Si açò fóra un article amic de les frases fetes i els efectismes, afirmaria sense dubtar que el Petroli és d’eixos esdeveniments històrics que defineixen el caràcter de la nostra ciutat.
I en part és cert: des de juliol de 1873 –l’any dels tràgics successos– fins la guerra civil espanyola, moviment obrer i anarquisme van ser sinònims als carrers i fàbriques alcoianes. Després, com tots sabem, les idees de Bakunin i companyia es van evaporar i es convertiren en un no rés. Què pensaria un anarquista involucrat en el Petroli de les dos dècades de govern socialista a Alcoi? Comprendria la hegemonia del Partit Popular durant els inicis del segle XXI? Segurament el nostre violent anarquista no s’ho acabaria de creure.
Fa 142 anys, els periòdics de l’època tampoc encertaren a comprendre del tot les circumstàncies que envoltaren l’esclafit violent que va tindre lloc a Alcoi. Si mirem alguna de les cròniques als rotatius espanyols, no es parla massa de les causes profundes i sí de les conseqüències directes: la mort d’Agustí Albors, Pelletes, i la reacció irracional de la turba d’obrers (i obreres) d’Alcoi que van mutilar el cos del senyor alcalde.
La premsa nacional no eixia de la seua consternació. 1873 no estava sent un any senzill en el context polític. La Primera República caminava sense rumb per un camí ple d’obstacles, i els successos d’Alcoi eren una pedra més: al nord, les tropes carlistes es feien fortes, i a tot arreu –especialment a Cartagena–, els federalistes exigien més autonomia. Els periòdics estrangers publicaven, quasi diàriament, breus notes sobre la convulsa situació de la jove república espanyola. Hem de pensar que el telègraf s’havia estés pel món occidental i que, amb les limitacions de l’època, era possible estar raonablement informat sobre el que ocorria a l’estranger.
Els Estats Units no foren una excepció. Encara que les primeres notícies arribaren un o dos dies després, les primeres cròniques, amb tota mena de detalls, no es van publicar fins els primers dies d’agost. Per exemple, al New York Times es feien creus davant la barbàrie d’Alcoi. En un article es parla dels “decent Spaniards” (és a dir, els espanyols decents), una categoria a la que els alcoians, per dir-ho així, estàvem exclosos. Crida l’atenció que el redactor de la crònica assegurés que les races llatines (sic) compartien la mateixa fatalitat: la aparent impossibilitat de consolidar el principi democràtic a les seues terres.
És evident que el NYT, al igual que tota la premsa espanyola, tenia en ment els fets de la Comuna de París, una insurrecció popular i anarquista, extremadament violenta, que va ocórrer al 1870, només tres anys abans del Petroli. Les comparacions no van tardar a aparèixer. En aquest fragment d’un diari de Carolina del Sud, es compara de passada el paper determinant de les dones parisines amb la participació femenina en el linxament al centre d’Alcoi. Perdoneu la qualitat del retall, però és el que hi ha.
Seguint amb les comparacions, un periòdic de Memphis publicà gairebé el mateix article que aparegué al diari de Carolina del Sud, però amb una diferència: un titular que, encara que estiga un poc lleig presumir d’un acte violent, ens plena d’orgull a tota la ciutadania alcoiana:
La sanguinolenta massacre d’Alcoi superà el nivell d’atrocitat de la Comuna de París. Això es el que, més o menys, diu el titular. A pesar de la fortíssima repressió que Alcoi va patir els mesos posteriors, aposte a que algú faria el comentari de que les millors comunes són les de d’Alcoi, i que allò que van fer a París… Això és cosa de poblets.
Les notícies sobre el Petroli van continuar durant uns dies. Abans de desaparèixer de l’actualitat internacional del moment, un altre periòdic de Carolina del Sud va publicar un extens i complet article sobre Alcoi en el que es va oferir una visió de conjunt prou versemblant. El redactor explicà als lectors alguns detalls d’Alcoi i la seua història, com que Sant Jordi va derrotar els moros el 1257 (Seria una errata, supose), o la importància de la seua indústria:
L’article conclou amb un paràgraf dedicat a nombrar les atrocitats que es van cometre. Què vos pensàveu, que al segle XIX no existia la crònica negra?
No podem saber l’impacte real que el Petroli va tenir als Estats Units, però el que està fora de qualsevol dubte es que, durant unes setmanes, l’opinió pública va sentir parlar d’una ciutat que va posar en perill els ciments de la democràcia burgesa. I açò ho dic sense exagerar. Fixeu-vos que el mateix Engels, un dels pares del comunisme científic, va criticar els anarquistes per les seues accions a Alcoi i altres poblacions de l’Estat.
Imagine que al país nord-americà no tardarien en oblidar el que passà a Alcoi. Si va tindre seguiment als cercles polítics i intel·lectuals, no passaria de ser una anècdota associada a la idiosincràsia espanyola i el seu gust per la violència i les baixes passions. El que sí que podem afirmar, amb tota rotunditat, és que els testimonis han quedat per a sempre.
