3. CAVALLERIA DE POMPOSOS ACTES I BEL•LICISME
En oposició a la cavalleria honesta, advertim una cavalleria de pomposos actes. Joan Roís de Corella censura, dels cavallers, la intencionalitat, l’actitud i els actes contraris a qualsevol legitimació cristiana. Corella, com si fora un «teòric de la cavalleria, com tants d’altres, se centra contra aquella que no s’adiu gens amb la seua vocació moralitzant» (Martines, 2000: 1246).

L’exaltació de l’ego i l’ànsia de notorietat poden estimular els cavallers a realitzar des de pomposos actes, com reptes, tornejos, justes i batalles sagnants o a ultrança, fins a instituir ordes d’origen laic i cortesà que no han estat aprovats pel Papa ni viuen virtuosament, com l’Orde de la Garrotera, val a dir, la més antiga i important del Regne Unit (Martines, 2000). Per tant, la fama, l’espectacularitat i la dissolució de l’interès de l’Església en benefici de l’interès personal no està ben mirat per Joan Roís de Corella i ho condemna (Rubio, 2014: 460-461). Els actes indignes d’un cavaller no són més que fruit de desestimar les set virtuts, teologals i cardinals. Aquestes orienten els bons costums que pertoquen al cavaller honest. Ell ha de regir la seua pròpia vida segons les set virtuts.

En les narracions mitològiques, quan Joan Roís de Corella no estudia encara Teologia, a través d’un discurs melodramàtic, apreciem el rebuig a les conductes passionals en l’amor i la guerra. Tals conductes són destructives per a l’ésser humà, L’arrosseguen a una fatal tragèdia. No suposen més que patiment i mort (Alemany, 2016: 434).

Per tal d’extraure aquests plantejaments, recorrem primerament a la moralitat que denota la narració breu del Triümfo de les dones (1462). En concret, ens referim al fragment que molts dels estudiosos de la matèria al•ludixen com a pilar de l’anticavalleria – i l’antibel•licisme – en l’obra de Joan Roís de Corella (Martines, 2000: 1246):

als hòmens, per la follia de ses lleis, és impossible que tard o nunca gloriosa fama alcancen, sinó d’actes que al servir de Déu e tota virtut contrasten, com de sangonoses batalles, les quals, si contra justícia vencen, més animosos s’estimen. O insensats! ¿per què un poc espai del temps de vostra vida no pensau en la crueltat e follia de vostres pomposos actes […]? Considerau los inics costums dels castells o sepoltures d’Espanya: que algú a si mateix e als seus no puga fer estalvi, per restaurar quatre parets de vil terra compostes! ¿D’on prenen fonament les cerimònies superbes de vostres batalles d’ultrança nomenades, en les quals, com a insensats, baratau vida per mort, paraís per infern? Ab estils plens de popular pompa, a l’orde dels Sancts Apòstols acomparau la desordenada regla de la Garrotera, o ferints vots no solament a raó tota contraris, mas d’esser tenguts impossibles […] (Roís de Corella, 2014: 201).

D’aquest fragment citat, abordem una sèrie de qüestions. En primer lloc, contraposa «la desordenada regla de la Garrotera» a la dels «Sancts Apòstols» perquè els veritables militars d’aquesta no arriscaven la vida en va, com els d’aquella, en espectacles cavallerescos. Els de l’orde «dels Sancts Apòstols» arriscaven la vida en la lluita contra els infidels (Rubio, 2014: 461). Els castells on se celebren els esmentats espectacles de la Garrotera, Roís de Corella els considera sepultures, «ja que podien esdevenir llocs de mort» (Martines, 2000: 1246).

Un incís per insistir en la idea dels veritables militars és convenient per tal de justificar que Francí Aguilar era més veritable cavaller que aquests pomposos d’espectacles si recordem que:

Ofici de cavaller és la fi e la intenció per la qual fo començat l’orde de cavalleria. On si cavaller no usa de l’ofici de cavalleria, és contrari a son orde e a los començaments de cavalleria damunt dits; per la qual contrarietat no és ver cavaller, jassia apellat cavaller; e aital cavaller és pus vil que lo tixedor ne lo trompador qui segueixen llur ofici. Ofici de cavaller és mantenir e defendre la sancta fe catòlica […] (Llull, 1987: 47).

A més a més, recordem, i citem novament, que Francí Aguilar, «deixant a les fluctuants corrents aigües la transitòria miserable fama de la vana mundana pompa, no volent inútil temporal premi dels estrenus actes de la sua religiosa milícia» (Roís de Corella, 1913: 363), no cap en aquesta cavalleria de pomposos actes. Així doncs, Roís de Corella ataca els milites que pervertixen l’essència de l’autèntica cavalleria en el Triümfo a les dones, però també en l’epístola de Medea a les dones (Alemany, 2018: 51).

Seguidament, és convenient assenyalar que el personatge Veritat, al•legòrica dona, advertix els cavallers amb una pregunta retòrica: «baratau la vida per mort, paraís per infern». Aquests actes espectaculars dels quals parla van contra els ensenyaments cristians i contra la raó i són una mostra de l’agressivitat característica dels hòmens enfront la preferida mansuetud les dones per Déu (Cantavella, 1992: 218).

Quant a la reelaboració corelliana de Scriu Medea a les dones, duem a col•lació la insistència en els actes pomposos dels cavallers vanitosos. En aquest cas, ens referim a la desestimació de la prudència per part de Jason. Jason no escolta les paraules del prudent rei de l’illa de Colcos:

Augmenta ab multiplicades virtuoses obres l’honor de ta fama, reservant la vida per actes de virtut estimada, que dels prudents animosos s’espera, en diferència dels animals sens raó, los folls perills esquivar. […] Deixa, doncs, animós grec, pensaments de tan vana empresa, puix vertadera virtut te contrasta que, per amor de popular e pomposa fama, no perdes la vida (Roís de Corella, 2014: 130).

Però, Jason, encegat pels seus desitjos de fama arran d’aquest pompós acte, li respon que «seguint les regles de cavalleria, ab grandíssims perills, gloriosa fama obtinga» (Roís de Corella, 2014: 130-131). Jason invertix les seues forces no per a major glòria i fama que la seua pròpia; no realitza cap servei a la societat. És a dir, en paraules del doctor Rafael Alemany, dignes de citar per la seua claredat expositiva:

No nos hallamos aquí ante un caso de violencia caballeresca o militar, pero, aun así, el autor, a través de las palabras del rey de Creta, incide de nuevo en la vacuidad, estupidez e irracionalidad de, al menos, ciertas iniciativas, pretendidamente heroicas, que, sin embargo, no aspiran sino a satisfacer únicamente la sed de fama de quien las ejecuta, lejos de cualquier virtuoso propósito de dimensión social y, por tanto, de mucho mayor calado (2018: 48).

A diferència de Francí Aguilar, parlem de cavallers que fan espectacle de la sang humana derramada en els reptes, tornejos i justes que duen a terme als castells. Ara bé, els milites encara poden realitzar uns altres actes sagnants indignes als ulls de Déu. Per tal de determinar-los, recorrem al Plant dolorós de la reina Ècuba, perquè ordix una reflexió crítica sobre la guerra, i a la Lletra fengida que Aquil·les scriu a Polícena (cfr. Roís de Corella, 2001: 283-288). L’ideari de Joan Roís de Corella edificat a partir de les coordenades cristianes s’aprecia en una lectura que hi fa de la guerra.

El missatge especialment antibel•licista l’apreciem en el Plant dolorós de la reina Ècuba (Alemany, 2016: 434; 2018: 48) quan destaca la intrahistòria. És a dir, el patiment de les families sobresurt a la perspectiva històrica de la guerra. El personatge-narrador, la reina Hècuba, es recrea en l’execució del seu espòs Príam, la seua filla Políxena i el seu nét Estianactes (Alemany, 2016: 435). Recordem que el seu poble perd la guerra contra els grecs i «en el Plant, los efectos de la guerra, más allá de su dimensión social y colectiva, también trascienden al ámbito privado y familiar, tal como se hace patente, asimismo, en la Lletra fingida que Aquil·les escriu a Polixena» (Alemany, 2016: 437 i 444).

Primerament, la decapitació de l’ancià rei Príam per part de Pirro, fill d’Aquil•les, esdevé així:

amaguant la tallant spasa en lo seu envellit, debil e ruat coll, la qual, per no tornar per lo camí hon entrada era, acaba tallar aquella part poqua que del primer colp restava. Prenent aquells blanchs cabells ab la ma squerra, los quals la daurada reyal corona de tota Asia en triümpho de gran majestat aplanats havia, caigué sens cap, com a tronch envellit, lo cors del rey, cobrint los pahiments de nostra real cambra de tapits carmesins, tints de sangonosa porpra en tan gran habundancia, que les orfenes filles llurs peus no podien fer stalvis que en la corrent sanch de Príam no•s banyassen.

Romania lo cap penjat en la ma dels cruel carnicer, lo qual, obrint la finestra, cridant deya: «O, troyans! Preneu lo cap de vostre rey, que lo cors resta a la muller e filles! […]». Axí lança lo cap de aquell rey que, ab justa suavitat, com a pare dels pobles, benignament trempa,va les regnes de sos regnes, egualment amat de sos fills he vassalls (Roís de Corella, 2001: 141-142).

Segonament, un poc més avant, Pirro degolla Políxena, i, en l’execució d’Astianactes, Ulisses procedix així:

Aparta’t, mare trista, no veges ton fill rodar en l’ayre lançat de aquella alta torre que sola sens cremar resta, la qual de les flames per alre no més feta delliure, sinó perque, d’ella en lo més alt, lo fill de Ector, empés, en diversos e chichs trosos lo seu cors partit, sia imposible als qui diligentment lo plegaran, les sues parts en ell mort tinguen lo loch que vivint tenien. Ans la tinta negra, començant escriure lo caure de la tan alta torre, convertint-se en habundosa sanch, axí lo blanch paper tenyint abeurava, que m’era forçat deixar-me de tan dolorosa scriptura. Que en altres cartes la mort de aquest fill de l’animós Ector no consent esser scrita, sinó en les dures roques, sobre les quals cahent, lo seu delicat cors partit, trosejat e dilacerat, de real sanch ha tintes […] (Roís de Corella, 2001: 149-150).

Igualment, Hècuba inicia el seu plany amb la descripció de l’estat de la situació a causa de la violència i l’acarnissament dels grecs a l’hora de destruir Troia, a causa de les conductes extremadament agressives i devastadores:

staven no mesclats en nombre sens compte los cossors, acompanyats de ossos de la consumpta carn ja despullats […]

[…] Y en diverses esquadres als vius paria que ells, morts, desigada batalla speraven. Fins que multitud de diversos oszells en companyia de animals salvatges, dels ossos la carn despullant, mobles e volants sepultures los donaven, perque semblant a la inquieta vida fos llur darrera sepultura. Los ossos dels quals, si una flama emsemps cremar asajava, com la umida sal, ab so spantable, los uns dels altres ab velocitat no poqua s’apartaven (Roís de Corella, 2001: 138).

Tal com s’ha comentat adés, sobresurt el patiment dels familiars, de les persones, de cadascuna de les vides que ha patit l’acarnissament dels militars bel•licosos, dels cavallers que no actuen de conformitat amb allò que pregona la doctrina de Jesucrist ni atenen les virtuts teologals i cardinals. Joan Roís de Corella escriu un repertori de conductes que no han de considerar-se models a seguir.

Darrerament, succintament, només apuntar que tal oposició i debat entre cavalleria honesta versus cavalleria de pomposos actes va ser motivat per les circumstàncies d’aleshores: una cavalleria acomodada i corrompuda del segle XV, d’una gent que no atenia la vocació, anhelava els tractes de favor i facilitats que suposava la seua condició (Rubio, 2014: 445-446).

CONCLUSIONS
Certament, en el pensament de Joan Roís de Corella, caracteritzat per una religiositat interior i individualitzada des de ben jove i reflectit en les seues obres, sembla entreveure’s una concepció religiosa que integra el miles i el miles Dei davant la cavalleria i la guerra.

A juí del lletraferit valencià, el cavaller ha de regir la seua vida i els seus actes en atenció a les set virtuts, teològiques i cardinals, com ja escrivia Ramon Llull en el Llibre de l’Orde de Cavalleria. De les set virtuts, tres són teològiques: fe, esperança i caritat. Les cardinals són justícia, prudència, fortitud i temprança.

Els cavallers honestos, els veritables, sense oblidar tampoc el seu origen religiós i en unió amb l’Església, han de regir la seua vida de conformitat amb les set virtuts i els seus actes per extensió. El seu ofici és mantindre i defendre la Fe i l’Església i la guerra legitimada és la guerra santa, la guerra contra els infidels.

No obstant, això no significa que deplore les nefastes conseqüències de les guerres, tal com fa en la memòria funerària referida al jove valencià Francí Aguilar, el qual encarna un exemple de cavaller honest, modèlic per a la cavalleria, caigut en la guerra de Granada contra els infidels musulmans; un màrtir de la Fe. Així consta en la Sepultura de mossèn Francí Aguilar.

Tanmateix, justificar la guerra en defensa de la Fe i per glòria de Déu tampoc significa acarnissar-se i ser violent contra la població com apreciem en el Plant dolorós de la reina Ècuba. És aquesta la línia del missatge especialment antibel•licista de Joan Roís de Corella.

A més, les iniciatives cavalleresques no poden limitar-se a cartells de desafiament, reptes, tornejos, justes i batalles. L’ocupació de la cavalleria no és l’espectacle, una crítica que podem llegir en Triümfo a les dones, i menys encara si és per fer-se famós, com ocorre en Medea scriu a les dones. Contràriament, el cavaller honest ha de dissoldre l’interès individual en benefici d’un col•lectiu.

BIBLIOGRAFIA
ALEMANY FERRER, Rafael (2016): «Guerra, amor y muerte en las narraciones mitològicas de Joan Roís de Corella» dins Constance Carta, Sarah Finci & Dora Mancheva (eds.), Antes se agotan la mano y la pluma que su historia / Magis deficit manus et calamus quam eius historia. Homenaje a Carlos Alvar, I: Edad Media, San Millán de la Cogolla, Cilengua, pp. 433-446.

ALEMANY FERRER, Rafael (2018): «Joan Roís de Corella: ¿Una propuesta antibelicista en la literatura catalana medieval?» dins Fernando Carmona Fernández y José Miguel García Cano (eds.), Guerra y violencia en la literatura y en la historia, Murcia, Universidad de Murcia, pp. 45-54.

CANTAVELLA CHIVA, Roser Anna (1992): «Sobre el Triunfo de les dones de Roís de Corella» dins José Manuel Lucía Megías, Paloma García Alonso, Carmen Martín Daza (eds.), Actas II Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Segovia, del 5 al 19 de octubre de 1987), Alcalá de Henares, Universidad de Alcalá de Henares, Servicio de Publicaciones, pp. 217-227.

CINGOLANI, Stefano M. (1997): «Joan Roís de Corella o la interioritat de la moral», Revista de Catalunya, núm. 120, pp. 83-98.

CINGOLANI, Stefano M. (1999): «Anticavalleria com a anticlassicisme a l’obra de Joan Roís de Corella» dins Vicent Martines (ed.), Estudis sobre Joan Roís de Corella, Alcoi, Marfil (Universitas, 8), pp. 107-123.

LLULL, Ramon (1987): Llibre de l’Orde de Cavalleria, Barcelona, Edicions 62.

MARTINES, Vicent (2000): «Cavalleria de pomposos actes versus cavalleria honesta en Joan Roís de Corella: més elements sobre la mimesi literària» dins Margarita Freixas, Silvia Iriso i Laura Fernández (eds.), Actas del xiii concreso de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval, Santander 1999, 2, Santander, consejería de Cultura del Gobierno de Cantabria / Año Jubilar Lebaniego / Asociación Hispànica de Literatura Medieval, pp. 1245-1251.

MARTOS SÁNCHEZ, Josep Lluís (1999): Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella: estudi i edició, vol. 1, (tesi doctoral), Universitat d’Alacant.

ROÍS DE CORELLA, Joan (1913): «Sepultura de Mossen Françi Aguilar» dins R. Miquel y Planas (dir.), Obres J. Roiç de Corella, Barcelona, Biblioteca de Barcelona, pp. 349-364.

ROÍS DE CORELLA, Joan (2001): Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella, Josep Lluís Martos (ed.), Alacant / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

ROÍS DE CORELLA, Joan (2014): Joan Roís de Corella. Obra completa, València, Institució Alfons el Magnànim.

RUBIO VELA, Agustín (2014): «Joan Roís de Corella, el mundo de los caballeros y la guerra. Notas de archivo sobre notas de lectura», eHumanista / Ivitra, núm. 5, pp. 443-466.