Destacados
A fondo
Una ciutat en caiguda lliure?
Una reflexió al voltant de la demografia
Foto: Paco Grau
Són moltes les notícies que rebem al llarg de l’any mijançant els mitjans de comunicació sobre la despoblació rural a Espanya. Un fet que pot semblar-nos llunyà, -allò que ocurreix de forma severa a certes zones de Castella-la Manxa, Castella i Lleó, La Rioja o Aragó- malauradament, des de fa vora més de dues dècades, […]
A fondo
Jaciments arqueològics al voltant d’Alcoi per a un estudiant d’història
foto cedida per: José Miró Segura
Amb el més de Setembre ja en marxa, es podem parar a pensar el que la nostra ciutat ens ha pogut aportar durant l’estiu. Per a un estudiant d’història, durant els anys de la carrera, és important que vaja agafant experiència dins dels àmbits cap on vol portar la seua vida acadèmica,
A fondo
El Petroli vist des dels Estats Units
Un acurat treball sobre la repercussió que els successos del Petroli van tindre als mitjans de comunicació dels Estats Units
Muntatge: Xavi Cortés
Si açò fóra un article amic de les frases fetes i els efectismes, afirmaria sense dubtar que el Petroli és d’eixos esdeveniments històrics que defineixen el caràcter de la nostra ciutat.
A fondo
L’Amèrica del Serpis
Un article de l'arquitecte Juan Francisco Picó Silvestre, Professor associat de la Universitat Politècnica de València que relaciona el creixement d'Alcoi al s.XIX amb el Nou Món.

Hi ha taxistes que els agrada la conversa mentre et porten al teu destí. Generalment es tracta d’un viatge curt durant el qual a voltes agraeixes que els conductors siguen silenciosos i callats. Altres voltes no pots fugir d’un monòleg pesat fins a l’avorriment. Una volta a València em portava un taxista de pressa cap a l’Estació del Nord. El taxista, ja granaet, sabent on anava el meu tren, va encetar una conversa, d’home a home, que mai he oblidat. Alcoi per a ell era Angelita, una xica de la vida amb la que va gaudir la passió més gran de la seua vida. Aleshores aquest taxista feia la mili en Alcoi ple de joventut. Mentre em contava com era Angelita se li reia tot el cos i fins i tot botava del seient enlairant aquest record intens que li havia acompanyat durant tots els seus anys. Passat el temps, acabant la intervenció arquitectònica als voltants del carrer Barbacana, Virgen de Agosto, San Agustín, etc., el suggeriment del nom de la Plaça de les Xiques fou un homenatge a la memòria de tantes Angelitas que per allí van passar la seua vida, però també a tots els homes que amb elles havien tastat aquesta passió prohibida que a través del retrovisor jo havia vist encara brillar als ulls del meu taxista.

El territori està ple de noms i les històries es fan de paraules. Els noms dels llocs, els topònims, de vegades ens sorprenen. Tots amaguen records i raons de la seua propietat i del seu origen.

Als inicis del segle XIX, en la ciutat d’Alcoi la població va començar a créixer absorbint habitants dels pobles dels voltants i de les zones agrícoles. Amb el desenvolupament industrial, cap a l’any 1873 es va doblar la població arribant als 30.800 habitants. La ciutat es trobava limitada dins del perímetre històric dels barrancs dels rius i de les muralles. Aleshores els edificis de vivendes havien crescut en altura i en profunditat omplint els patis de mançana per tal de rebre tota aquesta nova població. En aquests allotjaments no entrava el sol, ni hi havia bona ventilació, a la ciutat no hi havia pràcticament clavegueres i les aigües negres es dipositaven al comú normalment situat en algun indret fosc a les plantes baixes o als patis reduïts que l’edifici deixava. No hi havia instal•lacions d’aigua corrent i l’abastiment d’aigua es feia a les fonts públiques exclusivament amb unes condicions higièniques deplorables. Però també les condicions dels obrers als seus llocs de treball eren extremes amb jornades llarguíssimes, físicament eren molt explotats i generalment estaven mal alimentats. Aquestes condicions d’aglomeració i amuntegament provocaven infeccions, malalties i fins i tot epidèmies que no escapaven a ningú i sobre les quals calia posar remei.

Els rics coneixien l’existència de la simpàtica i respectable classe obrera com un instrument necessari per a l’obtenció del benefici, però l’obrer, que per definició era pobre, si queia malat acabava afectant-los. La vivenda obrera d’aquell temps era un focus de malalties que es transmetien a les vivendes dels rics on servien alguns d’aquests pobres obrers. Així que per a mantindre l’ordre social i econòmic, basat en l’equilibri de les classes, era necessària la higiene. Un dels remeis seria la construcció de noves vivendes per als obrers.

El 20 de maig de 1878, el rei Alfonso XII va aprovar el Projecte d’Eixample de la ciutat d’Alcoi amb un disseny basat en les directrius de l’Eixample de Barcelona de 1867. Aquest Projecte contemplava una primera zona de creixement als voltants de l’actual avinguda del País Valencià, una segona zona que coincideix amb l’actual barri de Santa Rosa i la tercera zona es desenvoluparia a partir de l’Alameda d’acord, totes tres, amb el sistema de ponts i carreteres que disposava la ciutat.

Al començament del segle XX la preocupació higienista era general a tot arreu després de les darreres epidèmies del còlera. Aleshores els metges s’investiren d’una autoritat pública que els va caracteritzar al si de la societat. També la classe obrera va produir una cultura higienista que anava des de la cura personal del cos fins a les associacions esportives i naturistes lligades a activitats d’oci i salut. No es pot comprendre l’Arquitectura Moderna sense l’aportació dels paràmetres higienistes de ventilació, d’assolellament, la inclusió de retretes, banys i instal•lació d’aigua corrent, etc. a les distribucions dels espais de la vivenda i dels edificis en general.

A Alcoi, les primeres experiències de construcció de vivenda obrera col•lectiva amb aquests paràmetres es produeixen a la perifèria del perímetre històric de la ciutat: al barri del Viaducte, per El Camí, a principis dels anys trenta conformant el nou carrer Cura Navarro i els voltants de l’actual carrer Verge dels Lliris (en aquell temps anomenat carrer Buenos Aires) i sobre tot a l’Eixample, també amb casos molt curiosos de vivendes unifamiliars. La construcció del Pont de Sant Jordi, entre 1925 i 1931, va facilitar la colonització de la 3ª zona del Projecte d’Eixample d’Alcoi doncs la va fer més accessible al centre de la ciutat. En aquesta zona es va començar a construir un nou món amb carrers amples, ben orientats i plens de llum on hi havia cases amb formes modernes que eren higièniques, còmodes i confortables que proporcionaven una nova dignitat als seus habitants. Aquest nou món augurava noves oportunitats i una nova vida plena de la idea de progrés com aquelles que ressonaven des de més enllà de l’oceà Atlàntic.

El descobriment d’aquest nou món a través del Pont de Sant Jordi també va necessitar noms coherents amb la il•lusió d’aquesta nova terra. Així l’actual Plaça de la Constitució, ara coneguda popularment com La Rosaleda, un dels espais planejats al Projecte de l’Eixample, es deia Plaza de Hernán Cortés fins fa poc de temps relativament. També, els carrers d’aquest Eixample que primer van ser urbanitzats i que van acollir la construcció de la primera arquitectura moderna a Alcoi van rebre el nom de carrer Perú i carrer Méjico. Des de les cases d’aquests carrers els habitants que hi vivien somiaven en un nou ordre social i contemplaven Alcoi, a l’altre costat del riu, mirant-se’l com si fos des d’Amèrica.

Publicat 26/03/2014

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Joan Tebi i Calent says:

    Inspirat article del Sr. Picó, que posa en valor l’Arquitectura, l’urbanisme i l’eficàcia narrativa, tot amb una dosi important d’humor i de memòria. Molt bé.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario