Quan l’obscurantisme que pensàvem oblidat ens envolta, mentre ens preguntem què ha sigut de les nostres vides o què va a ser d’elles, tornem la mirada a aquelles coses que ens acompanyen des de fa molt temps, cap a aquelles que formen part de la nostra existència identificant-nos, a aquelles que ens hem acostumat a voler i que en recordar-les ens fan somriure. El record és convenient per a no oblidar-nos de nosaltres mateixos, així amb la memòria i el coneixement de la història, mitjançant el diàleg i la justícia podrem fer front a la mediocritat, a la incompetència, al desdeny i al menyspreu.

Sota la pressió que exerceix aquesta situació respirem quan apreciem un instant de finesa, de refinament. En moltes produccions de l’Art Déco l’apreciació del luxe anava associada a aquesta tendència cap al refinament, a la conquesta del bé a través d’un procés complex, intel·ligent i creatiu, el resultat del qual era moltes vegades la felicitat que produeix el reconeixement de la bellesa.

L’Art Déco va ser un fenomen artístic de la cultura occidental que es va manifestar principalment durant el període de temps transcorregut entre les dues grans guerres mundials del segle passat. Va tenir una gran repercussió en l’Arquitectura i el Disseny però també va generar un nou esperit en la societat que va modificar la manera d’entendre la vida i la cultura. Fins a fa relativament poc temps, el pes del Moviment Modern havia desplaçat a l’Art Déco del protagonisme de la Història perquè se li considerava un estil caduc, no racionalista i capritxosament ornamental.

El Pont de Sant Jordi és un viaducte urbà de gran envergadura que constitueix un potent element del desenvolupament de la ciutat d’Alcoi. Va ser un dels primers ponts construïts en formigó armat vist d’Espanya, però, a més dels seus avançats valors tecnològics i urbanístics, constitueix un dels pocs exemples mundials de l’enginyeria civil amb un llenguatge formal Art Déco.

L’any 2014 hauria de ser un bon moment per a commemorar el 90 aniversari de l’aventura que va suposar la gestió, el projecte i la construcció del Pont de Sant Jordi, al cap i a la fi serà un any de Ponts a Alcoi: es complirà també el trenta aniversari del pont de Fernando Reig i probablement s’inauguraran el nou pont del barri de Batoi i aqueixa espècie d’eslàlom gegant del barri del Viaducte. Encara que l’encàrrec del projecte del Pont de Sant Jordi va ser realitzat durant l’estiu de 1923, els documents de la primera versió oficial del projecte no van estar llests fins a febrer de 1924. Els tràmits administratius, la seua supervisió, la preparació i l’acord per al seu finançament van retardar el començament de les obres fins a finals de 1925. El Pont de Sant Jordi va ser construït entre 1925 i 1931.

Popularment i des de fa algun temps, en moltes ciutats, com en el cas d’Alcoi, sembla que la glòria de la Modernitat no haja passat de l’etapa de l’Art Nouveau arribant a voltes a reverenciar, quasi en termes de santedat, als seus practicants. En l’àmbit de l’arquitectura preferisc la denominació “Art Nouveau” a la de “Modernisme”, per molt autòctona que siga, perquè crida a la confusió amb el concepte de “La Modernitat”. El Moviment Modern va arreplegar tot el conjunt de tendències arquitectòniques de les primeres dècades del segle XX que van trencar amb la tradició acadèmica com a resultat de l’adopció de les avantguardes artístiques i de les noves tecnologies. En aquest sentit, l’Art Déco es troba més proper a la Modernitat i al progrés tecnològic que l’Art Nouveau. Per tant, hora és ja de reivindicar la seua part de glòria i de festejar la seua manifestació fonamental a Alcoi.

Dins del que avui podem entendre com Art Déco, cabrien totes aquelles manifestacions artístiques que van significar la transició cap a la Modernitat des dels estils antics. Les actituds dels professionals de l’arquitectura i del disseny eren molt diverses i abastaven un llarg segment els extrems del qual anaven des de les posicions tradicionals que defensaven l’ús dels mètodes projectuals acadèmics però acceptant un nou llenguatge formal, fins a les postures extremadament racionalistes que abominaven de tot allò que no estigués sotmès al poder de la funció. Des de la necessitat i importància de l’ornament com a element portador de l’atribut de la bellesa, fins a la seua absència absoluta en favor de la funció, per considerar-lo prescindible i fins a delictiu.

En general, amb independència del triomf historiogràfic del Moviment Modern, la societat d’aquells temps, va fer seu un model de Modernitat polièdric i potser menys radical, que va convertir a l’Art Decó en un estil amb una àmplia acceptació social que va identificar aquells temps.

Des de la Revolució Industrial la imparable activitat productiva gradualment va anar omplint d’objectes de consum la vida quotidiana de la humanitat. Aquests objectes van ajudar a canviar progressiva i radicalment l’estil de vida occidental. La presència d’aquests objectes industrials que anaven resolent funcionalment la vida diària, influirien de manera decisiva en l’acceptació i popularització de l’estètica de la màquina.

També, a causa del gran desenvolupament que van adquirir els mitjans de comunicació de masses, les informacions estètiques sobre els nous gustos cosmopolites van començar a arribar a tots els llocs amb més rapidesa i accessibilitat. Per tant, una ciutat provinciana podia fer-se ressò d’allò que succeïa en el món d’una manera més efectiva que anteriorment. Però a més, també molts dels actors provincians que intervenien en les manifestacions artístiques Déco van poder tenir accés relativament fàcil, directe i de primera mà a les ciutats i centres on es produïa aquesta cultura. Oficialment l’Art Déco es va consagrar en l’Exposició Universal de les Arts Decoratives i Industrials Modernes que es va realitzar a París en 1925, d’on pren el seu nom.

No obstant açò, el Pont de Sant Jordi no solament interessa com a dipositari d’un determinat llenguatge formal com un objecte dissenyat, sinó que la seua pròpia història com a projecte, tots els seus processos de producció i les qüestions derivades del seu ús durant noranta anys, ens permetran reconèixer altres processos de producció d’objectes dissenyats en èpoques posteriors, en els quals l’aposta per una actitud Art Déco reconsiderada, va estar conscientment triada com a via d’expressió de caràcters d’identitat.

La memòria està lligada a la capacitat de recordar i en l’àmbit de l’espai no podem recordar sense l’arquitectura, com deia John Ruskin:
“…cal posseir, no solament el que els homes han pensat i sentit, sinó el que les seues mans han fet, allò que la seua força ha executat, allò que els seus ulls han contemplat tots els dies de la seua vida…”i

Per açò és molt important la conservació del patrimoni arquitectònic, doncs en la mesura en què un territori està fortament caracteritzat per la presència d’aquestes obres realitzades per les mans d’aquells que ho han habitat, i elles expressen una idea de bellesa que s’ha anat transmetent en el temps, llavors tira arrels en els seus habitants, quasi en la seua genèticaii, fent-los més sensibles cap a la bellesa i convertint-los el seu comportament estètic. Així, en aquest ambient patrimonial que transmet certa idea de bellesa, l’habitant o usuari d’aquest entorn acaba sent sensible i capaç de distingir no solament la qualitat dels materials amb els quals estan fetes les coses, sinó a més, la qualitat estètica i intel·lectual invertida en el treball de la seua concepció. Moltes vegades l’educació d’aquesta sensibilitat es fa de manera inconscient, a través dels sentits que també transmeten informació al cervell estimulant la imaginació. Aleshores, la ment s’enriqueix amb el joc de la imaginació, amb els records, amb els somnis i amb aquelles experiències instintives heretades de moltes generacions anteriors sobre la seguretat, el sentit de la llar, del benestar, etc. D’aquesta manera, en la memòria, el passat s’inverteix per al futur.

Aquesta especial sensibilitat genera criteris de judici que permeten jutjar el valor d’aquelles propietats que tenen els objectes. Aquestes propietats inherents als objectes xifren la seua qualitat. Però a més, la seua qualitat vindrà confirmada si aquelles propietats gaudeixen de l’estimació general. Aquesta estimació general significa que un determinat grup o col·lectivitat ha jutjat tal qualitat i si a més, al costat d’aquesta estimació del valor d’alguna cosa, aquest conté un conjunt de trets que es consideren propis, que els caracteritzen enfront dels altres, estem davant la definició del concepte d’identitat.

Les formes dels objectes poden passar desapercebudes o poden ser reconegudes pels usuaris-ciutadans o poden mostrar indicis de ser-ho en termes de bellesa, en funció del desenvolupament del gust de cadascú, entenent el gust com una facultat adquirida amb certa educació i experiència sobre la bellesa. Per a produir formes que puguen ser reconegudes és necessari estimular a la memòria i a través de l’estímul sorgiran les emocions. Durant els anys vuitanta i noranta del segle XX, en la producció del disseny urbà a Alcoi, sobretot en el mobiliari urbà, es va recórrer a aquest llenguatge Art Déco reconsiderat. Calia resoldre un problema iconogràfic i aleshores es va aconseguir amb aquest conjunt d’objectes del paisatge urbà. Objectes que la ciutadania va acabar reconeixent com a propis. Per tant, la qualitat d’un objecte dissenyat influeix en l’acceptació/comprensió de l’usuari del mateix. Llavors està en condicions de passar a formar part de la seua identitat personal o col·lectiva. Aquesta qualitat impressiona a l’usuari per mitjà de la transferència del procés de formalització de l’objecte, de la seua no arbitrarietat o superficialitat en el procés de projecte o simplement, s’impressiona per la presència de la bellesa o dels indicis per a reconèixer-la amb goig.

Va haver-hi un temps en el qual els estils del passat s’associaven amb el bon gust i el rigor artístic i ací, els detalls ornamentals caracteritzaven les diferències. Però aquests llenguatges, que oferien una imatge tradicional i recognoscible, necessitaven adaptar la seua clasicitat tant a les noves demandes de representació com a l’ús dels avanços tecnològics i constructius disponibles. Per tant, l’acadèmic no era tant un concepte per a definir un llenguatge relacionat amb unes determinades formes, sinó que a més, amb el concepte “acadèmic” hi havia darrere una suposada actitud de rigor i d’ordre. Amb el temps i sorprenentment, alguns llenguatges que no utilitzaven formes històriques van expressar també aquest procés a la recerca del rigor, la profunditat, l’harmonia i l’ordre, encara que fora de manera subjectiva. En canvi, per exemple, va arribar fins al fastig social la falta de coneixement en el desenvolupament de qualsevol discurs arquitectònic en el qual es produïa solament una imitació irresponsable o una aplicació superficial dels elements històrics. Aquesta mala praxi produiria la maledicció de l’ornament però va encoratjar un nou model de bellesa a través de la transició cap a la Modernitat.

El germen filosòfic de la Modernitat procedeix de la Il·lustració i de la revolució científica del segle XVIII. A poc a poc es va anar traslladant al món de l’Art amb la paradoxal aparició de certes conductes romàntiques i probablement, en el camp de l’arquitectura, no apareixerien indicis fins a la irrupció de l’eclecticisme. L’aportació del Moviment Modern a la pràctica projectual és la creació d’un “ordre” absolutament subjectiu, establit pel propi dissenyador, que regirà la qualitat del projecte i el seu resultat final satisfactori. Aquest “ordre”, basat en criteris de judici experimentats, actuarà fonamentalment en el control de la forma una vegada el dissenyador ha sabut abordar el programa funcional proposat. La Modernitat ja no imitarà les aparences de la naturalesa sinó que intentarà aplicar els seus processos, seguir el seu “ordre” a partir de lleis simples utilitzant la intel·ligència i el talent per a aprofitar el que es té a mà i fins i tot a l’inesperat.

Però aquesta actitud, aquest compromís enfront del projecte requereix un gran esforç continuat i un comportament disciplinat que no tots els dissenyadors comuns estan en condicions de mantenir. Es requereix a més un domini tècnic molt alt en totes les eines del projecte. Però aquesta condició d’alt nivell de domini tècnic també se suposava en el professional format en l’educació acadèmica.

En la manera de projectar de l’Acadèmia el “ordre” era objectiu, es requeria també d’un gran domini de les tècniques i de les eines del projecte, però la composició formal dels objectes havia de ser harmònica segons les regles de la jerarquia, de la proporció entre les parts, de la simetria, etc., amb uns criteris de judici sòlidament cimentats per l’experiència de molts anys de treball de la institució, a través de les Escoles de Belles Arts, dels Premis de Roma, dels Salons, etc. i amb uns criteris de gust que calia demostrar amb l’ús d’aquelles tècniques aplicades també en l’ornamentació.

Des de les albors de la Modernitat, quan els romàntics obrin la porta a l’àmbit subjectiu en matèria de creació i els pintors impressionistes obrin el camí cap a les tècniques de representació plàstica menys “perfectes”, la degradació del compromís de projecte del dissenyador comença a ser un fet. Entre els dos extrems del segment traçat entre els radicals del Moviment Modern i els acadèmics, cabien els dissenyadors excel·lents de l’Art Déco, però també aquells mediocres que a mig camí entre els dos extrems es decanten per no comprometre’s i escullen llavors el fàcil camí de l’arbitrarietat i de la imitació.

Va haver-hi una gran comunitat de dissenyadors (també d’arquitectes) que des de les seues posicions legítimes, més o menys acadèmiques, van acceptar la Modernitat, cadascun a la seua manera i segons les vicissituds territorials en les quals es trobara. Aquests oblidats de la historiografia van realitzar una vasta producció en el seu treball que va imprimir un estil de vida que convé reivindicar almenys per a justificar l’activitat de molts dissenyadors actuals. Aquest va ser el cas del Pont de Sant Jordi.

El Pont de Sant Jordi va ser un cas d’oportunitat. Es va poder aprofitar la conjunció del moment, de les persones i del producte oportú perquè poguera ser com ara és. Es tractava d’una infraestructura estratègica per al desenvolupament i la vertebració de la ciutat, existia un teixit humà que podia absorbir-la. I quasi per casualitat, també van convergir amb tot açò una bona empresa constructora, que sabia construir i que va tenir l’encert de trobar a un enginyer capaç, amb un arquitecte compromès amb el seu treball en un viatge de renovació formal i tècnica que va tenir la sort d’introduir-se en la realitat.

La preocupació pel diàleg, per la discussió contínua –encara que siga del dissenyador amb si mateix- encarada a la perfecció de l’objecte era un objectiu de les cultures clàssiques, també en el renaixement, i sempre sota el punt de vista humanístic, de la mesura de l’home, del que significa la seua pròpia experiència en el plaer, en el goig. En aquest sentit, la “funcionalitat” pot també entendre’s com l’expressió de la veritat i aqueixa veritat, per als moderns i per als clàssics, és sinònim de bellesa. La bellesa, la veritat i la justícia feien la cultura en la Grècia clàssica, una cultura entesa com a procés viu no com compendi. La unió de la bellesa i la bondat més la veracitat (el no engany) és igual a la decència.

Recórrer a la història per a incrementar el coneixement comprenent-la i així utilitzar-la després amb imaginació com a instrument per a la revitalització de les ciutats i del patrimoni existent, com a element sobre el qual extraure valors innovadors per al mercat, és actualment de vital importància. No tant per a repetir operacions antigues sobre altres contextos que ara no tindrien el mateix plantejament, sinó per a observar, amb la distància del temps, els efectes a llarg termini com a garantia d’èxit per al futur.

Però el fons de la qüestió potser siga que el Moviment Modern, en la seua carrera de funcionalisme racionalista, va perdre en els seus productes molts registres estètics i en moltes ocasions van deixar de ser elegants. Solament eren senzills i útils. La societat va perdre així la capacitat de la fascinació per la bellesa, l’atracció irresistible que provoquen alguns objectes. Entre ells, molts objectes de l’estil Art Déco.

Publicat 17/12/2013