Destacados
A fondo
La ruleta rusa
Seis apuntes incómodos sobre medio siglo de desastres en el casco histórico de Alcoy
FOTO: PACO GRAU
Alcoy es una ciudad mediana y agradable con una potente actividad cultural, con una esperanzadora apuesta por un turismo basado en las fiestas y el patrimonio, con un entorno natural de gran belleza y por si esto fuera poco, aún conserva un buen puñado de empresas caracterizadas por su capacidad innovadora. Ninguna de estas circunstancias […]
A fondo
Judicis de Nüremberg
Una reflexió per a la justícia i la memòria
Un 20 de novembre de 1945 van començar els Judicis de Nüremberg. Un procés que s’obria una vegada havia caigut el III Reich Alemany i amb la intenció de jutjar els crims de: guerra, pau i contra la humanitat per part de la cúpula Nazi. Per tant, un judici proposat pels vencedors contra els vençuts. Un judici novedós […]
A fondo
Una ciutat en caiguda lliure?
Una reflexió al voltant de la demografia
Foto: Paco Grau
Són moltes les notícies que rebem al llarg de l’any mijançant els mitjans de comunicació sobre la despoblació rural a Espanya. Un fet que pot semblar-nos llunyà, -allò que ocurreix de forma severa a certes zones de Castella-la Manxa, Castella i Lleó, La Rioja o Aragó- malauradament, des de fa vora més de dues dècades, […]
A fondo
La lúdica jocositat de la sàtira
L’humor en l’obra Cent Serafins de Joan Valls
Pep Jordà, 8/12/2019
Fotos: Paco Grau

L’humor, com l’aigua o el sentit comú, és un be escàs. També en l’obra de Joan Valls Jordà que, malgrat que es va iniciar l’any 1934 amb un sainet satíric Quatre de la terra, no va tornar a fer acte de presència fins dos dècades després quan l’autor havia assolit una certa maduresa, publicat cinc llibres, guanyat nombrosos premis i es trobava a punt de rebre -per primera vegada- el prestigiós premi Ciutat de Barcelona amb el poemari Paradís en blanc.

 Va ser per eixes dates, concretament l’Abril de 1963 (el mes que passen les coses a Alcoi) quan Valls va encetar al periòdic Ciudad una col·laboració setmanal amb el pseudònim de Serafí (no se sap si per la vessant de nom propi o per la d’esperit celestial de les altes jerarquies angelicals) que es perllongaria durant dotze anys, fins l’Abril (veieu?) de 1975 i que donaria com a resultat 500 poemes. Mig miler de cròniques humorístiques escrites en vers.

Finalitzada la col·laboració un centenar d’aquests poemes es van recopilar i publicar -eixe mateix any- en el volum Cent Serafins l’edició del qual va anar a càrrec de l’Obra Cultural del Monte de Piedad de Alcoy. En la ressenya de la solapa el periodista Floreal Moltó deia el següent: ‘El autor plasma en estas páginas el fruto de una faceta poco frecuente en él: el humorismo en versos de corte popular y atemperados a la lúdica jocosidad de la sátira. En ellos se atestigua el clima social de la época, la psicología de un mundo cambiante y contradictorio’.

Aquesta gongorina però encertada definició sobre la poesia jocosa de Valls, es veuria ratificada i ampliada amb el comentari que dels Cent Serafins va fer el poeta i crític valencià Lluís Alpera al llibre ‘Sobre poetes valencians i altres escrits’: Es una mostra de l’altra lírica que va conrear Joan Valls: la popular i la folklòrica en aquest cas paròdica i irònica, plena d’elements costumistes i tradicionals del seu entorn. Tot i que sovint treu una forta crítica social podem afirmar que el seu humor mai no traspassa la ironia amable, la sàtira enginyosa, el sarcasme moderat’

Popular i folklòrica, sí. Paròdica i irònica també, plena d’elements costumistes i tradicionals, sens dubte. Però què hi ha del sarcasme moderat? És l’humor de Valls -com assegura el crític- una burleta amable o, pel contrari, està més a prop d’una espècie de contraverí catàrtic per fer suportable l’existència? I pel que respecta a la forta crítica social, planteja l’autor alhora un ideal de felicitat i propostes de com assolir-lo o és únicament com les colzades que es repartien Statler y Waldorf – els ancians del Muppet Show– des dels seients a la llotja del teatre? En definitiva, quin és l’humor que Valls utilitza als Cent Serafins?

Partint de la premissa que definir l’humor, com deia Groucho Marx, sempre és una cosa complicada (Humor es posiblemente una palabra; la uso constantemente y estoy loco por ella. Algún día averiguaré su significado.) el millor que podem fer per respondre la pregunta és escabussar-nos en els poemes prèviament agrupats temàticament- i analitzar-los tractant d’esbrinar l’humor que l’autor utilitza.

Coses de l’idioma, l’humor enginyós 
En aquest grup s’inclouen els poemes que aborden una de les preocupacions vitals de Joan Valls: l’ús i ensenyament del valencià. El que en paraules de Floreal Moltó seria ‘la propia lengua de su tierra, tan cara al autor, y a la que ha dedicado siempre sus más fervorosos desvelos y con la que ha conseguido sus más destacadas cotas creacionales’. Efectivament, és en aquest arc temàtic on l’autor dona el millor de sí, on es mostra més amable i juganer i on pràctica un humor divertit que mig segle després encara manté íntegra la seua vigència.

Un exemple d’això són poemes com Corrupcions de la parla -que enceta el llibre- o Impureses de la parla on analitza la llengua utilitzada per alguns indígenes alcoians, una barreja de castellà i català malparlat. D’ortografia valenciana recorda que la ch ‘és una lletra morta / en l’idioma valencià’. I Barbaritat lingüística ironitza sobre com se’ls atraganta la [ll] als locutors castellans.

També Canvi de llengua, on un nou ric parla castellà sense dominar-lo amb resultats catastròfics per a l’idioma, tal i com li passava al senyor petit i eixerit de Santa Coloma, de La Trinca. O Topònims adulterats on s’evidència el ridícul que resulta traduir topònims valencians al castellà per afavorir la comprensió lectora dels forasters (Si així anem, qualsevol dia / vorem rotuls d’esta mena: / ‘Los realitos’ (¡Qué mono!) / ‘Pinar de Asencio (¡De crema!) / ‘El revolcado’ (Qué fi) / i si la rauxa campeja / al vell Pont de la Petxina / diran ‘Puente de la Almeja’)

 Tot i que el tema no és la llengua també mereixen figurar en aquesta secció La Grip, un poema escrit amb paraules esdrúixoles tal i com anys després faria Javier Krahe amb la cançó Antípodas. I Olors, una pirueta sinestèsica que aconsegueix capturar entre lletres els olors ‘borres i draps / l’oli de les mesclaes / cagaferro oxidat / sulfuro, vedriol / i ferritja de manyans’ d’un Alcoi industrial, gairebé desaparegut, que alguns porten a la memòria i altres a la punta del nas.

Acabarem aquest apartat amb el serafí Commemoració on el poeta deixa de costat qualsevol intenció lúdica per celebrar amb joia i orgull el 500 aniversari de la publicació del primer llibre imprès a la Península Ibérica l’any 1474, a la ciutat de Valencia i en valencià, Les trobes en lahors de la Verge Maria.

Cròniques d’un poble, l’humor amable 
Aquest grup recull els serafins de caràcter etnogràfic centrats en tradicions alcoianes com els Reis Mags o les festes de Moros i Cristians que l’autor tracta d’una manera emotiva amb un humor afectuós i tendre del que regalima sempre un filet de nostàlgia. És el cas d’Enyorances, en evocar l’arribada del reis mags l’any 1926, el de la gran nevada. O Del folklore fester on incorpora, a més, elements lleument escatològics per parlar de la saborosa olla de músic i dels pets que provoca la seua ingesta. Pets, que amb el cul i la merda, són tres dels motius més soferts i engrescadors de tota creació humorística.

També s’inclouen els serafins que tracten d’afers alcoians que ja eren de rabiosa actualitat als anys seixanta del segle passat i que, cinquanta anys més tard, continuen en el mateix punt on els va deixar. Poemes on l’humor s’afila i adopta un aire punyent per tractar temes alcoians eterns com: Eclipse de pantalla sobre el cardat alcoià, Diàleg sobre secor sobre la pertinaç sequera que ens visita periòdicament, Alcoi en l’Estiu sobre les possibilitats de la ciutat com a destinació turística (en tot lo que va de més / només visita un francés / la placeta del Carbó) i la incongruència de tindre tancat els establiments hostalers diumenges i festius (si algú de fora recala / fàcil és que fassa pala / en este racó del món / perquè en lo poquets que són / els hostalers alcoians / ja qui ostenta en lletres grans / – cosa rara en altres zones – / ‘Cerrado por vacaciones’) i – com no! – la necessària i forçosa crítica al cartell de 1968 en Un cartell de festes (calidoscopi esotèric / d’una greixonera abstracta). Obra, per cert, de l’artista Manuel Arjona.

Al fil de la noticia, l’humor irònic 
En aquest grup, es recopilen els serafins que Valls va alinear amb l’actualitat nacional i internacional, on s’aprecia un repunt en la gradació de l’humor cap a una certa ironia, aprofitant esdeveniments que li permeten reflexionar sobre l’absurd del món sense aportar cap -o gairebé cap- moralitat. És el cas de Cors de recanvi, publicat unes setmanes després que el doctor Barnard realitzara el segon trasplantament de cor de la història. O L’aplegà a la Lluna, huit dies més tard que Neil Armstrong ficara una pota terrestre al Mar de la Tranquil·litat.

L’Ovni (publicat en els dies que Rússia va recuperar –suposadament- una nau extraterrestre per fer-li l’autòpsia a l’alienígena que la conduïa) que va dels albiraments d’aquests aparells i que Valls relaciona amb la diària excelsitud / de fer-se el vermut / a colps de café-licor. O Què eixirà d’aquesta època? on respon a la pregunta formulada per ell mateix amb una altra pregunta (home nou u orangutà?) coincidint amb l’estrena de ‘El planeta de los simios’ a la ciutat.

Qualsevol temps passat va ser millor, l’humor satíric  
En aquests serafins que barregen escenes de la vida quotidiana amb la constatació de la marxa inexorable del temps – subratllada per la modernització de la societat i l’aparició de nous hàbits –  l’humor irònic de Valls s’incorpora ara primer la sorpresa i tot seguit la indignació cap a tot allò que és nou o ve de fora, en línia amb el que li passava al veí de Amanece que no es poco, quan Jimmy li demanà un lloc per hostatjar-se: Se tiene miedo de lo que viene de fuera, por lo que le pueda ocurrir a las mujeres, usted ya me entiende.

 Gairebé tot és nou i tot el que és nou es sospitós i potencialment perillós. Des del whisky (¿Com pot ser que el wisky agrade / freqüentment m’he preguntat / tenint eixe gust horrible / de sabatilla sua`?) una Pelicula d’Espies (besades a boca plena / i tan vives en l’escena / que feien ¡ai! vomitar) el vers lliure Això de ser poeta (línies tallades arreu / no poden ser poesia / sinó trista algarabia en desficaciada veu) les Conserves de peix, el costum de llençar Arròs en els casaments, La llet d’ara – pasteuritzada i embotellada – El piropo, les discoteques (Llibertat de moviment), les Revistes xismogràfiques i, fins i tot, els objectes decoratius que hi ha En alguns escaparates i que no tenen res a veure amb el que es ven a l’interior.

El turisme és un gran invent, l’humor hortolà
Per què un elevat percentatge de serafins tracta de l’estiu i les vacances en totes les modalitats (platja, camp, muntanya o quedar-se a casa) és una  pregunta a la que algú haurà de respondre en algun moment. O no. El cert és que aquest grup temàtic que aborda des de les Morenors estiuenques l‘estrès post vacances (Estranya malaltia) o els deutes (Vacances i morrions) que provoca l’estiueig Valls li té una certa retirada a Paco Martínez Soria, observant la realitat amb una actitud de rebuig cap als nouvinguts -els bàrbars del nord- des de la superioritat mediterrània, tot adobat d’un humor molt proper a Bernat i Baldoví, pel que fa a l’exhibició de tota la fruiteria sexual valenciana.

És el cas de Els esplèndids turistes (àvids de melons i figues) Mosques typicals (es fartaran de melons / de figues i de tomaques) o Fenomenologia estiuenca que conté més fruites i hortalisses que tot Mercavalencia un divendres de matí (en l’estiu tot té la plètora / de la fúria universal / els arbres van carregant-se d’exuberància fruital/ el codonyer, la pomera / la vinya i el melonar / la prunera, el magraner / l’albergínia i el cacau… / les figues napolitanes i les meloses verdals) és lògic que amb tanta fruita i tan descans / fa que se’n puge, als nou mesos / el grau de natalitat.

Tensió sexual no resolta, l’humor amb poca gràcia
 Aquest darrer grup reuneix els serafins que tenen com objecte la dona i les conseqüències de la seua emancipació que es van començar a notar al país en la dècada dels seixanta del segle vint. Emancipació que el poeta no portava gens bé, potser perquè en eixa època ja havia complit seixanta anys i se li feia difícil empassar-se les xiques ye-ye o perquè tenia un cert punt mitja-me’n-queda el cas es que ni veia amb bon ulls les unions extra matrimonials A priori, ni l’Amor manual (però en estiu la ‘manopla’ / sobre el descot de les dames / – part darrera – a mi em pareix poc higiènic / poc laudable.) que les dones conduïren, Venus al volant, o les Revistes teatrals de les que en més d’una ocasió hauria sigut espectador. D’una altra manera com es podria preguntar: ¿On anirem a parar? / Vindrà de l’art l’extermini / si es resol tot a mirar / l’exigüitat de un bikini?

El cas es que aquest desgrat per la dona moderna en alguns serafins fa una espècie de tombarella i es transmuta en un humor barroer i poca gràcia com, en Dones en pantalons (i n’hi ha qui tenint cos / axaparrat de gerró / no provant-li el cenyiment / masculí dels pantalons / sol semblar-li una poltrota / a punt de fer rebentó) o En la platjaEl Postiguet’ on aborda dos temes candents per Valls: les dones i la prevenció contra els estrangers. Questions que esdevenen en una espècie de tempesta perfecta verbal quan es tracta d’una dona, estrangera i anciana per demés: Passar no podia avant: / me s’atravessa un bikini / El portava una jaganta / que semblava ser noruega. / Falta li fea una manta / perquè arrapava els setanta / i era un feix d’ossos en brega… Una bruixa escandinava / més vella que la picor.

Comiat i tancament, una reflexió
Arribats a aquest punt cal fer-se de nou la pregunta inicial: quin és l’humor que Valls utilitza als ‘Serafins’? I respondre-la dient que no es tracta d’un únic tipus d’humor sinó d’una mescla, més o menys homogènia, que resulta més amable i enginyosa quan l’autor fa el que millor se li donava, defendre el seu idioma,  jugar amb les paraules i treure punta als localismes (veieu El lèxic tradicional d’Alcoi en l’obra de Joan Valls’ del lingüista’, Eugeni S. Reig) i que adopta un to més acre i aspre a mida que Serafí s’eleva entre les jerarquies celestials i  esdevé un censor de les persones que pensen o actuen d’una manera diferent del que per a ell era ‘normal’ fent palesa aquella afirmació d’Henri Bergson sobre que en el riure sempre hi ha una intenció no declarada d’humiliar.

Afortunadament entre eixe humor que esdevé una espècie de flagell provincià,  estret de mires i curt de pensament que més que a persones concretes assota uns temps que estan canviant, de vegades, apareix com per encís una mica de tendresa que aconsegueix fer més atractius els poemes. Tendresa que de vegades es combina també amb un poc d’amargura tal i com deixa entreveure en el serafí La bona presencia (Així es veu arraconat / privat i sense cap dret / el coixo, el manco, el baixet / l’esllanguit i el tresullat. / D’injustícia i d’inclemència / el món de hui està farcit, / valent més l’ase polit / que l’home d’inteligència / si del bon motle no ha eixit) la qual cosa a més d’humanitzar l’artista i ajudar-nos a comprendre la vessant més aspra del seu humor ens recorda les paraules de Baudelaire: l’home mossega amb el riure; però sedueix amb les llàgrimes.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario