Destacados
A fondo
Ressonàncies tètriques (IV)
Darrer lliurament sobre aquest treball satíric sobre l’estètica de la mort
Cementeri Sant Antoni Abat d’Alcoi Fotògraf: José Miguel Santacreu Cortés (21/08/2018)
Qüestions prèvies  L’adeusiau avança amb un somrís d’aurora. Hui, a Ressonàncies tètriques (IV) ens posarem tragicòmics amb Tres culaetes a la porta del cementeri i Sereno, quina hora és? Per últim, destacarem l’art i el glamour d’una de les morts més artístiques de tota la Península i que va tindre lloc a Alcoi per obra […]
A fondo
Ressonàncies tètriques (III)
Continuem amb la tercera part d’aquest escrit satíric sobre l’estètica de la mort
Al centre de la imatge, escultura Amor más allá de la muerte al cementeri de Sant Antoni Abat d’Alcoi. Fotògraf: José Miguel Santacreu Cortés (21/08/2018)
Qüestions prèvies A les anteriors Ressonàncies tètriques vam tractar La cançoneta dels cochillets, els personatges de les Mananes, el còlera i la còlera letal reivindicativa alcoiana.
A fondo
Ressonàncies tètriques (II)
Segon lliurament d'aquest acurat estudi sobre els elements macabres i luctuosos que envolten Alcoi, les seves tradicions i la seua història
Llorens Ferri (1977): Inquisidors irritat, oli sobre tauler 29’5 x 29’5 cm. Fragment
Qüestions prèvies Si a Ressonàncies tètriques (I de IV) vam tractar La cançoneta dels cochillets i els personatges de les Mananes hui continuarem amb Còlera letal reivindicativa alcoiana.
A fondo
Mudar-se
Una reflexió sobre les rehabilitacions, les actualitzacions i les últimes modes que, de tant en tant, ens podríem estalviar.
Abans i després, sense rètols, de la Farmàcia Grau.

El verb “mudar” ja ens sembla vell i poc utilitzat quotidianament. Ha estat canviant d’accepcions paral·lelament a com canvien els costums. Muda el cuc de la seda per a convertir-se en papallona, muda la serp la seua complexa pell i muden les plomes els ocells cada certa temporada. Però encara que els animals reemplacen un element del seu cos per un altre de la mateixa espècie quasi invariablement, malgrat algunes qüestions evolutives, la muda de l’ús del verb mudar-se en els humans sí varia contínuament.

Uns anys enrere, anar mudat significava anar molt ben vestit amb les millor i més elegants peces de vestir, complements o sabates que teníem a l’armari, aquelles que tan sols s’usaven els dies assenyalats i els diumenges. Fins i tot hi havia dies especials al calendari per a estrenar aquestes noves peces de roba per a mudar-se. La muda del vestit era un costum que s’aparellava al bany, a la neteja i al condicionament del cos. El bany tenia una freqüència més llarga i es feia cerimoniosament a la fi d’una llarga setmana de treball. Aleshores, un cos net, perfumat i ben enllestit es mudava de roba i es passava per les mans de perruqueres i barbers per a lluir o senzillament per a sentir-se bé. A aleshores els vestits de mudar eren sofisticats, protocol·laris i quasi cinematogràfics. A hores d’ara, quan la dutxa diària és comuna i els homes s’afaiten a casa amb maquinetes de plàstic, la muda dels caps de setmana és roba esportiva d’allò més cridaner o vestits informals fruit del fàstic de l’ús de vestits formals d’entre setmana. Als comerços, als bars, als restaurants i a qualsevol local que vulga sobreviure als canvis del mercat, la solució de la muda com un acte d’estar al dia és una qüestió també necessària.

Aquesta accepció del verb mudar-se doncs s’enceta amb les necessitats i les proposicions higienistes del final del segle XIX i els principis del XX. En aquest temps, al camp de la Salut, el desenvolupament científic havia progressat notablement i en paral·lel es portaven a cap les renovacions de les ciutats i els canvis en el sistema i els tipus de les vivendes. Un curiós exemple d’aquestes mudes es dóna a les oficines de farmàcia per a convertir-se definitivament en expenedories de medicaments, com a llocs de producció de medicines personalitzades o com a laboratoris de tota mena d’anàlisis clíniques.

A Espanya la regulació en matèria de farmàcia comença a l’any 1860 però no serà fins als anys vint del segle passat quan la normativa estatal establirà les condicions d’aquests nous negocis urbans. Si els establiments sanitaris en general devien garantir la seua eficiència a través de la higiene en tots els camps, des dels productes utilitzats a les pràctiques habituals fins a l’arquitectura i a les maneres de viure en aquests espais.

Les farmàcies com a nous establiments del paisatge comercial urbà haurien d’expressar als seus usuaris un missatge de pertinença a l’últim escaló del desenvolupament científic. Aleshores, no hi hauria una imatge més adient que aquella que tenien els espais, els objectes i els instruments d’un laboratori químic avançat. Calia expressar netedat, higiene i per tant, salut, però també progrés, nivell científic i al mateix temps confiança. Així, aquelles primeres “boticas” amb cert caràcter populista, que havien emprat elements de codis lingüístics historicistes per apropar-se ciutadans des de l’enyorança o la tradició, es van trobar en competència amb estranys locals immaculats, brillants, senzills i ben il·luminats amb rètols de tipografies modernes i si de cas, amb decoracions geomètriques més pròximes als quiròfans i als laboratoris de les indústries. Fins i tot, els personatges més conservadors de la tradició artística podien comprendre l’eficàcia d’aquest llenguatge modern de l’arquitectura i del disseny industrial aplicat a aquestes funcions sanitàries, també en el nivell simbòlic.

Com passa amb les persones, és clar que en funció de la capacitat econòmica que ens suporta, podem vestir-se de diferent manera. També depèn de la professionalitat de la modista a qui ens encomanem. Podem mudar-nos amb plena qualitat des de la roba interior fins als guants o potser sols ens arriba per a una corbata de gometa i una falsa pitrera a la manera dels germans Marx.

Però el temps és implacable, els vestits es fan vells i és necessari mudar-se. A poc a poc, aquestes brillants farmàcies històriques que evocaven aquella glòria higienista van desapareixent. Algunes senten l’orgull de rehabilitar amb molta cura aquell disseny que durant tant de temps guardava la fama i la confiança del farmacèutic. Altres, ara vesteixen roba esportiva cridanera i venen productes per a fabricar una dubtosa bellesa.

A Alcoi, al mes d’octubre de 1931, el farmacèutic José Grau Soler li va encarregar a l’arquitecte Camilo Grau Soler que li dissenyara una muda moderna i adient per a la façana de l’oficina de farmàcia a l’actual avinguda del País Valencià nº 8. La muda calia que fóra modesta però en la línia del progrés. L’operació senzillament abastia l’àmbit estricte d’un buit d’una porta de la façana de l’edifici, per tant el projecte era el disseny d’una porta, les branques que l’envoltaven i un rètol que expressava amb força el que dins es feia. La muda que Camilo Grau va preparar utilitzava una combinació de marbres amb molta veta, verds i cremes, amb un especejament de geometria senzill, regular i correcte. Deixava al propi material l’expressió de la novetat, la netedat i la lluentor. Contrastant amb l’obscur de les peces de marbre verd va disposar unes lletres daurades amb cos i relleu, polides i brillants d’una tipografia absolutament moderna per al moment. Una porta de fusta i vidre, també radicalment senzilla, deixava el protagonisme a un tirador metàl·lic llarg, vertical i lluent.

Com ja ens havia mostrat aquests arquitecte a bar “Los Arcos”, la modèstia d’aquest vestit radicava en que la muda es superposava directament sobre el cos existent, de manera que llevar-la significara un fàcil retorn al que hi havia abans. Era com una disfressa, un decorat d’escenari que serviria tan sols per al temps de la representació.

A favor de la permanència i acceptació de les formes modernes dels anys trenta del segle XX, aquesta màscara de la farmàcia Grau ha aguantat si fa no fa huitanta-tres anys. Un modest vestit de llarga durada estilística. Ara, algunes de les tendències que corren, sobre tot als centres històrics, proposen tornar a l’origen, a la genuïna forma i textura inicial. Caminen cap a l’expressió de la veritat sense màscares venecianes fabricades en Xina. Així, davant de la necessitat dels nous propietaris de mudar-se i ajustar-se als nous temps, l’elecció ha sigut llevar la màscara de Camilo Grau -sense massa destrossa- i restaurar –sense massa fortuna- la pell del mur de la façana  que a sota existia. Part del rètol antic, ara novament polit i il·luminat per darrere, ens recorda, maquillada una peça de huitanta anys, com un penediment sense coratge per afrontar un pecat.

L’avinguda del País Valencià era un camí extramurs de la ciutat, un carrer de la perifèria com ho eren el carrer Sant Llorenç i Sant Nicolau. Aquests carrers estaven flanquejats per cases modestes de poble, sense pretensions ni ínfules, com aquelles que ens podem trobar més enllà dels confins de les ciutats. Amb l’efectiu accés a la ciutat que van permetre els nous grans ponts del segle XIX, amb la construcció del nou Ajuntament d’Alcoi, el centre neuràlgic d’Alcoi es va desplaçar a la plaça d’Espanya, convertint aquests carrers perifèrics en els nous carrers comercials on acabaria mudant-se la burgesia industrial i rendista d’aquells temps.

La mudança comportaria necessàriament un canvi de cara d’aquestes cases de poble originàries. A poc a poc, la majoria de les cases d’aquests carrers canviaren la façana, algunes van fer noves les primeres crugies i alçaren alguns pisos, molt poques es feren de nova planta i altres solament afegiren un gran mirador.

De manera que allò que és l’original s’allarga en la història i aleshores l’operació actual de la farmàcia Grau sols ens torna a la muda immediatament anterior, no a l’origen genuí. No obstant això, aquesta actuació expressa la satisfacció d’haver recuperat una determinada història, potser desitjada amb malenconia. Així que tot és discutible. Ara, més que mai, necessitem dialogar amb seny i sense violència, també d’aquestes coses. Però si algú no pot suportar-ho sempre podrà mudar-se de poble.

Publicat 22/09/2014

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario