Qüestions prèvies
A les anteriors Ressonàncies tètriques vam tractar La cançoneta dels cochillets, els personatges de les Mananes, el còlera i la còlera letal reivindicativa alcoiana.
Ací, a Ressonàncies tètriques (III), tractarem les categories estètiques al voltant de la mort i ens aproximarem a l’estètica alcoiana.
I sense més dilacions, Ressonàncies tètriques (III), pluralíssim designi inacabable…
“I la història, farcida de cendra,
Arxiva els seus grans ídols, on s’engendra
Un oceà de morts inregistrable”
(Joan Valls, poema Sonets de la fita obscura XVI)
IV.Categories estètiques al voltant de la mort
La mortalitat, fins fa uns anys, havia estat un paràmetre natural forçós, conscient i, sobretot, no amagat, a diferència de hui. Potser també, amb això de les malalties socials, les epidèmies i les pestes, la gent vivia la mort amb molta proximitat sense deixar de banda la resta de factors que afectaven a l’esperança de vida.
Ara bé, Alcoi es relaciona amb la mort, més aviat, des d’una perspectiva laica que no pas religiosa. Un exemple de perspectiva considerada (ara) religiosa amb celebració popular seria la Dansa de la Mort de Verges que es representa cada Dijous Sant. L’Església exaltava la perennitat de l’home de carn; que aquest món terrenal és un pas insignificant i que l’important és la glòria del cel. Així, les categories de l’estètica del més enllà corresponen a la “mort religiosa” i les categories estètiques de la mort per excel·lència corresponen a la “mort laica”.
Un xicotet incís faig per concretar aquestes categoritzacions, al meu parer encertades, que recorda al prefaci d’Antropología de la muerte (1) de Louis-Vincent Thomas (2):
“¿Acaso una obra reciente no ha descrito la diversión, lo crepuscular, lo fúnebre, lo lúgubre, lo insólito, como las categorías estéticas por excelencia de la muerte, mientras que lo fantástico, lo maravilloso, lo demoníaco, lo infernal, lo apocalíptico, lo macabro, lo diabólico, serían las categorías del más allà?” (3).
Potser, el predicador apocalíptic Sant Vicent Ferrer (4) no es deixaria caure per terres alcoianes. Més que res per la seua… estètica. No obstant, les seues processons amb tota aquella gent cridant i plorant al darrere haurien estat entretingudes per als alcoians, clar que el sant s’hauria d’haver portat tots els actors perquè els alcoians, potser, no hi haurien participat. Observadors sí haurien estat, per descomptat. Sempre podríem trobar inspiració.
“Uns quants anys després passa per l’Empordà el sinistre Vicenç Ferrer, seguit dels seus horribles flagel·lants, predicant follament la fi del món (o sigui la simple conformació terrenal) enmig de multituds tumultuoses i inquietes. Pels voltants dels masos, els pagesos caven sots a la terra, alcen creus i altres símbols de mort. Aquestes manifestacions fan estremir la gent” (5).
V.Morim hui
Hui la gent mor darrere les cortines. Hui la mort sembla que s’amaga, es tendix a la censura i a ser tema tabú, tot i haver-hi més morts que vius al món. Als més jóvens, i a la gent en general, se’ls priva del contacte amb la mort. Açò també implica excloure la vida, perquè res existix sense el seu contrari. La mort potser hauria d’ésser present, com han vingut fent els alcoians, perquè no es tracta de fer una filosofia per a la mort, sinó una filosofia per a la vida advertits que l’última pàgina és la mort. Però la més última i letal de totes és l’oblit. D’altra banda, hui ja tenim psicòlegs i tot un negoci (canviat de mans, perquè el negoci sempre ha estat) al voltant de la pèrdua afectiva i del dol. Un negoci, l’actual, que se sustenta en el capital humà, sense memòria, evidentment, i tot el que aniria vinculat a ella. Però això no és matèria d’aquest escrit, ara. Ho és d’un altre de caire… ho deixaré “monetari neolliberal” (bé, ni monetari…).
La vida no és igual per a tots, el que sí és igual és la mort, però en el sentit que quan tots morim, tots som iguals. Per tant, és una temàtica popular.
Per als alcoians, la visita al cementeri era una visita normal. Juanito i la seua família anaven a la Font Roja per passar la vesprada o de migdia a dinar, i quan tornaven a casa, visitaven els morts al cementeri. Si era Tots Sants, també. Feien la visita a l’avi que havia faltat aleshores. Anaven al depòsit, una espècie d’esglesieta amb unes tauletes. Allà posaven els taüts oberts i la gent entrava i anava a veure qui s’havia mort, si era un conegut o no, o simplement a contemplar el mort, tot vestidet. El cadàver estava destapat; tú entraves i el podies mirar. Normalment, tenien un mocadoret en la cara, no tots, alguns sí; el retiraves i miraves. La filla de Juanito recorda:“Jo entrava amb mon pare i no passava res; miraves qui s’havia mort. Hi havia gent per allí…”.
Baixar a veure les catacumbes com a curiositat era molt propi. Son pare la baixava a veure-les com qui va a veure un museu. La gent hi va per l’art funerari a més a més de veure el rostre dels protagonistes (i rememorar-los). La gent anava a cotillejar, com fem al facebook (mira per on, la portada del face té una estètica un tant funerària també, vull dir, la fotiua, la portada, “epitafis” i frasesitas…). Sa mare, de Polop de la Marina, com tenia un poquet de claustrofòbia, no baixava. A la xiqueta li agradava mirar les dates dels morts (els del segle XIX li encantaven). Eren tombes molt velles; algunes amb flors, altres sense flors. Després anaven a les tombes dels militars o a la part del cementeri civil, però amb son pare no anava al civil. D’altra banda, també era el més abandonat. Al civil ja va entrar la xiqueta amb son germà, jove també. Hi veien làpides cridaneres, epitafis curiosos i tombes molt velles i desgastades. També hi havia gent d’altres religions, com jueus. El que més encuriosia la xiqueta eren sobretot els epitafis.
Alguns dels epitafis dels anys 20 i 30 del segle XX que trobareu al cementeri civil del cementeri Sant Antoni Abat d’Alcoi. Fotògraf: José Miguel Santacreu Cortés (21/08/2018)
La mort es vivia d’una manera natural, pròxima. Es vetllava amb el mort a casa. L’amfitrió estava com a les pel·lícules americanes, fent-se un cafenet amb pastes i convidant els qui anaven a donar el condol. La filla de Juan conta: “Quan va morir el meu sogre també ho vam fer així. I la casa, oberta tota la nit. Després venien els de la funerària i cap a l’Església. En lloc d’estar al cementeri o al tanatori, estàvem a casa. Quan jo era xicoteta, igual. El tanatori és una cosa moderna, de fa uns quants anys cap ací. L’any 1998, a Tàrbena, encara vam vetllar a casa, podies anar al tanatori de Callosa d’en Sarrià, però encara es feia això de tindre’l a casa. Ara, la mort ja s’ha fet més negoci. Abans es tenia a casa”.
Retorne a la censura de la mort. Per una part, en diverses obres de Joseph Losey, especialment a Eva, segons Louis-Vincent Thomas, “la descomposición de una sociedad se expresa siempre por la decadencia de su héroe” (6). I per l’altra, el mateix Thomas recorda el curtmetratge Les statues meurent aussi, que “muestra el doble final del arte negro (destrucción iconoclasta o ligada a los agravios del tiempo; pero también comercializacion degradante)” i cita una reflexió:
“Cuando los hombres mueren, entran en la historia; cuando las estatuas mueren, entran en el arte. A esta bioquímica de la muerte la llamamos cultura […] Un objeto deja de estar vivo cuando la mirada viviente que le dirigíamos deja de estar viva”.
I Thomas escriu a peu de pàgina (7) si no es pot parlar en els mateixos termes de la mort del teatre o qualsevol altra expressió artística.
Tot seguit, plantejaré, per exemple: Què podríem qüestionar-nos ara al voltant d’amagar Sant Jordi Matamoros, per començar, darrere d’unes flors que tapen l’acció de l’heroi? I si aquestes accions tapatòries i d’oblit es multipliquen i s’allarguen en el temps, on anirem a parar (8)?
No hauríem de desvirtuar un sant patró com Sant Jordi Matamoros que és qui aconseguix que tots els alcoians vagen a una. Junts ho aconseguirem.
Llorens Ferri (2013): Junts ho aconseguirem, oli sobre tauler 97’5 x 69 cm
Notes
(1) Títol original: Anthropologie de la mort.
(2) Louis-Vincent Thomas (1922-1994). “Va ser professor de sociologia de la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de la Universitat de Dakar al Senegal i professor d’antropologia i sociologia a la Universitat de la Sorbona a França. Les seues investigacions han estat orientades cap a l’antropologia de la mort, així com l’estudi de la sociologia, l’etnografia i el pensament africà. Se’l considera un dels majors especialistes en tanatologia. Entre els seus llibres trobem La muerte. Una lectura cultural i El cadáver. De la biología a la antropología, aquest últim editat pel Fondo de Cultura Económica”. Informació que trobem a la contraportada en THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017.
(3) Veure GUIOMAR, Michael Principes d’une esthétique de la mort, Editions José Corti, 1967.
(4) Sobre aquest personatge valencià, Vicent Ferrer i Miquel (1350-1419) trobem dos textos magnífics que ens esclariran molt entorn a la seua figura: Sant Vicent Ferrer. Vida i miracles d’un predicador de Joan F. Mira i l’article “Sant Vicent Ferrer en l’imaginari popular valencià: una aproximació etnopoètica al cicle narratiu dels miracles vicentins” de Joan Borja i Sanz publicat en Mirabilia, núm. 19 (2014/2).
(5) PLA, Josep, Obra completa. Volum VII. El meu país, Barcelona: Destino, 1968, p. 145.
(6) THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017, p.65.
(7) THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017, p.66.
(8) “Es curioso notar el paralelismo riguroso entre la muerte del individuo y la del grupo”, una reflexió de Thomas en THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017, p. 72.
Bibliografia
ALBERO, Jaume, El simbolisme màgic en el conte popular. El valor psicològic i educatiu de les rondalles, Pagès Editors, 2005.
BORJA i SANZ, Joan, Les fonts etnopoètiques en l’obra literària de Bernat Capó.
CASTELLANOS, Jordi, “Modernisme i Noucentisme”, Revista d’Història l’Avenç, 2ª edició, núm. 25, març (1980), 2ª època.
DE QUINCEY, Thomas, Del asesinato considerado como una de las Bellas Artes y otros ensayos literarios, (prólogo, traducción y notas de José Rafael Hernández Arias) 1ª ed.Valdemar, Madrid, 2008.
MARIOTTINI, Laura, “El uso de los diminutivos y su relación con la cortesía lingüística en los chats” en Cultura, lenguaje y representación, Revista de estudios culturales de la Universitat Jaume I / Cultural Studies Journal of Universitat Jaume I, vol. III, 2001.
MARTÍNEZ-MEDINA, Andrés, “El cielo en la tierra: cara y cruz de las ciudades de los muertos en el siglo XIX” en Revista del Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Canelobre, núm. 64, invierno 2014.
PLA, Josep, Obra completa. Volum VII. El meu país, Barcelona: Destino, 1968
SANTONJA, José Luís, “La construcción de cementerios extramuros: un aspecto de la lucha contra la mortalidad en el antiguo régimen” en Revista de historia moderna, nº 17, 1998-99.
THOMAS, Louis-Vincent, Antropología de la muerte, trad. de Marcos Lara, México: FCE, 1983, tercera reimpressió, 2017.
TORMO COLOMINA, Josep, El llenguatge tèxtil alcoià. La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana, Ajuntament d’Alcoi i Institut de Cultura “Juan Gil-Albert”, Alcoi, 1995.
Agraït per il·lustrar els articles amb obres meues. Em semblen molt interesants.