Castellà, tant en gènere masculí com femení, és una paraula alcoiana que va gaudir de la seva època d’esplendor entre els anys quaranta i setanta del segle passat. Contràriament al que es pot pensar, l’adjectiu no s’emprava per designar els natius de Castella (almenys no exclusivament) ni la llengua que es parlava a eixe territori, ni per referir-se a l’alcaid d’un castell, ni tampoc per designar la varietat de gallina negra i molt ponedora.
Castellà o castellana, en aquella època, era una espècie de gentilici de caràcter universal que s’utilitzava de manera despectiva per designar a tota aquella persona que era de fora (1) i que venia a Alcoi (immigrava) buscant feina i una vida millor. Als aborígens del moment els donava igual que foren de Córdoba, d’Albacete, de Trujillo o de Viana de Bolo, província d’Ourense; tots eren castellans i, en conseqüència, mala gent que venia a llevar-los la feina.
No era estrany, en aquells anys, escoltar frases com: S’ha casat amb una xica bonica i agradosa, llàstima que siga castellana. Es un home honrat i treballador el “poblema” és que és castellà. Ara tenim que tancar el pany amb clau perquè al pis de dalt s’han mudat uns castellans. Els castellans guisen uns menjars molt contundents i greixosos, no com la nostra olleta, etc.
Afortunadament com la naturalesa segueix un pla traçat que les persones ignorem, a mida que castellans i natives, o viceversa, van començar a passejar junts pel pont de Sant Jordi, a ballar en el Pasapoga o en el Monterrey i van compartir fluïts, en alguns casos amb resultat d’embaràs que va donar origen a nombrosos alcoianets i alcoianetes (2) de sang creuada, el concepte de sang pura es va diluir ràpidament i la paraula va caure, irremissiblement, en desús.
Lamentablement amb l’arribada de nous immigrants a la ciutat i afavorit per gent que té el coneixement just per passar el dia, el contingut (castellà) ha renascut de les cendres i torna a tindre un ús notable a la ciutat, ara baix el continent de: negret/negreta, moro/mora (inclou paquistanesos, indis i malais), sudaques (inclou totes les nacionalitats de Sud-Amèrica, Centre Amèrica i les illes del Carib), xinet/xineta (inclou japonesos, vietnamites, tailandesos i coreans del nord i del sud).
Des de la Real Acadèmia de la Llengua Alcoiana, desitgem ferventment, que un nou creuament de fluïts i una nova entesa entre uns i altres, o viceversa, torne a deixar la paraula en l’oblit d’on no havia d’haver tornat mai.
NOTES D’INTERÈS
(1) Fora era qualsevol lloc situat al nord del Port d’Albaida o al sud de la Carrasqueta. Dit d’una altra manera, el vast territori que ocupa l’Estat Espanyol, Europa, Amèrica, Àsia, Oceania i els casquets polars. Imaginem un mapamundi tot pintat d’un rosa pàl·lid, això seria fora; i un puntet gairebé microscopi de color verd en les coordenades 38° 42′ 07″ N, 0° 28′ 38″ O, això seria dins. A mida que va avançar el segle la ciutadania aborigen, que ja havia sentit parlar dels anglesos, com si foren llegenda, amb motiu de la inauguració del ferrocarril Alcoi – Gandia (1892) es va adonar que dins d’eixa immensa massa anònima hi havia altres particularitats com el cas dels americans d’Aitana que van arribar a la ciutat l’any 1958. Amb la construcció de l’estat de les autonomies a partir de 1979 els oriünds van descobrir que a l’estat espanyol, a banda de castellans i catalans també hi havia extremenys, canaris, murcians i, fins i tot, madrilenys.
(2) Hi ha una cançó tradicional que és recull en el “Cançoner Popular del Teular del Llonganisser” que explica detalladament el procés d’integració entre castellans i alcoians dut a terme en la meitat del segle passat. Es tracta d’una cobla, d’autor desconegut, amb rima consonant en el segon i quart vers, que diu així:
Mi padre es de Espejo
mi madre es de Alcoi
yo soy ese niño
que nació que en Batoy
