Destacados
A fondo
Judicis de Nüremberg
Una reflexió per a la justícia i la memòria
Un 20 de novembre de 1945 van començar els Judicis de Nüremberg. Un procés que s’obria una vegada havia caigut el III Reich Alemany i amb la intenció de jutjar els crims de: guerra, pau i contra la humanitat per part de la cúpula Nazi. Per tant, un judici proposat pels vencedors contra els vençuts. Un judici novedós […]
A fondo
Una ciutat en caiguda lliure?
Una reflexió al voltant de la demografia
Foto: Paco Grau
Són moltes les notícies que rebem al llarg de l’any mijançant els mitjans de comunicació sobre la despoblació rural a Espanya. Un fet que pot semblar-nos llunyà, -allò que ocurreix de forma severa a certes zones de Castella-la Manxa, Castella i Lleó, La Rioja o Aragó- malauradament, des de fa vora més de dues dècades, […]
A fondo
Jaciments arqueològics al voltant d’Alcoi per a un estudiant d’història
foto cedida per: José Miró Segura
Amb el més de Setembre ja en marxa, es podem parar a pensar el que la nostra ciutat ens ha pogut aportar durant l’estiu. Per a un estudiant d’història, durant els anys de la carrera, és important que vaja agafant experiència dins dels àmbits cap on vol portar la seua vida acadèmica,
A fondo
Menúncies electorals (II): La moguda política (1982-1989)
Segona etapa d'aquest interessant viatge per l’underground electoral de la circumscripció d’Alacant
Guillermo Pérez, 18/05/2016

Els anys vuitanta són anys de revolució i canvi: és l’època de Nacha Pop i Mecano, que s’encarreguen de cantar els himnes d’una nova generació. Jarcha se’n va d’amagat, sense ira.

És el moment del futbol, de Naranjito i del Mundial; del bàsquet i la medalla de plata de Los Angeles; de Garci anant a Hollywood y del primer Almodóvar. És la solució que arriba en forma d’Europa i de progrés. És, d’entrada, el sí a l’OTAN. És, també, sinònim de reconversió industrial i de felipisme, molt de felipisme.

1982. Les primeres eleccions després de l’intent de colp d’Estat de Tejero van deixar un rècord que mai es superarà: els 202 escons del PSOE de Felipe González, una fita històrica tan gran que fa mandra ocupar-se de la resta de formacions polítiques. El mateix ocorre a Alcoi, un lloc on el resultat va ser encara més espectacular: un 56% de la gent –un 8% més que al conjunt de l’Estat– va votar als socialistes que, després de mig segle, tornaven a presidir un govern español. Estes eleccions van confirmar el que es sabia: que la UCD no sobreviuria a la Transició. Alianza Popular va demostrar una millor capacitat d’adaptació i va engolir gran part dels votants centristes. El Partit Comunista, per la seua part, va tocar fons i ja no es tornaria a presentar mai mes amb eixe nom.

menunciesII 01

Si llevem els vots que van rebre estos quatre partits als col·legis electorals d’Alcoi, només ens queden 2300 paperetes, un 6% dels vots vàlids. De esta xifra, quasi la meitat pertanyien al CDS, és a dir, al nou partit fundat per Adolfo Suárez i que va aconseguir resistir d’alguna forma. Sí, el centre encara tenia el seu públic, però més silenciós i irrellevant que mai. Pel que fa a l’esquerra, continuava més dividida que mai, amb forma de sopa de lletres de les que mai s’acaben: tenim fins cinc partits comunistes, tots amb la seua història. Destaquem al PCOE, una escissió del nucli dur del PCE liderat per Enrique Líster, una persona que no tenia a Carillo entre els seus amics. També estava la Unificación Comunista Española, un partit que encara existeix i que no es fàcil d’entendre. En primer lloc, la seua concepció territorial de l’Estat es centralista, molt centralista. Fins i tot va a arribar a demanar el vot a UPYD. Recorde que fa uns anys els militats d’este partit repartia als carrers d’Alcoi exemplars del seu periòdic “De Verdad”, un pamflet que apuntava a tots els nacionalismes llevat de l’espanyol, clar.

En estes eleccions tenim, per primera vegada, partits radicats que defensen els nostres interessos regionals (o nacionals): Esquerra Unida del País Valencia… Quan no existia l’actual EUPV (Coses del destí, supose), i la Unitat del Poble Valencià, un embrió del que després seria l’actual Compromís.

Tampoc podien faltar els vells amics –mai millor dit– de l’extrema dreta: si mirem la taula, comprovarem com Alcoi no és el millor feu per a Fuerza Nueva. Ni tampoc per a Solidaridad Española, un partit que només va rebre 44 vots alcoians i que contava amb un líder que en eixe moment estava a la presó: Antonio Tejero Molina. Sí, Tejero el del 23-F. Reconec que m’agradaria conèixer a alguna persona que va triar la papereta del partit del fracassat colpista.

1986. L’any del Mundial de Mèxic (i del penal d’Eloy), Felipe González va revalidar la majoria absoluta pràcticament sense eixir a jugar. Eufòria? Sí, però sense passar-se. El que encara no sabia el PSOE es que estava a punt de canviar tot. Bé, en realitat ja havien començat les transformacions: el PCE es presentà amb més partits en la coalició d’Esquerra Unida, una marca que, com s’ha vist en les darreres eleccions, ja havia exhaurit tot el seu potencial. Per la seua banda, el CDS es va consolidar com la tercera força estatal. Suárez –l’Albert Rivera de l’època, que dirien els joves impertinents– encara tenia tiró, però no la força suficient per a destronar Alianza Popular. La formació de Fraga va obtindre menys escons que en 1982, i ja es començava a pensar en un substitut que modernitzara un partit massa vinculat amb el franquisme. José María Aznar seria l’encarregat de canviar esta situació… O el que siga.

menunciesII 02

L’Alcoi de 1986 va quedant-se sense fàbriques. El dinamisme, molt prompte, desapareixerà del nostre diccionari urbà. El sanusisme continua amb la seua hegemonia i les ombres ni tan sols existeixen: per segona vegada consecutiva, més de la meitat dels vots van a parar als socialistes.

Què queda de les restes? Com sempre, la divisió tradicional dels comunistes que parlen d’unitat: Mesa para la Unidad de los Comunistas i la Unificación Comunista Española sumen uns bons sis-cents vots. Els altres representants de l’esquerra alternativa quasi ni apareixen: els internacionalistes del POSI sumen quaranta sis sufragis, i els comunistes de Catalunya arriben fins els vint-i-set vots. Imagine que Unió Valenciana –és a dir, González Lizondo– no veuria amb bons ulls esta irrupció catalana i catalanista en el (seu) Regne de València. Unitat del Poble Valencià, a les antípodes d’UV, sempre podrà dir que els doblava en vots a Alcoi, una forma de consolar-se pels 24.000 vots de diferència (i un escó al Congrés) que aconseguiren els de González Lizondo en tota la Comunitat Valenciana.

En estes eleccions hi ha dos novetats als col·legis d’Alcoi. Per primera vegada es podia votar un partit verd o ecologista, un moviment social que, com tots sabem, forma part de la nostra ciutat. També hi havia un invent, el Partido Reformista Democrático, un partit de centre fundat per Miquel Roca –un dels pares de la Constitució– i Florentino Pérez. A banda de la gent implicada, s’ha de dir que haguera guanyat les eleccions a Alcoi si s’hagueren invalidat els vots dels quatre partits majoritaris. Per a tancar l’any 1986 comentaré molt de passada la Unidad Popular Republicana, una agrupació amb un nom quasi calcat al que va triar EU a les passades eleccions de desembre. L’etern retorn, que mai se’n va.

1989. La tercera victòria del PSOE no anticipava ni molt menys la crisi que este partit patiria en la dècada següent. Tampoc la renovació de AP –ara PP– tampoc augurava un panorama més optimista. José María Aznar, hi ha que dir-ho, no tenia res a veure amb l’animal polític d’uns anys després. Són unes eleccions estranyes, poc competides però amb una explosió de partits electorals com mai s’havia vist. Només a la circumscripció d’Alacant participen dèneu formacions, algunes d’elles inimaginables en l’actualitat.

menunciesII 03

Alcoi continua aturat, amb la perenne crisi de la indústria i un model de ciutat que no està del tot clar. Els alcoians i alcoianes van votar massivament al PSOE, però amb menys entusiasme de l’habitual: un 42%, després de dos passejos militars, no és per a preocupar-se, però tampoc per a muntar una festa. Una part dels vots que perd els PSOE van a Esquerra Unida, que millora els seus resultats a costa del socialistes desencantats potser amb les polítiques liberals de Boyer.

Va, baixem a les catacumbes. Hi ha novetats, però també continuïtats: hem parlat alguna vegada de la divisió malaltissa de l’esquerra? Sí? Doncs hi ha poc a dir, excepte que este mal s’ha estés als partits ecologistes: en només tres anys han brotat noves formacions. Estan els verds de sempre, i uns altres que es consideren ecologistes. Poden haver verds no ecologistes? Però el premi a l’ingeni el trobem en un partit que s’anomena VERDE, que en realitat és un acrònim: Vértice Español Reivindicativo Desarrollo Ecológico. Genis! Per cert, els tres partits van obtindre més de 1000 vots a Alcoi. Si el moviment ecologista fora tan fort com, per exemple, Alemanya, haguérem tingut un alcalde verd.

L’extrema dreta porta bones notícies. Bé, bones notícies per als demòcrates, ja que només hi ha un partit –Falange– amb 47 vots. El valencianisme progressista continua guanyant als conservadors d’Unió Valenciana, almenys a Alcoi. A destacar els més de quatre-cents vots d’UPV. També hem de mencionar el Partido Humanista, que fa la seua primera irrupció electoral. Sempre m’ha cridat l’atenció que un partit tan minoritari –34 vots és tot un èxit per a ells– estiga present en totes les eleccions generals.

Però de totes les formacions, hi ha una que és el protagonista: el partit de Ruiz Mateos, un empresari honrat, treballador, un self-made man que dirien els americans que és víctima de l’intervencionisme de Miguel Boyer, un ministre socialista –o això deia ell– sense escrúpols. Esta història, digna d’una superproducció de Hollywood, va calar en molta gent: 470 a Alcoi i vora 220.000 persones a tot l’Estat. Crec que molta gent va donar les gràcies pel sistema electoral que teníem –i tenim– en 1989.

Hem pogut comprovar que les menúncies electorals no desapareixen, sinó tot el contrari: de l’avorrida constel·lació de partits d’esquerra hem passat a l’agrupació creada per Ruiz Mateos, i només en set anys de diferència. Què ens depararà la dècada dels 90? La setmana que ve ho sabrem.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario