuset és també coadjuvant de la fugida. Hi ha referències a la palmera que alimenta la Sagrada Família durant la seua fugida.

3.5.3 La part profana de l’obra
En primer lloc, l’altre titella amb veu pròpia, el sereno, és una figura que freqüenta la literatura costumista. A Alcoi hi ha històries més o menys truculentes protagonitzades pel sereno, personatge que la gent gran d’Alcoi encara recorda i que solia passar-se pels domicilis en Nadal demanant l’ «asguilando» i així afegir uns cèntims més a la seua paga ben escassa. Hui en dia no hi ha serenos, però manté l’ambientació dels anys vint del segle passat i inclou un vessant còmic quan va canviant l’hora i provoca les rialles del públic infantil. El sereno enceta la part profana, l’inici d’un dia qualsevol a la ciutat d’Alcoi i continua el descontrol temporal quan cada vegada diu un hora, acompanyant el descontrol temporal de tota l’obra que avança a salts dins l’anacronia. Un detall de folklorisme alcoià és la cançoneta que canten els xiquets i la narradora:

El sereno s’ha perdut
en la Font de la Salut,
i una «aüela» l’ha trobat
amagat en un forat.

En segon lloc, un altre personatge de la part profana és l’«agüelo». No té veu pròpia, com el sereno o Tirisiti, però s’ha guanyat un lloc important entre el públic. És un personatge vestit amb capa negra i boina i contrasta l’obscuritat del vestit amb la blancor dels cabells i la barba. El seu comportament, persecutori i bel•ligerant, recorda en alguns moments al bou. Fa les delícies dels xiquets que li canten «cara de putxero».

En tercer lloc, la tauromàquia ha suportat el pas del temps al Betlem de Tirisiti. El torero és, no obstant, un personatge típic dels sainets. El bou i els encontres amb ell els trobem en el betlem de La Tía Norica: ella també rep la forta tupada de l’animal amb conseqüències més tràgiques. Al Betlem de Tirisiti, s’hi recorda la figura d’Andrés Coloma, Clásico, qui va tindre certa notorietat a Alcoi durant els anys vint. Tot i que era nascut a Ibi, el poble alcoià el va sentir ben seu des de sempre; fins i tot, va tindre un club taurí amb el seu nom. En el Betlem, Clásico fa unes capotades animat pel públic sense arribar a completar la faena. Sobre la paraula «toro», com s’adreça el narrador a l’animal, en l’informe tècnic s’ha volgut vore un cas de diglòssia o algun element d’ascendència catalana, com la barretina de Tirisiti. Potser rep ovacions en castellà i no en valencià perquè aquest tipus d’espectacle estava ben estés a tot el territori espanyol i per majoria d’espectadors en castellà, les expressions van fixar-se en aquesta llengua. Tirisiti, descarat i atrevit, vol fer ell també la faena i li’l brinda al públic. Temps enrere, quan el Betlem de Tirisiti es representava en les cases de les famílies benestants, el torero Clásico dedicava la faena al cap de la família. Hui en dia pot semblar estrany als espectadors, però els toreros, durant els anys vint, eren els herois del poble, fins que, a finals dels anys vint, comencen a pujar com l’escuma els futbolistes (Guillermo Pérez, 2018).

Quant al bou, és un titella amb una grandària menor que el que li tocaria i a més porta una esquetlla com si fora manso. Tirisiti protagonitza una persecució i després una tupada que és motiu de rialles; el bou li ha fet un forat al cul i la narradora li trau ferro a l’assumpte perquè, al cap i a la fi, tots en tenim un, de forat al cul. El qui es burla, acaba burlat.

En quart lloc, abordem els feligresos. El moment d’anar a missa és una passarel•la social en qualsevol poble. Tirisiti no hi va, té massa faena, però, quan ja estan tots a l’església, anima els qui estan treballant perquè continuen mentre ell es passeja fent el malfaener. En aquest moment es posen en marxa els mecanismes dels titelles que fan de figurants: els oficis i els camperols. Tirisiti és descregut i va presentant-nos els feligresos: el senyoret, que va mudat amb «pantaló de pana» i que se’n va afer la partida després de la missa. Hi veem les beates, que pareixen paneroles i van de negre; la Bonica, a qui li toca el cul i rep una bufetada; l’Agüelo, personatge amb més entitat que els altres, increpat pel públic i per la narradora pel seu mal geni; una dona grossa que sembla Monserrat Caballé. Tirisiti en té per a tots. Només s’enfada quan la dona li posa les banyes amb el sagristà. Actualment, el tractament que es fa de la dona no seria ben vist, però és una característica que ha quedat fossilitzada en la representació. La seua situació en l’obra és el burleta burlat però amb la innocència suficient com per rebre l’estima del públic i la narradora.

En cinqué lloc, parlem del clergat. Va tindre variacions al llarg de la història del Tirisiti. El retor i el sagristà van arribar a confondre’s ja que eren representats per un sol titella mentre que en altres ocasions eren representats per dos titelles diferents. Aquestos canvis, segons l’informe tècnic, potser són causa dels diferents moments històrics on hi havia un fort anticlericalisme o, per contra, una marcada influència social de l’Església. Un sagristà «eròtic» suavitza l’actitud sexual dels clergues cap a les feligreses més que un retor que té relacions inadequades amb les beates. Pel que fa al monesillo, destaca l’actitud picardiosa cap a les dones i menyspreadora cap als homes.

En sisé lloc, uns altres titelles figurants que toquen el cor dels espectadors alcoians són Sant Jordi i els festers. Les filaes han anat canviant al llarg del temps. Ixen dues filaes mores i dues cristianes. Apareixen dues filaes de moros i dues de cristians. Són un dels elements alcoians per excel•lència. Es representa el moment de la Diana, que és l’acte que enceta les festes de moros i cristians d’Alcoi. Desfilen amb el cap d’esquadra i els sergents d’ambdós bàndols com passa realment a la festa alcoiana. Saluden el públic i Tirisiti i es destaquen dos moments típics de la festa entre la població que no ix en ella. Per una banda, el «convidar» als festers, que es podia fer en diferents bars per part dels amos i el demanar-los «un detallet» que els festers solen portar a la bossa que va amb el vestit. A continuació, després de la ràpida desfilada, ve l’aparició de sant Jordi, primer al barranc del Cint i després damunt del castell. Així doncs, apareixen representades les festes amb l’acte inicial i final. La imatge del sant Jordi és fidel a la del sant Jordiet que apareix a la festa real; cavalcant sobre un cavallet blanc i amb la fletxa a la mà sense els moros sota el cavall.

En seté lloc, toca referir-se a Paqui i Alejandro. Fa pocs anys es van introduir dos personatges nous, Paqui i Alejandro, l’alter ego de Paqui Dénia i Alejandro Soler, parella que durant molts anys s’havien ocupat de l’escenografia del Tirisiti. Al meu parer, és un gran homenatge. Com Clásico, un personatge que va existir en la realitat i s’ha immortalitzat en la forma de titella, Alejandro fan la seua aparició al principi de l’obra, durant la lloa inicial ultimant els detalls de la representació. No sabem si aquestos personatges es quedaran per sempre al teatre de titelles, ja que un alcoià “Catxutxa”, el que deien que era el boig d’Alcoi durant els anys vint, va tindre el seu titella i va desaparéixer. De totes maneres, és un gran reconeixement a la feina d’aquests escenògrafs.

Per últim, cal apuntar la veu narradora. Hui en dia, la narradora, en veu en off, traduïx les paraules dels titelles, puix que la llengüeta les fa inintel•ligibles de vegades. La narradora parla en valencià durant la lloa inicial, en castellà durant la part sacra i en valencià alcoià en la part profana.

La narradora descriu què ocorre durant la part sacra, però dialoga amb Tirisiti per convèncer-lo que deixe entrar Maria i Josep a la venta. Durant tota l’obra, la narradora serà intermediària entre el públic i els titelles, no solament pel que fa a la traducció de les paraules. Se situa en un nivell proper al públic perquè també riu i anima en les escenes però també és propera als personatges perquè enraona amb Tirisiti aconseguint amb èxit la suspensió de la incredulitat almenys durant els trenta o trenta-cinc minuts que dura la representació.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario