Destacados
A fondo
El Petroli vist des dels Estats Units
Un acurat treball sobre la repercussió que els successos del Petroli van tindre als mitjans de comunicació dels Estats Units
Muntatge: Xavi Cortés
Si açò fóra un article amic de les frases fetes i els efectismes, afirmaria sense dubtar que el Petroli és d’eixos esdeveniments històrics que defineixen el caràcter de la nostra ciutat.
A fondo
Un viaje de ida y vuelta
A lo largo de los últimos 40 años, los medios de comunicación Alcoy han reproducido la evolución seguida por el sector a nivel nacional: de la escasez de la Transición se ha pasado a un auténtico boom, que se ha visto abruptamente cortado por la crisis
No somos ninguna excepción. La historia de los medios de comunicación en Alcoy a lo largo de los últimos cuarenta años es un viaje de ida y vuelta, que reproduce casi al milímetro la evolución seguida por el sector a nivel nacional. Del raquitismo y la escasez de los primeros años de democracia pasamos a […]
A fondo
El País y el envejecimiento de una ciudad
El periódico nacional publica un extenso reportaje sobre la situación demográfica de Alcoi marcada por la pérdida de habitantes
Foto: Paco Grau
La edición digital del periódico El País ofrece un gran reportaje sobre demografía en la provincia de Alicante, firmado por el periodista Rafa Burgos. En esta extensa crónica se incluye una amplia referencia a Alcoi como ejemplo de “ciudad envejecida”. Por su interés y por su evidente calidad periodística, Tipografía La Moderna reproduce íntegros los […]
A fondo
Menúncies electorals (III): La dècada prodigiosa
Tercer i últim article que tanca el viatge per l’underground electoral de la circumscripció d’Alacant
Guillermo Pérez, 15/06/2016
Foto: Paco Grau

En esta nova entrega del comportament electoral dels partits minoritaris a Alcoi, em centraré en una dècada de transició i de canvis però que no va trobar la seua identitat: així com els anys 80 son sinònim de llibertat i experimentació, els anys 90 es quedaren amb la paraula en la boca.

És la dècada de la web quan la informàtica de consum no estava a l’abast de tothom. És el moment de la fi de la guerra freda, però no es va tancar els problemes de l’Europa oriental. Ens trobem, en definitiva, en un context ple de novetats i herències del passat. De crisis d’adaptació. També a la política espanyola.

1993. Com ja ha passat 1992, sinònim de Jocs Olímpics i l’Expo, toca recollir els fruits en forma de crisi econòmica –conseqüència en part de la megalomania de l’any anterior– i de inestabilitat política. Aznar comença a ser un projecte creïble i no un acudit amb potes. Felipe González, ofegat pels escàndols, resisteix amb dificultats. Esquerra Unida ha trobat en Julio Anguita més que un referent: un califa roig. Per la seua banda, el CDS d’Adolfo Suárez –en realitat, el CDS era Suárez– es va quedar fora de l’hemicicle. L’operació centrista d’Aznar va ser tot un èxit.

menunciesIII01

En les eleccions generals, el PSOE alcoià va patir un esglai, ja que el PP es va quedar només a un grapat de vots –menys de quatre-cents– de guanyar a la ciutat. Una cosa era el sanusisme local, que encara tenia força, però el comportament electoral canvia si parlem de les generals. Els dos grans partits es repartiren tres quartes parts dels vots alcoians, i Esquerra Unida és va fer amb el 16% de les paperetes. L’efecte califa –vull dir, Anguita– es va sentir a Alcoi. El CDS, com ja hem avançat, es convertí en irrellevant. El centre polític passaria a ser patrimoni dels populars.

La resta de formacions polítiques es quedaren, com era costum, amb pocs vots. L’ecologisme polític, molt fragmentat, aconseguí en conjunt unes 650 paperetes, un resultat gens anecdòtic. L’esquerra política minoritària, per la seua part, quasi desapareix. És evident que Esquerra Unida va fer els seus deures i aglutinà una part de l’electorat revolucionari. De fet, només es presenten dos partits –el PCPE i el POR–, que no arriben al centenar de vots a la nostra ciutat. El valencianisme polític continua el seu ascens, i l’UPV –el que acabarà convertint-se en el Bloc– ja és pràcticament la quarta força a Alcoi. El cas d’Unió Valenciana era diferent: es tracta d’una formació conservadora amb més presència a la província de València, però que ací tenia uns votats fidels que mai fallaven. A banda de les grans famílies polítiques, no queda massa per rascar: els cantonalistes alacantins fracassen a Alcoi (bé, i a tota la província), de la mateixa manera que els de la Unión Democrática de Alicante, un dels molts partits fantasma que pul·lularen pels espais electorals. Com es pot observar a la taula estadística, formacions com Por un Nuevo Socialismo, o la ja clàssica Esquerra Nacionalista Valenciana tenen un resultats que no arriben ni a testimonials. El mateix ocorre amb els republicans, naturalistes, humanistes i falangistes (autèntics), que ja son com els condiments de qualsevol elecció. Menció apart mereixen l’Agrupación Ruiz Mateos, que va rebre el suport de 139 alcoians i alcoianes, i les Panteras Grises de España, una coalició formada per prejubilats, jubilats, pensionistes vídues i orfes. Sis persones els van votar a Alcoi. Imagine que el nom –curiós, per no dir altra cosa– no va ajudar a difondre el seu programa.

1996. L’any del sorpasso Del felipisme passem a l’aznaritat, que diria Vázquez Montalban. De l’Espanya socialista a això de “España va bien”. En definitiva, de l’hegemonia del centre-esquerra durant 14 anys a una travessia pel desert massa llarga per a uns i molt curta per als altres. També és el moment d’Anguita i el seu rècord absolut de diputats, o de la força dels nacionalismes perifèrics: Pujol y Arzalluz es disfressen de Cambó i Arana i participen activament en la política estatal.

menunciesIII02

El PSOE resisteix a Alcoi, i fins i tot millora els resultats de 1996. És un mirall o, dit d’una altra manera, l’última victòria del socialisme alcoià en molt de temps. Esquerra Unida es consolida al voltant del 15% dels vots i més enllà dels tres grans, un 5% dels vots que es reparteix de la següent manera: hi ha una desena de forces que no arriben a la barrera –psicològica, imagine– dels cent vots. Després de vint anys, es confirma que ni la Falange Autèntica ni els pro-soviètics del PCPE tenen la capacitat per augmentar la seua base social. Són partits atrapats en un passat que no tornarà que, a més a més, tenen un problema: la nostàlgia tendeix a acabar-se. També entre els votants d’Alcoi. És un any sense partits estrafolaris: Ruiz Mateos està centrat en reconstruir el seu imperi i això de les panteres grises no es tornà a repetir. Els republicans i els humanistes sobreviuen –amb més moral que l’Alcoyano, això sí–, i els diversos revolucionaris busquen un espai que mai trobaran. El mateix ocorre amb els alacantinistes –un dels grans misteris polítics de la política provincial– o l’esquerra nacionalista valenciana, un viver de vots per al futur Bloc Nacionalista Valencià. L’esperit del CDS es concentrà en la nova unió centrista, però només 57 alcoians votaren als teòrics hereus de Suárez. Dins de la mediocritat electoral, hi ha un conjunt de partits que poc a poc van creixent. És el cas, per exemple, dels Verds, que es consoliden com a quarta força a Alcoi; o d’Unió Valenciana, que per primera vegada superà a la Unió del Poble Valencià. Els vents de la dreta, que bufaven més fort. A més a més, s’ha de dir que la UPV va quedar perjudicada per l’avanç d’Esquerra Republicana de Catalunya a Alcoi. El mite de la “petita Barcelona” era, al 1996, una realitat relativa.

2000. Primera majoria absoluta del Partit Popular, en part gràcies a la desfeta del PSOE post-felipista. És un any redó en molts sentits, també per al bipartidisme, que enceta la seua època daurada. Esquerra Unida és la gran damnificada d’este nou context. Podríem dir, fins i tot, que l’any 2000 és el principi del final de la coalició d’esquerres. Com diria Gerard Piqué: “Paco Frutos, contigo empezó todo”.

menunciesIII03

Estes eleccions generals van tindre un marcat caràcter local a la nostra ciutat. Estem només a uns mesos d’un dels episodis més repugnants de la història recent d’Alcoi: l’arribada al poder de Miguel Peralta gràcies al transfuguisme de concejals i concejals del PSPV-PSOE. A les municipals de 1999 Sanus va revalidar l’alcaldia gràcies a un pacte amb EU i Nova Esquerra que superava per un concejal un PP alcoià que es va quedar a les portes de la majoria absoluta. Per això, no va estranyar ningú que a les generals els populars arrasaren i guanyaren a Alcoi per més de quinze punts d’avantatge. Esquerra Unida no va saber –o no va poder– aprofitar-se de l’accident socialista i no arribà al 8%.

Les bones notícies les trobem en la part progressista del valencianisme polític: el Bloc –ara en coalició amb els verds– aconsegueix vora huit-cents vots, un bon punt de partida per al seu creixement posterior, encara que molts vots encara van al nacionalisme català. Unió Valenciana es deixa la meitat dels sufragis de les passades eleccions generals i comença una davallada imparable hasta que es engolida finalment pel PP valencià. També és un bon moment per al anomenat frikisme electoral: tenim als clàssics humanistes i al partits dels autònoms espanyols. Bé, i al GIL, la formació de Jesús Gil y Gil, que en l’any 2000 va decidir donar el salt a la política nacional i es va trobar amb 178 vots alcoians. Un resultat millor que el de Unió Valenciana o que el de tota l’extrema dreta junta.

Precisament, si l’any 2000 destaca és per la proliferació de nous grupuscles neofeixistes, xenòfobs i racistes que s’amaguen darrere d’un nom tan neutral com el “España 2000”. A més d’esta marca moderna, Falange i Falange 2000 (la independent, com si això fóra important) també van concórrer, però ninguna d’estes forces superà la barrera del ridícul electoral. Així mateix, hi havia lloc per a vells coneguts com els soviètics del PCPE, els trotskistes del POSI, els humanistes, els republicans i l’Esquerra Nacionalista Valenciana, una coalició que poc a poc va transvasant la seua base social al Bloc.

En definitiva, són unes eleccions que marcaran, d’alguna manera, el devenir de la política local alcoiana. El 2000 encetà un nou cicle polític que duraria com aquell que diu fins ahir

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario