Destacados
A fondo
Jaciments arqueològics al voltant d’Alcoi per a un estudiant d’història
foto cedida per: José Miró Segura
Amb el més de Setembre ja en marxa, es podem parar a pensar el que la nostra ciutat ens ha pogut aportar durant l’estiu. Per a un estudiant d’història, durant els anys de la carrera, és important que vaja agafant experiència dins dels àmbits cap on vol portar la seua vida acadèmica, hui vinc a […]
A fondo
El Petroli vist des dels Estats Units
Un acurat treball sobre la repercussió que els successos del Petroli van tindre als mitjans de comunicació dels Estats Units
Muntatge: Xavi Cortés
Si açò fóra un article amic de les frases fetes i els efectismes, afirmaria sense dubtar que el Petroli és d’eixos esdeveniments històrics que defineixen el caràcter de la nostra ciutat.
A fondo
Un viaje de ida y vuelta
A lo largo de los últimos 40 años, los medios de comunicación Alcoy han reproducido la evolución seguida por el sector a nivel nacional: de la escasez de la Transición se ha pasado a un auténtico boom, que se ha visto abruptamente cortado por la crisis
No somos ninguna excepción. La historia de los medios de comunicación en Alcoy a lo largo de los últimos cuarenta años es un viaje de ida y vuelta, que reproduce casi al milímetro la evolución seguida por el sector a nivel nacional. Del raquitismo y la escasez de los primeros años de democracia pasamos a […]
A fondo
La gestió de la cultura en l’Alcoi del futur (2)
El balafiament dels recursos públics ha estat una tendència molt acusada en tota l’Administració en els anys anteriors a la crisi

Aquest text és un intent de posar les bases del que al nostre entendre deurien ser els principals elements d’un projecte de política cultural per a la nostra ciutat. Es tracta d’un projecte incomplet per primerenc al que caldria aplegar més reflexions i més persones i col•lectius de la ciutat. No obstant la seues limitacions, considerem important encetar el debat tot i que pensem que la cultura ha de ser un àmbit fonamental en el desenvolupament present i futur de la ciutat. L’element que ens identifica i que podem fer més específic de la nostra identitat i també del nostre desenvolupament econòmic.

Aquest text s’estructura al voltant de quatre apartats. En el primer d’aquestos posem les bases teòriques del que entenem per cultura. A continuació tractem d’assolir una imatge del llegat en política cultural més recent. Tot seguit exposem de manera sintètica el que pensem que són les bases per a poder desenvolupar una política cultural reeixida en un Alcoi del futur. Concloem amb una reflexió sobre l’estat cultural d’Alcoi i el seu possible futur.

1. Què entenem per cultura

Resulta complicat definir unívocament el que s’entén per cultura donada la polisèmia del terme. Amb un intent de ser operatius podem entendre ací la cultura com un sistema de símbols compartits per una comunitat, un sistema de codis que ens ajuden a interpretar la realitat en un sentit convergent a un col•lectiu de persones i això ens fa partícips del mateix. En conseqüència podem considerar la cultura de manera restrictiva com a àmbit de producció i consum de productes culturals però sobretot si l’entenem en la seua manera més ampla com un sistema de codis compartit que ajuda a desentranyar el significat de la realitat quotidiana i, -un tret que per a la nostra argumentació és rellevant-, que sustenta les relacions de desigualtat existents a la societat.

La cultura s’integra en un sistema de relacions on el poder hi juga un paper fonamental. La informació, la capacitat de descodificar la realitat, no es distribueix d’igual manera entre la població sinó que ho fa responent a traços desiguals. No tots tenim la capacitat de poder interpretar d’igual manera els fets que ens succeixen en la nostra vida quotidiana i, sobretot, no tots tenim la mateixa capacitat per a definir els contorns d’aquesta quotidianitat sinò que depén directament de la posició que ocupem a l’estructura social. Pierre Bourdieu al seu magnífic llibre La distinció: criterio y bases sociales del gusto emfatisa aquesta diferent capacitat. La classe social, ens ve a dir simplificant molt, un element cabdal per a perfilar les nostres pràctiques culturals, és a dir, condiciona la música que ens agrada, o el tipus de cinema que preferim.

Aquest procés d’adquisició d’una jerarquia de predileccions que es converteixen en unes pràctiques determinades pren forma en el que s’anomena socialització, és a dir, el camí pel qual esdevenim éssers socials, membres d’una societat a través de l’aprenentatge profund de les normes i valors d’una societat. Integrem en les nostres estructures de sentit des de ben menuts els elements que compartim amb una comunitat, passen a formar part de la nostra personalitat i alhora passem a formar part d’aquesta mateixa comunitat. Aquests elements que interioritzem ens aporten competències i un reconeixement diferent front a la nostra comunitat (Ariño, 2010: 96). I no només això sinó que els diferents grups socials pretenen convertir en hegemònica la seua manera d’entendre el món.
Per tant, malgrat que ací ens limitem a una definició restrictiva de cultura com ja hem fet explícit, és necessari conéixer les implicacions que la posició que s’ocupe a l’estructura social té. De fet és un element clau per entendre el tarannà de la política cultural i dels valors, costums, elements culturals que defensa doncs sempre respon als valors, els costums, els elements culturals d’un grup. En conseqüència un altre concepte important per al nostre objectiu és el de política cultural que segons Rausell (2007) podem entendre com l’acció d’agents públics o privats que vénen a incidir en l’univers de significat compartit d’un grup de població.

En la configuració d’una política cultural s’han de tindre present moltes i diverses dimensions. Algunes d’aquestes dimensions compliquen molt la posada en marxa d’una política cultural en termes locals. En un món globalitzat com en el que es trobem els condicionants externs a l’acció política local són enormes i es fa ben complicada la promoció de trets que ens identifiquen com a poble amb el poder que actualment tenen els mitjans de comunicació de masses per a crear opinió i gustos i per a imposar uns trets culturals comuns i homogenis. D’altra banda la gestió administrativa diària es veu sotmesa als diferents nivells de competència entre les diferents administracions i per tant a la seua capacitat d’establir projectes comuns i vies de comunicació, un fet extremadament complicat en la manera en què al nostre país entenen la vida política com bé apunten Hernandez i Albert (2012).

També hem de tindre presents elements conjunturals com la crisi econòmica que estem patint i que ha variat enormement les condicions del camp cultural en tots els sentits, des de la capacitat pressupostària de l’administració pública, la capacitat dels promotors privats, l’augment de la fiscalitat (el sector cultural clama contra la pujada de l’IVA des que es va anunciar per part del govern central), o la fallida de les caixes amb les seues obres socials. Un fet on Alcoi és un exemple clar amb el Centre d’Art d’Alcoi (CADA) com a obra més emblemàtica, però que també es fa notar a altres nivells de l’àmbit cultural ja que la Caixa del Mediterrani, mitjançant la seua Obra Social, ajudava o recolzava un percentatge altíssim de les activitats culturals del nostre territori.

A més a més, continuant amb els elements a tindre en compte, hem de tindre presents les característiques de la política cultural que s’ha dut a terme tant a la ciutat com al país al llarg dels darrers anys. A continuació entrem a considerar alguns elements d’aquesta política.

2. Allò que sembla política cultural i és més aviat el contrari.

Des de l’any 2000 fins el 2011 el govern de la ciutat va estar en mans del Partit Popular, el mateix partit que governa el País Valencià des del 1995. La incidència de l’acció de govern d’aquest partit a la política cultural de la nostra ciutat i del nostre país és, doncs, ben profunda.

Les anàlisis fetes de la seua gestió en general o en àmbits concrets com l’urbanisme o la protecció social posen en evidència la coincidència de maneres de gestió dels afers públics caracteritzades per la poca eficiència, el balafiament dels recursos públics i la defensa dels interessos privats (Alcaraz, 2009; Cucó, 2013, Felipe, 2007, Azagra i Romero, 2007). La gestió cultural és un dels àmbits que ha patit fortament aquesta manera de fer i que reflecteix clarament el seu afany de protegir i promoure els interessos d’uns pocs, sovint de manera totalment flagrant. En el cas de la política cultural del País Valencià segons Hernàndez i Albert (2012) podem trobar un seguit de trets definitoris: la centralitat de l’interés pel patrimoni, la importància del conflicte identitari, la complexitat de les estructures professionals a l’àmbit públic valencià cultural, la preocupació per la projecció internacional, especialment en el cas de l’administració autonòmica i les grans ciutats valencianes. Una gestió cultural d’altra banda que compta amb un finançament molt escàs. En 2010, tot començant la crisi econòmica que ens amara encara avui, la despesa pública autonòmica dirigida al sector cultural fou d’un 0,17% del PIB; això significà 34,7€ per persona. Nombres situats molt lluny dels que presenta Navarra per exemple amb un 0,39% del seu PIB i amb 115€ per habitant (dades del Anuario de Estadística Culturales 2012, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte).

En el cas de la nostra ciutat hem pogut veure una política cultural que es caracteritza amb trets que també hem pogut apreciar a altres indrets del país i són:

– La cultura entesa com a espectacle i amb un afany per constituir un element de projecció a l’exterior com repetidament han manifestat els nostres representants polítics. El model més acusat ha estat el de la ciutat de València com bé expliquen Hernàndez i Albert (2012) i que ha resultat ser perniciós per al conjunt de la ciutadania. Uns actes a més a més, com continuen els autors, que no han sigut sotmesos a retallades pressupostàries en la mateixa mesura que altres activitats que suposen una participació ciutadana més oberta i de caràcter més democràtic.

En el cas d’Alcoi el finançament d’espectacles privats com ara el Mediatic Festival, aquell macrofestival estiuenc que va celebrar tres edicions a la ciutat i després va marxar a altres indrets on va tindre el mateix –escàs- èxit, o també els grans i cars concerts d’estrelles de la cançó a l’àmbit espanyol (El Canto del Loco, David Bisbal o Celtas Cortos) fan palès aquest intent de significar-se en una cursa que els mateixos polítics s’imposaven i que, com s’ha vist, han tingut escàs resultat en benefici de la ciutadania, ja que ni són mesures de llarga durada ni aporten a la ciutadania valors culturals diferents del consum. Malgrat això podem considerar que aquestes decisions serviren a la ciutadania com a revulsiu per a crear noves i pròpies plataformes culturals com fou l’organització del Moniatic durant cinc edicions per un conjunt d’entitats culturals i de joves. Pràcticament es pot concloure que aquell festival Mediatic, d’opacitat comptable i molt discret seguiment de públic, va servir per a obrir els ulls a un bon grapat de joves, més interessats a les propostes locals i refrescants del Moniàtic. D’una banda, va promoure una reflexió pública al voltant de l’ús de l’erari públic per promoure diferents models culturals: el dels grans mitjans i les radiofòrmules o el dels grups de proximitat amb ganes d’aportar nous llenguatges i poètiques artístiques; però d’altra banda, a més, la resposta a al Mediàtic va acabar bastint cert entramat cultural alternatiu amb diferents col•lectius i espais culturals implicats, que fins i tot va tindre continuïtat anys després amb fórmules semblants de concerts estiuencs autogestionats. Tant com a resposta al Mediàtic, o com a indiferència als grans esdeveniments musicals del govern municipal, gran part del jovent va optar per organitzar el seu propi oci i autogestionar les seues pròpies manifestacions culturals com a única fórmula per a poder gaudir-les, davant un govern que no atenia cap tipus de proposta d’aquesta mena.

– L’anteposició d’una llengua i per tant una identitat per davant dels d’elements culturals que són al País Valencià. En aquest cas els representants polítics de la ciutat han fet un ús molt escàs del valencià i en fer-ho ho han fet en àmbits totalment folkloritzats i entesos com privats o amb un ús sempre sotmès al castellà. Han eliminat dels rituals dels actes públics tota referència a elements identitaris que hi eren inherents. Un cas flagrant en aquest sentit és el procés de minimització i de buidar de referents valencians la diada del 9 d’octubre. Primer restant-li importància, dificultant i prohibint l’element reivindicatiu de la festa, també el participatiu, deixant aquesta festa com un referent més del consum. Però encara hi ha un cas més vistós: de nou el Mediatic festival, que s’anunciava com “el festival con eñe” ja que es distingia d’altres ofertes semblants (que van aflorar aquells anys) per estar totalment nodrit d’artistes espanyols (o també hispanoamericans).

A més a més aquest poc respecte pels trets identitaris valencians no ha significat un respecte major per a la cultura espanyola doncs els actes i activitats programades han sigut d’un nivell molt limitat, excessivament centrats en l’entreteniment i no en aconseguir un major nivell cultural de la població. En la pròpia política lingüìstica municipal, i en la comunicació de l’Ajuntament, ja es podia copsar un ús de la llengua per part dels integrants del govern municipal del PP molt barroer, pretesament literari per mostrar el seu escàs interés per adquirir una veritable competència lingüística. I això és important en la mesura que projecta una imatge arcaica i descontextualitzada de la llengua pròpia, mentre que l’ús del castellà sí s’adapta a qualsevol circumstància com a única llengua realment normalitzada.

– La defensa d’uns valors contraris a un part important de la ciutadania. No només en el cas del valencià el govern anterior de la ciutat ha estat perniciós; també en la defensa de valors de la democràcia, el respecte a la diversitat, al patrimoni, a la participació dels ciutadans en la gestió pública. El fet d’anteposar els interessos urbanístics a la defensa del patrimoni històric i natural de la ciutat és un element significatiu tenint com a exemple més flagrant la pretensió de construir un hotel a la Font Roja i l’execució d’una urbanització a Serelles, per a la qual va haver d’alterar-se el límit del parc natural de la Serra de Mariola, o fins i tot permetent (si no promovent) la construcció d’edificis com el de l’Estambrera que ataquen al patrimoni urbanístic i paisatgístic de la ciutat. En aquest sentit, també cal esmentar la constant manifestació pública del seu suport a l’església catòlica. O la defensa amb els seus actes i les activitats organitzades d’una visió excessivament patriarcal i per tant perniciosa pels drets de les dones. No debades les activitats que realitzava el PP des de la Regidoria de la Dona no lluitaven en contra de la perllongació dels estereotips de gènere, ans al contrari: el que feien era eternitzar aquests estereotips, amb classes de cuina adreçades als homes i de bricolatge per a les dones.

– El balafiament dels recursos públics ha estat una tendència molt acusada en tota l’Administració en els anys anteriors a la crisi, les conseqüències de la qual estem patint avui encara que distribuïts de manera poc coherent amb la responsabilitat en l’origen de la crisi.

Un exemple clar al respecte ha estat a Alcoi la privatització de la gestió del teatre Calderón, un element clau ja que posa de manifest l’interés que desperta la cultura a la dreta política: la construcció del Calderón, el teatre més important d’una ciutat de teatre que va arribar a quedar-se sense cap espai escènic, es va convertir en una successió de sobrecostos dels quals es va beneficiar una constructora determinada . Mentre la ciutadania demandava un teatre (i després que una maniobra de la pròpia dreta per accedir al poder deixara a la ciutat sense auditori), el govern conservador va aprofitar la demanda per construir una gran infrastructura amb un preu astronòmic amb unes condicions infames per l’economia local i ben beneficioses per als presumptes benefactors, que no eren altres que els responsables del Consell. Per acabar-ho de reblar, la gestió del teatre va recaure en mans d’una unió d’empreses on destacava la presència de parents i simpatitzants al partit, un servei que també va ser contractat per un preu desmesurat a càrrec de les arques municipals.
També en aquest sentit la proliferació de càrrecs de confiança relacionats amb la cultura, tot i la nul•la activitat cultural, va suposar un abús més a favor d’interessos propis i en contra de la pròpia qualitat de l’oferta cultural. En el cas d’Alcoi el fet més flagrant fou l’existència d’una regidora, una coordinadora a més a més d’un equip de funcionaris i treballadors municipals. Aquesta proliferació de càrrecs suposa, no ho podem obviar, la construcció de xarxes clientelars a partir de recursos públics. Un element en el que el PP mostra a nivell de ciutat però també de país de manera reeixida i contribueix fermament a retindre el poder polític (Alcaraz, 2009).

– I per últim, i molt relacionat amb aquest darrer element, un tret comú en la gestió del PP en altres administracions és l’escassa transparència en la seua gestió. La dificultat per conéixer no solament els recursos invertits, la seua distribució, o fins i tot les activitats programades amb plataformes d’informació de l’àrea de cultura totalment inoperants impedeix la seua valoració per part dels experts i de la ciutadania. I per tant totes les valoracions cauen en les seues mans que segons Alcaraz (2009:104) es limiten a mostrar dades «de comptabilitat creativa» sense fonaments empírics; i, això sí, generant felicitacions pel treball ben fet que són ben proclamades per l’aparell audiovisual que els fa costat.

Fins ací un intent de síntesi dels principals elements de la política cultural que ha regit a Alcoi durant els darrers anys amb el govern de la ciutat en mans conservadores. A continuació tractarem de dibuixar un projecte de política cultural per a un Alcoi futur.

Article publicat a la revista Eines de l’institut Pare Vitoria.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. domingo millan says:

    me agradat t analiss fet en aquet article. la solusio pasa en trobar artistas disposats a asumir las tascas de calaboracio, per fer un projecte de construcio de cultura.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario