Des de sempre m’ha cridat l’atenció això de la festa de la democràcia. Quan no podia votar, recorde que sempre acompanyava els meus pares al col·legi electoral. Mentre ells complien amb el tràmit de clavar el vot en la urna, jo escorcollava les paperetes i em meravellava amb l’univers polític que tenia davant els meus ulls: gràcies a este ritual democràtic, vaig descobrir que hi havia més partits que PP, PSOE i EU. Parle d’agrupacions estrafolàries, escissions ideològiques difícils de comprendre, o d’alternatives que són necessàries.

En este article –i en els tres següents que es publicaran abans de les noves eleccions– faré un viatge a l’underground electoral de la circumscripció d’Alacant en les darreres quatre dècades. Ho plantejaré de la següent manera: en primer lloc, em centraré en les eleccions al Congrés i exclouré del meu anàlisi els partits d’àmbit nacional més coneguts. En segon lloc, faré una comparació del percentatge de vot que estos partits minoritaris tragueren en tota la circumscripció i en la ciutat d’Alcoi. Això ens ajudarà a detectar algun comportament estrany. I tot açò, com no podia ser d’altra forma, amb comentaris marca de la casa farcits de dades, reflexions i algun que altre poc trellat.

1977. Primeres eleccions democràtiques en quasi quaranta anys. No havien passat dos anys des de la mort de Franco i el Partit Comunista no portava ni un any legalitzat. Van ser les eleccions de Suárez, el rostre de la reforma –que no ruptura– política; per la seua banda, Felipe González es feia amb el control de l’esquerra política. Com a conseqüència d’això, els comunistes de Carrillo, Alberti i Pasionaria van quedar relegats a una posició irrellevant dins de l’hemicicle. Per la dreta, Fraga feia el que podia amb AP, un partit que en realitat era una aliança de dretes franquistes però sense passar-se.

Els alcoians i les alcoianes van poder votar un total de quinze candidatures. PSOE, UCD, PCE i AP s’emportaren vora el 90% dels sufragis. Els altres onze partits arreplegaren poc més de tres mil cinc-cents vots, amb uns pobres percentatges:

Sovint es parla del problema de la fragmentació de l’esquerra. Es un fet que es pot veure en totes les eleccions generals. Així, al 1977 trobem el Partit Socialista Popular, fundat per Enrique Tierno Galván. Va tindre una certa importància al principi de la transició. En estes eleccions va aconseguir sis escons. No es pot dir el mateix del Frente Democrático de Izquierdas, una coalició marxista-leninista que fins i tot tenia arrels maoistes. Per la seua part, Reforma Social Española, una candidatura que potser tenia en el seu nom les paraules clau del moment, no va saber vendre el seu missatge, sí es que el tenia preparat. Clavem també en este grup a la Federación Laborista i una Agrupación Electoral de Trabajadores, dos candidatures que evidentment no van tenir temps (ni potser ganes) de triar un nom més dinàmic. A Alcoi, esta esquerra alternativa va arribar a poc més del 5% de vots en conjunt, procedents segurament de socialistes de tota la vida que desconfiaven de l’artista abans conegut com Isidoro.

En este any també destaca la fragmentació de la dreta franquista. El Movimiento Nacional es va convertir en un trencaclosques d’immobilistes, com ara Alianza Nacional de Blas Piñar –que recordava la data del 18 de juliol, com si fera falta–, l’Asociación de Círculos José Antonio –ací no feia falta posar cap cognom– o les dos Falanges: l’autèntica i la independent. En total, els nostàlgics franquistes alcoians –i el tipics graciosos de sempre– repartiren els seus tres-cents sis vots entre quatre formacions més preocupades pel passat que pel futur.

Tanquem este primer any amb un equip –curiós nom per a una candidatura– que representava la democràcia cristiana, un terme que, al contrari de bona part d’Europa, mai ha fet fortuna a Espanya. Els seus resultats, encara que no massa positius, reflecteixen la beateria alcoiana de tota la vida: mil vots no és cosa senzilla.

1979.Estes eleccions venien precedides del referèndum constitucional. Suárez continuava sent el rostre de la Transició. Ell encara no ho sabia, però en dos anys el seu partit i la idea de centrisme saltarien pels aire. Felipe –ara ja sense cognom– preparava el seu assalt a la Moncloa. Carrillo es resignava a ser eurocomunista, com si això fóra a funcionar, i Fraga ja era conscient de que això d’Alianza Popular no acabava d’arrancar; tal volta per això va concórrer amb unes sigles diferents: Coalición Democrática.

Les eleccions, programades per al mes de març, van estar marcades per la presència de noves sigles i partits, encara que a la circumscripció d’Alacant el nombre de paperetes fou setze: un més que en 1977:

Si ens fixem en la taula estadística, el comportament electoral a Alcoi és molt similar al de la circumscripció. No hi ha grans diferències. A més a més, els quatre partits majoritaris (PSOE, UCD, PCE i CD) s’han quedat amb el 93% del pastís. En estes eleccions, els minoritaris fan honor al seu nom.

En este panorama tan decebedor troben dos vells coneguts de la política espanyola: en primer lloc, la Izquierda Republicana, el partit de Manuel Azaña durant la Segona República. Este partit, encara que coste de creure, no va poder ser legalitzar per a les eleccions de 1977. Hi ha cognoms que eren massa perillosos… Vull pensar que algunes persones de les que votaren a IR durant el període republicà, van repetir el seu vot dècades després. Sí, nostàlgic que és un, però estic segur que entre els seus dos-cents quatre votants a Alcoi, almenys unes quantes tornaren a votar a Azaña, més que siga simbòlicament. L’altre vell conegut és el Partit Carlista, un partit tradicionalista i conservador poc arrelat a la nostra ciutat, terra d’internacionalistes i anarquistes, o això ens van ensenyar.

L’extrema dreta va experimentar un reagrupament en torn a Unidad Nacional. La Falange “autèntica” continuava per lliure. Els resultats del 1979 milloraren els de les primeres eleccions: la base social del búnker franquista a Alcoi es va incrementar en un dos-cents vots. No arribaven al 1,50%, però estes dades evidencien que una part de la població es resistia a guardar en l’armari la camisa blava.

Pel que fa a les agrupacions d’esquerra, el fenomen de la divisió continuava vigent, en primera línia electoral. Destaquem em primer lloc el PSOE històric, una escissió socialista que va ser més una crida d’atenció que un projecte polític: els històrics no estaven d’acord amb el gir socialdemòcrata que havia encetat Felipe González, i que culminaria només uns mesos després amb la renúncia al marxisme, que fins eixe moment continuava sent –almenys sobre el paper– la ideologia oficial del partit. A Alcoi no trobem massa dissidents, tal volta perquè el sanusisme i el marxisme eren incompatibles. Dos-cents quaranta set vots va arreplegar esta formació.

Ja per a finalitzar, farem una ullada a l’esquerra de l’esquerra, on troben una constel·lació de partits obertament marxistes (i leninistes), que fins i tot van defensar idees nacionalistes –Es el cas del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, d’origen català. Dins d’este gran grup, però fet a un costat, estava la Liga Comunista Revolucionaria, el partit dels internacionalistes o trotskistes que, d’alguna manera, va ser l’embrió de Podem. Estes i altres formacions, moltes d’elles enfrontades entre sí, sumaven un interessant 4,24% dels vots alcoians.

El següent article el dedicarem als anys del felipisme, uns anys on veurem com evolucionen estos partits secundaris –molt secundaris en alguns casos– i com es creen de nous. La lluita entre estes dos formes de participar en política continuaria en silenci, dins dels col·legis electorals alcoians.