On no hi ha sang, no hi ha botifarres” (1), Alcoi.

Qüestions prèvies
 Ja no corren els anys setanta ni huitanta del segle XX. Ara s’aproximen els anys vint del segle XXI. Tampoc no tenim memòria directa ni de finals del XIX ni de la guerra ni de la postguerra a penes. Ara tenim la postmemòria i la memòria selectiva.

Aquest escrit satíric sobre l’estètica de la mort, dividit en quatre parts, partix del recull de La cançoneta dels cochillets i de relats basats en experiències reals com són Les tres culaetes a la porta del cementeri. També tractarem el conegut crim de les Mananes d’Alcoi. El text es construïx acompanyat d’un treballador alcoià de Correos, Juanito el cartero. També tindrem present una figura popular d’Alcoi que guarda una especial relació amb la mort i el món de la foscor, el sereno; Sereno, quina hora és?

L’època d’origen o datació de la Cançoneta dels cochillets és incerta, però al segle XIX, segurament, ja existiria. Pel que fa a les Mananes, ja eren majors, populars i amb una reputació no massa lloable a la primera meitat del segle XX. La resta d’anècdotes probablement no daten d’abans de finals del XIX.

I sense més dilacions, les ressonàncies tètriques

I. La cantarella: Cançoneta dels cochillets

“Aüeleta, aüeleta, què fa ahí?
Encenent, encenent el foc.
Pa què vol, pa què vol el foc?
Pa calfar, pa calfar l’auieta.
Pa què vol, pa què vol l’auieta?
Pa bollir, pa bollir els cochillets.
Pa què vol, pa què vol els cochillets?
Pa matar, pa matar este xiquet/esta xiqueta”.

A Juanito el cartero (2) ja li cantava sa mare aquesta cançó llòbrega i divertida per a jugar i fer-li cuscanelles. I Juanito el cartero la cantava als seus fills i a les seues nétes.

Juan, com sa mare, era d’Alcoi, de la Ciutat dels Ponts (3). Parlaven alcoià, la llengua del pardalot (4), també anomenada “xau”. Entre els hàbits lingüístics del parlar alcoià, a més a més del llenguatge tèxtil, trobem d’altres com els recurrents diminutius dels alcoians o el cochillo, com li diuen al “ganivet”.

Els diminutius de la cantarella (5) tenen una marcada funció atenuadora de la intensitat d’un acte que pot suposar una amenaça a la identitat aliena. D’altra banda, l’abús especial dels diminutius també pot respondre al fet que el gran nombre de proletaris que albergava la ciutat ho adquiriria per analogia dels seus superiors i dels industrials a l’hora de discutir qüestions laborals, perquè l’ús dels diminutius afavorix l’abast de l’objectiu perlocutiu i un desenvolupament suau de la interacció ja que reduïx el conflicte entre els interlocutors(6). En definitiva, els diminutius fan més amable la situació o li lleva importància.

Fins i tot, pel que fa a ressonàncies tètriques, els alcoians també tenen una morfologia verbal característica quan es moren:

jo em moric
tú et moris
ell es mor

A més a més, els alcoians, a banda de parlar de botifarres en referir-se a la família, també ho fan en referir-se a les amistats. Si els alcoians parlen d’eixes amistats que són inseparables i que acaben malament al final de la correguda, exclamaran: “Totes les botifarres rebenten”.

Alcoi té ressonàncies tètriques. Però els caragolets alcoians també tenen els Moros i Cristians (7); Sant Jordi Matamoros per patró i un temple dedicat 100% a d’ell, l’Església de Sant Jordi; la Verge dels Lliris; Sant Mauro, el del terremot i artista celestial del barranc del Sinc; el Betlem de Tirisiti, de to satíric i on trobarem dos personatges amb veu pròpia, el Tirisiti i el Sereno; els Tres Reixos (8) i la seua històrica cavalcada de Nadal (el negre al mig, que fa més bonico; Gaspar és el negre).

Entre els alcoians trobem persones destacades com el cantautor Ovidi Montllor (les seues cendres estan depositades al cenotafi (9) –el panteón per als alcoians-), qui interpreta el llòbrec personatge Josafat a la versió cinematogràfica (10) de la novel·la modernista Josafat (1906) de Prudenci Bertrana; l’artista internacional de veu, caràcter i bellesa inconfusibles, Camilo Sesto; Francisco, qui canta l’Himne Regional de València; i tampoc oblidem l’actor Juli Mira i la seua característica veu. Podem citar alguns escriptors: Joan Valls, Isabel Clara-Simó, Juan Gil-Albert… Entre els actuals trobem Silvestre Vilaplana, que l’any 2016 va rebre el Premi de Novel·la Negra Vila de Tiana-Memorial Agustí Vehí per Els ossos soterrats, o Francesc Gisbert, encarregat oficial de despertar els monstres valencians. Si voleu més artistes, vegem Antoni Gisbert, el pintor i escultor Fernando Cabrera, el pintor Llorens Ferri, entre altres i altres que han de vindre encara.

Alcoi és una ciutat grisa i preciosa que també té un cementeri emblemàtic. Forma part de la Ruta Europea dels Cementiris considerada Itinerari Cultural pel Consell d’Europa des de l’any 2012. Hi ha tot un art de l’acomiadament. I la Plaça de Dins, tot un centre d’oci! Que li ho pregunten sinó a Pelletes, o a Joan Prats…

El 29 de gener de 1568, Joan Prats va furtar de l’església parroquial, entre altres coses, unes quantes Sagrades Formes i quan s’assabentaren que havia estat ell, amb l’ajuda del Jesuset del Miracle, el van decapitar i esquarterar, i la mà dreta li la van penjar a la Plaça de Dins per tal de no oblidar que això que havia fet era un delicte greu. I va ser de tal rellevància el fet (el de l’ajuda del Jesuset) que, per no oblidar-ho mai més, celebren cada 31 de gener la processó del Jesuset del Miracle.

Entre altres ressonàncies tètriques, Alcoi també té aüeletes. Aquestes velles, aüeletes desconegudes, en la cultura popular, en general i arreu del món, solen ser bruixes. Vegem sinó el conte alemany Hänsel und Gretel o la dona gran de Blancaneus. I això sembla l’aüeleta de la cantarella, una bruixa al costat del foc per calfar l’aigua (segurament en una caldera), bollir els ganivets i matar a l’infant.

Ara per ara, no sabem si la cantarella dels cochillets, tramesa en forma de cançoneta per a fer riure en un àmbit familiar i personal, formaria part d’un altre relat, perquè certament ho sembla. Si formara part d’un altre relat, Alcoi va servit de relats basats en experiències reals, un d’ells al voltant de tres dones populars a la ciutat, les Mananes, posteriors a la cantarella, que van ser acusades d’infanticidis.

Vull dir, La cançoneta dels cochillets quallaria a la perfecció amb l’infanticidi de les Mananes. És més, al llarg dels temps, l’infanticidi ha prés les més diverses formes rituals. Per tant, en una ruta negra literària o en una rememoració d’aquestes senyores no estaria de més entonar aquesta cantarella crepuscular.

II.El crim de les Mananes
Pels anys vint i trenta del segle XX desapareixien xiquets; furtaven xiquets. Se’ls trobaven “sense ulls i sense sang”. En aquella època els furtaven la sang per a algun ric que la necessitava perquè estava malalt.

Tot allò estrany que passava ho penjaven a tres dones que no se sabia ben bé si és que eren bruixes o curanderes. Elles eren les Mananes, tres velles xaparretes i grossetes, és a dir, nanetes (11), que vivien a prop del carrer Caragol, a l’afluent del Molinar al riu Serpis, on Juanito el cartero agafava granotes i se les menjava torraetes; carrer cap avall. Elles sovintejaven els voltants de la Plaça de Dins de la Ciutat dels Ponts.

Ressonava que, entre altres pràctiques com els avortaments amb cicuta, les Mananes agafaven xiquets xicotius, infants.

Un dels crims més ressonats va ser El crim de les Mananes, l’assassinat d’un xiquet que va arribar a provocar una vaga general. Es van trobar el cos mort de l’infant a la vora del riu, a la séquia d’una fàbrica. La premsa (12) deia que va ser mort a mans d’un pederasta però a la ciutat i a la casa de Juanito ressonava que havien estat elles perquè “se’l trobaren a la vora del riu sense ulls i sense sang”. Ressonava que hi havia gent rica que volia la sang dels xiquets quan es feia malalta.

I ressonava que les Mananes agafaven xiquets xicotius i els treien els ulls i la sang. Potser, al ritual, amb cochillet a la mà, cantaven alguna cantarella crepuscular.

La sang dels xiquets la beuria algú o en farien transfusions i ressonava que era remei de malalties. No obstant, sembla ser tabú la temàtica d’eixes malalties ja que la mare de Juanito el cartero contava la ressonada pràctica infanticida de les Mananes al seu fill i als néts però no els en parlava de les malalties ni per a què volien la sang aquests rics.

Pel que fa a les malalties, és vox populi la desenfrenada vida sexual i de vici de la gent de diners dels anys vint i trenta del segle XX. De fet, una societat molt semblant a l’alcoiana dels mateixos temps és la barcelonina que apareix retratada a Vida privada de Josep Maria de Sagarra. No va debades mencionar aquesta obra de la literatura catalana perquè també s’hi menciona la sang dels xiquets xicotets. De fet, l’amic de Dorotea, vingut de França, portava “unes pochettes vaporoses de colors clars i unes corbates metal·liques, amb una agulla d’or al nus i una dent –probablement d’una criatura que se li havien begut la sang- encastada al cor de l’agulla” (13).

Vull dir: potser, aquella sang pura, neta, allunyada de malalties venérees, era sol·licitada per a curar malalties fruit del món d’efervescències i plaers d’aquells anys. Parlem de la sang que només es podien permetre aquells que tenien possibles, com l’amic francés de Dorotea i la gent de diners.

Certament, impera més el juí que suscitaven les Mananes que allò que elles mateixes pogueren declarar. D’altra banda, molt colpidora era la sang innocent i les ressonàncies tètriques. Pensem en la missa negra de les bruixes i els xiquets ben xicotets i sans o les dones verges sanes que es necessiten. O pensem en la degollà d’Herodes dels infants menors de dos anys. Toca amb tanta força el vessament de sang innocent que només va  caldre un únic vers de l’evangelista Sant Mateu perquè Herodes es guanyés la fama de tenebrós i es tornés un fet verídic (14). Fins i tot, observem aquesta obsessió pels xiquets i la seva sang al film Dràcula (1992) de Bram Stocker, la dirigida per Francis Ford Coppola.

Ara bé, què és encara el més colpidor i memorable d’aquestes morts dels innocents? Que no és una mort (suposadament) natural. Sorprén la mort amb artifici i, especialment, si hi ha contrastos i punts de confusió. És a dir, predomina l’elaboració artística sobre la naturalitat (o sobre l’aparent naturalitat). Si parlem de morts de certa naturalitat (o aparent), pensem en l’època de les epidèmies, en el còlera per exemple. Sí, va ser molt trista i colpidora. Els més afectats eren aquells que tenen els equilibris hídrics més fràgils: infants, xiquets i ancians. Parlem dels morts a causa del fantasma del còlera, com hui és el càncer.

 El còlera era una espècie de fantasma i els alcoians el temien. I quan els fills de Juan encara eren xicotets (i que continuaven furtant xiquets, durant el règim franquista), ressonava: “s’ha mort de cólera”. El còlera era una cosa que t’agarrava. Era una epidèmia. Ressonava que això era una cosa que eixia de l’aigua fecal, estancada, putrefacta i no tractada. Abans no hi havia andrones, com li deien els alcoians al sistema de clavegueres, sinó que hi havia un “pou cego” que cada cert temps es buidava. Hi havia un embassament sota les cases on anava a parar la porqueria, però això és terra, i la terra anava filtrant l’aigua. La gent tenia molta por al còlera i per això van vacunar la població. Però no se sabia si era per les canyeries o pels pous cegos, de les aigües putrefactes que beus. A més a més, les clavegueres eren de plom… Van començar a substituïr les clavegueres i a posar cloro i a no agafar el còlera.

Però, de tornada a la gravetat de l’assumpte artificiós del xiquet “sense ulls i sense sang”, parlem d’un delicte especialment important perquè el patrimoni genètic i la memòria dels seus ascendents i compatriotes es talla amb la seua mort (açò també passa en cas de les epidèmies però, en aquest cas, el cicle havia estat un poquet més forçat i alterat). I, a més a més, s’agreujarà perquè la gent començarà a imaginar i especular sobre el patiment del xiquet i l’espectacle del procés de matança. És a dir, assistim a la veneració del que jo diria “glamour tètric” (15). Cadascú pensarà el pitjor (tot molt personal, clar) i s’hi recrearà a partir de la imatge espectacular del xiquet llançat al riu “sense ulls i sense sang”. La mort ocuparà una funció privilegiada recreadora i positiva d’etnopoètiques.

No és per res però parlar de la mort i de l’atractiu d’observar els morts i la seua transició mostra un estat d’esperit morbós, pròxim a lo macabre”, un esperit que els alcoians ja arrastren de fa segles, com, per exemple, la necessitat impetuosa de la població d’anar a veure els morts i els ferits del xoc del Barranc de la Batalla contra Al-Azraq, tot i jugant-se la vida.

Fins i tot, pel que fa a eixe esperit morbós, trobem colles de dolçainers i tabaleters amb noms especials: El Rebuig (interessant), La Degollà (al clau), el Barxell (alguna cosa hi haurà).

Aquesta macabreria arriba a afectar les perifèries de la ciutat: la colla el Mal Passet de Cocentaina. Si no recorde malament, em consta alguna relació tètrica, macabra i d’ajusticiaments entre les dues poblacions… El Manco Calderón!

Au, fins ací la nostra reunió importantíssima, que caduquem massa prompte i està fent-se-nos tard.

Llorens Ferri (2014): Reunió importantíssima, oli sobre tauler 69 x 97,5 cm

NOTES
(1) Referit a les relacions familiars, quan no hi ha sang, és a dir, que es tracta de família política, no es pot esperar res de positiu o res de bo. Per exemple, quan una sogra comentava molesta que la nora no li feia cas, o quan algú es queixava de la cunyada, al final de la conversa o del comentari, per a rematar, algun interlocutor pronunciava: “on no hi ha sang, no es fan botifarres”.

(2) Juan Cortés Baldó (Alcoi, 25 de juliol de 1923 – 19 de novembre de 2011).

(3) “Las galerías, al fin y al cabo, por un lado se emplearon en la necesidad de construir en vertical y a utilizar al máximo el terreno que tenían. Alcoy se caracteriza por ser una ciudad con escaso terreno constructivo, de ahí la denominación de “Ciudad de los Puentes”, porque necesitaban de ellos para unir la ciudad ubicada en la confluencia de los ríos Molinar y Serpis; y por otro lado, ayudó a poder sufragar los gastos de construcción del Cementerio” segons “Cementerio de Alcoy, arte e historia a través del arte funerario” a la revista Los ojos de Hipatia.

(4) “[…] els hàbits lingüístics de la nostra ciutat i impregnara la llengua del pardalot, com denominaven els alcoians dels segle passat el parlar de la nostra ciutat”. Llengua del pardalot, com els alcoians del segle XIX denominaven al parlar alcoià. TORMO COLOMINA, Josep, El llenguatge tèxtil alcoià. La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana, Ajuntament d’Alcoi i Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”, Alcoi, 1995, p.21.

(5) “La función atenuadora de los diminutivos en el marco teórico de los actos de habla se concreta en la modulación de la intensidad de la fuerza elocutiva del acto mismo. La teoría de la cortesía de Brown y Levinson (1987) resulta interesante desde este punto de vista sobre todo por el modelo de face-saving, según el cual, algunos actos de habla, amenazando a la identidad ajena, requieren mecanismos de atenuación”. MARIOTTINI, Laura, “El uso de los diminutivos y su relación con la cortesía lingüística en los chats” en Cultura, lenguaje y representación/ Culture, Language and Representation, Revista de estudios culturales de la Universitat Jaume I / Cultural studies journal of Universitat Jaume I, vol. III, 2006, pp. 103-131.

(6) “En resumen, la atenuación reduce las obligaciones de los participantes, incluso las que proceden de las condiciones de felicidad de los actos de habla, favoreciendo el alcance del objetivo perlocutivo; la atenuación asegura un desarrollo «suave» de la interacción, ya que reduce los riesgos de autocontradicción, de rechazo y de conflicto entre los participantes” en MARIOTTINI, Laura, “El uso de los diminutivos y su relación con la cortesía lingüística en los chats” en Cultura, lenguaje y representación, Revista de estudios culturales de la Universitat Jaume I / Cultural Studies Journal of Universitat Jaume I, vol. III, 2001, pp.103-131.

(7) Informació sobre la festivitat entorn al dia de Sant Jordi, 23 d’abril. Himne de Festes d’Alcoi: https://youtu.be/jdsvctsAQoc i https://youtu.be/8O2K4Qam2y4

(8) Els Reis Mags d’Orient.

(9) El cenotafi és un monument erigit a la memòria dels personatges alcoians més il·lustres, edificat sobre l’antic ossari a finals del segle XX.

(10) Enllaç al film Josafat (TVE, 1976):  https://youtu.be/t1P0RJPJ1zI

(11) Segons Elisa Baldó, mare de Juan Cortés Baldó, dones menudetes i ampletes.

(12) En la ruta per Alcoi “Amores que matan” del 2018: “En  esta ruta, «que también pretende plantear una reflexión colectiva sobre estos sucesos que nunca deberían haber ocurrido y tiene un punto de performance cultura», incide Guillem, se repasarán también episodios tristes, como el crimen de les Mananes (el asesinato de un niño cuyo cadáver fue hallado en la acequia de una fábrica -posiblemente muerto a manos de un pederasta-, y que llegó a provocar una huelga general) […]”, a la columna de Sociedad del diari El Mundo, “Un San Valentín oscuro” , el 15 de febrer del 2018, a les 8:15h. http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/alicante/2018/02/15/5a846e41468aeb3c448b45f3.html

(13) SAGARRA, Josep Maria de, Vida privada, Edicions Proa, Barcelona, 1988, pp. 138-139.

(14) “Entonces Herodes, viéndose burlado por los reyes magos, se irritó sobremanera y mandó matar a todos los niños que había en Belén y en sus términos de dos años para abajo, según el tiempo que con diligencia había inquirido de los magos”. Sant Mateu capítol 2, versícul 16, Nou Testament.

(15) El glamour té una connotació màgica, fa referència a una transformació màgica. El mot glamour apareix per primera vegada en Canto del último trobador (de l’any 1805) de Walter Scott. És un terme referit a una transformació màgica. Conjur màgic que podia fer que una cosa semblés millor del que era en realitat. En realitat, és fruit d’una recreació. Al glamour trobem una nitidesa que defuig (oxímoron), una nebulosa, com al morir; una transició i un estat de transformació. Per això parle del glamour tètric dels alcoians. També trobem la contradicció pròpia del glamour.

Bibliografia
ALBERO, Jaume, El simbolisme màgic en el conte popular. El valor psicològic i educatiu de les rondalles, Pagès Editors, 2005.

BORJA i SANZ, Joan, Les fonts etnopoètiques en l’obra literària de Bernat Capó.

CASTELLANOS, Jordi, “Modernisme i Noucentisme”, Revista d’Història l’Avenç, 2ª edició, núm. 25, març (1980), 2ª època.

DE QUINCEY, Thomas, Del asesinato considerado como una de las Bellas Artes y otros ensayos literarios, (prólogo, traducción y notas de José Rafael Hernández Arias) 1ª ed.Valdemar, Madrid, 2008.

MARIOTTINI, Laura, “El uso de los diminutivos y su relación con la cortesía lingüística en los chats” en Cultura, lenguaje y representación, Revista de estudios culturales de la Universitat Jaume I / Cultural Studies Journal of Universitat Jaume I, vol. III, 2001.

MARTÍNEZ-MEDINA, Andrés, “El cielo en la tierra: cara y cruz de las ciudades de los muertos en el siglo XIX” en Revista del Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Canelobre, núm. 64, invierno 2014.

PLA, Josep, Obra completa. Volum VII. El meu país, Barcelona: Destino, 1968

SANTONJA, José Luís, “La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la lucha contra la mortalidad en el antiguo régimen” en Revista de historia moderna, nº 17, 1998-99.

THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017.

TORMO COLOMINA, Josep, El llenguatge tèxtil alcoià. La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana, Ajuntament d’Alcoi i Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”, Alcoi, 1995.