Aclariment previ. La bata de l’expressió que tot seguit analitzarem no es refereix a la peça de vestir folgada, amb mànigues i oberta per davant, que es fa servir sovint per estar a casa i, habitualment, per baixar la brossa. La bata a la qual ens referim és la tercera persona del singular del present de subjuntiu del verb batre, que, com tots/totes sabeu, és l’acció que es realitza per separar el gra de la palla dels cereals a base de colps o mitjançant procediments mecànics. Vaja, el que en castellà vindria a ser el trillar de tota la vida i en portuguès debulhar, que no té res a veure però que la incloem ací perquè que té certa gràcia. (1)
Anem per feina. La frase en ens ocupa és una frase molt estesa a Alcoi i també a tot l’àmbit lingüístic valencià, digues-li valencià digues-li català, on l’empra tot aquell o aquella que té la certesa d’estar en possessió d’una veritat o que té la seguretat de posseir una persona, animal o cosa. La frase va ser molt utilitzada per les nostres iaies (anys 50, 60 del segle passat) en les tertúlies cantoneres quan una integrant de la tertúlia insinuava a alguna altra una suposada infidelitat conjugal per part del marit. Exemple: M’han dit que van veure al teu Alfonso pel carrer la Sardina molt juntet a Consuelito. Llavors l’al·ludida es girava cap a l’acusadora – amb una indiferència digna de El Nota de El Gran Lebowski – i deia amb el coll tes i sense moure cap dels vint muscles de la cara: Saps què et dic, que bata qui bata l’era és meua!
Un parell de reflexions al voltant d’açò. Van ser les nostres iaies les úniques usuàries de la frase o també la utilitzaven els iaios? Eren més discretes elles en qüestions d’affaires sexuals que ells? És possible que la frase donara origen al poliamor, les parelles obertes, els swingers i totes aquestes novetats amatòries? Crec que ni el vent té la resposta en aquest cas.
En l’actualitat la frase ha tornat a reviure en un context ben diferent. Ara no la diuen les iaies sinó els factòtums de les grans corporacions econòmiques que tenen interessos en mitjans de comunicació, en partits polítics i en tot el que es mou i que quan ens veuen a les persones barallant-nos i fent càbales sobre si guanyaran els socialistes o ho farà l’extrema dreta o l’extrem centre diuen, entre glop i glop de The Macallan 1926: bata qui bata l’era és meua. Concepte que ve al cas amb la versió de la frase que utilitzen a Banyeres i que, en qüestió de propietat de l’era, és la més adequada als temps que vivim: “Bata qui bata l’era és sempre d’un altre”
NOTA (1) Repetiu-ho varies vegades seguint el mètode d’Ana Morgade. Poseu-vos tristos en la síl·laba tònica (l’accentuada per als que heu fet Ciències) i veureu com al final sí que fa gràcia.
NOTA CURIOSA. A Alcoi degut a l’ús excessiu del diminutiu la versió de la frase és bata qui bata, l’ereta és meua segons recull Alexandre Agulló i Guerra al seu llibre Brots i esclafits verbals d’Alcoi (1989): «II. Referències al món rural», p. 26. Autoedició.
